24.11.07

Paco Candel, Fernán Gómez, i la nostra història


Amb un degoteig constant van deixant-me, aquesta tardor persones grans, que han passat dels vuitanta anys, tant de l’entorn familiar i veïnal, com d’aquest món dels famosos i coneguts, persones a les quals no he tractat personalment, però que formen part de la meva vida perquè s’han vinculat als records propis i intransferibles, a causa del cinema, la literatura, la ràdio, la televisió. És a dir, a través de formes de gaudi més o menys col·lectiu, del lleure.

Fernando Fernán Gómez, home polièdric i inteligentíssim, ha estat un cas paradigmàtic, perquè m’ha acompanyat des del cinema de les monges, on, de tant en tant, ens passaven alguna pel·lícula de l’època, fins fa quatre dies, ja que va aconseguir, durant la vellesa, continuar en actiu de forma esplèndida. La veritat és que, de joveneta, no entenia com aquí els galans eren tan poc reeixits, si els comparava amb els americans, la veritat. Crec que les noies del cinema espanyol de l’època, en general, eren molt més maques que els senyors. Conxa Velasco, Analía Gadé, fins i tot, més endavant, Teresa Gimpera, s’enamoraven, de forma estranya, i increïble, de Tony Leblanc, Fernán Gómez o Juanjo Menéndez. Fins i tot els guapos, com ara Larrañaga o Arturo Fernández, es trobaven, pel meu gust de l’època, a anys llum d’un Cary Grand, per posar un exemple.

Fernán Gómez admetia que havia fet moltes pel·lícules dolentes, de més jove. Fins i tot el vaig sentir explicar que de vegades agafava papers que no li abellien, per tal de mirar de lligar amb la noia, cosa que no sempre aconseguia. A l’escola ens havien passat els seus films més eteris, Botón de Ancla, l’antiga, Balarrasa, La mies es mucha. Em sembla que era en aquesta darrera, quan, en una escena, el missioner catòlic, que era l’actor, amb la seva ajudanta, Caba Alba, insuperable, s’adonen que els infidels assisteixen a la missió protestant en més gran nombre, perquè allà canten i toquen música. No sé com, aconsegueixen un tocadiscos i aleshores, els infidels, se’n van tots a l’església catòlica. No cal dir que les nenes aplaudíem a cor què vols, de forma apoteòsica i sorollosa, el triomf de la religió veritable. Que la història fos així de surrealista no vol dir que, com sol passar, els actors no fossin magnífics. Moltes d'aquestes antigues cintes hispàniques se salven pels actors, sempre hi ha cinc, deu minuts o més, incomparables.

Una desaparició molt més propera ha esta la de Paco Candel. Hi ha força escriptors i artistes, i també d'altres professionals, que evoquen sovint el seu barri d’infantesa, un barri humil i pobre, que van aconseguir bandejar de la seva vida per, en certa manera, enyorar-lo i idealitzar-lo, i plànyer, després, que hagués canviat, gràcies, sovint, a les desercions dels qui feien fortuna. Podria dir molts noms, però tots els sabem i val més deixar-ho així. Allò de mi calle tiene un oscuroo bar de húmedas paredes, mas yo sé que alguna vez, cambiará mi suerte... era el que pensava molta gent amb aspiracions. No van caure en l’evidència que, si haguessin estimat el barri, i s’hi haguessin arranjat un bon habitatge, com feien els indianos rics, que es construïen la torre al poble i pagaven algun monment, a la llarga, la seva presència hauria donat molt més categoria al vell indret menystingut. Candel va romandre al seu espai propi sempre, cosa que, en una ocasió, durant una xerrada, vaig sentir que remarcava, en presència de l’escriptor, el periodista Huertas Claveria, en pau descansi, també.

Candel va protestar, aleshores: ell vivia al seu barri perquè s’hi trobava molt bé, tenia un pis digne, els amics. No era, doncs, cap mèrit. Però jo crec que sí, que ho era. La Zona Franca actual és un bon barri, ple de jovent i d’iniciatives, viu i agradable, però ha passat èpoques dolentes, menystingut per la Barcelona més fatxenda, amb zones con Can Tunis, antiga platja, que s’havien anat fent malbé amb l’acolliment de marginats i consumidors de droga. Candel sempre hi va ser, per potenciar activitats diverses que, molta cultureta de poca volada però amb grans pretensions, considerava naïf. Jocs florals, publicacions de iaios castellans lletraferits, xerrades... El barri li ha estat fidel i ha donat el seu nom a moltes coses, a un concurs literari que ha anat tenint molt prestigi al llarg del temps, a la biblioteca, ara molt més gran i reeixida que en els seus inicis. Candel és un punt de referència, un mite per a la nova Barcelona, per als nous catalans d’abans, d’avui i de demà. El seu barri l'ha estimat i li ha agraït la feina.

Crec que ha estat més estimat que llegit, Candel, però a la seva biblioteca del barri es pot trobar l’obra completa, acuradament recollida. Aquestes disquisicions estèrils sobre si és o no cultura catalana el que es fa en castellà, poden tenir justificació en alguns casos, però en el de Candel, l’evidència és, per a mi, aclaparadora, i tant, que sí! Jordi Pujol el respectava i era un bon amic seu, malgrat que Candel no el va votar mai. I no m’estranya gens, la categoria moral desvetlla admiració en tota persona amb un bri de sensibilitat. Candel va palesar el que era Catalunya, més enllà de l’Eixample barceloní o de les pairalies romàntiques. Res no va ser igual després dels seus escrits.

Tinc una foto amb ell, que no em coneixia, perquè en dues ocasions m’han donat el premi de narrativa que porta el seu nom, la primera vegada, la de la fotografia, en narració històrica i la segona en narració de tema lliure. Aquesta primera vegada Candel encara estava molt bé, recordo que va ironitzar sobre el fet que a ell no li havien donat mai cap premi literari. Parlant dels de poesia, amb una mena de sornegueria seriosa, d'un humor molt personal que les anava deixant anar com qui no diu res, va comentar, no m’he presentat a cap premi de poesia perquè pot ser que el jurat no sigui de la moda de poesia que tu escrius, una cosa així, veritat immensa, que he comprovat amb escreix. Relativitzava, doncs, l’èxit literari i, jo crec, tots els èxits.

Aquesta fotografia, que incloc, també va provocar moltes bromes, ja que més d’un em preguntava si era el meu marit, aquest senyor, ja que també porta barba i la té prematurament blanqueta. Òndia, jo m’ofenia, el meu marit és molt més jove! Però potser sí, que hi tenia una retirada. La segona vegada que em van donar aquest premi, Candel ja estava molt malalt, el van acompanyar a seure, no es va aixecar durant l’acte i em va sobtar que en un parell d’anys hagués fet aquell baixon, però així és la vida i ja ho sabem, en un instant malaurat podem passar de la plenitud a la decadència, decadència que sempre, d’una manera o d’una altra, arribarà. Descansi en pau Paco Candel al barri celestial, modest i entranyable, de la bona gent.

11 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Júlia, en CaNDEL nomes tenia mig pulmó com aquell qui diu i tenia una salut molt delicada, un ex alt càrrec que el coneixia prou, em deia un dia, arràn d'una novel·la que havia ediat a una noia, que es deia els carrers de Paco Candel: es massa bon home per tenir l'exit que és mereix, i recordo que jo li vaig contestar: te molt més éxit del que ell desitja i ja li està bé així, normalment es diu que si quan un és mor dieun d'ell "era un bon home" vol dir que no havia estat gran cosa més, no es pas aquest el cas d'en Paco Candel. Si cliques al meu post, hi ha un link amb un dels primers articles que vaig publicar l'any passat a fibnals de novembre.

Júlia ha dit...

Francesc, ja he vist l'article que menciones, jo també havia parlat en més d'una ocasió d'ell, crec que representa molt més que un escriptor, representa una època i una manera d'entendre el país, i crec que d'èxit en va tenir molt, potser no entre les elits literàries i les capelletes oficials, encara que, malgrat ells, van haver de comptar-hi, també. Fins i tot en la seva breu actuació política va ser coherent, encara que va fer molta feina a l'ajuntament de L'Hospitalet, va durar poc, com no pot ser altrament que li passi a algú honrat i sense una ambició excessiva. Explicava anècdotes divertides d'aquesta època, com quan una que no fotia brot va dir que la volien fer fora per feminista, o com quan, en un descampat on s'hi havia de fer una escola, els veïns protestaven perquè fins aleshores hi havien aparcat de franc, era crític amb el que calia, em sembla, però de forma amable i molt comprensiva.

Francesc Puigcarbó ha dit...

l'Arturo San Agustin li dedica un comentari molt bonic a El Periódico d'avui.

Francesc Puigcarbó ha dit...

no voldria fer humor negre, pero m'en recordava avui d'una cancço d'en pere Tapies

I era tan bon home, i era tant bon home,. pero avui s'ha mort...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Benet, Candel, Cirici. Candidatura al senat espanyol quan en aquest pais es deia que "tot és possible i tot està per fer".
Descansi en pau en Paco Candel.

Gulchenruz ha dit...

Jo que sóc jove admiro tant els vostres comentaris, hauria volgut coneixer-lo perquè en parleu tots molt bé. Sé dels seus llibres però no n'he llegit mai cap, però no trigaré massa.

p ha dit...

Fa molts anys vaig treballar, pagat per l'òmnium, a les Cases Barates i sempre pensava que veuria Candel, però no va ser fins molt més tard, a Sant Boi, en una setmana cultural d'aquelles que ja no s'estilen -que diria la Pradera- que vaig parlar unes estoneta amb ell, sempre tan proper. A en Candel, com ha passat en altres casos, el van voler fer història abans d'hora i ell, per prudència o per humilitat, no s'hi va negar.
Sobre la pertinença de Candel a la cultura catalana, qui en pot dubtar? A "L V" he llegit un text seu, segur que tu també, que vull reproduir aquí: "Hay un momento en que te planteas de dónde eres y te das cuenta que eres de donde vives. Yo no soy catalán ni escribo en catalán, aunque a veces primero salen mis libros en catalán y tienen más éxito que en castellano".

Júlia ha dit...

Sí, Francesc, els periodistes, en general, s'han comportat, amb Candel. Tinc aquesta cançó en una cinta antiga d'en Tapias, l'havíem cantat molt a casa, m'encantava, i potser sí que amb tanta bondat candeliana al final et ve al cap: era tan bon home (...) quina mala sort, quan es va morir, el seu íntim amic acompanyà la vídua, tota la nit, perquè no estés sola, perquè no estés sola, perquè no estigués sola sense el marit...

Júlia ha dit...

Una gran tríada, Xiruquero, només queda en Benet i el tenen una mica oblidat, em sembla.

Júlia ha dit...

Gràcies, Gulchenruz, jo tampoc no l'he llegit massa, ho admeto, haurem de fer-hi alguna cosa, per la tele van intentar fer algunes de les seves narracions fa anys, però amb una sabata i una espardenya i la cosa va resultar una mica precària.

Júlia ha dit...

Hola, P, Candel va tocar temes que ningú no tocava o que es tocaven molt de passada, ell mateix ironitzava sobre el tema, va fer aquell llibre sobre els menjadors socials i els nous pobres (aquí hi ha gana, recordeu?) i com que el feien anar a xerrar sobre el tema deia que l'havien 'especialitzat' en això, sobre les noves onades immigratòries, en parlava molt també però admetia que 'ja estava una mica cansat d'haver de parlar de tot'. De tot el que la resta (experts, periodistes pijos, lletraferits amb aspiracions postmodernes i d'altres productes dels nostres temps) no parla, és clar, o en parla des de 'lluny', de forma totalment gratuïta i analfabeta.