31.10.07

M'han donat carbasses


Fa molts anys, quan era petita, tenia jo uns quants llibres de contes, d’aquells tan bonics de l’Editorial Molino, que aplegaven rondalles de diferents indrets del món. En un volum, el dels contes d’Amèrica del Nord, recordo que n’hi havia un que m’agradava molt, era una bruixa que volia ser bona, volia ser una iaia, i al final trobava un nen i una nena orfanets i se n’anava a viure amb ells. La història, el seu desenllaç, s’esdevenia la nit de Tots Sants, i amb aquell conte em vaig assabentar, per primera vegada, de l’existència de les carbasses il·luminades, típiques d’aquells indrets. Aquí, a casa nostra, la carbassa per excel·lència era la de la Ventafocs.

Allò que em semblava tan bonic, com tantes coses, s’ha frivolitzat avui fins a extrems impensables. L’estudi de l’anglès ha propiciat els halloweens escolars, festa que cada dia tindrà més èxit, perquè les disfresses, els monstres i tot això, sempre compten amb seguidors i inciten a la gresca. Una cosa porta a l’altra, i de la primera carbassa que va muntar a la meva escola la professora d’anglès, una carbassa de veritat, buidada de forma artesanal, s’ha passat a un gran desplegament de carbasses de plàstic, amb la cara pintada, donyes Rupertes ressuscitades, a una mena de regne del color carbassa i el negre, ple de fantasmes de tebeo postmodern penjats del sostre.

A tot arreu venen carbasses, naturals i artificials, aquests dies. És l'any que he percebut de forma definitva aquesta colonització icònica. La carbassa amb rostre humà ocuparà, així, un lloc senyer en el context del xaronisme nostrat, amb els tions amb barretina i els pares Noels escaladors. L’estètica general que ens domina és aquesta, i, en el fons, fa gràcia i ens hi llencem de ple. Les botigues xineses, on hi ha de tot, fomenten el desplegament d'aquests motius decoratius i en permeten un consum a preu raonable. De vegades, en broma, a l’escola, els dic que, sisplau, tornem als Tots Sants de tres parts de rosari i visita al cementiri, que això sí que és tradició i no tantes bestieses. Però, ai, no em fan ni cas, la veritat, de la mateixa manera que per molt que fem mones i tallem les cames d’aquestes quaresmes estereotipades, les setmanes santes ja no generen penitències ni via crucis. Fins i tot es pensen que estic de broma!

Aquest any he vist més carbasses que mai, a les botigues, a tot arreu, de naturals i de plàstic. La carbassa em persegueix, totes són de la mateixa mida, porten gomets negres a la cara, dibuixen un rostre inexpressiu, que no fa por ni fa res. Les castanyes i els bolets, els paraigües I les fulles seques que decoren, també, els passadissos de l’escola, no poden fer front a l’esclatant aparença solar de les carbasses foranes. Posar una barretina a la carbassa seria, em sembla, un bon gest de mestissatge cultural ben entès. Tot arribarà!

15 comentaris:

Salvador Macip ha dit...

Suposo que la part del "trick or treat", allò d'anar casa per casa demanant caramels, encara no s'ha imposat, oi? Llàstima, perquè és molt més divertit que no buidar carbasses i ja posats a importar costums, millor una que acaba amb tota la mainada amb mal de panxa de tant menjar llaminadures. Un cop l'any no fa mal...

Francesc Puigcarbó ha dit...

Consti en acta, que a casa seguim amb els panellets de Can Coromines de Palau de Solità i Plegamans, moniatos del consogre, castanyes de la mainada de sota casa i moscatell de la bodega Coca ben fresquet. De carbasses, nasti de plasti que diuen ara.

Salvador Macip ha dit...

Ah, doncs que consti també que jo faig globalització a la inversa i em faig enviar panellets artesanals a nova York cada any via importació paral·lela i presumiblement il·legal. Després de buidar la carbassa ens assaiem a la taula i buidem la plata dels panellets.

pere ha dit...

Acabo d'arribar del super, on m'han atacat tres carabasses mida petita amb antifaç (què se'n fa d'aquestes carabasses després?). Al forn de la cantonada, dos dependentes vestides de bruixa m'han mirat malament... Contrarestaré els mals auguris fent i menjant panellets.

Júlia ha dit...

Tot arribarà, Salvador. Per cert, això es feia fa molts anys a alguns indrets per Sant Nicolau, anar de casa en casa demanant llaminadures. El que passa és que a ciutat, això de deixar anar els nens i nenes solets, demanant, fa respecte, actualment, i jo, que anava a demanar pel domund amb el cap de negre o de xinès... quin passat!!!

Júlia ha dit...

Ai, Francesc, no diguis mai aquesta carabassa no l'encendré ni aquesta carota de monstre de halloween no me la posaré, que el món canvia...

Júlia ha dit...

Que bons deuen ser, els panellets menjats a països remots, Salvador!!! Que vaig bé la celebració, amb panellets i carbasses i el que calgui.

Júlia ha dit...

Pere, estic a punt d'anar-me a comprar una carota de carbassa ... i si anem a la tertúlia disfressats de monstres halloweeneros?????????? encara que la festa ja hagi prescrit, és clar, però com que diuen que tots els sants tenen capvuitada.

pere ha dit...

No sé, no sé, Júlia, que les carotes de carabassa em fan la meva massa ampla.
Segur que has llegit una de les argumentacions per desaconsellar la celebració de la carabassada a les escoles del director de La Comisión Episcopal de la Liturgia dels bisbes espanyols: "la muerte no es una fiesta ni un juego para divertirse un dia al año". Bé, no voldria fer humor negre en unes dates tan assenyalades.

L'Espolsada llibres ha dit...

Perdoneu la intromissió... jo tinc una llibreria i a l'aparador hi ha la castanyera, castanyes, moniatos, fulles de tardor... i cap carbassa (que consti que la sopa de carbassa és boníssima)... i un nen em va preguntar que si a la llibreria no era Halloween i que qui era el conte de la senyora amb un mocador al cap... buf, vaig dir... però li vaig explicar qui era la castanyera, i les castanyes, i els panellets i va marxar content amb el conte sota el braç...
bona castanyada!

Júlia ha dit...

Pere, em sembla que el de la conferència aquesta va ben arreglat, avui tot és carnestoltes, li agradi... o no. Si després vindran dies de penitència, mira, qui sap...

Júlia ha dit...

Molt bé, llibreter de l'Espolsada! De tota manera, m'estranya això del nen, quan les escoles són, també, plenes de castanyeres estereotipades.... en general. Un mal senyal, això.

Gabriel Jaraba ha dit...

Fa pena veure com uns bisbes de l'església catòlica, que un dia va ser la Gran Comunicadora, s'entesten en no entendre res. I es clar que els nens han de familiaritzar-se amb la realitat de la mort, i fer-ho amb la manera com els nens aprenen: jugant. Fantasmes, monstres i bruixes serveixen per a "aprendre" a tenir por, experimentar emocions i desenvolupar-les de manera madura.

Per cert, Halloween és una festa cristiana, i tant, del cristianisme cèltic; la paraula és una corrupció d'All Hollows Eve, víspera de Tots Sants.

Arare ha dit...

A casa hem menjat panellets de Can Tines. hmmmmmmmmmmmmmmmm!!! res de carabasses, exs! res de Halloween, això per als americans. A més, a´quí la nit de bruixes és la nit de Sant Joan!!!

marrameu torra cstanyes!

Júlia ha dit...

Doncs sí, això de l'església, Gabriel, és patètic, quan ella mateixa ha fomentat el tema, segons conveniència, els dimonis dels pastorets no són pas menys frívols.