23.1.08

Més divagacions, literàries i de tota mena

De bon matí acabo de fullejar virtualment el suplement cultural de la Vanguardia i m’ensopego amb un article d’Enric Alberich sobre la pel·lícula Expiación, basada en el llibre de Ian Mc Ewan. Parlava ahir de la gran diferència entre els gustos de la gent i en aquest cas he de dir que aquest escriptor no m’acaba de fer el pes. No es pot dir que no escrigui bé, ni molt menys, aquest és el problema. Però els seus llibres no m’acaben d’emocionar, cosa que em passa amb d'altres autors anglosaxons molt valorats literàriament. De la mateixa manera, en moltes ocasions, llibres dels quals hem d'admetre que no tenen una gran volada literària, com són alguns de Candel, compten amb un voltatge humà que m'afecta de forma molt més contundent.

Em van regalar el llibre quan va sortir i el vaig començar a llegir amb afició però admeto que em va avorrir força. La unió entre les seves parts em va semblar forçada. Ara, en veure la pel·lícula, l’he repassat, i he sentit el mateix. La pel·lícula, de Joe Wright, està molt ben feta, ben interpretada, és fidel al llibre i es contempla amb gust. Té, per a mi, el mateix problema que el llibre, les diferents parts que la integren no acaben d’encaixar, no acaben de convèncer. Ewan és un autor de culte entre els entesos i els crítics. La literatura anglosaxona té un mercat important, em demano, com feia ahir, si un llibre com aquest, que, malgrat no agradar-me a mi ha agradat a molta gent i s’ha venut força, s’hauria pogut publicar a casa nostra, en cas que l’autor o autora no fos, ja, algú conegut i de prestigi. Em temo que no, la veritat.

Compte, Expiació té fragments literaris magnífics, reflexions excel·lents, però, com m’ha passat amb d’altres d'aquest autor, no hi he connectat del tot. Toca un tema interessant, la falsa innocència dels infants, que de vegades, de forma conscient o irreflexiva, fan mal als altres. Ahir parlava del relat de Martínez de Pisón que estava llegint, Maria bonita i que, en un cert sentit, tracta el mateix tema, però des d’un angle molt més proper. Potser no he connectat amb Ewan perquè em sento molt lluny del seu món, no ho sé. Em passa també, sovint, amb Auster, això. De vegades penso que dec tenir un cert ressentiment subconscient que em fa refusar els arguments que incideixen en les classes benestants i en els seus problemes. Que em rebrota una mena de mania antiga als universitaris i intel·lectuals d’abans, vaja, que van protagonitzar, -se suposa-, una transició mitificada i explicada com no va ser, i només cal llegir, en el mateix suplement, a Enric Juliana i els seus comentaris sobre l’exposició que fan al CCCB. Així s’escriu la memòria històrica, què hi farem. No hi ha res que no es pugui arreglar en el futur amb un bon manual, un bon article o una bona exposició. Ja ho deia, un militar, això, en el moment d'una derrota, que una pàgina del llibre d'història l'arreglaria.


Molta gent jove no es pot imaginar avui la realitat d’una època pretèrita, durant la qual la universitat era tan minoritària que, per exemple, amb l’edifici de la plaça d’aquest nom, a Barcelona, n’hi havia prou per a aixoplugar els estudiants. És clar que moltes feines, com per exemple la de periodista, i fins i tot la de mestra, s’exercien sovint sense títol perquè, en moltes coses, no es feia però es deixava fer, i l’encotillament burocràtic era molt més lleu. En aquell context, però, la universitat no podia ser res més que elitista i la titolitis encara cueja i augmenta i no sols això sinó que oficis que es podien fer amb una certa llibertat es van academitzant progressivament. Dissabte, Gregorio Moran parlava del que havien fet passar al pobre i gran poeta mort recentment, perquè no era llicenciat. De les universitats minoritàries van sorgir molts líders o aspirants a líders que pretenien salvar les masses, predicant la revolució, per exemple, i en ocasions van tenir fins i tot un èxit esclatant. Aquests lideratges, ben sovint, no procedeixen pas del poble, que ja està prou enfeinat havent de menjar cada dia. Un dels problemes del psuc va ser aquest divorci entre uns i altres, en el fons del fons entre els pobres i els rics i ben peixats, que es va anar fent més evident al llarg de la transició.


Entre els intel·lectuals de casa bona, sense problemes econòmics ni de relacions per trobar bones feines -perquè un euro, no ens enganyem, té molt més poder en mans d'un ric i ben relacionat que en les d'un anònim ciutadà de barriada- i els pobres no alfabetitzats, s’estenia un ampli ventall de situacions econòmiques i culturals diverses. Hi havia un sector important de persones amb aficions culturals, però sense recursos, amb aspiracions, vaja, sense títols ni relacions. Les persones d’aquest tipus contemplaven amb admiració el món dels llibres, per dir-ne d’alguna manera, llunyà i inabastable, si no era a causa d’un esforç titànic que comportava també un estrany desclassament, com en el cas de Maruja Torres, que encara no fa gaire presumia, ai, d'haver esdevingut una senyora de l'Eixample. Quan es mira amb una certa perspectiva, els afanys juvenils de molts intel·lectuals o aspirants a ser-ho, per educar i mentalitzar el poble resulten patètics, ingenus i dramàtics i aquest tema va ser objecte a França, d'un debat espinós entre sartrians i camusians. Avui passa igual quan es pontifica des dels poders sobre temes com, per exemple, la immigració, que molts coneixen perquè en alguna ocasió han anat a fer un vermut a la Rambla del Raval o a comprar enganxines a les fires de la diversitat. De tota manera, la permeabilitat social és avui molt més gran, afortunadament, malgrat que els arribistes sempre han de demostrar el que valen de forma més contundent que no pas els altres. Si, a sobre, es tracta de dones, la cosa encara resulta més cantelluda.


Parlàvem fa poc de l’entrevista que li van fer a la Vanguardia a Josep Maria Castellet. Castellet com Molas, són persones que representen tota una època cultural i que, mirats des de fora del seu món, sembla que haurien d’estar satisfets de la seva obra, van arribar a monopolizar un cert mandarinatge cultural, a nivell català, és clar, que sempre és un nivell molt limitat. Però la vellesa comporta aquesta lucidesa, la relativització de les grans proclames, l’evidència davant els errors i les mancances, que ja no tenen solució. El tema de fons d'Expiació és també aquest: per més que facis, els errors no els pots arranjar, moltes relliscades ja no tenen solució i hauràs de carregar amb aquest pes, perquè el temps passat mai no retorna, Déu nos en guard d'un ja està fet, deien els grans. Per arribar a aquesta lucidesa, malauradament, has de ser vell, perquè els anys donen la perspectiva adient, que no es pot tenir de jove i milloren, en molts casos, la comprensió o la constatació de la inutilitat de tants esforços mal orientats. De tota manera, també hi ha qui es parapeta en la seva ideologia juvenil i als seus tòpics doctrinals i no hi ha qui el faci baixar del ruc ni que hagi arribat a passar de la centena, al món hi ha de tot. De vegades, aquestes persones incombustibles tenen el seu públic, no ha canviat mai, encara pensa el mateix, diuen, d'ells, amb admiració, quan, segons la meva opinió, no canviar és una estranya actitud vital, de vegades fonamentada en una mania comprensible de no voler fer autocrítica de cap mena, ni admetre els errors passats, perquè, en el fons, se sap que en nom de la ideologia es van fer molts disbarats i es va ser molt injust i fins i tot cruel. Això es dóna molt pels ambients esquerrans ortodoxos, perquè quan les injustícies es fan en nom d'idees virtuoses i progressistes són molt més difícils de reconèixer.


Per absoluta tafaneria vaig agafar de la biblioteca fa uns dies el llibre que Isabel-Clara Simó va escriure sobre la seva amiga Montserrat Roig. I el meu germà m’ha retornat fa poc la biografia de Maria Aurèlia Capmany, escrita per Agustí Pons i que, segons la meva opinió, és la biografia més interessant i completa feta d’un personatge intel·lectual contemporani català, la veritat. Tota aquesta colla de gent i molts d’altres de l’època, encara que de diferents generacions, conformaven un univers-divers, però que, des de fora, semblava coherent, sòlid. L’època, irrepetible, apassionant segons com es miri, propiciava tot un seguit d'iniciatives que semblaven, des de fora, molt més excitants encara i que per la seva brillantor amagaven, de vegades de forma volguda, els defectes humans i cantelluts de molts dels seus protagonistes, així com la manca de fonaments estables, cosa que explica la fallida de tants projectes culturals o la seva poca durada.

Costa trobar escrits sincers i desacomplexats sobre l’època. L’objectivitat no existeix i molts d’aquells personatges encara són vius, o ho són els seus parents I descendents. Hi ha moltes relacions d’amistat, fins i tot d’interessos polítics. Moltes vegades, quan algú escriu sobre un altre de la seva corda, o bé obvia temes, o en silencia d’altres, o passa de puntetes pels aspectes conflictius, que podrien enfosquir la visió canònica del personatge. O bé gosa, també, llençar alguna sageta enverinada, o fer al·lusions a algú de qui no es diu el nom però que tothom, dels iniciats, als quals va dirigit, de fet l’escrit, ja sap qui és o era. A casa nostra, això és molt freqüent i lamentable. Hi ha molts elements del panorama intel·lectual i polític català, d’ara i d’abans, que em fan pensar que la independència no ens faria pas millorar, humanament parlant, ni molt menys i és en aquest sentit que no em sento una independentista com cal. Encara no hem arribat, i em sembla que la cosa trigarà, a la saludable elecció, per a un càrrec, treball, lloc de feina o el que sigui, de qui sembli millor, encara que no sigui el parent, ni l’amic, ni el conegut del conegut, ni el company del partit. Per fer això caldria establir, en molts casos, un sistema d’elecció obert, transparent, el més objectiu possible i que fos susceptible d’anàlisi i valoració posterior. Això aniria molt bé, també, per establir criteris editorials justos a l'hora de les publicacions, però ja sabem que un bon conegut en un lloc adient té molt de pes. Tal com va la cosa, continuem endegant sistemes que porten al poder, en tots els àmbits, mediocritats espavilades, els inefables trepes, i encara gràcies si després fan la feina amb una mica de cara i ulls. Per sort, fins i tot en aquest context de vegades surt algú que assumeix responsabilitats, com en aquella pel·lícula del Judes, que quan al senyor dolent li donaven el paper de Jesús feia una radical transformació interior i esdevenia responsable i coherent.

Parlar amb sinceritat i de forma crítica sobre els nostres personatges i mites no em sembla perillós, ans al contrari, em sembla absolutament necessari. Les misèries i defectes humanitzen i ens ajuden a saber quin terra trepitgem. Però sembla que encara precisem d’aquesta mitologia patriòtica, nosaltres, la gent de la resta de la pell de brau, els francesos i la resta del món. Una altra cosa és l’anàlisi professional, la crítica literària, que, llevat de comptades excepcions, no ha tingut mai cap mena d’objectivitat. En el món intel·lectual, com en tants sectors professionals, s’hi belluguen interessos, antipaties, prejudicis i tota mena d’elements extraliteraris que malmeten la tasca més ben intencionada. Per no parlar de l’àmbit polític. O del pedagògic. O dels àmbits on tots aquests elements es barregen i dilueixen.

Me n’he anat d’una cosa a l’altra, ja me n’adono, potser perquè he llegit la referència a Montserrat Roig que em fa en Francesc al comentari. Roig va ser un cas estrany, de popularitat immensa, el personatge ha superat l’escriptora i la mort prematura ha acabat de reblar el clau del mite. Personifica totes les nostre contradiccions i dèries, aquest mite. Encara que tothom digui que el físic no té importància, penso que en aquest cas en té i explica que els llibres de Roig siguin molt més coneguts, avui, que els de Capmany o Pedrolo. Jo tinc una admiració estranya per Maria Aurèlia Capmany, més enllà de les seves ombres humanes, la trobava un personatge immensament atractiu, que em mostrava com l'atracció física anava molt més enllà de l'aspecte de la persona, amb aquella veu tan especial i els grans recursos dialèctics que dominava. A més, té llibres immensos, pel meu gust. Llegeixo avui, també al diari que Clara Simó publicarà un llibre que ha guanyar el Premi Alzira. Que una escriptora ben coneguda, que escriu al diari, té una bona trajectòria i uns lectors, hagi de recórrer als premis per publicar amb unes certes condicions, o que persones com Olga Xirinacs hagin de cercar possibilitats de publicació en petites editorials em sembla simptomàtic dels molts problemes que encerclen i ofeguen el nostre petit món literari, la veritat.

Traducció (més o menys) al castellà, al blog: CARACTERES OCULTOS

18 comentaris:

Salvador Macip ha dit...

Per fi algú més que troba el McEwan un pesat! Vaig intentar llegir "Atonement" i per molt que em vaig forçar no vaig poder passar de 100 planes. No tenia cap mena de ritme ni interès, ni tan sols el vaig trobar especialment ben escrit. M'ha tret les ganes de veure´n la pel·lícula.

Júlia ha dit...

Salvador, doncs ja som dos, i em sembla que molts més que no gosen dir-ho, doncs en això passa com en el conte de l'Emperador nu o del retaule cervantí, que tothom vol quedar bé. Recordo els temps de l'art i assaig progre, quan ningú no gosava dir que s'havia fotut de fàstic al cinema... la fotografia és molt bona, el missatge, etc. No n'hi ha prou amb què un llibre estigui ben escrit, com no n'hi ha prou amb ser guapo per agradar, tot ajuda, però de vegades les coses no van així, afortunadament per als menys afavorits, he, he.

Júlia ha dit...

Un acudit fàcil, potser el títol hauria de ser 'Atontement'?

Júlia ha dit...

M'ha vingut al cap un llibre que va ser de culte i que va agradar molt, o això deien a molta gent, del qual avui no es parla massa, la 'Bella del senyor', també m'hi vaig avorrir d'allò més, la veritat. I el mateix em va passar, ho sento pels mites autòctons, amb el Camí de Sirga.

Anònim ha dit...

A mi em passa com a tu amb moltss llibres. Recomanaria a tothom llegir el "Pinyols d'aubercoc" de l'Emili Manzano. És deliciós, tant per les imatges evocades d'una Mallorca ja passada com pel llenguatge poètic i el mallorquí dolç que fa servir.

Crec que molta gent com ara en Manzano o tú mateixa quan evoques el Poble Sec, ens poseu en contacte amb mons que ens són propers, però també he sentit el mateix amb llibres d'autors estrangers que ens descriuen molt bé l'atmosfera del seu entorn. Crec que encara que siguin fins i tot "ultralocalistes" com ara s'anomenen, ens posen en contacte amb emocions molt íntimes, però que per ser humanes, adquireixen universalitat, tots les podem compartir.

Paradoxalment, i ara ja no parlo de literatura, a les escoles, seguint tendències "constructivistes", que trobo molt vàlides quan no s'n fa "dogma", amb això de que primer s'ha d'aprendre el més proper, es perd l'enorme fascinaciò que els mons exòtics llunyans en l'espai i el temps, exerceixen sobre els nens. No recordeu com ens agradava l'Illa del Tresor, en Robinson etc?

Això ens motivava després no només a llegir, sino a aprendre Geografia, Història, i fins i tot, per contrast, a entendre millor el que ens envolta.

Molts nens busquen desesperadament aquest colorisme en els mons artificials dels Pokemon i altres.

Jo vaig estudiar Físiques, i veig que sovint són temes com ara els forats negres, la possibilitat de viatges en el temps...etc el que donar ànims als nens per estudiar coses més prosaiques, igual que fantasejar amb viatges per l'espai va motivar a molta gent com jo a fer la carrera.

Anònim ha dit...

Hola, Júlia, continue llegint-te, encara que no deixe gaires comentaris. Amb això que dius de la Clara-Simó t'he de dir que t'equiviques. el dia següent del veredicte del premi C d'Alzira (que, juntament amb l'E Valor, l'Octubre i el C de València són els premis estrella del P Valencià) en una entrevista deia, textual,ment: "em fa una mica de vergionya participar a un premi literari, però 36 mil euros eren molt temptadors" (l'any passat va quedar desert i es van acumular els 18 mil euros). Qualsevol editorial li haguera editat el llibre (al cap i a la fi les editorials són emmpreses i saben que ella els hi assegura un mínim de vendes), però ella es va estimar més no renunciar al premi. Així que no és que la cosa estiga magra per a gent com ella, sinó que la cosa està magra i, qui podria publicar igualment, participa a un prmei important (normalment sense pseudònim, i així ja tenim "el peix venut") i barra el pas a aquells a qui us costa més de publicar- com és el teu cas.
de fet, segons vaig veure a diferents blogs valencians, l'afer va alçar molta polseguera.
Petons des d'Alacant.

Ferdinand ha dit...

Som més de 2. Ian McEwan no m'agrada. Dubro que ell escrigui tant malament com vaig llegir-lo a "Dissabte", o això o la traducció era nefasta.
Si miro la pel·lícula ho faré només per un sol motiu, Keira Knigthley!

Anònim ha dit...

Crec que -de la mateixa manera que mai et pots tornar a banyar al mateix riu- mai (ni que repeteixis) tornes a llegir el mateix llibre. He llegit coses que m'han fet xalar i que en d'altres moments no hagués suportat. Per molt que t'agradi un plat no sempre et vé de gust. Hi compta l'estat d'ànim i d'altres factors.
Això no vol dir que hi hagi lectures que mai t'agradarien, però sense que es puguin establir gaires classificacions a priori. D'en McEwan només he llegit "Amsterdam" i sense pena ni glòria. Vaig xalar amb "Camí de Sirga" i alguna cosa més d'en Moncada, però després ja no hi vaig continuar. Havent llegit sense aturar-me "La guerra del fin del mundo" d'en Vargas Llosa i vàries novel·les seves més, vaig deixar "Historia de Mayta" a la pàgina 50 (com algun Premi Sant Jordi recent)i vaig xalar amb "Pinyols d'aubercoc". En resum: salvant la major part dels clàssics, eclecticisme i prescindir d'apriorismes, perquè entenc que llegir ha de ser un plaer, no necessàriament alegre, però que t'ha d'arribar, i això no depèn del nom de l'escriptor.

Júlia ha dit...

Bon dia, Jasapski,
Curiosament, hi ha autors de llibres d'aventures exòtiques que mai no es van moure de casa seva, com, segurament, Salgari. Víctor Català va escriure Solitud però no havia trepitjat l'alta muntanya. Els conflictes humans, de tota manera, són universals, i per això ens sentim ben a prop dels problemes familiars d'un xinès, per exemple, quan un bon escriptor ens els fa conèixer.

Crec que a l'escola s'ha etiquetat com a constructivisme molta cosa que no ho és, ha estat una moda més. Efectivament, durant uns anys, sobretot el post franquisme, es va incidir molt en partir del proper, a col·legi, però crec que això ha canviat força, perquè la societat ja no és la mateixa i això s'ha reflectit també en contes i lectures.

L'escola és un element més de la vida infantil, però crec que els llibres que ens van commoure no ens els van amollar pas a escola, amb algunes excepcions. Estic en contra de l'excessiva compartimentació per edats de la literatura infantil i de que no es faciliti l'accés a antologies de clàssics, com abans, des de molt aviat. En fi, un tema que em portaria a enrotllar-me massa, ja n'he parlat en d'altres ocasions i continuarà...

Júlia ha dit...

Bon dia, Empar,
Doncs no ho sabia, mercès per la informació. Això dels premis sempre aixeca polseguera, les persones que poden publicar fàcilment potser se'n podrien estar, d'anar a aquests premis, i deixar així més oportunitats als que no són tan coneguts. Sempre queda el dubte, a més, de si el jurat ha estat prou objectiu, malgrat que es presentin amb pseudònim generalment -per si un cas no guanyen i no quedar malament- hi ha molts mitjans per fer saber de qui és el llibre quan es tenen relacions literàries. De vegades els qui donen premis també volen donar-ne algun a gent més coneguda, ja que així sembla que el premi agafa més volada.

No m'agrada la qüestió dels premis, però no queda altre remei que passar-hi, sobretot si no et coneixen i vols tenir alguna oportunitat, tant de difussió com de guanyar alguns calerons immediats. No entenc tampoc perquè demanen tanta còpia en el temps d'internet, t'arruïnes a la copisteria i després, moltes vegades no les pots recuperar.

També hi ha hagut casos en els quals la persona 'coneguda' no ha guanyat el premi, s'ha sabut i ha agafat una bona empipada. És un món amb moltes misèries, però és el que tenim. Això no és Amèrica i els agents literaris no funcionen de forma normalitzada. Els premis encara tenen una funció important.

Júlia ha dit...

Gulchenruz, la Keira està molt maca, però pel meu gust, massa secall, com és moda ara, ves.

Ara resultarà que sortirem de l'armari tota una colla d'anti Mc Ewan, he, he.

Júlia ha dit...

Tens tota la raó, Deltamar. Tot depèn del moment. Hi ha autors amb els quals tens un bon inici i que et desvetllen grans expectatives, després han de continuar publicant per les pressions del públic i baixen el llistó. També de vegades tens un mal començament amb un autor i el defuigs, quan té altres llibres millors.

Hi ha llibres que no t'han agradat en un moment determinat i després t'agraden i a l'inrevés, llibres que recordaves amb emoció no aguanten una relectura. L'edat també compta, i l'experiència lectora, doncs molts autors es copien i s'imiten i de vegades no en coneixes la font fins al cap dels anys.

Vargas Llosa té llibres magnífics i d'altres no tant, com García Márquez, de qui crec que es va cremar una mica amb Cien Años de Soledad i que després no ha aconseguit el mateix nivell, ni tan sols, pel meu gust, en aquest que ara han fet en peli. Però hi ha gent a qui li ha encantat...

Striper ha dit...

Malgrat no coneixer al McEwan,evidenment si a la Clara, jo si soc de repetir la lectura de un llibre si m'ha tranmes bones sensacions.

Anònim ha dit...

Jo no tinc tan clar que els autors consagrats es presenten amb pseudònim. Jo, sóc una lectora empedreïda però mai he escrit ni una línia, així que, realment, l'afer no m'afecta, però sap greu qye les coses siguen d'aquesta manera. El que vull dir és que, per exemple, en el cas Ciutat d'Alzira, (i si m'han informat bé), no calia enviar-hi res perquè quan els membres del jurat van rebre els exemplars (amb el de la que després seria la guanyadora "dalt" de tot quan s'obria el paquet de correus on eren totes les obres), amb el nom d'aquella escriptora que assegura molts exemplars venuts, doncs això, ja estava "tot venut". I el més trist de tot és que, a sobre, els diners del premi els posa una institució pública (un ajuntament), amb la qual cosa la inversió que fa l'editorial és nul·la, tot són beneficis.
Molt trist, tot plegat!
Salutacions des d'Alacant

Júlia ha dit...

Striper, jo també rellegeixo allò que em va agradar, de vegades em tornar a agradar igual, en ocasions, més, i moltes vegades, menys. Tots canvíem, a això és al que em referia.

Júlia ha dit...

Empar, aquestes misèries i servituds del món editorial i literari són les que deceben molta gent que veu grans dificultats en publicar, perquè el mercat és petit, les editorials volen vendre i les institucions públiques tampoc no són tan independents com caldria. Tens raó en el que dius, que tot plegat és una llàstima. Jo estic força decebuda de tot això dels premis, encara que sé que n'hi ha que són més o menys objectius. Però, hi ha tants condicionants i compromisos... amistats i capelletes...

Ferdinand ha dit...

Ufff, tinc una llista d'escriptors que no m'agraden força gran, i curiosament tots son contemporanis. Ja sé que des clàssics només queda "lo" bó, però prefereixo llegir "lo" bo als meus contemporanis. Això sí, amb tatets. Acabo d'acabar "Sin noticias de Gurb" de l'Eduardo Mendoza. Insuportable.

Júlia ha dit...

He de dir, Gulchenruz, que el Mendoza tampoc no m'agrada, llevat del caso Savolta. Han lloat molt La ciudad de los prodigios però a mi no em va agradar, la veritat.