16.12.07

Paisatges mítics i personals: Montgrony


Fa un parell d’anys, Karim, un company de feina, més jove, em va explicar que havia anat a un lloc molt bonic que a mi m’agradaria molt. A Montgrony.

La recomanació em va fer riure, perquè jo ja coneixia l’indret i hi havia estat en diferents ocasions. Ahir hi vaig tornar, amb el Foment, per col·locar un pessebre vora l’església de Sant Pere, en una excursió en autocar, amb dinar al santurari inclòs. Un dia esplèndid en tots els sentits, que, tal i com havien avançat les prediccions meteorològiques, es va emboirar a la tarda i va cloure la festa amb una nevada subtil, gairebé màgica.

Vaig anar per primera vegada a Montgrony l’estiu de 1965, quan tot era tan diferent, per a mi i per a la història del país. Treballava jo aleshores a la Harry Walker amb una noia de Sant Andreu, Rosa Serra, amb la qual vam fer amistat. El lleure d’aleshores anava lligat a les entranyables parròquies de barri. Em va explicar que una seva cosina, més gran, organitzava una mena d’estada-colònies-exercicis espirituals a Montgrony. Com que aleshores tenia ocasió de viatjar poc i calia aprofitar les oportunitats, m’hi vaig apuntar.

Paso per alt allò que avui en diríem la menjada de coco espiritual que ens va amollar la cosina catequista i les seves companyes, amb ànsies d’evangelització, que devien tenir set o vuit anys més que nosaltres però que, a mi, aleshores, em semblaven molt i molt grans i experimentades. El fet és que vam cantar cançons, fer excursions i passar-ho prou bé. Més enllà del tema-objecte de la sortida, el lloc em va semblar absolutament extraordinari. Aquell Pedraforca que jo no sabia, pràcticament, ni tan sols que existia i damunt del qual, un vespre de tempesta, vam veure caure-hi uns llamps esplèndids, com si es tractés de la boca de l’infern, aquelles muntanyes escarpades per on sembla ser que, encara, cavalca el comte Arnau un vespre sí i un altre també, el Forat de Sant Ou, del qual no se’n sabia el final, perdudes les seves foscors en el mític centre de la terra o a les antípodes... Menjàvem molt bé, casolanament, recordo esmorzars deliciosos de xocolata desfeta amb torrades, que és el que s’ha de sucar a la xocolata, i no pas el melindro ni l’ensaïmada, massa dolços per acompanyar més dolçor. S’encarregava de tot plegat, com recordareu els qui us hi vau perdre, un mossèn singular, mossèn Marià.

Calia anar a Ripoll en tren, aleshores, i després agafar un cotxe de línia. A Gombrén ens esperava un senyor amb un ruc, que ens pujava les motxilles i el camí es feia a peu. Ripoll era aleshores una ciutat d’aspecte bilbaí i fosc, sense mar, però fumada i trista. Ara em sembla una ciutat magnífica, ha canviat molt, com Bilbao, per cert. Vaig tornar després a Montgrony, quan feia poc que era casada i calia anar amb el llibre de família a la butxaca, si volies habitació doble. Vam dormir a Gobrén amb el meu espòs a una fonda del poble, en un llit alt i fred, antic, en una cambra que feia olor d’humitat ancestral, i plena d’eteris esperits vagarosos dels nostres orígens nacionals. El camí cap al santuari ja era practicable amb cotxe, aleshores, encara que nosaltres vam pujar a peu, i aquell cap de setmana hi havia molt moviment, perquè se celebraven comunions. Tot havia canviat força, amb els cotxes.

Després hi he tornat en d’altres ocasions. Han ampliat l’hosteria, amb un edifici molt lleig i més alt que el temps, afortunadament, està millorant, donant-li una mena de pàtina d’antigor. Ja no hi ha el mossèn, va morir força vellet, però el servei és bo i el menjar també i tinc pendent anar-hi a passar uns quants dies, quan pugui, per tal de llevar-me, com en aquell llunyà 1965 davant per davant d’aquell paisatge mític i extraordinari, encara que els anys estenen una certa opacitat davant dels nostres brillants records adolescents.

HI havia, fins i tot aleshores, persones que amb disset anys eren molt més espavilades, com aquella de la bonica cançó de Moustaki (és clar, era francesa). Nosaltres encara anàvem amb el lliri a la mà, i que consti que el lliri mantenia tota la seva simbologia virginal:

17 ans
Une femme une enfant
Qui ne sait rien encore
Et découvre son corps
Que le soleil enivre
Et que la nuit délivre
17 ans
Un sourire innocent
Et le regard docile
Sous un rideau de cils
Mais une faim de loup
Et une soif de tout...






7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Confesso que de Gombren en sé perquè d'allí es el fundador de l'ordre de monges de la meva tieta, i perquè amb el consogre hi anavem a buscar bolets. Ai senyor, quin desconeixement de país! Sort que a banda de tu, en Pujol segur que hi ha estat.

Deric ha dit...

Tant a prop que ho tinc i no n'havia sentit a parlar mai! He de posar remei i quan no faci tant de fred, fer-hi una visita.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

No hi podia faltar la referència a les cavalcades del comte Arnau, que formen part del paisatge no "visible" de Montgrony.
En canvi, si que trobo a faltar, atesa la teva facilitat narrativa, una referència als Nou Barons de la Fama.
Però potser t'endinsaries massa a les essències pàtries?
Per cert, NATURALMENT que el President Pujol hi ha estat a Montgrony. D'altres presidents ho ignoro.

Júlia ha dit...

Bon dia, Francesc, doncs imagino que sí, el senyor Pujol ho ha vist tot, tot, tot, del país, segons compten les llegendes.

Júlia ha dit...

Ai, Deric, Deric, això no pot ser, hi pots anar amb fred, també, però ben abrigat.

Júlia ha dit...

Ep, Xiruquero, tens raó, però volia deixar la qüestió llegendària per a una altra ocasió. A dins de l'hostatgeria tenen des de fa molts anys uns quadrets 'neoromànics' amb referències a Catalunya, entre els quals un amb els Nou Barons i l'Otger. Afortunadament, cada vegada que hi vaig comprovo que els conserven i que els restauren.

Crec que la llegenda d'Otger ha estat poc difosa i coneguda, en general, fins i tot en èpoques més propícies que les nostres a mitificar els herois nostrats.

http://www.histocat.cat/htm/vo_lle.htm

http://www.rodolins.cat/pages/simbols/otger.html

Per cert, pensa, Xiruquero, que una de les versions de la llegenda del Comte Arnau el condemna per no pagar els sous als treballadors i no pas per altres malifetes, ja érem garrepes en aquells temps remots. Bé, ho eren els manaies, és clar.

enric faura ha dit...

Montgrony té una estranya força telúrica. Cada any m'hi deixo caure i cada cop sento el mateix. Fa temps que em pregunto que m'hi fa tornar, però m'hi sento bé