7.1.08

Dèries musicals

De tant en tant em miro el Qui és qui de Tele Taxi, sobretot perquè, al menys, el senyor Molinero porta al seu programa gent molt diversa, des de cantants catalans a flamencos, polítics, escriptors, promotors culturals i el que calgui. Ara que tant es parla de diversitat, crec que aquestes entrevistes són un bon exemple a seguir pel que fa a la tria de personatges. Les entrevistes, a les nostres teles, han perdut molt, aquests darrers anys. S’havien fet programes excel·lents, com el Personatges de Montserrat Roig o el de Soler Serrano. Jo crec que el de Tele Taxi potser no té aquesta categoria, encara, però es pot veure, és digne, i l’entrevistador, que és el mateix senyor Molinero, qui, com sabeu, fa una mica de tot, deixa parlar força l’entrevistat, cosa d’agrair.

Els debats i les entrevistes, que eren programes emblemàtics de les televisions transicionals i de les ràdios de fa anys, han anat a menys. Si són en directe pràcticament no deixen parlar a la gent, els tallen, els entrevistadors opinen o fan brometes pocasoltes, coses així. També n’hi ha que són tan ensopits que no se’ls mira ningú. O sigui, que el de Tele Taxi, encara que el senyor Molinero és molt senyor Molinero, es pot veure, distreu, descobreix i redescobreix.

Ahir repetien una entrevista amb una nena de dotze anys, Maria Carrasco, que canta flamenc, flamenc popular, del que m’agrada a mi, perquè ja vaig manifestar en una ocasió que malgrat els meus avantpassats, que jo sàpiga, han estat tots i totes catalans autèntics, en alguna altra vida misteriosa devien haver estat andalusos. Sempre hi va haver, a casa meva, una bona afició per la cobla andalusa, afició que es barrejava amb d’altres de populars més nostrades, com Emili Vendrell, la sardana o el senyor Capri. Quan jo era jove em feia vergonya dir-ho, això; veure que els meus pares anaven a veure la Pantoja o l’Escobar, àdhuc que fessin cap al Molino un cop l’any, em produïa una profunda vergonya, però ara ja he sortit de l’armari dels escrúpols i fins i tot em fa il·lusió admetre-ho. Aquesta vergonya primer va tenir un motiu adolescent, trobava que aquestes aficions eren carques i antigues, i posteriorment un motiu juvenil, progre, ja que em semblaven, més endavant, xarones i de poca qualitat. I, a més, poc catalanistes, ves. Pecats de joventut, tot plegat.

El fet és que a Catalunya, en general, sempre ha agradat el flamenc, el més popular i el més minoritari i que, a més, el país n'ha produït i exportat força, també. Només cal mirar diaris antics per constatar que les pel·lícules d'aquest tipus van tenir una època daurada i que els teatres s’omplien quan actuaven aquests artistes, i no tan sols d’immigrants, ni molt menys. Hi havia -i encara hi ha- un flamenc de més qualitat –en teoria- lligat a classes més benestants, com era la colla del Destino, que admiraven i seguien el ball de Carmen Amaya, de la Chunga, i cantants més minoritaris que no pas els de la cobla popular.

Maria Carrasco sorprèn perquè parla com una vella, amb intel·ligència i senzillesa, és una personeta que crida l’atenció perquè sembla tenir les idees molt clares i no és gens, al menys en aparença, repel·lent, com són alguns nens i nenes d’aquests que fan coses extraordinàries molt aviat. Canta bé, porta bons músics, a Canal Sur actua molt sovint, compon i escriu, toca instruments i està molt enamorada del seu poble i de la seva terra, pel que explica. Va venir a Can Zam, i té un molt bon record de Catalunya, va saludar en català, i en una cançó diu coses com que andalusos, catalans estremenys, tenim la mateixa sang, afirmació que pot semblar ingènua i carrinclona però que de tant en tant va bé recordar. No entraré ara en el debat sobre si els infants han de fer aquestes coses, sovint el tema infantil es toca de forma subtil o hipòcrita, en teoria els nens no poden treballar en res, però fan pel·lícules, publicitat, esport precoç, els posen a tocar el piano acabats de néixer, fan mil-i-una activitats extraescolars destinades a estarrufar els progenitors, i anglès des del cabasset. També es vol pensar que no tenen impuls sexual, quan ja fa molts anys que se sap que no és així, malgrat que com s'ha de tractar el tema encara és un aspecte pendent i no resolt. Tot plegat ens portaria a un ampli debat sobre la infantesa real, però no és el moment ni la intenció. Si no ens agraden aquestes coses seríem conseqüents en rebutjar, per exemple, l’obra motzartiana, ja que el músic va ser ben explotat de petit, amb resultats sorprenents, per cert, com tothom sap. Precisament fa un parell de dies escoltava per ràdio un programa sobre aquests nens esportistes que entrenen tantes i tantes hores, o les promeses futbolístiques, tancades en un internat especialitzat, de luxe, sí, però amb un ritme de treball i entrenament molt especial.

Una de les poques referències en català a Maria Carrasco, a icat, està plena de prejudicis subtils. Se suposa que pateix una certa explotació familiar, el comentarista acaba l’escrit amb un m’ensumo el pitjor que no està fonamentat en res, perquè ni coneix la família ni com és la nena. Si fos catalana i cantés temes infantils, o toqués el violí, encara que també guanyés diners, segur que no semblaria ben bé igual. Al capdavall els pares de la nena han fet com tants altres pares i mares que s'adonen del fet que el fill té un do especial, intentar potenciar-lo i, treure'n algun benefici, coses, ambdues, ben humanes. Una altra crítica subtil és als continguts, les cançons de Carrasco, algunes d’elles, parlen de l'amor als avis, de les noies jovenetes i dels perills dels primers amors... tot plegat fa que siguin titllades de conservadores. Mentre en el món de la realitat quotidiana pensem que l’oci juvenil va a mal borràs, amb tanta nit esbojarrada i excessivament llarga, en teoria progre valorem més la disbauxa alternativa que no pas la senzillesa i l'austeritat suposadament conservadores. Un exemple de lletra de la cantant, sobre la qual podeu fer totes les valoracions sociològiques que cregueu oportunes, però amb la qual segur que moltes mares ens sentim o ens hem sentit identificades:
No tiene novio ni na
No tiene novio ni na
Esta niña viene tarde
No tiene novio ni na
¿Por qué saldran los chavales
Rompiendo la madrugá?
Madre tienes que acostarte
yo quizás llegue tarde
no me esperes levantá,
dile bajito a mi pare
que ya soy mayor de edad.
Con lo bonito que era
salir con la luz del día
y recogerse temprano
vuelves a la amanecía
y sin novio de la mano.
Dejé mi vida en el tiempo
con tal de hacerte feliz
con tal de hacerte feliz
dejé mi vida en el tiempo
con tal de hacerte feliz
y ya no me entra ni sueño
cuando andas por ahí.
Madre tienes que acostarte
esta noche hace frío
no me vayas a esperar
yo soy ave del nido
tengo que aprender a volar (...)
Se esta perdiendo la gracia
del beso al atardecer
Del beso al atardecer
Se esta perdiendo la gracia
Del beso al atardecer
y la ilusion que se roba
aquella primera vez.
Madre tienes que acostarte
no importa la oscuridad
que más da la oscuridad
si están llenas de chavales
las calles de madrugá (...)


Vaja, que em va agradar l'entrevista i que m'agrada com canta la pubilleta
. Pels afeccionats, a you tube podeu trobar molts vídeos amb cançons d’aquesta nena, que ja no és tan nena i que em sembla que té el cap molt ben moblat. El que fa o farà en el futur no ho sap ningú, ni d'ella ni de cap dels nostres infants, cantin o no cantin, perquè la vida té molts topants i revolts i, encara que ens agradaria controlar-ho tot, hi ha molts elements caòtics i imprevisibles.

11 comentaris:

Arare ha dit...

No l'he sentit, ni sabia que existís el programa, però em sento identificada - com gairebé sempre- amb tot el que dius. Em sembla que no em cal, acabar cap novel·la, Júlia. Llegint-te a tu ja en tinc prou.
:)

Què tal els Reis? s'han portat bé? (no he tingut temps de llegir el teu anterior post, potser que ho faci, podria ser que se m'hi aclarís la incògnita)

petonets de dos mil vuit!

Júlia ha dit...

S'han portat prou bé, sí, sempre ho fan, llegeix el post anterior que t'agradarà, em sembla. Volia esperar a penjar-ne un altre, però no he pogut, ai, sóc molt impacient.

Gulchenruz ha dit...

No m'agrada el flamenc, de fet no m'agrada massa la música, en general. En Capri el recordo amb "carinyo", com l'Eugenio i en Gila. Eren els meus predilectes. Cadascú amb el seu ram, particular. Ara els còmics em fan sentir vergonya, d'ells, pobrets, fan pena.
Bon post, ben escrit, m'agrada com escrius.

Angelusa ha dit...

Te mando un saludo, Júlia.
Un día de estos me pongo al día de tus escritos y así podré comentar.
Te deseo lo mejor de lo mejor.
Besos

ddriver ha dit...

jo ho sento molt pero no l entenc el flamenc,no m´agrada gens,antes muerta que sencilla

Francesc Puigcarbó ha dit...

I a mi que a banda del flamenc m'agrada molt la "copla" , no en sabia res d'aquesta nena, la cercarè al youtube. Quan a la crítica a Icat de l'Albert Puig "el llonganissa", és la seva manera d'expresar-se, NO ÉS PAS UNA MALA CRÍTICA, nomésavisadel perill d'explotaciòde la nena.

Júlia ha dit...

Gulchenruz, afortunadament hi ha gustos diversos i tots tenen cabuda al món quotidià. De còmics n'hi ha de bons, dolents i pitjors, però és un gènere que costa molt mantenir, s'acaben cremant de pressa, sempre he sentit dir que costa més fer riure que no pas fer plorar.

Júlia ha dit...

Contentísima de verte por aquí, Angelusa. Un abrazo.

Júlia ha dit...

Ddriver, contra gustos... de flamenc n'hi ha de tota mena, com de qualsevol classe de música. A mi el que m'agrada més és la cobla perquè a mi m'agraden les cançons que expliquen històries, com també els tangos.

Júlia ha dit...

Potser tens raó, Francesc, però m'havia semblat copsar uns certs prejudicis... a veure si t'agrada, doncs, la nena. A mi és que, com he dit, les cobles amb història em tenen el cor robat.

Júlia ha dit...

...i no cal dir que aquesta de la mama patint perquè la filla se'n va de gresca fins a la matinada, m'ha encantat, m'he sentit identificada (és que no poden sortir de dia, òndia????)