18.10.07

Mentides amb premi


Llegia ahir a La Vanguardia un article de Sala Martín, que ja sé que té el seu públic però també els seus detractors incombustibles. En aquest cas penso que hi tocava força, feia referència als Nobel, a tots en general i molt especialment al de la pau, que ja no se sap ben bé per a què el donen ni en referència a quins valors. La veritat és que ja hem perdut la innocència i sabem que els Nobel són com ara els Óscars, una festa mundana condicionada per la política i els interessos diversos, al menys en allò que podem valorar, en el meu cas això de la pau i –una mica- la literatura. No puc saber si els científics s’ho mereixen o no, no hi entenc un borrall, però vaja, no m'estranyaria gens que també fossin qüestionables, els premis en aquest sector.

De fet, no volia parlar ben bé dels premis, sinó d’aquestes persones que, per motius diversos, sovint inexplicables per a la gent normaleta, s’inventen una biografia esquitxada de desgràcies, que els porta a la fama i a la representació moral d’un col·lectiu. Sala parlava, entre altres exemples, del cas de Rigoberta Menchú, no sembla que a la senyora li hagi fet massa vergonya que es desvetllés el relativisme i fins i tot la falsedat de tot el que havia explicat, en aquella història de la seva vida que li va escriure l’esposa de Debray. És més, penso que la societat civil s’ha quedat tan panxa i no té massa interès en esberlar aquest tipus de mites.


Un cas com un cabàs va ser el d’aquell senyor que representava els catalans dels camps nazis. Un engany que molta gent sabia, i que no es desvetllava per interessos estranys. Hi ha qui pensa que desvetllar aquests enganys farà mal a la causa, de la mateixa manera que Sartre no volia inquietar els obrers comunistes francesos amb les històries estalinistes de l’època. Hi ha sempre qui ens vol tenir engayats perquè pensa que encara no tenim edat ni seny per saber que els reis són els pares. En una ocasió, en una xerrada al barri, abans de que tot plegat es ventilés, un veterà presoner, molt vellet, em va comentar alguna cosa sobre aquest personatge, de forma subtil, amb ironia, ell ja ho sabia. Fins i tot es va bescantar qui va descobrir el pastel, el missatger sempre rep.


Fa pocs dies es va destapar un altra història, la d’aquesta senyora –també catalana, per cert- que explicava que havia estat a les torres bessones i tot això. Quants casos d’herois mentiders ens hem empassat al llarg de la vida? De vegades, les descobertes d’enganys porten a fets tràgics, com en el cas d’aquell home que es va carregar la seva família, perquè feia veure que treballava i no era així, reflectit a la pel·lícula ‘La vida de nadie’. També hi va haver un engany en el rerefons del crim de Tarragona de fa un temps, amb la mort d’una metgessa a mans del promès, el qual no era res del que li havia explicat i que no va acceptar la descoberta i l’abandonament subsegüent i inevitable.

Roldán es va inventar molts títols i ningú no va investigar-ne l’autenticitat. Si jo fes alguna cosa així segur que em pescarien de seguida, per mentir amb contundència s’ha de tenir estil, seguretat i una personalitat determinada. Deien que s’agafava abans un mentider que un coix, res d’això és cert, hi ha mentiders perfectes, o gairebé. Hi ha qui, fins i tot, en haver-se demostrat l’engany, dubta de la veracitat de la mentida, creu encara en el mentider carismàtic, que sap mentir amb convicció. Al capdavall, hi ha qui s’acaba creient el seu paper, el que s’ha inventat o el que li han atribuït.

Res no es veritat del tot. Però, vaja, hi ha mentides que clamen al cel.

16 comentaris:

Montse ha dit...

Jo també vaig llegir l'article de Sala Martín i em van venir al cap les mentides dels que comentes, però no recordava Roldan (que gairebé va arribar a ser un mite, perquè en aquest país nostre els trepes acaben volent ser imitats, ves per on, ens fan gràcia) bé, a mi no me'n fan gens ni mica, que consti.
De tots els que esmentes, a mi el que em va deixar més de pedra va ser el cas de Rigoberta Menchú, vaig pensar que no podia ser, que qui m'ho estava dient (el meu fill) no podia estar-me dient la veritat. Però es veu que si... i ahir, ja et dic, vaig llegir el S.M. (a mi m'agrada molt, aquest home, el trobo força sincer, precisament).
En fi, que a mi em passaria igual: no sé mentir.

Una abraçada, Julieta i fins demà.

Gregorio Luri ha dit...

La meva mare acostumava a dir que "una mentira bien compuesta, mucho vale y poco cuesta". És, evidentment, un consell cínic. Però sobre tot és absolutament ineficaç per qui no sap mentir. Un gran mentider ha de ser un gran actor, és a dir, un hipòcrita integral.

Júlia ha dit...

Hola, Arare, jo fins i tot de vegades he volgut fer 'pràctiques' de mentir, però m'ha passat com amb el fumar o el voler ser 'mujer fatal', es que no he nascut per a això, ves. M'agradaria tenir una doble o triple vida, però és que em faria patir massa i no duraria ni un quart d'hora...

Júlia ha dit...

Certament, Gregorio. Per a desgràcia dels veraços, el mentider neix, em sembla, al menys amb l'aptitud, suposo que tot es pot aprendre, però mai se serà un geni de l'engany si no es té 'el do'.

Francesc Puigcarbó ha dit...

o bé explicar sempre la mateixa mentida. De fet el cas de Rigoberta Menchu, es molt més complex pel que tinc entés; un dia ho varen explicar,però com ja noet refies de ningú. En Sala Martin és un mal educat i un poca solta, pero
hi toca i a més a més fa moltafeina fosca que no és veu al tercer món. Ara, teu una mala bava impressionant.

Júlia ha dit...

El fet és que hi va posar força més pa que formatge, Francesc. Ella mateixa ho ha admès.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Prenc nota de la dita de la mare dels senyor Gregorio Iuri. És bona de veritat.
Bé, tot plegat és allò de "se non è vero, è ben trovato".
Pel que fa al senyor Sala i Martin, un gran economista, i tant que hi toca! Fa bé el senyor Puigcarbó d'esmentar la seva feina en favor del tercer món, especialment l'Àfrica.
Fotre-les-hi sense engaltar, de tant en tant, pot servir per a treure la son de les orelles: no em vé d'aquí.

Luis Rivera ha dit...

No te res que veure amb mentides, peró es una curiositat que et te atú com a protagonista pasiva.

Després d'esperar llarg temps que la llibreria de Segovia a la que encarrego llibres, em fes arribar la teva novel.la "La descomposició de la llum" sense cap exit i no vull malpensar ni de la llibreria ni de l'editorial, he anat aquest matí a recollir uns llibres en catalá demanats fa uns díes a Blanquerna, al bell mitg del Madrid més elegant, que es on hi es el Centre Cultural de la Generalitat.

Recollits els que havía demanat, el tres tomos dels Homenots d'en Pla, demano el teu i em diuen que no el tenen. Peró, els hi dic, m'el pudeu demanar? Segur que si, em diu la noia (el personal es catala-parlant am lo que un te l'impresió de que hi está al mitg del Passeis de Gracia) i comença en el ordenador la recerca de les dades. De cop s'atura i diu: "ah, hi es aquí, si. Guaita, si te un premi" Sorpresa, sorpresa...

Júlia ha dit...

Bon dia, Xiruquero, doncs sí, treure la son de les orelles és necessari, una altra cosa és que, malauradament, hi ha qui es mou per visceralitats i a qui li cau gros li nega tota raó i virtut, en aquest món de devocions subjectives.

Júlia ha dit...

Òndia, Luis, quina sorpresa. De fet, sol passar amb els llibres de petites editorials, que ni tan sols es troben i que, en tot cas, desapareixen aviat de les llibreries. Sembla que cada vegada és més ràpida aquesta desaparició de 'novetats'. Ja em diràs que et sembla, quan t'arribi... bé, si no t'agrada, 'menteix', he, he.

lola ha dit...

A mi també m'encantaria mentir bé, admiro els grans mentiders, però se'm veu a venir d'una hora lluny. No hi tinc res a pelar. De tota manera, una part importantíssima del saber mentir consisteix a tenir memòria i no perdre's en el propi laberint; un mentider que no domina el seu "cotarro" és patètic.

Quant a la variant de la "doble vida", he recordat aquell personatge de Hammet que abandona la dona, els fills, la feina... Al cap dels anys, se sap que viu a l'altra punta del país amb una altra dona, altres fills, feina similar...
I una pel.lícula magnífica amb el magnífic Alberto Sordi fent de bígam, amb dues famílies, sempre a punt de l'atac de cor; el dia de Nadal, amunt i avall amb regals per a tots, "gaudint" de dos esplèndits àpats...
En fi, gran tema!

Lola

Júlia ha dit...

Recordo força bé la que menciones de Sordi, Lola.

Jo crec que aquesta suposició, que per mentir cal bona`memòria, és la dels veraços, que pensem que ens enxamparien i quedaríem en evidència. Els mentiders habituals, com els lladres, no tenen aquest sentit del ridícul, generalment si els enxampen es queden igual i compten sempre amb la delicadesa dels enganyats, que de vegades no volen insistir en el fet de la mentida. He vist coses molt estranyes.

Anònim ha dit...

Hi ha molta gent que viu instal.lada en una mentida que s'ha acabat creient. El senyor dels camps de concentració va contribuir sense saber-ho, és clar, a que el meu fill que havia quedat impressionat pel seu relat perdés bona part de la confiança i, encara pitjor, l'interés en qualsevol tema d'aquest tipus. Un dels meus germans, que ha estat vàries vegades a Centreamèrica, recordo que em comentava, gairebé escandalitzat per la proposta de Nobel a la Menchú, que aquella dona era una impostora que s'aprofitava dels indígenes...
Però de dobles vides o vides simulades n'hi ha fins i tot al costat de casa. Deu fer un parell d'anys es va descobrir que un metge, amb especialitat, que treballava des de feia o potser vint anys o més en un Hospital pròxima Barcelona, no havia superat el segon de carrera i no ho sabien (lògicament) ni els seus pares, ni la seva dona... i en aquest cas, fins i tot antics pacients d'ell el van defensar dient que el seu comportament i coneixements professionals eren impecables (cosa que, em consta era certa).

Júlia ha dit...

Bon dia, Antoni,
El cas de la Menchu encara em sembla més gros, doncs continua com si res.

Sobre el metge, si ho feia bé, he, he. No sé si considerant la pràctica que tenia -i que de tant en tant t'ensopegues amb algun patata amb títol, en medicina, en arquitectura i en el que sigui- no haurien d'haver-li donat el diploma. Fa anys cap mestre tenia títol, a les escoles que no eren públiques, i aprenien més o menys, els infants.

El cas de Menchu i del senyor dels camps nazis són molt més greus, perquè poden esberlar la fe en causes que són justes, si un ha mentit, molts poden fer-ho.

Desconfiar dels premis Nobel, però, veient-ne la llista, em sembla saludable.

Albert ha dit...

Quan vaig visitar Guatemala, l'agost del 2004, vaig veure que la Rigoberta no tenia simpaties i en el seu poble no vaig veure cap referència a ella.

Júlia ha dit...

Doncs no, pel que sembla i tothom amb coneixement de causa, afirma, cap simpatia. Per això m'estranya que encara ens facin beure a galet...