6.10.07

Uniformes i disfresses





En el seu blog, en Francesc Puigcarbó incidia, fa alguns dies, en el tema de la nena de Girona amb mocador al cap, amb unes reflexions molt interessants sobre la vestimenta que patim, hem patit i patirem als centres escolars. Al final del post hi inclou un breu poema seu, sobre un fet fonamental, la llibertat d’elecció, que potser hauria de ser el pal de paller de la reflexió sobre el tema. El que passa és que aquesta llibertat, sovint, ve condicionada per moltes coses, el pes de la família, aclaparador quan ets petit, la influència de les companyes, la moda...

Fa anys, uns quants, molts, al principi de la segona etapa d’egb, ara desapareguda, ja que sembla que una constant educativa que hem de patir amb resignació són els constants canvis en els plans de formació, l’escola es va veure sacsejada per les feromones pre-adolescents, que fins aleshores havien estat testimonials. Això va portar als centres, molts dels quals eren del pla d’urgència, passions incontrolades, olor –més aviat pudor- de wambes en ebullició i, també, un esclat de vida juvenil difícil d’entendre per als adults. Per sort érem, aleshores, també, molt joves els mestres, en general.

Tot ha canviat. No és el mateix l’ESO que l’EGB (estic tipa de sigles, per cert), ja que els primers esòtics són els petits dels centres de secundària i els darrers egebéns eren els grans, els més grans, els molt grans, dels centres d’egebé, -ara primària i demà... qui ho pot saber-. En un mateix curs s’hi barrejaven nois i noies molt infantils, plens de càndida innocència, i també molts de més esventats, que ens fornien problemes de tota mena.

Ara, per la zona urbana, som una majoria aclaparadora de mestres grandetes, iaies pràcticament, pocs homes, i els infants acaben la primera etapa escolar als dotze anys, cosa que ha convertit la majoria d’escoles en basses d’oli, amb algunes tempestes imprevistes de tant en tant, però sostenibles, com diuen ara, fins i tot una mica avorrides. Els nois i noies de sisè, que són els grans, se senten més importants i alguna rauxa pre-adolescent ens endeguen, però, vaja, molt tèbia. Les escoles, públiques i privades, són diverses, variades, condicionades –molt- pel barri, i, per tant, aclareixo que quan parlo del tema parlo de la meva experiència, personal i irrepetible.

Com que la memòria és selectiva i s’adapta a allò que volem creure, hem oblidat, en part, l’efervescència d’aquells anys, el creixement desmesurat de la població escolar, els problemes de tota mena que comportava la immigració d’aleshores, amb un gran nombre de famílies nombroses, situades en barris sense cap mena de serveis, tot lligat a un sistema polític que feia aigües i a una política de carrer molt calenta. Era en els barris nous de les zones urbanes on van créixer com bolets les escoles atapeïdes d’infants, fetes de pressa, i, sovint, de qualsevol manera, la veritat. I on es van concentrar molts problemes escolars que ara, des del nostre present, amb una altra problemàtica molt diferent, minimitzem força.

Era, aquella, època de canvis accelerats en la vestimenta i algunes noies agosarades venien a l’escola amb roba escassa, si feia calor. Minifaldilles i aquelles samarretes que es lligaven a dalt del coll i deixaven l’esquena a l’aire. Si aterrava algun professor jovenet i de bon veure, unes quantes Lolites –utilitzo el terme, encara que Nabokov odiava l’ús i abús que s’havia fet del nom de la seva famosa i precoç protagonista, i li demano perdó espiritual- el provocaven sense manies, tirant-se-li al damunt, anant-li a preguntar coses ben a propet, fent-lo posar vermell i incòmode amb una gran habilitat. Jo en tenia unes quantes que, a les sortides escolars, anaven ficant-se amb tots els nois i senyors no massa vells que trobaven, paletes, venedors, alumnes d’altres escoles... I no cal dir els ensurts que passava el personal educatiu als viatges de vuitè, propensos a trobades imprevistes i a bogeries inconscients difícils de controlar.

Tenia jo, aleshores, a Sant Feliu de Llobregat, un director ja gran, molt bon home. No era del cuerpo de directores. Això vol dir que, pràcticament, era director per antiguitat. Recordo que va arribar una normativa que manava elegir el director per votació i pràcticament ens va demanar, per favor, que el votéssim ja que tothom, al poble, l’havia conegut sempre de director i per a ell hauria resultat molt feixuc deixar de ser-ho. El fet és que, uns anys després, davant de l’agressivitat de l’associació de pares i d’una part del professorat, molt combativa –em venen al cap moltes votacions a mà alçada sobre temes surrealistes en les quals se t’increpava directament si no volies dir la teva, per tal de no rebre de totes bandes, defínete, compañera!- va acabar dimitint d’aquell càrrec al qual s’havia sentit tan vinculat.

En una ocasió, alguns professors vam comentar que potser calia que la direcció posés algun tipus de normes sobre els hàbits en el vestir, que potser aviat vindrien en biquini o en pilotes, vaja. La veritat és que, aquells modelets, en noies primetes passaven més desapercebuts, però algunes ja presentaven aparença d'exuberant maggiorata i la cosa era una mica excessiva, pel meu gust, potser conservador.
-YO? –va fer el director, amb una saviesa ancestral sobre el capteniment humà-. Dios me libre! ¿Saben qué dirían, los padres? Mira, el viejo verde ese, cómo se ha fijado!!!

A l’escola hi ha de tot, com a tot arreu. Hi ha nenes que als deu anys ja despunten i venen vestides –amb la col·laboració materna, és clar- allò que en diríem finament, de faiçó sexi, amb pantalonets que transparenten tankes vermells i coses així. D’altres mares es complauen en els models tipus princeseta, més infantils i eteris. Hi ha uns estils de vestir familiars, lligats al tarannà de la nissaga. Parlo de les noies, perquè en els nois la cosa no és tan exagerada, en general, a aquestes edats. La festa escolar de carnestoltes és d’allò més surrealista, alguns nois més grandets tenen –com molts homes- una tendència desmesurada al travestisme, i les noies més echàs palante a vestir-se com donetes escurçades de moralitat dubtosa. Hem caigut en el parany d'escolaritzar aquesta festa, que, per definició, hauria de ser no escolaritzable, per cert. De vegades, moltes, és la família qui es fa un tip de riure amb aquestes disfresses, és clar, en el fons, els infants són joguines dels adults. De petit, vols complaure els grans, que són els que tenen cura de tu i t’alimenten, i això se sol oblidar amb facilitat mentre fem volar coloms sobre els, suposadament, sòlids valors familiars. M'havien explicat que la meva besàvia definia el Carnaval, i també el dia de la Palma, en aquest cas per la tendència a vestir els infants amb roba lleugera, quan encara feia fred, com a festes de les mares boges.

Una excusa per a disfressar-se moderna i sexi, de petita, són els balls. Vaig tenir durant tres cursos un grupet de nenes que als vuit anys ja xalaven muntant coreografies amb cançons de moda, de Madonna, de Dirty Dancing, de Grease. Alguna d’elles havia de fer de noi, és clar, perquè els nens no col·laboraven massa. L’estrella del grup era una nena molt intel·ligent, carismàtica i manaia. Una companya mestra, quan les veia actuar, disfressades i pintades, amb aquells meneos pop, sempre comentava, parecen cabareteras enanas... L’estrella del grup estudia avui disseny industrial, amb èxit, és una persona seriosa i responsable, i ella mateixa, en una ocasió, em va comentar rient els balls que feien i se sorprenia i tot d’haver muntant aquells espectacles amb tanta fe, ara, quan hi pensava, se sentia fins i tot ridícula, però, bé, tots tenim un passat amb instants que voldríem oblidar.

Fa un temps llegia en un diari un article sobre aquests nostres infants ben peixats, una infantesa que hem simplificat, que voldríem asexuada i innocent, encara, tancada en una mena d’hermètic espai vital ple de floretes. Però la realitat és diversa, difícil. A les escoles tenim molts més problemes que no pas els dels vestits, per això, sovint, si la tolerància pot evitar tensions, es fa la vista grossa. Això, suposo, fan a aquestes centres amb un gran nombre d’immigrants de tots colors. Com en tantes altres coses, quan menys se surti al diari, millor, perquè la vida és com un riu d’imprevisible desembocadura i potser la nena amb vel d’avui serà una feminista demà i la més moderna i agosarada es farà d’una secta esclavitzadora, ningú no ho sap, això. He vist tímides nenes del cole anar després a les discoteques més estripades, o vestides de sinistres o de punkis. Pensem, volem pensar, que la primera etapa escolar té molt més pes del real, però això no es cert, perquè l’adolescència esclata amb una força incontrolable i perquè la vida dóna moltes voltes imprevistes.

Si la cosa no es vol que sigui així, tornem als uniformes, tan criticats, amb els quals s’acabaria la varietat espinosa. Fa poc discutia amb una companya mestra que els trobava horribles i discriminatoris. Jo, ja no ho sé, ara, vistos amb la perspectiva dels anys, no em semblen tan malament. Al capdavall, tots ens acabem posant algun uniforme. Els homes fa anys que, quan es dediquen a coses serioses, es posen un traje fosc i corbata. El més agosarat, es treu la corbata, i prou. Les senyores ministres i conselleres, més acolorides, acaben també amb la jaqueta i la faldilla o els pantalons amb ratlla marcada. En una foto de família política de fa un temps, la majoria de senyores anaven amb pantaló i jaqueta blancs, per cert. Segur que molts d’ells i elles, en el seu passat juvenil, havien jurat davant de la fotografia de Bob Dylan no anar mai mudats ni amb robeta de disseny.

Rendell, en una novel·la que situa en un concert de rock, ironitza així sobre el jovent que hi assisteix, a principis dels setanta:
La majoria d’ells portaven texans. No feia massa que havien deixat l’escola, alguns encara hi anaven, i havien protestat de forma apassionada contra la imposició de l’uniforme. Malgrat això, ara tots tenien el seu, assumit de forma voluntària, un uniforme de texans i camises, cabells llargs, i, en alguns casos, anaven descalços. Però n’hi havia alguns que, en un acte de llibertat, s’apartaven del tot de la roba convencional; la noia del biquini vermell i la faldilla bruta i satinada, llarga fins als turmells, el seu company, suat i feliç, vestit amb cuir negre...
Ens debatem sempre, sense remei, entre les ànsies d’originalitat i la necessitat de pertànyer a la colla i d’ésser acceptats, què hi farem. Voldríem, és clar, ésser acceptats per la colla però que aquesta mateixa colla valorés la nostra immensa originalitat.

Podem fer totes les elucubracions que vulguem, però, en el fons, el tema del principi, el de la nena amb el cap cobert, té moltes més implicacions, més enllà de la vestimenta, uns costums patriarcals, religions que bandegen la dona, prejudicis inevitables lligats al desconeixement i a la por, però també experiències reals, viscudes, de nenes que han deixat l’escola prematurament a causa de la tradició cultural familiar, tot plegat però, forma part d’un debat que hauria de ser molt més ampli i no limitar-se a l’entorn escolar. De tota manera, la societat evoluciona i he vist evolucionar molt, també, la situació de la nena, de la dona. Fa anys, com que les famílies eren més dilatades, en tenia un bon feix que les treien de l’escola per tenir cura dels germanets. Moltes nenes es veien obligades a fer l’esmorzar i el dinar dels seus germans més grans, que no pegaven brot. Ajudaven en la neteja, mentre els xicots de la casa jugaven a futbol. I eren del país, ep. I encara en queden... Que fa poc temps que mengem calent i bufem cullera, i tenim poca memòria. El cert és que, pel que fa als uniformes, moltes escoles religioses els conserven, com a senyal d’identitat, en general, i com que els pensem lligats a aquests tipus d’escoles, ens desplauen, als d’idees laiques. És veritat que aquest alumnat també es veu, de petit, obligat a vestir d’aquesta manera. El que passa és que no se sent diferent, ja que, en el seu entorn educatiu, tothom va així. Posar unes normes no uniformitzadores sobre aquests temes és una tasca tan complexa, que jo diria que, de moment, quedem-nos com estem i anem actuant segons ens indiqui el seny, encara que patinem i ensopeguem amb reiteració. Un altre tema, present en la qüestió, seria, també, el de la poca autonomia de les escoles públiques a l'hora de prendre decisions, però aquest encara ens portaria molt més lluny. Serà un altre dia... potser.


15 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

jo duia bata a ratlles blaves i blanques, amb el coll blau mari, i un ribet blanc. Però en el batxillerat a la Academia Caldas, anavem tots com voliem, tot ique eren altres temps i mai millor dit.
"Antes muerta que sencilla"

gràcies pel link.

Gregorio Luri ha dit...

Tot ha canviat, efectivament. La raó és senzilla, però no de caire pedagògic, sinó ideològic: A casa nostra fem reformes un any per poder gaudir desprès un segle de contrarreformes.

Luis Rivera ha dit...

No hi ha manera de no semblar-nos al temps que hi vivim, Julia. Es imposible i sempre fem presunció d'identitat lliura caminant cap a la boutique de la moda, sigui aquesta roba, ideies o paraules.

I per cert, en l'asumpte aquest de la nena de Girona, vull dir dues coses que penso han pasat desapercebudes. La meva informació, penso que com totts, es de la tv:

- veig i m'asombro a una profesora parlant de "preservar l'igualdat" entre els alumnnes. Parla amb la suficiencia de que sap el que es l'igualdat i em fa desconfiar. Es opinió personal, pero em fa desconfiar.

- Veig a la nena dient al micro "a mi me gusta llevar el mocador" i em donc compte de com l'entra una paraula de catalá per anomenar un objecte. La nena, deliciosa, mostra exactament la societat real de Catalunya i el dinamic bilinguisme, en una petita marroquí. També m'asombra.

recordo aquelles reunions de pares. No hi ha res més perillós, n'estic ben segur, que uns bons pares burgesos o migt burgesos, establint democraticament el seu paré.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Això dels uniformes em resulta simpàtic.
Tant se val que jo també he anat a escola sempre amb la bata.
I a la feina, com calia.Naturalment, amb la corbata.
I si estic una mica sonat, segur que no és per això.
A més, amb les nostres xiruques, mitjons gruixuts –a poder ser vermells- els nostres “rochetores” i la camisa de quadres arremangada ensenyant orgullosos els primers pèls dels braços, els xiruquero-kumbaiàs estàvem molt guapos, no trobes?
Deixa’m afegir-hi un altre concepte, semblant al de l’uniforme: la roba de feina. Perquè resulta que la bata, per a nosaltres, a més de ser uniformitat, era roba de feina. Com el mono blau dels mecànics, que no crec que ho fessin per anar uniformats. No és bo que a l’escola s’hi vagi amb roba de feina?
De la nena de Girona que els seus pares obliguen a anar a l’escola amb el mocador el cap i de la subsegüent decisió de la conselleria del ram, veig, escolto i callo. Ja votaré quan sigui l’hora.
Per cert, això de les votacions a mà alçada és la meitat del gest de fer botifarra. De fer botifarra a la democràcia.
Noia, és que parles de tantes coses...

Montse ha dit...

A mi la idea dels uniformes mai no m'ha semblat malament. De petita anava a una escola laica, mixta i on anavem com voliem -estrany, en aquella època, però que agraeixo profundament a la meva família- però "la bata" (blanca ratllada de blau, com la de Francesc puigcarbó) no ens la treia ningú! per cert, llavors les bambes no s'estilaven, només es portaven per fer gimnàstica, però els podòlegs actuals s'estan fent d'or gràcies al calçat "bambero" dels nostres fills...
respecte al mocador si o mocador no, em fa l'efecte que els d'Ensenyament no s'havien d'haver deixat fer xantatge. A partir d'aquí ja veurem què més poden exigir. Si jo me'n vaig a un altre país ja sé que hauré de comportar-me segons les normes que la convivència més bàsica indica. I si em fan anar a escola amb xador (no sé com s'escriu) segurament me l'hauré de posar i si no em diran que me'n vagi a casa meva, amb el que no es podran ficar és amb la ideologia, i em sembla que ningú no s'hi havia ficat, amb la ideologia ni amb la religió de la família! Només era un signe extern i prou, lamentablement, ara fem un símbol de tantes coses que hom ja no sap com actuar. I fixa't, dic "actuar" perquè en el fons, tot el que fem i diem és una actuació perquè el que val de veritat és el que portem dins el cor i dins el cervell, que és allà on no poden entrar els de fora.
Ui, m'estic ficant en camisa d'onze vares!

ja callo.

Júlia ha dit...

Hola, Francesc,
jo vaig passar d'un uniforme gairebé negre igual que el de pre-guerra a un de molt renovat 'de gales', que encara, amb alguna altra renovació -de vestit amb mànigues a 'pitxi'- existeix encara a les escoles de les franciscanes. Un clàssic agosarat eren els bombatxos -sota les faldilles-, per a fer gimnàstica.

Júlia ha dit...

Gregorio, deu ser això, no sé si haurem de seguir aquesta tònica durant gaire segles més.

Júlia ha dit...

Luis, no hi ha res més perillós que una mestra dogmàtica que creu poseir la veritat absoluta, malauradament, la professió i les seves característiques fan que sigui una figura molt habitual. La preservació de la igualtat ha portat a fer molts disbarats pedagògics.

Sobre la nena, possiblement no valorem del tot la gran tasca que està fent l'escola 'real' amb aquest gran nombre d'immigrants, una mica a tomballons, certament. Ignoro quina mena de ciutadans seran, és clar, perquè això és imprevisible, però que tot plegat s'esdevingui de forma tranquil·la i calmada, és remarcable.

Júlia ha dit...

Els excursionistes amb camises de franela em tornaven boja, xiruquero... he, he. Sobre les votacions a mà alçada, totalment d'acord, sempre hi he estat en contra, ja tenim prou condicionants amb el vot secret per agreujar el context.

Júlia ha dit...

Arare, a mi el que em sembla important és constatar la poca autonomia del centre per decidir res, la veritat. El fet és que potser tampoc, en l'escola pública, es pot decidir que 'uns sí i els altres no'. En tot cas, coses de les quals s'hauria de parlar però en un context seríós i professional, de forma interna. Ja sabem que amb les coses de l'escola sempre s'hi suca pa, a la premsa.

Júlia ha dit...

Luis, m'he deixat al tinter que els pares d'aleshores, en les escoles que esmento, no eren 'burgesos', al menys, ells no se'n consideraven, eren 'obrers conscienciats' de la Seat i d'altres empreses.

Yayo Salva ha dit...

Jo sempre he anat a escoles, institus i universitats públiques. En cert modo envejava els amiguets que vestien l'uniforme. Tindria jo dotze o tretze anys (i sense uniforme que lluir) quan li vaig demanar 31 pts a mon pare per apuntar-me de "fletxa" a la Falange; això costava l'uniforme. La resposta va ser una galtada que vaig tardar anys en comprendre (i agraïr).
Deixant a banda la "boutade", fas una reflexió molt encertada i amb perspectiva històrica de l'ensenyament.

Júlia ha dit...

Gràcies, Yayo, pel comentari. Jo també volia anar als campaments de la secció femenina, però és que no anava mai enlloc. Pel meu barri no hi havia, aleshores, cap escola pública, per cert. Així que, apa, a les monges del Sortidor, que eren franciscanes.

Anònim ha dit...

A mi no m’agraden els uniformes... encara que reconec que de vegades només seguint les modes ja se hi va de uniformat.
Una abraçada,
=;)

Júlia ha dit...

Doncs sí, jaka, no volem anar uniformats i ens acabem uniformant, més o menys, he, he.