12.12.07

Bernat Desclot, la seva època... i la nostra.

Ahir es van lliurar els guardons de l’onzena convocatòria del premi Leandre Colomer, per a treballs educatius relacionats amb la Història de Catalunya. Ho menciono pel fet que em van donar un accèssit, cosa que em va fer molta il·lusió, la veritat. El treball el vam posar en pràctica a l’escola fa un parell d’anys, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del centre, i va consistir en dedicar l'exposició que fem cada any per Sant Jordi, a l’entorn d’un tema triat a principi de curs, -o sigui, de fet, això que en diuen un projecte- a Bernat Desclot i la seva època, tema que feia ja alguns anys que jo proposava sense massa èxit, a causa dels inevitables anys Gaudí i anys Dalí. Però finalment, l’any Desclotí va arribar. I jo mateixa vaig elaborar uns materials que són, de fet, el que s’ha premiat: power point, auca, programació per nivells, dossier sobre l’època...

No sé si Desclot va ser més o menys conegut després de la celebració, suposo que la majoria dels nois i noies més grans, que van cercar informació historica i literària, llegir fragments en català antic i modern, i fer dibuixos en una auca que havia elaborat jo mateixa i que pretenia ser una mena d’ingenu resum de la Crònica, no oblidaran aquest nom i en sabran alguna cosa per sempre més. Els petits, com és lògic, van escoltar i il·lustrar contes amb reis, emperatrius, princeses i moros. Això dels moros se’ns ha posat difícil, a l’escola, en vam matar molts, en aquells temps, ells ens van matar a nosaltres, i ara, ves, en tenim tants d’estimadíssims, a les aules, però, és clar, també vam intercanviar disbarats amb els gavatxos no fa tant, i fins i tot ens vam estossinar entre catalans, a les carlinades i a la guerra civil, i ho hem superat, així que, qui dia passa, any empeny. En general, es van dibuixar i modelar castells i dracs i endegar murals amb els tòpics més tronats sobre l’època, passant per sota d’un pont llevadís de cartolina per entrar a la biblioteca, espai amb torres i merlets de paper d'embalar enganxats a les finestres. Sí, sí, ho admeto: folklòric, molt. Però no pas més que totes aquestes fires medievals que ens endeguen una setmana sí i una altra també pels pobles de la nostra geografia propera i llunyana.

Em semblava lamentable que en una escola amb el nom del cronista s’ignorés força qui era i què va escriure Desclot. Això, però, sembla inevitable, i recordo un professor de quan estudiava magisteri que es planyia, a crits, sovint: esos nombres que sólo suenan A CALLE!!! Ser un carrer és, generalment, el futur gloriós de molta gent important durant un temps, llarg o curt. Les modes polítiques i culturals també contribueixen a batejar carrers, places, escoles i biblioteques amb el nom d’algú valorat com cal a l'època del bateig, bo o dolent. Pensava en tot això dissabte passat, tornant a Barcelona per l’autopista Pau Casals. I és que ser una autopista ja es pot considerar, actualment, la màxima distinció assolible, encara que deu ser fins i tot més remarcable arribar a ser un aeroport. Durant uns, molt pocs anys, es van batejar moltes escoles amb el nom de Carrero Blanco, i d'altres ideòlegs i màrtirs de glòries passades, però, és clar, afortunadament, el nom va desaparèixer aviat. No veig tan clares les substitucions d’altres noms de carrers, per cert, i tinc per dubtós el gust polític i popular que ha fet dedicar indrets urbans a Lennon, per exemple, inclús a Kennedy... però això és una altra història.

Les Cròniques Catalanes haurien de ser, al menys, conegudes, per part de tota la gent normaleta. Tothom sap què és i de què va El Quijote, encara que no l’hagi llegit, per exemple. O qui eren Romeu i Julieta, malgrat Shakespeare li quedi una mica lluny. Desclot és un personatge misteriós, del qual se sap poca cosa amb certesa, més enllà de les referències a ell mateix que fa a la Crònica. Però hi ha llibrets que ens acosten de forma digna i escolar a aquesta literatura, molts d’ells editats de cara a l’ensenyament mitjà, però que poden servir, i molt, per tal que el professorat de primària pugui accedir còmodament a un primer tast d'obres considerades difícils, com ara els volums acurats que es poden trobar a la Tria de clàssics de l’Editorial Teide.

L’època medieval ha estat mitificada, carnavalitzada, bescantada i, sempre poc coneguda. Com totes les èpoques, és clar, perquè voler explicar la història és ben bé com voler agafar aigua amb un cistell i, a més, aquesta aigua la beneïm sempre amb les nostres dèries del present. Fa uns dies llegia en algun diari, referent al vuitè centenari de Jaume I que ens amenaça, que va ser també cruel. La Crònica de Desclot també és plena de crueltat. En una ocasió recordo que un professor progre intentava desmitificar el Cid, explicant que era un mercenari cruel. Si no entrem en la mentalitat i els valors de l’època, la crueltat se'ns quedarà en crueltat pura i dura i aleshores, val més plegar i anar pel present i pel futur i deixar-nos de mites patriòtics per sempre més. Malgrat sigui, hores d’ara, una mica repugnant haver d’admetre-ho, aquella crueltat era aleshores, però, un valor vigent, en alça, i els enemics eren els enemics, en temps molt més militaristes. Enemics que, és clar, com passa sempre, quan calia i convenia esdevenien aliats. No hem canviat tant, em sembla.

Però crec que ha canviat I millorat, molt, la mentalitat majoritària d’una gran part de la humanitat. Ser cruel està, al menys, mal vist, en teoria. Només cal repassar les guerres vigents i les més properes (diumenge van emetre un reportatge a 30 minuts sobre les seqüeles a l’antiga Iugoslàvia) per adonar-nos que, quan la cosa s’embolica, la crueltat més salvatge torna a campar a l’estil ancestral per qualsevol contrada suposadament civilitzada. Vaig sentir una vegada a Salvador Cardús comentant que a l’escola no calia fer volar tants colomets amb activitats d’educació per la pau sinó, tan sols, explicar les guerres amb un intent d’objectivitat i realisme. Amb els infants, avui, ens fa angúnia recórrer a la història real, és tan dura, tan cruel, tan bèstia, tan miserable i contradictòria... Fins i tot els contes hem suavitzat I millorat, ja no calcem a la madrastra de la Blancaneus unes sabates de ferro roent i la fem dansar fins a morir, sinó que la fem desaparèixer després d’un accident imprevist, estavellant-se per una muntanya o a causa d’un mal llamp. Fins i tot els llops no moren en mans dels devaluats caçadors, sinó que se’n van lluny o es fan vegetarians, com el monstre de Banyoles. Potser no podem fer una altra cosa, és clar. Però tot plegat no és res més que endarrerir la visió realista i dura d’un món que encara, malauradament, s’esbatussa de mala manera quan convé, a qui mana i té el bastó a l'abast.

Podeu accedir a l’auca i al dossier, si hi teniu interès, a través de la web del meu centre, una web senzilla i escolar, com han de ser les coses educatives.





5 comentaris:

pere ha dit...

Felicitats, J�lia!
M'agrada la prosa de Desclot, tan despullada d'ornaments, tan moderna...

(ei, i aquest �s un premi que compartim:-)

Júlia ha dit...

Ep, Pere, explica-m'ho millor, quan? amb quin treball?

pere ha dit...

fes un rep�s als premis d'anys anteriors :-)

Luis Rivera ha dit...

També penso que son pocs els qui coneixen Les Cróniques de Muntaner, i hi son prou divertides, no se si es la paraula.

Peró es ben cert que la edat mitja s'ha mitificat d'una manera cortés i cursi. Una amiga meva em digué un día, "es que la edat mitja catalana era tan bonica, no com la castellana que era prou violenta" i em vaig quedar bocavadallat.

Júlia ha dit...

L'Edat Mitjana, Luis, -com totes les èpoques, per altra banda-, és mal coneguda i l'omplim de tòpics, segons ens convé. Vaig sentir en una ocasió Martí de Riquer explicant, de forma irònica, que es culpava a l'Edat Mitjana de molts usos i costums que eren molt posteriors.

Sobre interpretar la història, la lingüística o el que sigui segons les nostres dèries més o menys patriòtiques, afirmacions com la que expliques de la teva amiga són habituals. A casa nostra tan aviat utilitzem la conquesta d'Amèrica per titllar els 'espanyols' de colonialistes violents i agraím la -suposada, que això també caldria estudiar-ho- absència catalana en l'esdeveniment, com reivindiquem la catalanitat colombina. I a l'inrevés, deunidó. Un professor de la Normal -d'història!-, per altra banda molt bon en altres temes, se'n fotia dels catalans que si arriben a anar a Amèrica primer haurien 'negociat' sense imposar la llengua ni res, mentre que els castellans havien anat allà i havien 'plantat el Cristo i la llengua'.

Una amiga catalana em comentava una vegada que els castellans, quan estimem diuen 'te quiero' que comporta posessió, cosa molt diferent del nostre nonic 'estimar'. Deu ser per això del colonialisme (?)

En canvi, vaig llegir un senyor castellà que bescanva 'estimar' perquè deia que volia dir etimològicament posar preu, i que això fèiem els catalans en les qüestions amoroses, cosa que demostrar el tarannà pessetero de la raça nostrada (?).

És ben bé que cadascú vol el que vol veure!