6.11.07

TAFANERIA LLIBRESCA

Una de les facultats físiques que més he perdut, sense pressa però sense pausa, al llarg d’aquests darrers anys ha estat la vista. Jo, que llegia perfectament de prop i de lluny, a les fosques i en penombra, i sense dificultat, fins i tot, les pàgines d’aquell antic diccionari de la GEC, de lletra esquifidíssima, per a càstig d’estigmàtics, ara em veig condemnada, imagino que de per vida, i que Santa Llúcia em protegeixi de pèrdues més irreparables, a anar per tot arreu amb ulleres de cul de got.

Una de les activitats de tafaneria quotidiana que m’eren més agradables, en els temps en els quals la meva vista era gairebé d’au rapinyaire, era esbrinar què llegia el viatger o viatgera qui, al meu costat, al metro, autobús o ferrocarrils, obria un volum folrat i es distreia lliurat a la molt noble tasca lectora. També, és clar, podia ser que llegís el diari, o una revista. De vegades, la meva tafaneria resultava tan evident que el company de viatge em llençava una mirada irada, sobretot el lector de premsa: si vols llegir el diari, te’l compres, simbolitzava aquella llampada hostil.

Amb els llibres, la cosa resultava més esperonadora de curiositats ocultes. Xuclava àvidament frases, paraules, de vegades, malgrat que no veia la tapa, pensava, ah, ja sé què llegeix. D’altres, algun fragment em voltava pel cap i em calia fer un esforç de memòria, de concentració, per identificar el llibre o fins i tot recórrer a investigacions posteriors. En algunes ocasions, no n’era capaç i el llibre restava en l'anonimat, en el misteri. Relacionar llibres i persones era apassionant, sovint ens fem una idea estranya de la gent a causa del físic, però una noia d’aparença mística pot llegir la Bridget Jones i un xicot amb aspecte quillo, Plató.

En una ocasió, una amiga em va insistir en què llegís un llibre eròtic-català, durant una època breu la literatura de gènere va intentar fer-se un espai en el mitjà de la cultureta. Era sobre un diputat i una diputada que s’enrotllaven i explicaven que estava basat en un cas real. Potser sóc injusta però jo sempre em vaig imaginar la senyora Rahola, en aquell context. Aquestes paraules com ara di-puta-t, com-puta-dora, dis-puta, sempre han tingut gràcia, per raons òbvies. Mentre el llegia, al metro, unes noies molt jovenetes, darrere meu, amb ganes de gresca, van copsar algunes frases carregades de contingut picardiós i anaven comentant i fent guaseta del tema i de mi mateixa, intentant, suposo, provocar la meva inquietud. Vaig resistir com un majordom anglès, fins a l’hora de baixar del tren, fent veure que no sentia res i vaig continuar llegint, impassible, com si la cosa no tingués relació amb les meves afeccions intel·lectuals, però vaig passar una mala estona, la veritat, no diré que no.

Ara, ai, las, no esbrino res, només confuses lletres sense contingut, una mena de garbuix, una sopa de galets. Ni amb les ulleres de prop, ni amb les de lluny, ni amb les progressives, puc arribar a copsar amb nitidesa els paràgrafs del veí o veïna del transport públic, si no és que m’hi arrambo massa, fet, aquest, que em pot comportar molts maldecaps, més ara, que ja tinc una edat i em podrien titllar de vieja pelleja, que deien els grans. De tant en tant, encara, d’una llambregada, capto alguna frase, esbrino una coberta que em resulta familiar, em decep comprovar que aquell interessant senyor barbut d'aspecte misteriós llegeix un llibre amarat de vulgaritats o un èxit de patacada, de poca qualitat intrínseca. Encara veig! Però ja no és el mateix, ja no sóc el centpeus tafaner dels contes del Tambor, sinó una senyora madureta amb pròtesi visual que intenta entendre allò que, com la vida, abans veia molt clar i ara veu molt emboirat.

19 comentaris:

el pensador ha dit...

Després llegeixo el post. Ara passo ràpid, i només ho faig per assabentar-te que he vist un anunci de "Google" a la pàgina de relats en català, que sota el títol Barcelona en poemes apunta directament al teu llibre.

Felicitats per la publicitat, que tot ajuda, que carai!

Júlia ha dit...

Òndia, quin èxit, gràcies pensador, per la notícia, d'aquí al Premi d'Honor!!!! Doncs no sé qui l'haurà posat, potser l'editorial.

Striper ha dit...

Julia sempre podias demanar directament que tal veig que es interesant aquet llibre. quin es ?

Francesc Puigcarbó ha dit...

jo tinc la mateixa costum, però duc ulleres amb vidres progressius. Funcionen

Júlia ha dit...

Striper, tinc un problema de timidesa i, a més, la cosa perdria la gràcia, la cosa d'endevinar, vull dir.

Júlia ha dit...

Francesc, tinc uns progressius en repòs perquè no m'hi acostumo, tothom em diu que he d'insistir en el tema, és clar, però em costa, em costa.

lola ha dit...

Odio les ulleres, i les ulleres progressives (que són les que gasto). Tampoc m'hi acostumo, sobretot per anar badocant pel carrer. Conclusió: vaig pel món per aproximació i (la darrera: entro en un ascensor i no veig què posa en els botons); quan he de llegir alguna cosa, fins i tot els botons d'un ascensor, em poso -inevitablement- les maleïdes ulleres.

Lola

Júlia ha dit...

Sí, Lola, t'entenc, és com viure entre boires diverses.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ei! aquests amateurs que exposen fotografies als Macbes i Caixaforums que es mirin la fotografia que has posat. I com deia el gran capo culer, "que n'apreguin!".

Quin article tant bonic.

Per cert, què et va semblar aquell libre eròtic català? Devia ser de les "Pometes del Pomer, oi?"
No et sembla que fa falta una mica de literatura d'erotisme del "bo"?
Això de "vieja pelleja" no ho sabia. El que sí que sabia és el de "viejo verde", títol al qual presento la meva candidatura.

Júlia ha dit...

Ai, xiruquero, ja m'ho pensava, no sé el perquè, que eres una mica viejo verde... per això de les muntanyes i les excursions, ep.

Les pometes del poemer era un altre de la col·lecció, aquest crec que es deia 'senyor diputat, senyora diputada', coses de la putílica, vaja.

Encara que no m'agrada difondre la meva imatge per la xarxa, crec que estic prou camuflada com perquè ningú no em reconegui pel carrer, els mestres i les mestres hem de fer tots els papers de l'auca, ves.

Júlia ha dit...

...es que la literatura de gènere en català ha anat de baixa, no sé el perquè, ni erotisme ni lladres i serenos. Preocupant!

Francesc Puigcarbó ha dit...

Doncs mira, jo fa ja set o vuit anys que les duc, i m'hi vaig acostumar de seguida, potser per amor propi, ja que la amable dependenta de General Óptica em va dir: segurament no s'hi acostumarà a la seva edat, te tres mesos de marge percanviar-les per unes classiques, i com em va tocar la fibra, m'hi vaig acostumar.

Francesc Puigcarbó ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Tothom em diu que ho torni a intentar, Francesc, ho hauré de fer...

miquel ha dit...

No saps com m'identifico amb bona part del que dius, incloses actituds, i no entraré en detalls.
En el cas de les progressives, jo també en porto des de fa 9 anys i no em va costar gaire acostumar-m'hi. Ara potser les porto massa, perquè, total, pel que s'ha de veure de lluny...

miquel ha dit...

Vols dir que t'han posat els vidres adequats? O és per allòde: "En este mundo traidor..."

Júlia ha dit...

Doncs potser sí, que no me les van encertar... ja ho pots veure per la foto. Això del mundo traidor, que era de Campoamor, ho parafrasejava en Capri, deia 'todo es segun el color de la camisa de Elvira, de Julia o de Leonor'.

Montse ha dit...

O sigui que m'he de fer unes progressives...

argggggggggg...

d'acooooooooord!!!

Júlia ha dit...

Jo, Arare, més que no pas unes progressives em faria unes 'regressives' que em deixessin com abans, no sé què em diran, a l'òptica.