29.1.08

Fugir cap on sigui i com sigui


Estic llegint Partir de Tahar Ben Jalloun i em sorprèn no haver-me ensopegat massa ressenyes ni comentaris sobre aquesta novel·la que parla d’uns fets tan propers a nosaltres, com són l’emigració des del Magrib a Espanya, la situació de la dona, l’integrisme islàmic, el terrorisme, la malfiança vers els altres, el desconeixement de la realitat, la família i els canvis que s'hi esdevenen... A més, hi surt Barcelona, Espanya, un senyor català ric i resident al Marroc, homosexual, madur, que ens pot evocar algun personatge conegut.

Trobo a Ben Jalloun un gran escriptor però una mica irregular. Fins i tot aquest llibre, ple de fragments inquietants i poètics, de vegades sembla un recull de contes, com si les diferents històries no acabessin d’encaixar. Malgrat això, em sobta la badoqueria literària que incideix en tanta novel·la històrica o el que sigui, o en relectures del nazisme, que no fan nosa, però que no aporten res de nou al coneixement d’aquesta banalització del mal absolut que va representar, i que, en canvi, ha passat gairebé en silenci per aquesta novel·la que parla del present i de nosaltres mateixos.

Hi ha grans temes literaris, universals, en aquest món forani que ens arriba de tants llocs. De sobte, ciutats i indrets mítics, Cochabamba, Guayaquil, Beni Mellal, Tànger i fins i tot el Tibet, que no eren res més que noms als atles de la meva infantesa o indrets pintats als cartrons que decoraven les pel·lícules antigues, esdevenen, a través de l’escola i d’uns infants com tots els altres, llocs vius i propers. He entrat avui al Cóc Ràpid i he llegit una evocació dels nostres carrers de la infantesa. El carrer encara és dels infants, al menys al meu barri, però, això sí, dels infants pobres. Sovint s’afirma gratuïtament que els nens no juguen al carrer, però el que es vol dir és que ‘els nostres’ nens no juguen al carrer. Crec que en sortiran grans obres literàries, de tota aquesta generació de nou vinguts, la veritat.

Un mestre de família magribina em deia, fa uns anys, que Ben Jalloun s’havia acomodat i que ja no criticava el Marroc, sinó que intentava estar bé amb els seus i ser ben acollit al seu país. Doncs en aquest llibre, precisament, és molt crític amb la situació, molt poc acomodatici. Molts fragments de Partir ens poden evocar perfectament situacions de l’Espanya franquista, sobretot de les primeres dècades de la postguerra, amb un agreujant, fins i tot el jovent amb estudis, en aquesta societat nord-africana, no té perspectives de futur i tan sols veu, com a sortida, la fugida sigui on sigui i com sigui. La dona és una gran protagonista, al llibre, en surten moltes, diverses, lluitadores, lúcides, sotmeses. Crec que el fet que un llibre com aquest no hagi generat tant debat com molts d’altres de menys volada reflecteix una mena de por al present i a entrar en els temes realment greus i seriosos del nostre temps.
Traducció al castella en el blog: Caracteres Ocultos.

6 comentaris:

tangerine dream ha dit...

Hola, Júlia!

Arran d'un viatge al Marroc, vaig començar a llegir sobre aquest país i vés per on que també em va semblar que Partir passava desaparcebuda; a mi em va agradar moltíssim. Aleshores vaig comprar-me La nit sagrada, també de Jelloun, però no m'interessà gaire perquè volia ser massa lírica i no tenia aquesta immediatesa gaire bé documental. Et recomano Enlloc com a Catalunya (Empúries, 2005), la biografia d'un marroquí català que ha acabat sent diputat del PSC. Lluny del partidisme, és un llibre que narra un fets comuns i alhora excepcionals.

Júlia ha dit...

Doncs tindré en compte la teva recomanació, Tangerine, a mi amb la Nit Sagrada, que tanta fama li va donar, em va passar com a tu.

Deric ha dit...

A mi ara m'ha donat per la literatura àrab (sobretot egipcia, però també libanesa i jordana) i estic descobrint llibres interessantíssims.
Naguib Mahfuz, va ser tot un descobriment estraordinari per mi.

carme laura ha dit...

Volguda Júlia, et podré llegir en paper a l'antologia de blocaires que publicarà Cossitània. Enhorabona!. Una abraçada. Carme-Laura

Júlia ha dit...

També per a mi, ja fa anys, Deric. La literatura és allò que més ens apropa als 'altres' i ens fa veure que tots som si fa no fa, molt semblants.

Júlia ha dit...

Gràcies per la visita i el comentari, Carme.

Em pots llegir també en llibres més 'meus', al blog faig 'publicitat' dels dos darrers, crec que t'agradarien.