Mars mítics, romanços i cacauets

No sé si a causa de les evocacions marítimo-barojianes del veí del cafè o de l’adquisició no fa massa setmanes d’una vella edició de les Coses Vistes de Pla, o perquè, simplement, de tant en tant et ve un rampell al cap sobre qualsevol tema, el cas és que retorno, avui, una mica de trascantó, al tema que ja vaig tocar en una altra ocasió: els naufragis hispànics

Té Pla, a Coses Vistes, un capítol dedicat a un seu estrany amic, Ramon, amo d’una mena de berenador, firaire, mort de forma accidental i un tant misteriosa, a qui l’escriptor, de jove, anava a veure els diumenges, a primera hora de la tarda, al seu hort amb cavallitos, de Montjuïc. Per als qui pensin que els barris han empitjorat, la visió de Pla sobre el Poble-sec de l’època, que devia ser a les primeries dels anys vint, pot resultar, si més no, una mica sorprenent:

El Poble Sec, en aquella hora, era ple de clapes de silenci i de grans taques de sol tebi i feia olor de taronges. De vegades se sentia, darrera d’una cantonada, un xivarri de mainada. Les tavernes semblaven eixams sonors, amb la sonsònia de les guitarres. El tocador, ensenyant el mitjó vermell, el cigarret darrera l’orella, amb un rínxol de cabells caragolats com una neula a sobre el front, es rodejava de la rodona de les boques mig obertes de les criades.

Recordo, com si fos ara, la veu de xantre d’un cec vell molt alt, amb barba, que anava pel Poble Sec i cantava la cançó del naufragi del ‘Valbanera’. Els veïns sortien als balcons per sentir-lo, les dones en faldilles de sota, els homes, amb la bata groguenca del magatzem. Quan el cec passava per davant de les tavernes trepitjava les closques de cacauets...

També hi havia braçades de noies castellanes, amb la cara de color de poma, amb els cabells negres planxats, mullats i ondulats. Aquestes noies de vegades donaven empentes als soldats petits, xafats i xatos que menjaven peles de taronja i cloves de cacauets.

Es trobaven molts esguerrats i pobres i en certs llocs feien una mena de barricada amb les crosses, els ossos troçats, els bastons i els altres instruments dels pobres...

En una altra edició d’aquest llibre, Pla enllaça el capítol sobre el seu amic Ramon amb unes evocacions sobre Montjuïc, i hi afegeix unes consideracions sobre el barri que no es troben en el text anterior:

El Poble-sec era una aglomeració humana com les que fa poc he vist a la baixa Itàlia. Hi havia tanta roba a assecar en finestres i balcons, tantes criatures cridant pels carrers, tants grups d'homes i dones a les portes de les cases, tants pianos de manta, tantes cançons i una tal vociferació entre balcó i balcó, que travessar aquell món era com rebre a l'esquena un xàfec de garrotades. El mes de maig, la llum era blanca i petulant i semblava evaporar la humilitat i la intimitat de les coses: tot quedava vulgar, cru, canalla. Recordo, però, que sempre que hi vaig passar hi vaig veure una noia de dotze o tretze anys (...) escabellada, asseguda a la voravia, distreta i indiferent a tot el que la voltava. Menjava cacauets i cantussejava hores i hores les cançons sentimentals de la misèria del barri.

Acabada l'aglomeració urbana, en el tallat mateix que feia la muntanya, començava tot d'una, però, un gran silenci. Emprenia un camí flanquejat de llaunes de petroli. A banda i banda quedaven uns hortets minúsculs, raquítics, de terra argilenca i vermella, superposats sobre la vessant (...).

Ahir comentava l’escrit d'aquest dimecres a La Vanguardia, de Sala Martín. El mateix dia s’hi podia trobar també un escrit de Joaquim Roglan amb el títol, gràfic i barroerament irònic, De Can Fanga a Can Pixa. Parlava Roglan de la degeneració urbana de la nostra ciutat, i també de les olors perdudes i de les noves pudors, molt pitjors que les de les vaques ciutadanes, antigues, residents a les entranyables vaqueries dels barris. M’hi ha fet pensar el fet que, malgrat el paisatge miserable que descriu Pla, el meu barri, en aquella època, o en els records de Josep Pla, feia olor de taronges. Potser l'olor era produïda per les pells d’aquests fruits, que es devien apilar sense cap mena de vergonya pels racons, és clar. Però, al capdavall, era una bona olor. Jo recordo el vell Born, quan era mercat central, amb una aroma esvaïda de plàtans massa madurs i de fruita en descomposició, de cereals i llegums, una olor que no arribava a ser desagradable, ni molt menys. Sobretot comparada, com diu el periodista, amb la dels pipicans actuals o amb aquest misteriosa essència de pixats de gat que ha envaït l'esquerra de l'Eixample i molts altres indrets barcelonins. Per cert, al mateix diari hi havia també un altre article molt remarcable, el de Salvador Cardús, però me n’aniria del tema si el comentava ara, així que ho deixarem, de moment. De vegades no trobes res de bo a la premsa i d’altres dies, com passa amb la tele, s’acumula l’excel·lència.

La referència a les clapes de silenci m’evoca un autor posterior, González Ledesma que escriu, en una novel·la, que al Poble Sec hi ha bars on a cada got hi ha una gota de silenci. Aquest silenci dels indrets urbans a determinades hores, sobretot a primera hora de la tarda d'un diumenge, per exemple, és palpable, amarat d'una poesia dels paisatges íntims, és un silenci que pot raure al fons d'un got greixós, en el fum d'una cigarreta copsat per un raig de sol imprevist, o en un mirallet d'humitat ciutadana. És el silenci dels bars decadents, dels carrers oblidats, un silenci que no és absolut però que resulta feixuc i emotiu. Els cacauets eren les pipes i els xiclets d’abans, durant anys les seves clofolles van ser una plaga, als carrers i als cinemes barats. Ara ha minvat força en popularitat, aquest producte. Ledesma també parla de les closques de cacauet quan recorda els vells cinemes del Paral·lel, sobre tot el Condal. Durant unes quantes i llargues dècades, la gastronomia popular centrada en els tramusos, cigrons salats, pirulins -de l'Havana, deien- i avellanes, va tenir en els cacauets sense pelar la seva expressió més genuïna. Pelar cacauets i provocar petites codines de clofolles era una activitat d’allò més saludable i freqüent, entre les classes humils.

Del interior del cine eran barridos cada mañana tantos capazos de cáscaras de cacahuete y avellanas que el vecino floricultor Barril podía preparar con ellos una tierra de abono tan magnífica que hubiese merecido ser exportada a todos los país del hoy Mercado Común. Ahora el Condal era alternativamente cine o teatro, había encogido, o tenía pulgas de plantilla, no suscitaba entusiasmos familiares ni había vuelto a contribuir, que se supiera, al auge de la agricultura nacional. Ni siquiera el señor Barril existía... (González Ledesma)

M’agradaria saber aquesta cançó del Valbanera, que cantava el cec. El Valbanera, amb el Príncipe de Asturias, són els nostres Titànics. El Valbanera va ser un cas més estrany, mentre els morts del Príncipe de Asturias van anar retornant a les platges, els del Valbanera van desaparèixer per art de màgia, cosa que va fer vessar molta tinta. Actualment sembla que arriscats busejadors han trobat algun esquelet per les profunditats marines, hi ha explicacions raonables sobre el que podia haver passat, com ara haver-se trobat amb un fons de sorrals xucladors, però el cas Valbanera va ser molt famós i va desvetllar la imaginació de la gent. Del Valbanera es van escriure molts romanços, les desgràcies, els crims, totes aquestes coses esperonaven la producció artística d’aquests gèneres, tan populars com els cacauets, cantats pels carrers o popularitzats a les històries de fil i canya. La tele, el cinema, han ocupat el lloc del consum popular de malvestats i els invidents tenen, afortunadament, avui, moltes altres sortides professionals. El text cantat al Poble-sec podia ser aquest, per exemple, però també qualsevol altre:


Septiembre mes memorable

de mil nueve diecinueve,

el público se conmueve

ante un caso irremediable.

Las familias apreciables,

de alta y de baja esfera,

preguntan por donde quiera

todos los días sin cesar,

por saber en que lugar

se halla el correo Valbanera.

El temps mitifica les desgràcies, les guerres, els naufragis, els terratrèmols, les revoltes. La tragèdia genera, avui, parcs temàtics, turisme i teatralitzacions d'aquestes que m'agraden tan poc, (ahir mateix vaig veure al diari, retratat, un inefable senyor Güell acompanyat del seu seguici, capellà embarretat inclòs, mostrant a un públic rialler les seves propietats en una festa del modernisme recent, i és que els carnavals s'estenen, ja, durant tot l'any). Aquells que s’han vist obligats a viure-les –o a morir-hi-, o sigui, les víctimes, pensarien, segur, d’una forma ben diferent. Ahir parlava de mentides o mitges veritats i em ve al cap també el Relato de un náufrago, un dels primers èxits de Garcia Márquez, llibre més o menys periodístic, basat en uns fets que es van explicar de forma oficial amb un gran doll de falsedats. També a l'escriptor se'l va culpar per haver-se aprofitat del nàufrag, guanyant-se la seva confiança de forma poc ètica.


Recomano de nou una magnífica web sobre els naufragis, amb fotografies, documentació, dades diverses i una actualització remarcable, adient per passar moltes estones navegant pels mars dels nostres avis i besavis. M’hauria agradat ser marinera, aventurera i arrauxada, però el meu mar no passa de ser el mar de los sueños que cantava Carlos Cano. Joan Oliver, a bord del Vinland, de retorn a Catalunya, acaba la seva epístola a Benguerel d’una forma ben contundent:

Quan mon fang a la terra es decanti a la fi,
Trieu-me un cementiri que no sigui “marí”.