9.1.08

Acurades reflexions lingüístiques sobre temes transcendents


Recupero i amplio un post de fa alguns anys, perquè la qüestió encara em preocupa profundament: Vet aquí que fa molt de temps vaig enviar una carta a un diari sobre un tema aparentment banal, i, de fet, no hi van parar cap mena d'atenció. Es tractava d'unes reflexions sobre l'ús i abús de la paraula 'encontre'. Fa molt de temps que ja no hi ha trobades ni partits de futbol, tot són 'encontres'. En contra, de qui?, em pregunto, fent un acudit fàcil.

No dubto pas de la seva correcció però al meu entendre és un calc del castellà, un calc poc meditat, espontani. Tampoc sóc contrària a castellanismes d'ús generalitzat quan formen part del patrimoni lingüístic de la gent normal i corrent, del poble, que diríem. En canvi, s'estan bandejant formes populars i correctes, de forma abusiva, com això de la tenda que està substituint la botiga convencional i col·locant-la a un nivell precari de parada nòmada.

He perdut pels camins de la correcció lingüística moltes paraules de la meva infantesa: sacatapus (una meravella de la creativitat eclèctica), cenicero (pronunciat en català, com 'saniseru')... A mi em resultaven entranyables, formaven part del meu dialecte de barri del Poble-sec, tan reivindicable i útil com qualsevol altre.

Voler fixar aspectes lingüístics, em va dir un dia un entès -professor, lingúista, no pas afeccionat com jo-, és com voler agafar aigua amb un cistell. Transcric la definició que el Diccionari del Diable, d'Ambrose Bierce -una meravella de llibre- fa del diccionari convencional, amb una certa mala milk, ep:

Diccionari: Pervers artifici literari que paralitza el creixement d'una llengua, a més de privar-la de lleugeresa i elasticitat. El present diccionari, però, és una obra útil.

En el fons crec que oposar-se a les imperfeccions, pèrdues, neologismes surrealistes i construccions poc acurades és també agafar aigua amb un cistell, doncs la llengua és viva, variable, té tendència a la barreja popular, i obvia les nostres dèries i manies, que sovint són molt personals i tendeixen a fer-nos creure que allò que a nosaltres ens sona per tradició cultural individual, és bo i la resta, fullaraca. Sobre encontrar, res en contra, doncs, que ja a les Muntanyes del Canigó qui canta diu, de la noia: l'encontrí a trenca d'alba, al torrent de Sant Martí, l'encontrí que ensabonava... Això de les formes verbals també és ben curiós, fa anys, en cursos i cursets, aconsellaven alternar el perfet amb el perifràstic, tant per recuperar una mica el primer, força oblidat en la parla habitual, com per no escriure textos massa monòtons però en una ocasió em van corregir, en una novel·la, tots els perfets, deixant-los perifrasticats, cosa que, em sembla, feia que la lectura fos una mica pesadeta: vaig anar, van venir, vam escriure, vam sortir... Tant vam-vam-vam fa maldecap, al meu entendre.



De tota manera hi ha gent més entesa que jo que diu -i hi estic d'acord- que en el llenguatge no podem parlar de correcte i no correcte, o de bo i dolent, sinó d'adient o no al context en el qual ens movem. Per cert, darrerament hi ha una mena de defensa patriòtica de la ela geminada, com pasa amb la enya castellana, quan, fa anys, molts, recordo una molt bona professora de català que era partidària de la seva supressió. I és que la política sempre es barreja amb aquests temes, de forma imprevisible, dogmàtica, testimonial i inquietant. Per cert, no seria hora, ja, de revisar la correcció canònica dels pronoms febles? Conec molt de jovent, autòcton i forani, que acaba per avorrir el català a causa de haver-se topat amb algun professor maniàtic i fanàtic del tema. Això del li-la-lo-la hi-li'ls em recorda aquella cançó de l'Ali Baba i la Lilí, de la Trinca. Oidà, després diem lo-la hi-los als de fora...



Sobre recuperació de formes i culturalització de les populars, els escriptors bons i els mitjans de comunicació hi juguen un gran paper, és clar, i paraules que semblaven oblidades i una mica repel·lents, com menys, bústia, segell, han revifat de forma contundent, encara que hi hagi menus bussons que abans i que de sellus se'n gastin pocs, hores d'ara. És clar que també, per exemple, es ridiculitzen de tant en tant paraules recuperables, i ara no podem utilitzar cabòries o àdhuc sense un somriure maliciós. Jo deia sovint quin món de mones, i ara algú em puntualitza, ah, això ho diu la Lloll. M'han corregit també en alguns textos, en prosa -en vers et deixen dir coses més raretes- paraules suposadament cultes, perquè no eren habituals, quan jo estava ben tipa d'escoltar-les. A més, precisament activar el vocabulari passiu és una manera d'enriquir-lo. Una amiga de la Normal parlava un castellà d'allò més cursi, segons la meva ignorant opinió, -deia coses com ara prurito-, però un dia em va raonar que les paraules existien per a fer-les servir, i tenia raó. Fa poc, una companya de Granada, m'explicava que ella, també per ignorància, se'n reia del seu pare, de joveneta, perquè utilitzava una forma tan genuïna com hogaño a tort i a dret. A més, mai, mai, un text escrit, una novel·la, no pot reflectir la realitat lingüística oral en tota la seva complexitat, i aquí està la gràcia de l'escriptor, fer versemblant una ficció. De l'escriptor i, potser, també dels polítics, oi?

24 comentaris:

Jaume Puig ha dit...

Quina gràcia m'ha fet llegir "sacatapus". Em porta molts records. El meu pare és va negar a acceptar la normalització d'aquest mot i sempre deia "sacatapus" i tots reiem. Fins i tot havia pensat que era de la seva invenció. El cas és que "sacatapus" és la meva magdalena proustiana per evocar-lo.

Júlia ha dit...

Era una paraula molt habitual i entranyable, haurem de recollir firmes, Jaume, per tal que el Termcat reconsideri la seva inclusió als nous diccionaris. PER LA REIVINDICACIÓ DEL SACATAPUS!!!

Ja no és la primera vegada que parlo del tema, és que em preocupa, i vull recuperar una paraula que mostra un grau tan alt de creativitat popular, la veritat.

Gabriel Jaraba ha dit...

Que vingui algú i em negui la llei de ferro de l'evolució de les llengües, que és aquesta: les llengües progressen al llarg de la història degradant-se. El català i totes les llengües romàniques són fruit d'anar parlant el llatí cada cop més malament i anar oblidant la llengua original. La dèria de preservar la puresa de les llengües és contraproduent: les llengues desapareixen o esdevenen subsidiàries per raons ecoòmiques, polítiques o militars però no lingüístiques. De la mateixa manera que un idioma és un dialecte amb exèrcit propi, la més gran puresa i correcció no pot evitar que una llengua quedi bandejada.

És lògic que, quan el franquisme, els catalans penséssim que purificar la llengüa --"un català escaient"-- contribuïa a salvar-la. Possiblement hagi estat així en certa mesura. Però sense resistència sociopolítica, el conreu lingüístic no hagués servit per a res.

antoni ha dit...

En essència estic d'acord amb tu. El que passa és que m'imagino que és difícil conjuntar la necessitat de conservació (de l'idioma i, per tant, de les paraules que el composen) amb la necessària innovació de la llengua. Un té la sensació que sovint la normativització (es diu així?) de la nostra es va fer una mica a la contra. A l'hora d'escriure o decidir determinades paraules ens vam acostar més a les que se semblaven més al francès que no pas al castellà...
Pel que comentes del pretèrit, la veritat és que en el cas del perfet, l'ús de la primera persona del singular és francament forçat i fins i tot es fa estrany en poesia, disciplina que com molt bé dius, suporta més determinades rareses. Altres persones, vull dir la tercera del singular, o del plural o fins i tot la primera del plural ja no se'ns fan tan estranyes.
I en relació amb l'hogaño que esmentes, la veitat és que a mi em semblava també molt estrany l´´us de "l'enguany", fins que vaig observar que era molt emprat en les comarques meridionals.
La veritat és que és un tema que dóna per molt, i que si no es dramatitza pot arribar a ser (de fet, ho és) divertit.
Una abraçada i bon any!

manel ha dit...

Méws ennllà dels idiomes hi ha paraules que correctes o incorrectes serveixen pel que serveixen. Els catalans pleguen i els castellans plegan. Dona gust venir per aqui

Francesc Puigcarbó ha dit...

aixó passa perquè ja no hi ha gwent que s'inventi paraules.
Jo soc un enamorat del ojalà, fins i tot en Pere Portabella el fa ersvir sovint. I també m'agradava molt haiga, que eren els cotxes de "luju", tenia aquest català del "sacatapus" un cert encant un xic decadent potser, pero entranyable.

p ha dit...

Una altra vegada un d'aquells posts amb tantes possibilitats que fa que no sàpiga què dir. Per què m'ho fas això, Júlia?
Dius cap al final que més la llengua és adient o no en determinades circumstàncies. I jo hi estic d'acord, prescindint d'aspectes de correcció que sovint no deixen de ser modes filològiques més o menys raonades o raonables que s'acaben imposant. La llengua és adient segons el context en què es fa servir i qui la fa servir. En aquest segon cas, entenc que és més adient en la mesura que qui parla o escriu és capaç d'expressar amb el màxim de rigor allò que realment vol dir. A mi em passa sovint que crec tenir més clares les idees en el pensament que no pas en la paraula, el paper o la pantalla on les veig reflectides. I també crec que gent a qui escolto o llegeixo tenen la mateixa sensació, i si no és així, malament vaig i van. Els aspectes ortogràfics sempre m'han semblat molt menors davant de l'estructuració de les frases i del lèxic... Respecte al lèxic em refereixo a la paraula, sospitosa o no de genuïnitat, feta servir amb propietat; és a dir, que si un vol dir rosa no digui clavell.
En Gabriel parla de degradació, on jo diria transformació (:-); però sí que em sembla que el lèxic, per exemple, s'empobreix -parlo de la llengua oral-, encara que només sigui perquè diria que el nombre de paraules que es fa servir és menor que en altres èpoques (i menys adient).
Quant a les hipercorreccions, em sembla una bestiesa. Ja n'hem parlat alguna altra vegada de com la majoria de gent ara signa i pocs firmen, o posen (fiquen?) benzina i desprecien la gasolina...
Per cert els meus alumnes van aprendre que el preterit perfet era el que era i resulta que ara, en els nous llibres que tenen, és l'idefinit. Suposo que aquest canvi és un intent d'aconseguir que no s'adormin després d'escoltar tantes vegades les mateixes batalles morfosintactiquesortografiqueslèxiques... I ara posarem guinets i ara no, i no escriurem rera sinó rere. Res, estratègies pedagògiques.
Què et sembla si acabo per avui? I mira que m'adono que encara no he començat...

Arare ha dit...

Tinc massa son per fer un comentari acurat. Però jo també reivindico el "saca-tapus" (amb guió queda més català) que és molt més bonic que el lleva-taps! I ara una pregunta:

Per què, no fa gaires anys, s'havia de posar la i entre el primer i el segon cognoms i ara ja no cal? És més, per què, en lloc de dir cognom (que no "apellidu") actualment et trobes - en alguns papers semi oficials- que has d'escriure el teu "llinatge"? Que consti que a mi m'agrada, la paraula, però em sona rareta.

Fa anys, als que deien "quelcom" els titllaven d'extravagants. Ara es poden sentir per la ràdio "perles" com aquesta:

- "I vaig pensar que faria quelcom o algo."

No sé què dir-te, noia, la llengua és viva i revolucionària, però caldria que anéssim una mica amb compte de no predre-la! (o de no perdre-la gaire)

I he dit que marxava a dormir!

Bona nit, maca!

Júlia ha dit...

Totalment d'acord amb tu, Gabriel, la transformació passa per aquesta degradació i esquitxant incorreccions s'arriba a una nova llengua. Les llengües sempre topen amb el conservadurisme, normalment de les elits, que volen fer seva la puresa, de la mateixa manera que conservaven el llatí, en contraposició i per diferenciar-se 'dels altres'. Sobre els dialectes, avui hi ha qui en dubta seriosament, d'aquest concepte, doncs hi ha dialectes que són més diferents entre ells que dues suposadament 'llengües', pel mig s'hi barreja la política i el poder, com en aquesta coneguda definició de 'un dialecte amb exèrcit'. Els dialectes també topen amb la sort de tenir o no escriptors 'cultes' que els reivindiquin i els absorbeixin. Un tema complex, per les moltes visceralitats i dèries que s'hi barregen. En el fons, sovint oblidem el més important, que el llenguatge és per entendre's i que quan compleix aquesta funció, deunidó...

Júlia ha dit...

Hola, Antoni,
Ens agradi o no, siguem conservadors o liberals en aquest tema, sempre han existit aquestes dues tendències, la culta i conservadora i la popular i destralera que, al capdavall, acaba per guanyar la partida perquè és la viva, de fet. Recuperar paraules i expressions i fer-les vives és difícil però es fa i s'ha fet, encara que de vegades el que passava és que no eren mortes del tot, com aquest magnífic 'enguany'. La normalització de qualsevol llengua, o l'estandardització, sempre passa per imposar unes formes dialectals determinades, cosa que sovint no deixa content ningú. Fa anys, efectivament, tot allò que s'assemblés al castellà es rebutjava, de la mateixa manera en molts indrets castellans he comprovat que hi ha paraules semblants a les castellanes, en el fons ambdues són llengües amb la mateixa mare, que encara són vives però que també es rebutge per aquesta semblança. I aleshores queiem en la francofília. Avui per normalitzar sembla que hi ha una tendència a fer a l'inrevés, com amb aquesta tenda que dic. En teoria ens agrada ser 'diferents' però no podem evitar, ni tindríem perquè fer-ho, que en determinades zones el castellà tingués una gran influència, per proximitat i parentiu. Però ja se sap que entre parents es donen les baralles més sagnants, tot sovint, i la llengua també es filla del present en el qual ens movem.

Júlia ha dit...

Hola, Manel. Sobre el 'pleguem' que, per cert, s'esta esvaint una mica, les monges de la meva escola, quan era l'hora de sortir, traduïen 'doblaros', cosa que desvetllava grans rialles. Tenien molta mania, en aquella època, a la traducció al castellà de 'som', per exemple, 'som al pati', 'somos al patio' y et renyaven 'no somos nada de eso'... coses de la història del país.

Júlia ha dit...

Francesc, és curiós això de l'ojalà i el luju, perquè va haver-hi una llarga temporada del passat en la qual, a molts indrets de Catalunya ens vèiem impossibilitats per manca d'ús d'utilitzar aquesta jota castellana i així era freqüent dir kefe per jefe, don Kosé, per don José, o don Kuan per don Juan. Precisament hi ha una versió del Tenorio, hilarant, que es diu 'Don Cuán Tenorio', que recull aquestes modalitats. Després, amb el contacte amb el castellà, vam 'aprendre' a dir-la i ara ja ningú no fa aquestes divertides traduccions fonètiques, per cert.

Júlia ha dit...

Ja veig que aquest tema et motiva, Pere. Òndia, com és això, de dir indefinit? Amb el que va costar aprendre que no es deia com en castellà... Dius una cosa i ja la dius malament perquè ha canviat sense que ho sabessis!!! Expressar el pensament és difícil, de vegades impossible, el que aconseguim és una aproximació. No crec que el llenguatge de la gent modesta sigui pitjor o menor que en altres èpoques, tinc la teoria que cadascú utilitza el llenguatge que li fa falta per comunicar-se en cada moment, es perden paraules, però en sorgeixen moltes més, el món dels joves és ple d'estranys modismes i tecnicismes que de vegades ja em sobrepassen, però com que no sentim coses que havíem sentit tenim aquesta sensació de pèrdua. Crec que precisament l'oralitat l'oblidem o no la coneixem perquè fins fa poques dècades no en quedava cap rastre. Fa uns anys a un centre excursionisa on anava van passa els comentaris a unes diapositives, activitat que es feia sovint, i la gent es trencava de riure sentint aquell català de fa trenta anys i escaig, solemne, retòric, i ple de castellanismes que ara ja no utilitzem. Pocs autors catalans han recollit les formes realment populars, com Vilanova, per exemple, ja que normalment es vol 'escriure bé' i el mateix passa en castellà encara que al ser més, tenen més de tot, també. L'ortografia és un instrument, totalment arbitrari i que es pot variar quan calgui, però tot depèn dels qui manen en el sector, de tota manera crec que mai la normativa plaurà a tothom, som molts, diversos, i, sovint, mal avinguts.

Júlia ha dit...

Per cert, crec que sense manies en podem dir 'degradació' i no transformació ja que, al principi, sempre segons el criteri dels sectors acadèmics, és una degradació. Després, quan la cosa ja és 'oficial' se'n diu 'transformació' o 'evolució'.

Per cert, reivindico el dialecte xava i barceloní de barri, tan maltractat a la resta del país i condemno a l'infern dels ignorants tots els qui utilitzen expressions pejoratives com ara 'pixapins' o 'canfanga' o 'camacos', que ja està bé. Abans es reien dels pagesos i ara dels urbans, quan tots, més o menys som i són urbans.

Júlia ha dit...

Arare, tot es perd, la llengua també, es degrada o es transforma o el que sigui. Sobre els canvis ortogràfics o de terminologia, és com allò de l'acudit d'aquell que quan havia après a dir pinícula ja en deien flim.

Jo sóc una amant dels diccionaris, per cert, i dels de sinònims en particular, em diverteixen i m'inspiren. Per cert, podríem quedar els de la tertúlia per fer alguna partideta d'escrable en català, oi?

Júlia ha dit...

Això del cognom... no serà que algun francès diu conyom -que, per cert, trobo que seria adient, també, ja que d'allà sortim, més o menys-??? Ja he vist això del llinatge, em sembla una mica 'pijadeta' però, n'hem vist tantes que no ve d'una. Jo he anat a molts cursos i cursets de català i he escoltat cosells normatius absolutament contradictoris, perquè en aquest tema també hi ha capelletes, tendències, grupuscles, sectes, dogmes i de tot.

Sani Girona Roig ha dit...

Júlia, tens la immensa virtut de convèncer sempre "del tot", amb arguments de pedra picada.

En el posts que he enviat a Catosfera 2008 explico quan viag començar a estudiar el català i com vaig trobar un text molt especial -que vaig mitificar- a la lliço justament dels pronoms febles ...
Confesso allà i aquí que encara crec que no els domino prou, justament perquè sempre m'ha passat que he patit el dilema d'haver de triar entre la norma i la parla col·loquial.
Som fills de la generació dels sacatapUs, dels algU i dels sellUs, jo que de petit en vaig ser un col·lecionista compulsiu...
Els lleva taps i trabuixons , el quelcom i els segells van venir molt després, molt a poc a poc i no pas sense recança ;-).

A mi em neguitejava molt constatar que la televisió optava per un català light en contra d'un català "pur i dur" ... perquè gairebé tothom pateix de tendències fonamentalistes envers alguna cosa o altra... en algun moment de la vida.
Em va costar prou entendre i acceptar que algú, no se qui però algú assenyat, decidís que la televisió, font de norma lingüística fonamental, no podia viure completament divorciada de la llengua del carrer.

És tot un repte trobar l'equilibri en aquesta jungla i camp de batalla que és el català nostrat, on es barregen les desgràcies que ens va deixar el pou del franquisme maleït amb les inèrcies i evolucions normal de la llengua ...

Potser per això, per tenir una consciència lingüística desenvolupada, m'agrada jugar amb les paraules i, si puc, "crear-ne".

Amb la teva proposta de la recuperació i santificació del sacatapus, em tens al teu costat.

D'acord amb portar-ho al tribunal del TERMCAT, i quan tornin a proposar l'apadrinament de paraules els de l'Ateneu o qui sigui, aportem la proposta ben redactada i defensada pel nostre en "grup de pressió" ;-).

Això sí, em sembla que els de TERMCAT la pell extremadament dura ... Podria ser una empresa entre difícil i impossible, però m'està bé batallar-hi fins al final.

Júlia ha dit...

Sani, gràcies pel comentari, veig que el tema esperona les intervencions i fa qui siguin força llargues, cosa d'agrair en un món d'anar amb tot a petites dosis. El TermCat ja deu tenir prou pressions, val més no fer-hi sang, pobrets, malgrat les meves ironies anteriors, i a mi també m'agrada inventar-me'n, de paraules, com pots haver vist amb això de perifrasticat, la llengua és un pou sense fons i jo crec que tot hi cap en el moment i circumstància adient. De tota manera, una societat secreta anomenada EL SACATAPUS seria prou adient als temps que corren, en els quals hem de sacar molts tapus de tota mena.

Gulchenruz ha dit...

Seniseru... m'ha agradat molt aquesta paraula.

Avui he penjat un relat, a veure si t'agrada.

josepmanel ha dit...

En un país com el meu, on a cada casa hi tenen un filòleg de capçalera, discutir sobre llengua ja va sent una temeritat.

Albert de la Hoz ha dit...

Júlia,
El tema que exposes se las trae perquè Catalunya és el país que més lingüistes té per metre quadrat, la prova la tens amb el número -o nombre?- de comentaris.

Júlia ha dit...

Gulchenruz, gràcies per la visita i el comentari, així que pugui filustro el teu relat.

Júlia ha dit...

Josep Manel, a casa hi ha de tot, i a la gran Casa Catalana, de tot i més, però continuarem opinant sempre que ens vagui, només faltaria!!!

Júlia ha dit...

Albert, Fabra, l'Únic, tan sols acull el mot 'número' com a nombre amb què una persona o cosa és designada en una sèrie o col·lecció, així, hi ha un gran nombre de comentaris i el teu és el número vint-i-u (per exemple). També es diu 'un número de circ', però aquesta és una altra història. De tota manera, em sembla que no corren bon temps per a aquestes subtilitats.

Sobre els filòlegs per metre quadrat, és curiós que fa poc el Llibreter també parlava dels molts sociòlegs per metre quadrat i ja fa anys que es diu que som el país amb més poetes per metre quadrat... Crec que també som dels que tenim més blogaires per càpita, al menys ho percebo així.

Crec que per ara tenim de tot i més i potser massa, llevat de top models que només hi ha la Mascó que soni. La producció és altíssima i, per tant, el consum es fa difícil, per això no venc tants llibres com voldria, ai. Per aquest motiu també hi ha totes aquestes guerres civils culturals, afortunadament més psicològiques que no pas físiques, petit país, misèries grans -o tragèdies, o enveges-. Per altra banda, tot plegat té un costat molt bo, també, som els millors!!!