26.1.08

Lladres, serenos, llibres i ràdio

Sóc lectora, moderada, de novel·la policíaca. Sobre el gènere, m’agrada que la novel·la vagi una mica més enllà del que és el crim i la seva resolució i que no hi hagi una violència excessiva, la veritat. En general, les novel·les escrites per dones són molt menys explícites pel que fa a la sang i fetge que s’hi recull i m'agraden més. Ja aviso que no entro en valoracions literàries, ep.

La novel·la policíaca sovint es planteja com una mena de joc macabre, i no deixa de ser curiós que les persones tinguem una estranya tendència cap a aquesta temàtica, fins i tot en les seves manifestacions més subtils. Les novel·les de gènere tenen alts i baixos constants, es mouen segons les modes i tendències del moment i de vegades es titlla de novel·la de gènere un llibre que va molt més enllà i que pretén molt més que no pas descobrir l’assassí el qual, com deien abans, moltes vegades és qui menys sembla, és clar, i això passa fins i tot en la vida real.

La conselleria d’interior ha convocat un premi de novel·la negra. Aquesta dèria de les institucions per fer de promotors culturals és ben curiosa. Saragatona en parla, i no afegiré res al que ja he comentat al seu blog. Sempre es bescanten els premis, jo mateixa recordo quan en una reunió de mestres ens va anunciar un professor-escriptor, amb gran alegria, la institucionalització del Pere Calders per a funcionaris d’ensenyament, vaig protestar i vaig dir que, en tot cas, el que calia era habilitar uns canals per tal que obres dignes trobessin un camí, més enllà dels premis. Però els premis, en aquest món literari nostrat, encara tenen una funció, sobretot de cara a la gent poc coneguda. Són una possibilitat. És clar que de vegades els famosos també es deixen temptar pels diners i la publicitat que representen i aquest seu objectiu resta malmès, com en el cas del premi d’Alzira, que em comentava Empar.

A l’Hospitalet es dóna un premi important de novel·la negra, però tan sols s’hi poden presentar llibres en castellà. Vaig esbrinar sobre el tema, sembla que ve condicionat per l’editorial que el publica, però no em sembla massa bo, això de barrar el pas a llibres en català, a casa nostra, quan d’altres premis admeten les dues llengües, entre els quals, alguns d’infantils i juvenils. El que convoca la conselleria és en català, així tindrem de tot, doncs, i ja no haurem de patir. No vull entrar en el tema català-castellà, que resulta espinós, al capdavall tampoc el de l’Hospitalet és l’únic cas d’exclusió del català i també hi ha molts premis que només són en català. Quants més serem, més riurem. El que no sé és si més publicarem, això és un misteri.

El que m’ha agradat molt és que amb això de la setmana negra –i no és una broma macabra- es recuperés en Taxi Key, encara que tan sols en un capítol, que es representarà en viu i en directe a l'Auditori, crec. Es veu que a la famosa llibreria de la Barceloneta han aconseguit guions originals de Luis G. De Blain, el seu guionista, que després va ser l'extraordinari Míster Belvedere del Fotogramas, poc recordat avui, malauradament, i això que va morir l’any 2001, fa quatre dies. Taxi Key mereix una bona sèrie de televisió, em sembla. Fa anys van fer una minisèrie policíaca, amb concurs inclòs, Les claus de vidre, per tevetrès, van dir que en farien una segona tanda, però potser no va tenir prou èxit i la cosa es va quedar a mitges. Malauradament, Jaume Fuster ja no és entre nosaltres, i aquella revista, El Món, on es van començar a publicar aquelles narracions, a les quals, per cert, vaig treure molt de suc a l’escola, fa anys, amb l’alumnat de segona etapa, va desaparèixer, com tantes altres bones publicacions del temps de la transició. El guió amb concurs posterior, per tal de descobrir l’assassí i explicar com se l'ha descobert -sempre fa alguna relliscada i diu alguna cosa que no hauria de dir, el criminal- crec que encara funcionaria.

Jo vaig escoltar durant molts anys el Taxi Key, ja en l’etapa d’Isidre Sola com a protagonista, és clar, perquè abans havia estat Palmerola, el detectiu, qui, per cert, també va ser Kei al cinema. La ràdio era la reina, en aquella època, ja he escrit sobre el tema en alguna ocasió. És una llàstima que hagi perdut el seu vessant teatral, novel·lístic, que avui és residual. De vegades l’escoltava, quan era petita, al pis d’una veïna de dalt de casa meva i quan baixava l’escala em semblava veure ombres per tot arreu. De la mateixa manera que Tambor tenia el Cascabel a Radio España, Taxi Key tenia el Nicols. No sé qui era el guionista del Inspector Nicols, no ho he sabut trobar, em sap greu. Taxi Key anava lligat a la Letona i el Cacaolat, productes de les granges Viadé, encara en actiu al seu establiment entranyable del carrer Xucla, sempre amb molta gent, i que no han perdut pistonada ni qualitat, la millor xocolata desfeta de la ciutat i aquella extraordinària llet mallorquina, mmm. Nicols era patrocinat pels Perfumes Júper, que no sé si encara existeixen, però em sembla que no. El gènere policiac permet entrar en temes conflictius des d’un punt de vista, fins i tot, una mica més lúdic. Perquè la novel·la policíaca, si és excessivament realista i dura, es fa difícil de pair, potser pel fet que sabem, quan ens fem grans, que no és ben bé un joc, el crim, sinó que el món és ple d’aquests afers sense sentit, que no entenem massa. L'efecte catàrtic em sembla prou evident, com també el de la por que provoquen els contes infantils, encara que cada vegada es censuren més per tal que els infants no pateixin. Ja patiran més endavant. Però és que passar una mica de por, de petit, és un estrany plaer, segons com. I potser, una necessitat i tot.

El gènere té molts seguidors que fan una gran tasca: la llibreria esmentada, la Biblioteca de la Bòbila, Blogs com el d’en Francisco Ortiz... Té autors de culte, com Simenon, i autors que han patit un cert menyspreu, però que després han estat reivindicats, com Agatha Christie, que va representar el gènere durant una llarga època i que té una biografia excepcional i molt atractiva per a totes les dones amb aspiracions, ensems mediàtiques i literàries. I amoroses, doncs després de l'abandonament del seu primer marit, va trobar l'arqueòleg fidel, més jove, aventurer i atractiu, ves. Toma castanya! Durant els darrers anys, com en tants altres tipus de novel·les, els autors han sorgit com els bolets, a tot el món. Els intents, a casa nostra, no han acabat de fer forat, malgrat l’esforç que van fer Pedrolo, Fuster... i algunes incursions puntuals de molts altres escriptors i escriptores en el gènere, fomentats per col·leccions que van sorgir durant un temps, com les de la Magrana. Tot té el seu moment i si no toca, malament, com va succeir amb aquella emblemàtica Cua de Palla, que va sortir al mercat quan volíem realisme social o alguna cosa semblant. Jo crec que caldria analitzar perquè, en el nostre present, tenen tant d’èxit la novel·la pseudo-històrica i el gènere fantàstic. En canvi, la novel·la rosa, no ha acabat de reeixir mai, en català. Encara no estem per a romanticismes, es veu. Si a Interior han tret un premi per a un llibre policíac, quina conselleria podria fomentar un premi per a novel·la rosa? O un premi per a un llibre fantàstic o de ciència-ficció?
Traducció -aproximada- al castellà: Caracteres Ocultos

18 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Tambor era al migdia, ho recordo, i Taxi Key no m'el perdia mai, l'Isidro Sola aquest ho feia molt bé, per cert, no se si ho recordaràs, per+ò en aquella època feien un anunci que de beneit que era a i em feia gràcia.
Representa que hi havia un atracador rodejat per la policia, es sentia EL SOROLL DE SIRENES I TOT AIXÓ, i des d'un altaveu li deien a l'atracador: Jonnhy, sales o no sales, i el Jonnhy contestava.
SALES LITÍNICAS DALMAU! Horrorós, ja ho sé, però a mi em feia gracia.-

Júlia ha dit...

Em sona; doncs té la seva gràcia, és com aquel acudit de 'ahí està Tomas' què tomas? whisky con soda, gracias...

Recordo amb més claredat d'altres anuncis, com un de la 'hoja Palmera' que feia 'es el fantasma barbudo, es un tipo pistonudo, no lo pueden afeitar...' També el de la tableta Okal i tots aquells de l'aspirina Bayer amb músiques regionals que m'agradaven molt. Els litines eren molt populars, per cert.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Si, anaven en uns sobrets on hi havia uns dibuixos a plumilla, es llençaven dins d'una ampolla plena dàigua i ja teniem el litines, gasosa de pobre, dic jo. Ah! per cert, demà penjo un poema teu a Anoharra, Gebrada, ho faig cada diumenge amb poemes d'ALTRES POETES que m'agraden.

Júlia ha dit...

Òndia, gràcies. Aquest poema el va mencionar fins i tot el supermestre en blogsaber, Ibáñez, d'Entrellum, un dia.

Júlia ha dit...

Per cert, m'han dit que vas anar ahir a Granollers, jo hi he anat aquest matí.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Si ahir a la tarda, avui no he pogut, tenia de dur sacs de farina a un despistat de Caldes, controlar la sogra, i si vols que et digui la veritat, m'ha fet mandra anar-hi a la tarda. M'atabalo quan hi ha molta gent als llocs (de sempre) i a més a més, allí hi han tantes llumeneres que jo poc i tinc a dir.

Júlia ha dit...

Jo vaig estar només una estoneta, també em passa, això. Per sort vaig trobar el Sani i algun altre blogaire, el Veí de Dalt, el de Palíndroms i vam fer la xerradeta i van donar un esmorzar molt bo, amb minibocates. De llumeneres sí, moltes, i a més, de polítiques, també. Bé, nosaltres també som llumeneres, ep, de les més lluminoses, encara que discretes.

Jaume Puig ha dit...

Júlia a mi em passa que la novel.la negra sempre la trobo superada per la realitat. Dibuixar crims de color rosa i criminals intel.lectuals no trobo que funcioni. El crims, el món real de la delinqüència és sòrdid, estupid i sobre tot banal. No té cap màgia inspiradora i potser per això els novel.listes "negres" s'inventen a vegades una falsa realitat "negre". Fa anys, quan era un advocat jove i estava en el torn d'ofici trepitjava els locutoris de les presons i havia de parlar amb alguns personatges que mai més he volgut trobar-me. Només es podria descriure en un llenguatge brutal, a l'estil de Bolaño en el "2666" a la part dels crims. Em sembla endevinar Júlia que no t'agradaria.

Gabriel Jaraba ha dit...

El problema és que se'n diu novel.la negra a coses ben diferents. No veig que tinguin res a veure Agatha Christie i Dashiell Hammett.Hi ha novela d'enigmes (Christie), novel.la d'acció (Mickey Spillane) i novel.la negra social (Hammett i Raymond Chandler). La gràcia de la novel.la negra és que permet fer realisme social sense dogmatisme ni pretensions. El rei del gènere, Hammett, vivia la contradicció d'haver estat agent privat encarregat de reprimir vagues obreres i alhora era militant comunista. Els novel.listes negres dels anys 30 i 40 coneixien bé la realitat criminal i delinqüent: vegeu Collita roja. Els nostres novel.listes negres, Vázquez inclós, i amb tots els respectes per a Andreu Martín, em semblen una mica tous. Per a Vázquez la novel.la negra era una excusa per fer la crònica politicosocial que no podia o savia fer a la premsa. La gran esperança era en Jaume Fuster,amb la seva extraordinària De mica en mica s'omple la pica (amb un heroi, per cert, inspirat en el Pere Vidal de La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó, cosa curiosa).
Me'n recordo de Taxi Key, però més que les històries m'interessa el format, d'una ràdio que encara no havia estat devorada per periodistes i notícies sense fí.

Júlia ha dit...

Jaume, admeto que a mi m 'agrada, més que la negra, la policíaca que es presenta com un joc, com una mena d'endevinalla, encara que sigui absoluta ficció i edulcorament de la realitat més dura. Perquè la realitat 'negra' és força insuportable, certament.

Júlia ha dit...

Certament, Gabriel, per això hi ha qui vol fer la diferenciació que, més o menys, fas tu. A mi m'agraden, per passar l'estona, els enigmes, més que no pas la negra-negra o la d'acció.

Totalment d'acord en la valoració que fas dels nostres autors. En general amb Vázquez Montalbán em passa una mica com amb la MOntserrat Roig, trobo més interessant el personatge i el periodista que no pas l'escriptor de ficció.

De Fuster, malauradament, no sabem com hagués evolucionat. Hammett, tot un personatge. Pedrolo havia estat un temps investigador privat, però pel meu gust tampoc va acabar de reeixir en el gènere.


Sobre Taxi Key, pertany a aquesta ràdio que hem perdut, malauradament i m'evoca la llunyana infantesa radiofílica que em va acollir. No conec el tema a fons, però penso que, per exemple, a Anglaterra, encara deuen radiar teatre i bona novel·la, al menys tenen un estoc important de gravacions a la venda, en cd,casette, d'obres diverses, llegides per bons actors. Aquí la part verbal de la ràdio -la musical encara es pot escoltar-, com molt bé dius, l'han devorat els noticiaris repetitius i estèrils i d'altres programes molt poc engrescadors.

Marali ha dit...

M'has fet recordar la radio que era l'únic que teniem a la infantessa. Sortin del col.legi al migdia correns a casa per escoltar Tambor i el Taxi Key no me'l perdia mai, crec que també feien "Diego Valor" o eren tan sols uns còmics?. Comparteixo amb tu l'afició a la novela negra, però més que res jo en diria, novela policíaca, de misteri: Agatha Christie, Georges Simenon, Dashiell Hammet, Raymond Chandler, etc. Jo no vaig anar a les jornades de la Catosfera perquè a banda de que m'havia de cuidar del net perquè el fill i la jove i eren tampoc em considero prou preparada tecnològicament parlant i el meu blog tampoc és cap maravella.

Júlia ha dit...

Marali, Diego Valor també va sortir en còmic, però sobretot era famós per la ràdio, Diego Valor, piloto del futuro, en deien. També Dos Hombres Buenos, una de l'oest americà, hi havia de tot.

Sobre les jornades, si jo tingués nét, ai, darrerament totes em feu fred de peus amb això dels néts, doncs m'hagués quedat amb ell, he, he. Però t'asseguro que a les jornades hi havia gent de tota mena, des dels més experts als més pardillos i pardilles, com jo mateixa, i que eren obertes a tothom, a les properes ja quedarem per fer el vermut!!!

Luis Rivera ha dit...

Un disabte nit, vaig trocar a Radio Barcelona i vaig aconseguir el premi, al dir qui era l'assesí. Dues entradés pel cinema Cataluña, on varem veure una pel.lícula que es deía "Mi tío Willy", amb Terry More, i un bot de kilo de Cola Cao. No ho oblidaré mai l'emoció de sentir el meu nom a la radio.

Júlia ha dit...

Doncs, Luis, vol dir que 'ja' tenies telèfon i tot! Sentir el teu nom per ràdio era, efectivament, una gran emoció. Jo una vegada vaig anar amb el cole a la campanya benèfica dels senyors Dalmau i Viñas i vaig dir un vers, Mi vaquerillo, de Gabriel y Galán. No cal dir la gran expectació familiar que la cosa va generar. Anys després fins i tot vaig sortir a la tele d'abans, a un concurs que feien a Miramar, 'Matrícula de honor', amb Lluís Pruneda i allò sí que va ser un esdeveniment veïnal important. I a casa meva encara no tenien ni tele, anaven a casa de la veïna privilegiada!

Júlia ha dit...

Terry Moore! Deu tenir gairebé vuitanta anys, crec que encara treballa!

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

wow gold cheap wow gold buy wow gold world of warcraft gold wow world of warcraft wow gold WoW Warrior WoW Hunter WoW Rogue WoW Paladin WoW Shaman WoW Priest WoW Mage WoW Druid WoW Warlock power leveling powerleveling wow power leveling wow powerleveling wow guides wow tips google排名 google左侧排名 google排名服务 百度推广 百度排名 网站推广 商业吧 机床 LED灯 电池 塑料 摄像机 移民 甲醇 染料 福州热线 体育博客 股票博客 游戏博客 魔兽博客 考试博客 汽车博客 房产博客 电脑博客 powerlin518 logo design website design web design 商标设计