8.11.07

Memòries d'una mestra -gairebé- velleta (II)

Per motius estranys i enigmàtics, algunes anècdotes de la segona escola on vaig anar a parar m’han retornat del passat darrerament, a l’hora màgica de la matinada.

Després del carrer Marlet vaig poder agafar una plaça a Molins de Rei, poble on vaig anar a viure quan em vaig casar, que va ser aquell mateix any, i d’on és fill el meu honorable espòs. Detalls íntims a banda, em centraré en la qüestió professional i en els seus ecos darrers, percebuts en el present. L’escola era un grup escolar, això vol dir que tenia una sola línia, vuit aules, si fa no fa, i que érem tants caps, tants barrets, no com ara que sembla que hi hagi més mestres que alumnes. El director no era del cuerpo de directores, era un de nosaltres. Al barri, la gent del poble l’anomenava ‘el congo’, perquè es trobava lluny del centre de la població. Més enllà del congo molinenc hi havia una barriada de casetes autoconstruïdes, gairebé barraques arranjades, que alguns autòctons de forma despectiva titllaven de ‘villa conejos’. El fet és que hi vivien immigrants, d’Extremadura, sobretot, i també d’Andalusia. Un altre grup d’immigrants, els fills dels quals venien a l’escola, vivia en uns pisos modestos, que en deien ‘del catalán’, però no perquè el constructor fos català, que també ho era, sinó perquè, efectivament, tenia aquest cognom.

Al primer post sobre aquest tema d’evocacions pedagògiques, l’amable kefe del cafè d’Ocata em va fer uns agraïts comentaris sobre els infants excel·lents que trobàvem a les escoles públiques en aquella època. Jo, allà, hi vaig trobar els millors de tots, nens i nenes francs, entremaliats, desarrelats, afectuosos i agraïts. L’escola es deia Gual Villalbí, perquè aquest personatge l’havia inaugurada, un polític franquista ja en l’àrea dels ‘tecnòcrates’, deien que era dels millors que, en aquelles circumstàncies, formaven part del govern, no ho sé, sóc incapaç de valorar-ho, el fet és que Gual va escriure llibres sobre política econòmica i a algunes localitats vinculades amb ell, malgrat els canvis polítics, recorden encara el seu nom en el d'alguna escola i carrer. Podria explicar moltes històries d’aquells dos primers anys de mestra, així que avui em centraré en una anècdota concreta. HI havia allà, encara, algun mestre ‘dels d’abans’, o sigui, dels del temps de la guerra, entre els quals una senyora de vida interessantíssima, de la qual vaig aprendre molt, i que tenia aleshores el que a mi em semblava una immensa rastellera d’anys, cinquanta-sis. Un altre dels mestres grans era don Demetrio, un nom molt adient per a un mestre tradicional. Era aquest un senyor seriós, que utilitzava, com tothom aleshores, els mètodes de còpia, estirada d’orelles i de rodillas y de cara a la pared. Jo, que aleshores estava amarada de pedagogia activa i etèria, més o menys rosasensatera, me’l mirava malament. Fins que vaig començar a adonar-me que era un gran savi, coneixia molt bé el món de la natura, dels animals i les plantes i tenia una gran cultura.

En alguna de les poques excursions que aleshores fèiem va venir amb la seva senyora, una dona simpaquitíssima, elegant, dolça i agradable. Cantaven, tots dos, molt bé, i tocaven alguns instruments. Don Demetrio, de jove, per les seves terres aragoneses, s’havia guanyat, ens va explicar, algun sobresou, tocant, pràcticament d’oïda, en festes familiars, casaments, bateigs. Recordo que ens van cantar, tots dos, crec que amb l'acompanyament d'una bandúrria, molt bé, entre d’altres, aquella canço que, aleshores, entonava en castellà Gigliola Cinquetti, avui encara gran dama de la cançó italiana, al salir el domingo de misa, mis galanes conmigo vinieron, y mis padres que nos sorprendiero, a monjita me quieren meter, ay sí, sí, ay no no... Per la gent humil, arribar a tenir un fill mestre és un primer pas, però els mestres feien esforços per tal que algun dels seus fills fes una carrera de més prestigi. Cal dir que, en aquella època, els mestres comptaven, a la universitat, amb matrícula gratuïta per als fills –i filles, però de filles, poques n’estudiaven, aleshores, encara-. Don Demetrio tenia algunes noies i un noi, molt intel·ligent, que estudiava medicina i que ha arribat a ser un important oftalmòleg i que avui dirigeix un centre privat molt anomenat d’aquesta especialitzat, que porta el seu nom. Feia, la família, importants sacrificis econòmics pel fill, ja que, malgrat la gratuïtat d'algunes matrícules, li calia fer pràctiques pagant amb metges reconeguts de la seva especialitat, oftalmologia.

Doncs resulta que el fill ha heretat també el vessant musical, sembla. El cas és que, en alguna estona d’insomni inesperat he posat la ràdio i m’he ensopegat amb un espai, no sé si a ràdio Salut, on aquest oftalmòleg, fill de don Demetrio, -perquè per famós que sigui per a mi sempre serà el fill de don Demetrio-, parla de forma aprofundida sobre aspectes mèdics relacionats amb la vista, i, a més, canta. Sembla ser que la seva gran afició és cantar música de tipus tradicional, que compon ell mateix –té, fins i tot, algun premi- i també ha musicat poetes castellans com ara el Marqués de Santillana o Lope de Vega. Els cds que grava els regala als seus clients però també, van explicar, es poden demanar per telèfon car, malauradament, no estan comercialitzats de forma convencional. Explicava, el doctor, per ràdio, que no es pensa pas dedicar a la música plenament, ni molt menys. M’ha recordat el poeta doctor Zhivago, quan fa la distinció entre professió i afició. L’oftalmòleg cantant té, imagino, mitjans per gravar amb gran qualitat les seves cançons, excel·lents, la veritat, evocadores de tot un món poètic molt particular. Els metges, que temo i dels quals en ocasions desconfio, tenen aquestes coses, tot sovint, aficions artístiques absolutaments sorprenents. Fan bé, recordo un poema d’aquell llibre emblemàtic, El trobador català, sobre un rei que vol ser artista, per tenir una corona de llorer i no pas d’or, perquè... era més bella i ben vista, la corona de l’artista que la corona del rei. I els metges són, de fet, els reis dels reis, perquè fins i tot els reis els obeeixen, I no pas avui, sinó sempre, com vam veure en aquella pel·lícula de la bogeria del rei Jordi, on els doctors feien passar el monarca per l’adreçador.


Per cert, l’escola ja no es diu Gual Villalbí, ni el Congo es diu Congo. Ara en diuen el barri de l’Alzina, l’escola es diu també L’Alzina, l’han engrandit amb estranys afegitons, i les barraquetes de villa conills són ara cases ben arranjades i envejades. El barri s’ha omplert de torres caríssimes i, suposo, els infants que van avui a l’escola de la meva joventut deuen ser, també, molt diferents i molt més ben peixats que aquells meus primers alumnes. Llàstima que no tenia peles per a comprar-hi algun terrenet, al congo, ara podria especular, ves.

18 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

"Fins que vaig començar a adonar-me que era un gran savi".
Em va passar exactament el mateix amb una mestra. En trobar-la vaig pensar que era clarament el paradigma de la mestra tradicional i carca, amb tots els vicis i deficiències d'una escola superada per la pedagogia activa, que era la meva. Fins que vaig descobrir que alguna cosa no rutllava en el meu plantejament: Com podia ser que els nens s'estimessin tant aquella dona si els seus mètodes pedagògics ja no eran vigents enlloc?
¡Quina ingenuïtat la meva!
No solament l'estimaven, l'admiraven, i ella sabia revertir de manera espontània aquests sentiments cap els seus alumnes creant d'aquesta manera un clima afectiu extraordinari, que és l'únic requisit imprescindible per a la fertilitat de l'aprenentatge.

Ara sé que vaig tenir sor en conèixer aquesta mestra. Se també que la meva filla, que vol fer de mestra, no tindrà la meva sort.

Déric ha dit...

Insisteixo: hauries de publicar tot això. I tant que tindria éxit, si no, mira l'éxit que han tingut les memòries del professor Frank McCourt que va aconseguir fins i tot el Premi Pulitzer del 1997.

Empar ha dit...

Hola, Júlia, t'escric per dir-te q estic francament emocionada. Fa mesos, quan vas fer cas d'una de les recomanacions q vaig fer (l'estrep) em vaig sentir molt afalagada. Vaig decidir que llegiria LA DESCOMPOSICIÓ DE LA LLUM. M'he trobat a,mb alguns entrebancs (la llibreria d'Alacant em va dir q no me'l podia portar), però gràcies a una bona amiga de Castelló, la Francesca, q me'l va comoprar allà i me'l va enviar, l'he pogut llegir. I et deia q estic emocionada perquè m'HA AGRADAT MOLT. No només per certes coses de l'argument (q no desvetllaré perquè recomane a tothom q el llegesca), sinó perquè les caracteritzacions sensorials q es deriven de la lectura del llibre no es limiten a ser juxtaposades enumerativament, sinó que s'interrelacionen i, a més a més, les temptatives de totalitat de les històries narrades no conclouen amb la presència dels personatges, amb els seus pensaments i sensacions, s'eixamplen fins al lector. Això, davall el meu punt de vista, fa q siga una novel·la immensa.
Salutacions des d'Alacant

Júlia ha dit...

Gregorio, tingues esperança, no tots eren tan bons, tampoc, encara que aquell enyorat Pla Professional de la República va donar els seus fruits, fins i tot en terra erma. Avui algun n'hi ha de bo. Com jo mateixa, he, he.

Júlia ha dit...

Deric, ho tindré en compte, però tinc poca fe en l'èxit editorial, ja veus el que diu Empar sobre el meu darrer llibre, molt amablement, i amb prou feines quatre lectors del blog sabeu que existeix. Així és la vida... editorial.

Júlia ha dit...

Moltíssimas gràcies, Empar, espero que a molta gent li agradi i gaudeixi tant com tu amb la seva lectura, haver-ne venut un a Castellò és, ja, un èxit internacional, per a mi.

Salvador Macip ha dit...

Júlia, espero que segueixis amb aquesta sèrie de Memòries perquè els bloggs són fantàstics!

Déric té raó: podries ser la McCourt catalana però també és cert que els camins de les editorials són inescrutables. Tu no defalleixis, que nosaltres t'escoltem.

Arare ha dit...

Júlia... quan vaig anar a petar a l'escola de la Vila del meu poble, ja no com a mestra, que ja feia, llavors psicopedagogia i logopèdia, em vaig trobar una molt bona mestra, a punt de jubilar-se, que era molt criticada per alguns sectors diguem-ne moderns. Et juro que quan anava amb ella i els nens i nenes de P5 fins al pavelló per fer psicomotricitat - que és pel que em varen fitxar- de totes les mestres, ella era la més participativa, la més dinàmica i la que entenia més les coses, tot i que mai no havia fet res que s'assemblés a un curs de psicomotricitat rosasensatero ni res de semblant. I els nens se l'estimaven molt, saps per què? és molt senzill: perquè malgrat ser una senyora gran i de l'antiga escola, ella també s'estimava els nens. I això és fonamental, en els mestres, què t'haig de dir a tu, eh?

Una abraçada de mestra a mestra!

Júlia ha dit...

Gràcies pel suport, Salvador, encara que no triomfi en el mercat, quan em llegiu, ja he triomfat, de fet.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Arare, em sembla que tenim moltes històries semblants, demà ens veurem, ep!!!

Empar ha dit...

Ho havíem comentat molts cops amb l'Artur, no hio ha una correspondència vbiunívoca èxit editorial- venda de llibres. Crec recordar que ell posava l'exemple de l'esport, on els "bons" arriben dalt. Doncs bé, encara que això siga simplificar molt la qüestió, gent com tu, o l'Olivares (a qui, insistesc, no conec personalment) escriviu molt bé!!!!!! No sé si és una qüestió de que, com dius a la novel·la, hi ha més escriptors que lectors, o de màrqueting (Monzó, Pàmies, Torrent al P Valencià), però el q és una realitat és que és injust que una novel·la com la teua passe desapercebuda al lector general. felicitats desd d'Alacant!!! En volem més, Júlia!!
PD: Efectivament, com a mínim, has venut un llibre a Castelkló. Petons

Júlia ha dit...

Gràcies de nou Empar, tot això de l'èxit és relatiu, hi ha actors, perruquers, cantants, cuineres i el que sigui, molt bons, desconeguts o que mai han passat 'oficialment' de secundaris mentre que molta mediocritat és considerada excel·lent. Com que el gust també és subjectiu, excepció feta de casos molt evidents, i encara, costa destriar. També hi ha una part de sort, de casualitat, i el pes dels que 'ja hi són', que, com en tots els camps, no tenen massa interès en ampliar el ventall. El món és així, què hi farem. Per això un fenòmen 'obert' com són els blocs inquieta alguns sectors que veuen com s'envaeix l'espai...

Francesc Puigcarbó ha dit...

Deliciosament evocador, és un plaer llegir-te,

Deric ha dit...

Insisteixo.
De totes maneres, he de confessar que encara no m'he comprat el teu llibre, el tinc apuntat per quan vagi a l'Abacus que, per cert, hi he d'anar urgentment.

Júlia ha dit...

Gràcies, Francesc, és un plaer el fet que em llegiu tots vosaltres.

Júlia ha dit...

Deric, doncs a llegir-lo! No em facis el 'salt'!

Deric ha dit...

No te'l faré, ho prometo!
I quan me l'hagi llegit farem d'alguna manera perquè me'l puguis dedicar personalment, ok?

Júlia ha dit...

No esperava menys de tu!!! Per cert, a un que està llegint el teu llibre a l'escola li agrada molt, és un nen de sisè. Malauradament, tinc pocs lletraferits en plantilla escolar.