18.12.07

Somni




Somni


Aplego una flor oblidada
i guaito el vol d’un ocell,
esbrino el pas d’una fada
i pinto el cel de vermell.
Omplo d’estels l’escocell,
i escric amb rella d’arada
camins fets de vi novell.

Alço els ulls cap el no res,
veig el far a la muntanya,
oblido el primer promès
i m’amaro de migranya
i guaito la forma estranya
d’un miratge amb foc encès,
teixit amb seda d’aranya.

Passo retrats oblidats
d’excursions a llacs i prades
dins d’àlbums abandonats,
a dins de capses arnades.
Cullo ramells d’arracades
i m’enfilo pels terrats
i per parets esmolades.

No tinc res i tot és meu,
la ciutat no té fronteres,
m’esmunyo per tot arreu,
mig de broma, mig de veres.
No vaig ni en cotxe ni a peu,
i al caliu de les voreres
hi madura el meu conreu.

Tinc el temps que ve i se’n va
i els minuts sense recança,
Amago l’olor del pa
al fons d’una vella estança.
Convido amics a la dansa
però abans els porto a sopar
a l’Hostal de l’Esperança.

La Pols dels Carrers. Editorial Meteora (2006).



10 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Bell poema. Molt.
Ai l'Hostal de l'Esperança! de tant en tant el camí se m'esborra de la memòria, però tot i així hi vaig anant.
Per cert, veient la imatge del pessebre del darrer article, posaràs en aquestes dates algún poema al pessebre?

Júlia ha dit...

Gràcies, Xiruquero, ho intentaré. N'he penjat un de Nadal al meu altre blog, La Bibliotecària Blogantera, per si vols anar-te ambientant.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Bonic poema, jo sóc incapaç que em rimi la cosa aquesta de la poesia. per cert no en sabia res d0aquest segón bloc la bibliotecaria blogantera, ara miraré d'entrar-hi. Per si no el trobo, deixa'm l'adreça. gràcies.-

Júlia ha dit...

Ja veig que has trobat el blog, Francesc, gràcies per la visita, la veritat és que no l'actualitzo tant com aquest.

Yayo Salva ha dit...

"Tinc el temps que ve i se'n va...". Doncs, tens una fortuna... Però damunt tot, tens el do de la paraula. Sana enveja et tinc!

Luis Rivera ha dit...

Dues paraules em venen al cap sense esforç, no em cal pensar.

Una: versificar. Sembla tan facil fer versos, i ho dic amb tot el sentit del que vol dir fer versos.

Dos: Sagarra. No es cuestió d'estil, que no soc tan entenimentat, sino de la sencilla ona que va des de'l primer al darrer vers.

No es tracta d'aplaudir, Julia, si de somriure amb els versos.

Júlia ha dit...

Gràcies, Yayo, contentíssima de veure't per aquí.

Júlia ha dit...

Gràcies, Luis, un honor la referència a Sagarra que continua sent un dels meus poetes -escriptors, millor dit, ja que tocava tots els gèneres- preferit.

Sobre el vers, li passa com a la pintura figurativa, ha patit un gran menyspreu, encara que jo no penso així i que consti que tinc poemes molt diferents, rimats, no rimats...

En un terreny més 'pedestre' quan fas un poema ocasional o per riure, per celebrar alguna cosa, per felicitar, per parodiar, a la majoria de la gent normaleta li agrada que rimi, ni que sigui ripiosament, de la mateixa manera que s'estimen més tenir penjada al menjador una aquarel·la figurativa del seu poble que no pas un abstracte de preu.

Gulchenruz ha dit...

Això és un poema, la resta que s'escriu es prosa.
M'ha agradat.

Júlia ha dit...

Gràcies mil, gulchenruz!!!