10.10.07

Pels morts aquest repòs de la tardor

Pels morts

Els olius emmagrits com la cigala
S’estan negres i clars sens moure l’ala,
I la vinya té un aire moridor.
Pels morts aquest repòs de la tardor.

Un vol incabable d’ocells gira.
Amb un foc de sarments la vinya expira
I l’alè de l’estany dispersa el fum.
Pels morts aquesta absència de perfum.
Josep Sebastià Pons

Deu ser la tardor, la pluja als vidres, la meva situació personal, la casualitat, o l’edat, potser, però el cert és que em venen al cap la mort i la malaltia sovint, aquests dies, no pas com una tragèdia, sinó com una mena de costum lligat a la vida quotidiana. Passo per altres blogs i m’ensopego amb la malaltia i amb la medicina complexa i, a voltes, deshumanitzada, del present, amb la resignació empipadora amb la qual acceptem la mort de la gent gran, i, fins i tot, amb una vetlla encara a casa, com les d’abans. Endreço la biblioteca de l’escola i em ve a parar a les mans un llibre de versos de Josep Sebastià Pons
, Joseph-Sébastien, poeta rossellonès, francès, però català. O català, però francès. En tot cas, poc recordat, em sembla, avui. Ai, quants problemes porta, voler precisar els fets culturals d’una forma quadriculada, massa ortodoxa, tot plegat és com voler agafar aigua amb un cistell... Doncs obro el llibre i em trobo amb el poema, breu, amb el qual encapçalo aquest post, ves si és casualitat.

No crec que les coses siguin millors o pitjors ara que en altres temps. El que sí són, em sembla, és molt més complexes, aparentment. Tendim a complicar les nostres vides; amb poca cosa en tindríem prou per viure, fins i tot per viure força bé, però hem anat multiplicant els estris diversos, que esdevenen imprescindibles, al capdavall, però que acumulen pols i obligacions, avaries i servituds. De tota manera, la vida és, en el fons, simple, breu. La mort, l’única seguretat, encara, ens palesa de tant en tant aquesta simplicitat oblidada, amb la seva presència, sempre molesta, però inevitable.

Abans, millor o pitjor, un naixia, emmalaltia i moria, a casa. Fins i tot les festes com ara comunions o casaments, quan s’anava magre, se celebraven de forma austera, a les llars. Quan jo era petita, a l’escala, al barri, molts avis i àvies vivien amb la família, entaforats a pisos petits. Eren, les iaies d’aleshores, totes semblants, amb monyets recollits al clatell, mocadors al cap, vestits de dol, valones de ganxet i, la majoria, sense dents. Moltes, ni tan sols tenien setanta anys, però semblaven eternes, antiquíssimes, plenes de saviesa. De tant en tant en moria alguna i la portera, que aleshores era encara un personatge habitual en aquell tipus d’escales humils, tancava mitja porta, d’aquelles de fusta massisses, amb picadors. Tothom sabia, aleshores, que a l’immoble havia mort algú. Els veïns, pràctica que encara es conserva en algun lloc, encarregaven una corona, amb una cinta dedicada que deia: de los vecinos de la escalera.

Els veïns, les veïnes sobretot, ajudaven les dones més joves a rentar i vestir el difunt, la difunta, perquè, deien, els de la funerària ho feien sense cap mena de respecte. Una tieta-àvia, cosina del meu avi, que va viure a casa un temps, quan va arribar, des de l’hospital, amb una embòlia, semblava a punt de morir, i li van apariar un vestit negre, obrint-lo per l’esquena, però es va refer, i va estar encara uns quants anys eixerida, sobrevivint, sense arribar a assabentar-se de com havien malmès la seva roba bona. Cal dir que tot això era possible gràcies al fet que les dones tenien cura de la llar i assumien, de grat o per força, gairebé tota la feina, inevitable, que donaven els avis. Quan hi havia un difunt, a la nit, parents i veïns s’aplegaven al pis del traspassat, a resar el rosari. A mi, de petita, pensar que a un pis de l’escala hi havia un mort, em produïa una basarda fonda, i evitava la possibilitat de veure’l, em feien por, encara que la gent gran deia que calia tenir por dels vius i no pas dels morts. La mort fa por, quan ets petit, va lligada a rondalles terribles i a narracions estranyes, fosques. Amb els anys, ens acostumem a acceptar-la amb naturalitat, gairebé amb indiferència, excepció feta de quan s’emporta, de forma inesperada, gent massa jove, és clar. En aquest cas la tragèdia pren un tint antinatural, i produeix una immensa angoixa. El primer mort que vaig veure va ser l’avi, que vivia amb nosaltres, i durant llargs mesos vaig estar imaginant aquell cadafal, el túmul que llogava la funerària per a l'exposició del difunt, i percebent una mena d’olor estranya, que devia ser la d’algun producte que devien aplicar al cos. Després, però, a partir d’aquella experiència, els difunts ja no em van fer cap mena de basarda, talment com si totes les meves pors antigues s'haguessin diluït de pressa.

A l’enterrament, a l’església, abans tan sols hi anaven els homes, cosa que passava fins i tot en determinades processons. Una cançó de la Trinca, al disc de la Festa Major, fa:
Amb un ciri els homes se’n van a la processó/ per desig del sant i del senyor... rector/ i les dones ho han de contemplar des del balcó/ víctimes de la segregació... No fa massa anys, a les esglésies de molts pobles, els homes i les dones romanien en espais separats. Recordo, crec que al Destino, un acudit de Castanys, amb una llarga corrua d’homes en un enterrament, els primers anaven plorant, els altres, més relaxats, i els de la cua, parlant de futbol, una mica de gresca. Abans l’enterrament era molt important, socialment, i n’hi havia de molts preus, segons el nombre de capellans del seguici i d’altres components diversos. Per això, molta gent, se’ls pagava a terminis, amb gran constància, malgrat que els representés una despesa important, en aquells anys més humils. Els enterraments, malgrat els tanatoris i els seus nous rituals, inevitables, han conservat el seu aspecte social i sociològic, et fan retrobar gent que fa temps que no veus, de vegades molt de temps. Per això, moltes persones grans, com el meu pare, al cel sigui, tenien una afició estranya a anar-hi, cosa que no he entès fins que m’he fet gran jo també i que no respon a una mena d’estranya necrofília, sinó al fet de poder retrobar antics coneguts i fer-la petar una estona, més enllà de la pena sincera que la mort produeix. Assumeixes, amb els anys, que també et tocarà a tu i que, per tant, si el difunt era ja molt gran, vell, el fet entra dins de la normalitat de la història. No sé si això és bo o dolent, però és així, generalment, sobretot si la mort ha estat natural.

La madrastra de la meva besàvia, que jo no havia conegut, havia viscut al pis familiar, feia molts anys, i mort en un llit antic, en el qual jo vaig dormir un temps. Pensar que en aquell llit hi havia mort gent em produïa una gran inquietud i intentava no pensar-hi. Amb aquesta intenció, de petita, em posava a la tauleta de nit un parell d’imatges d’aquelles fluorescents, de la Mare de Déu de Fàtima, però em sembla que aquelles llums macilentes encara m'acabaven d'atemorir. Es deia Magdalena, i encara, no fa massa temps, la cambra era anomenada per la família el cuarto de la Magdalena, malgrat que havia mort durant la guerra i que d’ella no en tenim cap fotografia, encara que se n’hi atribueix de forma vaga una d’esvaïda, de jove, de quan es va casar amb el meu rebesavi, ja vidu, molt més gran. Explicaven que va ser un arreglo, ja que ella havia perdut el promès a les guerres cubanes. Els arreglos eren aparellaments de conveniència, que en moltes ocasions sortien prou bé. Havia estat, deien, una dona silenciosa, tranquil·la, bona persona, no va arribar a tenir fills vius i va morir com un ocellet, o sigui, sense destorbar ni donar feina, de sobte, ja velleta. La mort, doncs, que molts voldríem aconseguir. Encara que un dels motius de la tristor que la va matar havia estat, segons narració familiar, no poder menjar-se el seu plàtan diari, a causa de l’escassetat de l’època, ja que era una de les poques il·lusions gastronòmiques que li feien peça, però era difícil trobar-ne, quan la guerra.

No m’estranya que s’hagi triat, per commemorar els difunts, aquesta època de l’any, la tardor, melangiosa, daurada, plena d’una tristor sense verí, casolana, amarada d’olor de castanyes torrades i moscatell. La tristor tardoral és una tristor conformada, familiar, de resignació tranquil·la. Ànimes difuntes, al cel ens veiem juntes.

20 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

RAFAEL CANSINOS ASSENS, "Otoño"

Esta tarde de otoño parece primavera.
El aire es dulce y tibio
y hay un sordo rumor germinal en la tierra.
Dijérase que van a florecer las rosas
y a cantar en los nidos los pajarillos nuevos,
y a recobrar su antiguo color desvanecido
nuestros blancos cabellos…
Hay en el aire una promesa venturosa.
La sangre en nuestras venas palpita con ardor,
nos sentimos capaces de un gran amor inédito,
diríase que despierta de un sueño el corazón…
Mas de pronto, cruel, un viento frío se alza
y cual pájaros muertos caen al suelo las hojas,
y con ellas se entierra toda nuestra esperanza

pere ha dit...

Es queixava avui una alumna que en la societat actual no es parla de la mort, que és un tabú, que el cosumisme i la manca de religiositat l'han fet obidar, o potser era la por.
I fixa't, ara em trobo el teu post que la desmenteix, al menys aquí i ara.
M'agrada molt el fluir tardoral, tranquil, del teu post.
M'has fet recordar el meu primer mort: un veí que es va estimbar en un carro d'aquells d'abans, amb les rodes tan grans, i el meu oncle preferit, que feia anys que s'havia fet el taüt i el guardava en un racó discret de la fusteria.

Júlia ha dit...

Bellíssim poema, Gregorio, reflecteix molt bé la tardor meteorològica i la tardor vital, que encara ens desvetlla tantes expectatives ingènues.

Júlia ha dit...

Doncs ja veus, Pere, que no sóc jo sola qui parlo en un blog, aquests dies, de mort. És cert que no se'n parla com abans, i potser és millor, car la retieració religiosa de la vida com a vall de llàgrimes també resultava força feixuga. De vegades sembla que si d'una cosa no se'n parla, no existeix, però tot són defenses inútils, encara que ben humanes, davant de l'inevitable.

Luis Rivera ha dit...

La mort ha sortit de les cases com un fet quotidiá i ha entrat per la televisió com un "suceso"

Júlia ha dit...

Ai, la televisió, Luis, mai més notornarem a recuperar la innocència -i també la ignorància- d'abans que aquest invent no fos imprescindible. He d'admetre que de vegades 'em fa companyia'. Respecte als avis, és una companyia sovint imprescindible, necessària, per cert. Fa anys els 'sucesos' eren l'única cosa que 'aparentment', passava.

Arare ha dit...

Em sembla que malgrat que tots sabem que hem de morir-nos algun dia, ens fa molta basarda pensar-hi (excepte els que creuen en alguna cosa, siguin catòlics o d'una altra religió) a mi particularment, cada cop que penso en la meva pròpia mort m'agafa com una angoixa i acabo per rebutjar-ne els pensaments. Crec que és un error, que el que caldria fer és acceptar-la com a part de la vida, però em fa l'efecte que no hi ha massa gent que ho pugui fer, això.

A banda de posts i blogs, t'he deixat un missatge de veu al telèfon. Una abraçada ben forta.

Empar ha dit...

Hi ha un aspecte de la televisió que no hem d'oblidar. És un espill de la realitat, no la realitat mateixa. Deu ser per això que Berlusconi, quan ja controlava totes les cadenes de tv italianes va dir que a partir d'aquell moment podia fer el que volguera, que ja s'encarregarien elles d'emmotllar-ho tot?
Així doncs, rebem les informacions des d'un espill (moltes vegades distorsionat??), i s'esdevé l'efecte "Goebbels": totes les cadenes es copien i una mentida pot ezsdevenir veritat (fixeu-vos la cadena mediàtica que es va disparar arran de la supiosada "mort" de l'escorta abans d'ahir).
Petons des d'Alacant

Francesc Puigcarbó ha dit...

sempre m'ha sorprès alló que es diu quan es va a veure un mort, abans a casa amb la vetlla i ara al tanatori.

Diuen: Ai! ha quedat molt bé, sembla que estigui dormint.

La mort és purament, un canvi més.-

lola ha dit...

No m'hi puc avenir, ni per ressignació, amb la mort, la "puta cruel" que diu l'Estellés. Tot i així, gaudeixo, per contrast, de la teva serenitat.

Lola

pere ha dit...

No puc estar-mé de precisar la primera accepcció de la paraula mort: cessació de la vida. Estic convençut que en la seva senzillesa és una de les definicions més encertades que s'han fet. Per suposat, res de part de la vida, ni que sigui la final, ni un canvi, ni la mort pertany al grup de... i té aquestes característiques (x)diferenciadores respecte a..., ni qualsevol altra cosa que es pugui dir. Entre altres coses perquè és impossible definir d'una altra manera allò que a un mateix li resulta impossible d'experimentar durant la vida. A partir d'aquí, tota la literatura que es vulgui, fins i tot la mèdica i la teològica.

Júlia ha dit...

Hola, Arare, és que això que en diuen 'acceptar' crec que no és res més que resignació, al capdavall qui pot acceptar fer-se vell, morir, patir? Tampoc no cal pensar-hi en tot moment, però la vida ens fa ensopegar de tant en tant amb el tema, ens agradi o no.

Júlia ha dit...

Empar, la televisió, en general, em sembla, és una mica un espill, potser un tant deformat, però no pas inexacte, de nosaltres mateixos, de la societat de cada moment. Controlar la televisió, com fa pocs anys la premsa, és important pels poders i per això s'hi esforcen tant. I el fet és que no ens en podem escapar del tot. A banda d'això, no li nego qualitats, crec que, amb totes les seves limitacions, les persones en general 'saben' més en quin món viuen i com a distracció, per exemple de la gent gran que es veu impossibilitada de sortir, és una gran cosa, una mica de distracció,per xarona que sigui, és molt important, en determinades circumstàncies.

Júlia ha dit...

Francesc, aquestes apreciacions estètiques han minvat una mica, crec, en el present, però encara pesen. L'enterrament és al capdavall una festa social, tenir un bon aspecte és valorat, encara, molt especialment pels vells, positivament. I,sí, un canvi més, però, òndia, molt definitiu.

Júlia ha dit...

Lola, podem tenir serenitat davant de la mort de la gent gran, fet i fet sembla que sigui 'allò que toca', però no pas davant de la degent jove ni tampoc davant de la nostra, em sembla. Cal, per a això, un gran esforç i, com diuen, 'la processó va per dins'.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Pere, podem fer molta literatura i molta investigació científica, però el final és al final, esgarraparem uns anys més a la història, potser, a base de medicina moderna, no sempre viscuts en plenitud, per cert, però ja sabem quin serà el resultat.

Jesús M. Tibau ha dit...

Doncs a mi la tardor em dóna moltes ganes de viure. És una època plena de bellesa i de fruits

Júlia ha dit...

Ep, Jesús, que parli dels morts i de la tardor no vol pas dir que jo tingui ganes morir...

El fet és que, després de la tardor, ve l'hivern, tant en sentit literal, com metafòric, cosa que expressa molt bé el poema que ha copiat Gregorio.

isnel ha dit...

Jo hi penso molt sovint, en la mort. Però crec que cada vegada amb menys angoixa, no sé, com un fet inevitable i que, per tant, no cal eludir, ni esquivar, ni disfressar. Hi serà i punt. A Guatemala, el dia dels morts, se'n van tots a dinar al cementiri, a fer companyia als seus morts, a explicar-los com els va tot, a passar una estona amb ells, una estona de gresca i diversió, en un paisatge ple de coloraines i envolant estels (ells en diuen "barriletes") per fer-los arribar les seves salutacions. La imatge em va captivar una barbaritat.

Júlia ha dit...

Bon dia, Isnel, així és com hi hauríem de pensar, el que passa és que la mort sovint no ve sola, sinó acompanyada de llargs o curts processos de malaltia i dolor, i això ja és tota una altra cosa.

Això de Guatemala crec que,amb variants, passa a diferents estats sudamericans. La festa mexicana dels morts es tot un esdeveniment festiu.