10.12.07

Similituds poc escaients: Wilde i Verdaguer







He llegit, a causa, sobretot, del fet que és la lectura del mes del grup en el qual participo, a l’Editorial Meteora, De Profundis, l’extensa carta que Wilde va escriure al seu jove amant des de la presó i que no coneixia encara. Malgrat que Wilde és un molt bon escriptor, cal dir que tot plegat, la història d’aquests amors, els retrets que fa al jove, la situació general de la seva relació, produeix una profunda sensació de misèria, de marujerío. Wilde s'adona que la cosa no rutlla, es plany de les moltes traïcions de Bosie, però no hi pot fer res, encara se sent lligat al xicot, malgrat que compta amb altres joves amics molt més fidels i centrats. L’amant l’ha utilitzat, li ha fet gastar molts diners, no s’ha portat bé amb ell, més aviat, si creiem l’escriptor, s’ha portat molt malament, de forma indigna, i no és pas la primera vegada. Ni seria l’última, afegeixo jo. No sé el perquè, des de la immensa distància temàtica, De profundis m'ha semblat una mena de En defensa pròpia anglosaxona.

Wilde era un home egocèntric i elitista, intel·ligentíssim, vanitós, que estirava força més el braç que la màniga. La societat de l’època el va mimar però després, de forma inevitable, també li va girar l’esquena, més aviat a causa de la seva postura desafiant, incomprensible, que no pas pels seus pecats lligats al sexe, crec, encara que se l’hagi volgut convertir en una mena de sant patró de la sexualitat lliure. Sobta veure com persones intel·ligents es deixen arrossegar per aquestes passions, -i no parlo només de les eròtiques, sinó de l’orgull sobretot-, sense tenir en compte els molts problemes que es causaran a sí mateixos i a les persones del seu entorn.

Fa anys veia a Wilde, personalment, com una víctima, i, en part, ho va ser. Però les víctimes no sempre són innocents. Al capdavall, a l’Anglaterra de l’època hi havia gent que les passava molt més magres que no pas ell, la veritat. Llegint aquesta història de l’autor m’ha vingut al cap una idea una mica rara: que tot plegat guarda un estrany paral·lelisme amb el nostre Verdaguer, malgrat les distàncies, la posició social, i el context. Són, pràcticament, contemporanis. De fet, entre ells hi ha però la distància, immensa, que podia existir a l’època entre un intel·lectual català i un d’anglès. Anglaterra i Espanya eren, en aquells anys, a les antípodes, pel que fa a indústria, cultura, i el que calgui. Que Catalunya fos la fàbrica d'Espanya no vol dir que, objectivament, no haguem d'admetre la situació global de la nostra societat, amb un gran nombre de problemes que s'anirien arrossegant fins fa quatre dies.

Sobre els dos escriptors, entre d'altres peculiars coincidències vitals, la mare és important per ambdós. Són, també, dos joves mimats i lloats per la societat de l’època, encara que l'extracció social de Verdaguer sigui, evidentment, molt pitjor. Wilde gosa accedir a tots els plaers, Verdaguer és un reprimit, consagrat una mica per força i necessitat a una església ancorada en tradicions ancestrals i poc disposada a modernitzar-se. Tots dos desafien la societat, des d’angles molt diferents, però amb el mateix orgull i la mateixa vanitat, cosa que els comportarà grans problemes. Moren de forma prematura, envellits, després d’haver obtingut una rehabilitació relativa, enmig d’una societat a la qual ja no fan ni fred ni calor. La posteritat els recuperarà i els farà apòstols màrtirs del que no van ser, de l’homosexualitat, en el cas de Wilde, d’una mena d’enfrontament agosarat amb els rics, per part de Verdaguer a qui gairebé, en ocasions, s'ha volgut afiliar a una mena de socialisme místic, en contraposició al Marques de Comillas fill, qui, per cert, també era un místic.

Però la realitat no és tan heroica. Wilde no sap sortir dels seus embolics ni de les seves despeses excessives, pateix presó i ha de recórrer als pocs amics que li resten, fins i tot a la caritat de la seva dona, que ja podem pensar com s’ho estava passant, en aquella època i en aquell context. Verdaguer, que ha viscut durant un temps força bé al costat dels poderosos, també s’ha de refiar de pocs amics, després dels seus problemes diversos, i és incapaç d’entendre el perill d’unes relacions estranyes amb gent que, al capdavall, com el Bosie de Wilde, s’està aprofitant d’ell. Un des de la castedat encotillada i l’altra des del vici provocador, acaben, si fa no fa, pobres, malalts i bescantats. Se suposa que els genis han de ser estranys, però hi ha hagut molts genis normalets en la seva vida quotidiana, discrets i tranquils, també. I d’aquests, en podem trobar d’heterosexuals i d’homosexuals. El bisbe Morgades i el pare de Bosie, suposats dolents de les pel·lícules, també em semblen, en cert sentit, comparables.

Wilde ha comptat, amb el pas dels anys, amb la bona política cultural anglesa, capaç d’entendre i acceptar les coses tal com són i reconèixer la vàlua de les seves ovelles negres, pasturessin per on pasturessin. Verdaguer va comptar amb un centenari una mica gris, sobretot si el comparem amb la carnavalesca revetlla gaudiniana, i avui s’ha d’anar, encara, amb compte en parlar de la seva vida, miracles, sexe i exorcismes, perquè podem topar amb les dues esglésies: la catòlica, sempre a la defensiva, i l'altra, la progre, que l'ha volgut convertir en el rebel generós i altruista que no va ser. Aquí, a casa nostra, quan passa el centenari ja, fins a la propera celebració, pel que sembla. Oblidem aviat la nostra gent important, sobretot si no dóna diner ràpid ni promou el turisme massiu. Però entre aquest Wilde ben peixat i ben vestit, que guaita la gent del present amb una mena de menyspreu distant, i aquest Verdaguer amb la barretina musca, ben plantat i ja amb un neguit estrany a dins, no hi ha, crec, una distància excessiva.

19 comentaris:

Luis Rivera ha dit...

Però Julia, si haguesin sigut "normals" en el sentit de la normalitat social, es a dir, l'estandar que tothom desitja per a tothom, no haurian estat mai genis, o cuanmenys casi genis...

Júlia ha dit...

Bon dia, Luis. El concepte de genialitat és molt manipulable, però, evidentment, eren persones amb una vàlua immensa en el camp literari. El fet és, però, que no tots els 'genis' han tingut tanta habilitat per ficar-se en embolics com ells dos, habilitat que, per altra banda, hi ha gent que té, també, malgrat formar part de la mediocre normalitat quotidiana.

Gregorio Luri ha dit...

Encara tindran a Meteora un original meu?
dóna'ls records de part meva.

Wilde sempre em va semblar, i De Profundis creu que es veu amb certa claredat, una víctima del seu sentit de l'estètica. És el preu que ha de pagar el Dandy per viure tot el dia davant el mirall.

Júlia ha dit...

Bon dia, senyor filòsof,
suposo que sí, a mi em van publicar el de poemes i es van portar força bé, considerant com està la qüestió editorial nostrada.

Suposo que li hauria agradat poder fer com Dorian Grey. Ara, a qui no? De tota manera, moltes de les seves relacions, d'estètica, poca.

enric faura ha dit...

Molt ben trobat el paral.lelisme. Mai hi havia pensat. Tots dos, siguin genis o simplement personalitats que se surten d'allò considerat normal, van demostrar el que avui en dia en diem "inteligència emocional".

Júlia ha dit...

Bon dia, muntanyenc,
doncs més aviat van demostrar que no en tenien massa, d'aquesta 'intel·ligència emocional', he, he.

Aida ha dit...

Hola he trobat el teu blog fent saltets mentre buscava informació sobre el poeta Andreu Trias (que n'hi ha ben poca). M'ha agradat molt el teu article, trobo que és necessari desmitificar Verdaguer una mica i està bé aquest enfocament. La societat catalana és d'una manera que crea ídols amb facilitat i que, alhora, els defenestra, també, amb molta facilitat. I sovint aquesta defenestració o aquest enlairament no deixa valorar l'obra artística en la seva justa mesura.

M'he permès enllaçar-te al meu blog.

Aida

Francesc Puigcarbó ha dit...

Es el que diu en Luís, són genis, no es comporten com la gent normal, ara, sincerament hi veig poques coincidencies entre l'un i l'altre, potser perquè mai m'han interessat gaire cap dels dos, malgrat que de Wilde n'he llegit bastants coses. De fet Wilde tenia una enorme inteligència aixi com grans dossi de cinisme. Sobre l'Art i l'Artista d'ell, es molt aclaridor en aquest sentit. Verdaguer, no he llegit res d'ell. He sentit trossos sencers de l'Atlàntida perquè el Santiago,el meu pare s'en sabia molts versos de memòria i m'els recitava.
Aixó que tinc un client a Folgueroles que fa les coques del mossen, molt bones per cert.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ja sé que aquest comentari és poc erudit, però quina elegància la de Mossèn Cinto, amb la seva barretina!
No hi haurà cap geni-artista, dissenyador de "moda" que la "descobreixi"?
Qui ho sap, oi?

Júlia ha dit...

Hola, Aida, estic molt contenta de veure't al blog i també del fet que cerquis informació sobre Trías, poeta hospitalenc. Espero que visitis sovint la meva 'panxa del bou', he deixat un comentari al teu blog poètic.

Júlia ha dit...

Hola, Francesc, per a mi Verdaguer excel·leix en les petites coses i els poemes més íntims, encara que l'Atlàntida és admirable i mostra un sentiment hispànic que no deu pas ser del gust general del país. Encara m'agrada més Canigó. Tinc una debilitat tafanera per la història de Verdaguer i per tota aquella època catalana de marquesos, bisbes, exaltació religiosa, carlins, ruralia endarrerida, lluites socials i modernisme poc modern, la veritat. Per a mi, la millor biografia, encara, la de Sebastià Juan Arbó, agosarada i poc acomplexada.

Júlia ha dit...

Tot arribarà, xiruquero, proposa-ho a Miró o a algun de semblant. La cosa és, també, que algú jove i ben plantat se la cofi amb elegància i no com fan alguns, a l'estil pagerol decadent o guillat dalinià. Per la barretina ben posada!!!! A més, opto per la musca, la vermella estrident, aquesta que posen als horribles tions amb cara (?) que proliferen per Nadal, i als caganers originals -perquè caldria estudiar també l'ús i abús de tal figura emblemàtica del nostre pessebre- estan molt devaluades i són massa cridaneres.

Júlia ha dit...

A Francesc: el paral·lelisme me'l va suggerir el fet que són, pràcticament contemporanis i que, des de posicions estètiques, morals, ideològiques i socials molt diverses, van patir la glòria amollada per una societat encotillada i també, seguidament, la condemna absoluta, que els portà a la malaltia i la mort. Per això he titolat el blog com a 'similituds poc escaients'.

Francesc Puigcarbó ha dit...

en aquest sentit, totalment d'acord. Per cert no he llegit la biografía d'Arbó i no se fins a quin opunt incideix en les diguem-ne estranyes relacions entre Verdaguer i la dona del Marqués de Comilles.

Júlia ha dit...

Doncs precisament les explica d'una manera molt clara i entenedora, i en fa una interpretació que em sembla prou raonable. La marquesa era una jove i alegre, una mica infantil, a qui agradaven les festes, sortir. Arbó creu, que de forma subconscient, a Verdaguer li devia agradar, encara que no s'ho digués a ell mateix. Arbó fa paral·lelismes amb algunes obres literàries, jo la he fet també amb La Regenta, en el fons Verdaguer la volia dominar 'espiritualment', cosa que feia que li recriminés la seva conducta, que no era res escandalós, ni molt menys, i que fins i tot li fes encesos discursos sobre el fet que Déu la castigava sense fills perquè volia que es dediqués a la causa dels pobres, causa que, per altra banda, ja es veu com la interpretava Verdaguer que es deixava manipular amb facilitat per mangants desaprensius i gent estranya. Més d'una vegada el marquès, un místic, més gran, profundament enamorat de la dona, l'havia trobat plorant a causa de les esbroncades verdaguerianes. Sumem a tot això que els nens de la germana del marquès, els Güell, havien presenciat més d'una vegada els exorcismes forasenyats que el mossen organitzava... en fi, que moltes coses es van sumar, però que un possible enamorament no admès també podia pesar, ja que la vocació de Verdaguer, en aquella època i context, és, si més no, discutible. Però... eren temps tan reprimits que poca cosa més podem esbrinar.

Júlia ha dit...

El marquès també és un cas, de fet ell potser sí que tenia vocació religiosa, però la mort de l'hereu Comillas el va portar a la primogenitura. No tenia caràcter i davant dels problemes no era capaç de prendre decisions. De fet, tot plegat el va amargar força i fins i tot va marxar de Catalunya i no va tornar. Hi havia un procés de beatificació del marquès però suposo que ara deu estar aturat. En morir sense fills tot va passar als Güell.

jaka ha dit...

Soc "verdagueriana" cent per cent, els seus articles em van entusiasmar i la seva vida tant peculiar em fascina.

=;)

Júlia ha dit...

A mi també em fascina ell, el marquès, la marquesa, els dels exorcismes, i tota aquella època, Jaka. Per acabar-ho d'adobar, m'han dit que en alguna ocasió, amb el seu amic de joventut, el caonge Collell, van ser a l'estudi que el pintor Simó Gómez tenia al meu barri el Poble-sec. En un llibre sobre el pintor, Feliu Elies titlla Collell de 'manager' del poeta. Llàstima que després amb tot el que va passar van renyir.

També va escriure una bonica barcarola amb motiu de la construcció i inauguració de l'església de Santa Madrona al meu barri que, crec, va venir també a inaugurar. Així que de vegades em sembla que me l'ensopegaré pel carrer de casa...

Tot plegat no treu que no comprengui que, amb el seu tarannà i vehemència incontrolada, es busqués tants problemes i fos, inevitablement, tan manipulat.

El veí de dalt ha dit...

Júlia,
realment no pares de sorprendre'm amb els teus paral.lelismes... Una idea interessant aquesta de com la vanitat i l'orgull fa perdre a grans ments creatives...Tan difícil és ser modest? En fi,jo immodestament, t'havia dedicat un post fa uns dies al blog. Cuida't, i bo acabis fent exorcisme com en Verdaguer!