5.11.07

Memòries d'una mestra -gairebé- velleta (I)






Malgrat que els hospitals, les escoles, les grans empreses, i, en general, tots els llocs on s’hi mou molta gent diversa, han estat reflectits a bastament per la literatura, sempre resulten interessants a causa de les moltes històries creuades que s’hi esdevenen. En general, a la vida, la realitat sempre supera la ficció. La primera escola on vaig anar a raure no era ben bé una escola. Era un estrany parvulari, molt antic, en un pis del carrer Marlet, a tocar de la sinagoga rehabilitada, un principal gran, antic, amb olor de pols, on s’aplegaven poc més d'una vintena de nens i nenes, d’edats entre tres i sis anys. Depenia administrativament de l’Escola Baixeres i ja feia temps que es parlava de tancar-lo, però encara anava resistint. El pis havia estat també residència de les mestres antigues però feia anys que no s'utilitzava com habitatge. No estava malament, rehabilitat i arranjat hauria estat, fins i tot, molt be, ja que hi havia un terradet assolellat a la banda del darrere. Sense telèfon.


Jo, soleta, havia d’obrir cada dia amb una gran clau i fer entrar els infants, tots molt sorollosos, la majoria de famílies amb força dificultats que eren les que vivien, aleshores, als pisos atrotinats d’aquella part de la ciutat. Cada dia, sortia al balcó i lligava a la barana la bandera –espanyola-, quan marxava, l’havia de treure. De vegades ho feia molt contenta perquè, a baix, m'esperava el nòvio. Havia ignorat jo, fins aleshores, que per aquells carrerons hi hagués tants ‘bars’ dedicats a la prostitució més marginal, algun nen era fill de les treballadores dels bars, per cert, com un tal Juanito, que quan s’enfadava es donava cops de cap per les parets. Al carrer de Sant Ramon del Call hi havia un famós meublé de poca volada, que no sé si encara es dedica a protegir amors mercenaris o a hostatjar turistes convencionals. De fet, el turisme dels darrers anys ha propiciat moltes reconversions d’aquesta mena. Vaig començar a treballar-hi pel mes de març, amb una interinitat. La mestra anterior era una senyora de setanta anys, que es jubilava. Passava el dia al pis en qüestió, amb la companyia del seu marit, que ja feia temps que era jubilat i d’una noia a qui ella pagava i que l’ajudava a fer llegir els nens. Em va insistir en dues qüestions que, en aquella època, eren importants: que els dissabtes no fes coses distretes, per tal que els infants s’avorrissin i acabessin per no venir a escola, i que no expliqués que les permanències eren voluntàries.


Les permanències eren l’hora de cinc a sis, que pagaven les famílies, gràcies a la tolerància estatal; els sous, aleshores, eren minsos, vergonyosos, per això molts mestres agafaven excedències i se n’anaven a treballar a un despatx. Més endavant es va endegar una campanya en contra d’aquell pagament, força demagògica, ara que la medito en perspectiva. Durant un bon temps, aquell suplement representava gairebé, en alguns casos, un altre sou. Es va fer bandera reivindicativa del tema i això va comportar la reducció d’una hora de classe i que s’haguessin d’organitzar activitats que, al capdavall, també s’havien de pagar.


Sola, jove i inexperta en afers educatius -encara que havia treballat durant vuit anys a un despatx- davant del perill, al parvulari del carrer Marlet, em vaig disposar a entomar aquella solitud i aquella responsabilitat, que em sobrepassava. Un dia se’m va escapar un nen, Alvarito, una bona peça. Vaig haver de deixar la resta sols, baixar a la lleteria de la cantonada, telefonar a la meva mare –és qui primer se’m va acudir que em podia ajudar-, que va venir i es va quedar amb els alumnes, mentre jo sortia esperitada a buscar l’Alvarito, que, per sort, se n’havia anat cap a casa seva, un pis antic, allà per una travessia del carrer d’Avinyó. Si fos ara potser em portarien a la presó o sortiria al diari, aleshores els pares de l’Alvarito el van renyar a ell, afortunadament. La meva mare, per cert, estava també desesperada i fregant la histèria, perquè els infants no li feien cap mena de cas.


Tenia ganes d’anar a una escola de veritat, amb més gent, i pensava que potser ningú voldria aquell destí, tan poc agraït, i on les permanències eren difícils de cobrar i poc rendibles -cal pensar que moltes aules acollien cinquanta alumnes o més, fins i tot- però una mestra gran que tenia molta necessitat de ser a Barcelona, per tal de tenir cura d’un nebot malalt, va demanar la plaça i pel juny vaig plegar. Sovint, en passar per aquells carrerons, contemplo aquell balcó amb enyorament i curiositat. El pis era de l’ajuntament i el va cedir durant un temps a la UGT. Ara no sé a què l’ha dedicat. Era un pis, que, arranjat en condicions, hauria estat una meravella, encara més ara que aquells indrets han millorat molt. Mig arnat, hi havia, per les velles i corcades prestatgeries, un llibre escrit amb una acurada cal·ligrafia, on una inspectora d’ensenyament del segle XIX havia enregistrat les seves visites a la mestra d’aleshores, amb unes impagables apreciacions molt personalitzades i honestes sobre la seva tasca, que avui resultarien admirables. No vaig gosar robar-lo i després me n’he penedit, perquè potser va anar a parar a la brossa.

21 comentaris:

Déric ha dit...

Júlia, hauries de novel·lar totes aquestes experiències i presentar-les al Planeta, estic segur que el guanyaries perquè és un plaer llegir-te, aconsegueixes que entrem a la història de cap i t'imaginem corrent cap a la lleteria, trucant a la teva mare, al pis de Ciutat Vella, el nòvio esperant-te...
I sí, és una llàstima que no guardessis el llibre perquè, com dius, segur que va anar al contenidor d'escombraries!

Júlia ha dit...

Ai, Deric, ni el Planeta, ni tan sols cap editorial minimalista no crec pas que s'interès pel tema, veient com ha anat i com va la meva carrera literària... L'interès editorial va per uns altres verals i la promoció ja té prou feina amb les capelletes dels mandarins, ai, las.

Gregorio Luri ha dit...

Els meus primers anys de mestre, en una escola amb molts, molts nens i condicions materials diguem-ne que deficients... van ser, sense cap dubte, els més feliços de la meva vida professional.
En quant a les permanències, tens raó: van substituir una hora complementaria de classe per una hora de macramé (o succedanis).
Sovint penso en tot el que s'escriu del tractament a la diversitat, és que no en feien, llavors?
Quan la pedagogia es va transformar en un discurs tancat sobre ella mateixa van deixar escapar el que era evident i el van substituir per un discurs del que encara restem pressoners.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Estic d'acord amb en Déric, pero no al Planeta, jo ho portaria la Campana, la isabel Marti és molt receptiva

Júlia ha dit...

Ai, Gregorio, així que tens un passat, eh? No estaries a l'Hospitalet, ep? He vist que hi ha un guió de còmic per allà sobre la història de la ciutat...

Júlia ha dit...

Mira, Francesc, amb la Campana encara no he fet cap intent, potser que segueixi el teu consell, tinc uns quants novel·lons per repassar...

Gregorio Luri ha dit...

Júlia gairebé sempre he estat al Nord del Besós. Sí, efectivament tinc un passat. Jo vaig fer magisteri a Pamplona i vaig venir a Barcelona, que llavors era l'autèntica ciutat dels miracles amb la intenció de passar uns anys a la universitat. I ja veus...
Entre les coses estranyes que he fet a la meva vida moltes no han tingut cap altre propòsit que ajudar als amics m'ho emanaven. Així em van embolicar en el projecte més difícil que mai no m'he ficat: Una història en còmic d'una ciutat impossible.
No em sento especialment satisfet del resultat.

Júlia ha dit...

Gregorio, i què bé t'ho vas passar, eh? És que estic endreçant la biblioteca, a causa d'un projecte que tenim a l'escola i vaig tenir la revelació en qüestió, veure el teu 'homònim' de guionista. No va sortir un gran còmic, però sí un còmic molt 'de l'època', hi ha alguna relliscada, però, qui estigui lliure de pecat... Per això pensava que potser havies aterrat a L'H com tants altres, en els anys gloriosos de les escoles atapeïdes.

Júlia ha dit...

Per cert, mira, tu has prosperat, i ets filòsof, i jo de mestra... ai, la vida. I consti que m'agrada i tot, però en la meva llunyana joventut m'hauria agradat promocionar a més alts destins intel·lectuals.

Gregorio Luri ha dit...

M'hi vaig dedicar, t'ho juro, però no havia manera de fer de la història de l'H un guió per a un còmic. A llarg de la seva història gairebé no passava res i de sobte li queia al damunt un allau migratori. A més estaven -cosa absolutament normal en aquests casos- els "consells" dels polítics i una certa desavinença amb el guionista que va acabar la història a corre cuita saltant-se el guió... tot plegat, la vida, que ens promet amb una ma els regals que amb l'altra ens impedeix gaudir completament.
La filosofia no és cap progrés, al menys en el meu cas, sinó un vici. I -vist els preus dels llibres i les temptacions que internet ens posa a l'abast- un dels vicis més cars.

Júlia ha dit...

Però, veus, ara ets a la posteritat a través de les biblioteques escolars de la ciutat, qui sap si amb els segles no et coneixeran més pel còmic que per la filosofia, el món dóna tantes voltes... Jo vaig ser a un grup de ciències socials 'L'Hospitalet és escola', vam fer fitxes, jo, un conte, i lletres per a un cd, amb poc èxit, la veritat. Gran ciutat, malgrat tot, segona pàtria meva després del Poble-sec, ambdues per damunt de filiacions més místiques i punyents. Aquest vici teu no és vici ni res, encara no han posat a les tapes dels llibres això de 'la filosofia mata, provoca impotència, perjudica la salut o crea addicció', tot arribarà, però. Òndia, sembla que estigui xatejant. Paro.

Gregorio Luri ha dit...

Sobre els anys gloriosos: Em diràs que soc molt carca si et juro que posteriorment he trobat molt a faltar l'espontani agraïment d'aquells alumnes que omplien les classes i els passadissos? Jo creia trobar una noblesa en l'expressió del seu caràcter que encara no estava contaminada que aquesta cosa "quilla" que veig sovint al tren d'una adolescència que necessita cremar etapes amb tota urgència.
Eren temps en els quals el primer que et deia un pare quan et venia de visita -poc, gràcies a Déu- era que "si hace falta pegarle, usted le pegue". A mi m'agradaven especialment els nadals quan els alumnes ens omplien de regals (vaig patir una classe entusiasta de "el licor de huevo"), que semblaven "guardias de tràfico".
Si, eren per damunt de tot, agraïts, i això et feia veure amb meridiana claredat perquè estaves dedicant tantes i tantes hores, dissabtes i diumenges inclosos i et feia creure que pagava molt la pena tot el teu treball. Alguna cosa ens deu la convivència en Catalunya, Júlia...

Júlia ha dit...

Totalment d'acord amb la visió d'aquells temps i d'aquells nois i noies, precisament avui parlava amb una companya sobre el tema. A mi m'omplien de 'polvorones', però aleshores van venir els mestres progres ortodoxos i malrolleros que 'no acceptaven regals' -va ser una moda, no sé si t'hi vas trobar-, eren agraïts perquè també eren més pobres, em sembla, i valoraven l'esforç i, a més, l'administració no feia res però et deixava fer, recordo una colla que, a més, els diumenges venien d'excursio amb nosaltres 'donde los catalanes', a un centre excursionista de Molins. Ai, quants records, com ha canviat tot, ara tot plegat, l'escola sembla una mena de cadena de muntatge, la veritat. Serà l'edat?

Gregorio Luri ha dit...

Saps què: Crec que també van ser aquells anys de generositat quan vam donar la millor versió de nosaltres... Jo vaig deixar de ser mestre el dia que em vaig veure a mi mateix omplint rigorosament l'horari i dedicant el temps fora de classe a fer programacions en lloc d'excursions.
Tens raó, hem fet un xat. I això que en cap altre blog em trobo amb paraules més difícils de verificar. Si us plau, a veure si facilites una mica l'accés.

Júlia ha dit...

No ets l'únic que penses així, Gregori, fins i tot gent que havia treballat a l'escola i era es troba -suposadament- en llocs de responsabilitat administrativa, i, per tant, podria fer 'alguna cosa' per evitar l'aclaparadora burocràcia, ho pensa, 'allò sí que era fer de mestre', et diuen (?)... Precisament tot això de 'fer papers' ha augmentat exponencialment i ja el de menys és el que fas a l'aula, sinó els papers, projectes, memòries i etcètera, aquest és un dels motius que em fa pensar en jubilar-me quan pugui, cosa que abans pensava que no faria si no era de forma obligada.

Òndia, no sé com arreglar això de les paraules rares, no en tinc ni idea, si que em sap greu.

Gregorio Luri ha dit...

Una vegada va dir el Blair que per a resoldre bona part dels problemes de l'ensenyament només calis retornar al treballa d'aula a tots els que es dedicaven a fer papers dins els sistema escolar. Peró no ho va fer.

Exemple de paraulota a teclejar: pznvpge

Júlia ha dit...

El Franz Joham, a les revistes dels Vienesos cantava una cançó que es deia 'los que viven del cordero', doncs l'escola, avui, és el cordero...

Ém sembla que treuré les paraulotes, i que sigui el que sant Windows vulgui, doncs.

Júlia ha dit...

pznvpge

partit zapatista nacionalista vigent per a la gestió educativa

El veí de dalt ha dit...

Júlia, estic amb el Deric. La Josefina Aldecoa n'ha tret sobre la seva experiència de mestra a Guinea (el coneixes?)que segur que tu li donaries deu mil voltes, creu-me.

Júlia ha dit...

Gràcies, Veí, pel suport. La Josefina Aldecoa és una gran escriptora, ep, poca broma.

Júlia ha dit...

Gràcies, Veí, pel suport. La Josefina Aldecoa és una gran escriptora, ep, poca broma.