11.1.08

Reciclem, reciclem, que la civada, que la civada...

Fa uns dies, el benvolgut Sani escrivia, amb una intel·ligent ironia, sobre la mala consciència que una amiga seva expressava, quan, per exemple, gastava massa aigua en dutxar-se. Jo sóc una amant de les dutxes llargues i calentetes amb excés de despesa líquida, potser perquè aquest estri va ser, en époques remotes, un gran descobriment i avenç per als costums familiars de l'època. Una cançó del gran Cassen, al cel dels humoristes sigui, feia:

La dicha es mucha en la ducha...


Una actitud molt habitual dels poders polítics del present i crec que també del passat, és fer recaure sobre les persones individuals, anònimes i febles, tot el pes de la responsabilitat sobre el que passa al món, guerres, contaminació, i el que calgui. Abans era el pecat original, tot lo dia estàvem pregant i demanant perdó pels nostres pecats, la religió era contundent i expressiva, sobre el tema. Un dia el meu pare, rient, recordo que m’explicava les prèdiques apocalíptiques del capellà del seu poble a tocar de setmana santa, ‘penediu-vos’, els insistia. Ell deia que, ves, de quins pecats es podien penedir aquells pagesos remots, sense cap mena de distracció a l’abast. És clar que, per a més inri, existien els pecats de pensament, que també, ai, calia confessar. Tot això ara sembla, si més no, una mica pervers i recargolat, però la vida de la gent acumulava angoixes inconscients i subconscients a dojo.

Ara som més laics, però la història continua, perquè les religions, ni que siguin sense déus ni cels ni inferns típics i tòpics, deuen ser necessàries per al bon funcionament de la societat, ço és, per formar ramats d'ovelles aregues i obedients. Amb un cúmul d’actituds responsables individuals, diuen alguns, canviarem el món. Recordo, per exemple, aquell llibre de les cinquanta coses que podies fer per ser ecològica, coses així. Doncs, res de res. Ja pots anar reciclant i fent bossetes i estalviant aigua de la dutxa, que els qui manen van en cotxes contaminants, gasten aigua a cor què vols en els seus camps d’esport i encenen les calefaccions a tota marxa, i fomenten també que es faci així per part de la societat, perquè així està muntat el món confortable i consumista que ens acull. Tots tenim la culpa de tot i entre tots ho farem tot. Si enxampes una malaltia segurament serà perquè no t’has cuidat, has fumat, no has fet exercici, no has utilitzat preservatius o has menjat massa taronges. Mai no ens deixen tranquils amb els nostres vicis i excessos. Però, que jo sàpiga, encara no s’ha inventat res per a no morir, ni tan sols per a assegurar-te una mort digna, ràpida i sense patiment. Per cert, no sóc l'única que no té fe en teories dogmàtiques actuals.

Una manera d’apaivagar les males consciències ha estat sempre l’actitud paternalista de donar el que sobra. Hi ha qui et diu, amb un cert orgull amarat de fragilitats internes: ‘jo no llenço res, tot ho dono’. És clar, dona el que no vol: llibres vells, joguines trencades, roba usada, ordinadors caducats... El que passa és que avui ja costa amollar les restes dels nostres pastissos, les biblioteques ja no volen més llibres i la roba s’acumula per tot arreu i costa de col·locar-la amb una certa dignitat interior. La gent s’estima més roba nova barata que reciclada, llevat d’aprofitar pels néts algun vestit del nebot que s’ha fet gran, que això ho fem tots, és clar. Per cert, una professora, fa anys, criticava el fet que, per al professorat s’utilitzés el mot ‘reciclatge’ el mateix que per a les escombraries. Ai, el llenguatge, mai no és innocent, ves.

Aquests dies, per ràdio, parlava una noia d’una associació que recollia joguines durant les festes nadalenques, per a gent desafavorida. Va precisar que volien joguines noves, no pas usades, ja que als nostres nens no els donem joguines velles, amb algunes excepcions, que sempre n’hi ha. En canvi, en una altra ràdio, una noia d’aquestes que fan volar coloms ecològics, parlava de reciclar joguines i donar-les a altres nens que les poguessin aprofitar, de no llençar res, vaja. A nens més pobrets, és clar. O sigui, que pràcticament es contradeien. Donar el que no volem, per no tenir la mala consciència d’haver llençat, em sembla una actitud una mica lletja, la veritat. La realitat és que un noranta per cent de les publicacions que surten avui al mercat al cap d’un parell d’anys són, altra vegada, pasta de paper, i que acabem llençant, ens agradi o no. En això, com en tantes coses, la majoria de la gent no diu el que fa, en realitat, i només cal donar una ullada als contàiners per comprovar com va la cosa. Recordo els meus temps juvenils, aleshores era pràcticament pecat llençar el pa, tant pel record de les mancances de postguerra com per les connotacions religioses del producte. En canvi, amb moderació, es podien llençar d’altres restes mengívoles. No hi ha millor reciclatge que el que genera la necessitat real, però si no existeix aquesta necessitat, la tendència humana és a llençar, com ja profetitzava el món feliç de Huxley, val més llençar que haver d’apedaçar... Per altra banda, avui no crec que quedi pràcticament ningú, a casa nostra, capaç d’endegar un pedaç ni un sargit amb cara i ulls, la veritat.

Una vegada, fa alguns anys, una mestra jubilada i benestant va portar a l’escola roba, per si alguna mare la volia. Jo vaig veure que hi havia una faldilla bonica i en bon estat i li vaig dir que aquella me la podia quedar jo. Quan va comprovar que jo la volia, se la va tornar a emportar. O sigui, si era bona per a mi era, encara, bona per a ella, altrament era bona per a gent més pobra, que se suposa que devia ser la de les famílies de l’escola, que ja és suposar, perquè avui les coses i les classes socials no estan tant definides com en èpoques pretèrites, i els bojos fan bitlles. La qüestió dels diners és peluda, perquè cadascú té maneres diferents de gastar-los i sempre li sembla que ‘les seves’ són les bones. Hi ha garrepes en qüestions quotidianes que després fan un viatge superb al Canadà sense manies, però que et ploren si han de pagar entrada a un museu local. Com que tot és tan contradictori, eteri i incoherent, i com que, en general, es gasta tant en coses absolutament prescindibles, jo diria que, al menys, obviem tants consells institucionals de tota mena, i no deixem de beure, menjar, fumar –tot amb moderació intuïtiva- sense manies, i dutxem-nos també a gust, sense tenir massa en compte profecies mèdiques ni condemnes ecològiques, que ja hi patim prou, al món, sense que ens piconin amb eslògans suposadament ben intencionats, però que eternitzen la nostra infantesa amb la seva ximpleria suposadament moral. Els metges també moren. I els ecologistes recicladors.

Podeu trobar la traducció castellana d'aquest post al blog CARACTERES OCULTOS.



14 comentaris:

Gulchenruz ha dit...

Però quin món els deixaràs als teus nets, si tothom continua malgastant l'aigua, i les que manen també? sé qe es malgasta molta aigua i per part de tothom, que la realitat diu que plou molt menys que fa 20 anys, aleshores no es necessita ser un vident per pronosticar que tard o d'hora aquest líquid imprescindible per a la vida s'acabarà.
Es que el canvi climàtic me'l crec. Em sembla evident.

Anònim ha dit...

Jo no me'l crec gaire, la veritat, Gulchenruz, sóc molt incrèdula. I el món del futur no depèn, en absolut, de mi ni dels meus estalvis i els que ho han d'arreglar tenen altres objectius, per cert. A mi ja res no em sembla evident, deu ser l'edat. Tampoc es veritat això de les pluges, hi ha cicles i hi ha hagut sequeres molt més fortes que les actuals, que van generar migracions, no podem mirar-ho tot des de la limitada perspectiva d'una vida humana. He perdut la fe. Però l'esperança i la caritat encara no, ep.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Ai Ferran si alguna cosa sobra és aigua, i molta.
QWuan al comentari teu Jùlia, es que ara mes que reciclar es llença directament i te la seva lógica. Duc una caçadora de l'any passat i s'ha espatllat la cremallera que cosa rara no es de YKK que en fa el 80% de totes les que es fabriquen al món. Arreglar la cremallera, o sia descosir-la i cosir-ne una altra, costa gairebé tant com una caçadora nova a les rebaixes. A banda que aixó de reciclar la brossa que a Sabadellen forem pioners, duraNT FORÇATEMPS EL QUE SEPARAVEM ELS CIUTADANS ES TORNAVA A BARREJAR un cop recollit, i vista aquesta experiència i que un ja és gat vell, nomes separo cartró, paper i vidre i la resta a la brossa, perdò, a la basura.

Anònim ha dit...

Una vez más hablas de cosas en las que pienso a menudo - y de las que hablo con mi mujer, por ejemplo- y una vez más pienso lo mismo que tú: basta ya de criminalizarnos, de echarnos la culpa de todo, cuando sólo somos hormiguitas y los que hacen y deshacen de verdad nunca se mojan. Un saludo.
Francisco Ortiz

Albert de la Hoz ha dit...

L'ecologia no és una religió, per la qual cosa no és si creure o no creure. Ara tenim una informació que abans no teníem i veiem coses que abans no veiem, per tant, l'argument de "disposo com vull amb els meus diners" no em val. El que abans comprenia urbanitat i civisme ara hi hem d'afegir sostenibilitat a nivell individual, no em val discutir-ho en base del que fan els grans (empreses, ajuntaments, etc.). Aprofitar un full pels dos costats no costa, reciclar tampoc, tirar els papers a la paperera tampoc. I surt car tirar al terra una llauna de cervesa o una punta de cigarreta a la platja.
Com una ha parlat de caritat jo crec que la caritat és donar i no mirar a qui. Haz bien y no mires a quien. Consti que jo m'amago quan porto els plàstics i ampolles perquè crec que sóc l'únic de l'escala que ho fa.

Jaume Puig ha dit...

Amb el tema de donar el que no volem crec que gairebé sempre és un error. Jo col.laboro en projectes de cooperació a India i allà els hi cal el mateix que aquí: diners. Quan ens plantejem finançar la construcció d'una còlonia d'habitatges no s'ens acut recollir totxos, pintura, ciment, etc.. Recollim diners i a India, sembla mentida, funcionen fantasticament per fer cases.

Júlia ha dit...

Francesc, això de barrejar-ho després no ha passat només a Sabadell, fa anys la meva filla va constatar, amb un gran desengany, que el que havien separat durant un acte testimonial en unes colònies per a adolescents, es tornava a recollir barrejat. No hi ha millor reciclatge, com he dit, que aquell que motiva la necessitat, i qualsevol arreglo, avui, surt molt més car que l'objecte nou o bé no estem disposats a perdre el nostre temps endegant-lo. Les cremalleres són pesadíssimes de canviar, ho sé perquè durant la meva joventut, menys malgastadora, me les canviava jo mateixa... Que això provoca una certa inquietud i que ens ofegaran les coses llençades a més dels molts i molts envasos, potser sí. Però, no hi veig cap solució efectiva. Una altra cosa és, com dic, fer volar colomets.

Júlia ha dit...

Francisco, creo que somos muchos los que coincidimos en estas opiniones y que a veces, según donde, no nos atrevemos ni a expresar nuestras dudas vitales para no ser condenados a las tinieblas infernales y contaminadas. Un día u otro hay que salir del armario.

Júlia ha dit...

Albert, admiro la teva fe, però mantinc que és una qüestió de fe, en el fons. De creure o no en teories diverses que vénen de fonts diverses i que són més dogmàtiques o en teories igualmente solvents que ens aboquen més al dubte. La ciència també la creiem per fe, en el fons, perquè no tenim totes les dades a l'abast ni les podem interpretar, i moltes teories científiques d'allò més solvents s'han esberlat amb el temps, també. Creure que aquestes actituds serveixen per a alguna cosa efectiva, més enllà de la satisfacció personal, que potser també compta, doncs, mira.

Júlia ha dit...

Jaume, totalment d'acord, cal donar diners i, si volem regalar una joguina o un abric a algú necessitat, rasquem-nos la butxaca i fem-li l'obsequi d'una cosa nova de trinca, que ens ho podem permetre.

Recordo una mena d'acudit que he escoltat en variant 'comunista' i/o cristiana. Més o menys anava així:

Un home fa una arenga a la multitud:
-Qui té dos cotxes, n'ha de donar un, qui té dues cases, n'ha de donar una, qui té dos vaixells, n'ha d'amollar un als altres, perquè hi ha moltes necessitats...

-Oh -li comenta un del públic- i, doncs, qui té dos trajos n'ha de donar un, també...

-No, no, que de trajos en tinc dos!

Júlia ha dit...

No voldria que els meus comentaris s'interpretessin de forma barroera, per cert. No sóc pas partidària d'anar llençant coses per tot arreu ni de no canviar la cremallera dels pantalons si tinc temps i ganes de fer-ho, ep. El que no vull és que em prediquin, que ja en vaig tenir prou en anys pretèrits, de dogmes.

Albert de la Hoz ha dit...

Júlia,
Jo admiro de tu la teva capacitat d'admirar els teus conciutadans i saber quedar bé amb tots i descarregar només i principalment amb els de dalt, empreses, governs, científics, metges.
Només un exemple, ¿cal ser científic per posar-se a plorar al veure el palmerar de Marràqueix fa quinze dies i recordar-lo quan el vaig fa 9 anys justos?
Tanmateix, crec que amb l'actitud de perdonar a tothom, doncs mira.
Nota: Del tema de CO2 conec a fons les dues vessants de la polèmica a nivell mundial, per tant, no poso els científics en el mateix sac.

Albert de la Hoz ha dit...

Júlia,
Jo admiro de tu la teva capacitat d'admirar els teus conciutadans i saber quedar bé amb tots i descarregar només i principalment amb els de dalt, empreses, governs, científics, metges.
Només un exemple, ¿cal ser científic per posar-se a plorar al veure el palmerar de Marràqueix fa quinze dies i recordar-lo quan el vaig fa 9 anys justos?
Tanmateix, crec que amb l'actitud de perdonar a tothom, doncs mira.
Nota: Del tema de CO2 conec a fons les dues vessants de la polèmica a nivell mundial, per tant, no poso els científics en el mateix sac.

Júlia ha dit...

Albert, els de dalt ja no són tan a dalt com abans i tots formem part del mateix sac, potser m'he expressat malament, però també crec que és a nivell de 'dalt' on es prenen les decisions importants. No crec en la culpa individual quan no és conseqüència d'una acció directa i volguda.