19.1.08

Som els millors!!!


Escolto de tant en tant comentaris molt desafortunats sobre fets violents que s’esdevenen al món, com si els pobles que en són víctimes fossin incapaços d’establir entre la seva gent unes relacions basades en la pau i com si nosaltres fóssim els reis del mambo, hores d’ara. En el fons, en la comparació, sempre hi sortim guanyant, nosaltres som els més guapos, els més cultes, la democràcia nostrada respon a un llarg procés en el qual volem pensar que hi tenim alguna cosa a veure i algun component estrany pateixen els que s’esbatussen: servilisme tribal, fanatisme religiós, incultura crònica... Fins i tot quan l'evidència ens mostrava que hi havia qui vivia millor que no pas nosaltres, com ara, per exemple, els suecs, no era cert, ens deien, perquè ells se suicidaven molt, es divorciaven més i passaven més fred. També hi ha minories pessimistes, és clar, que creuen tot el contrari, que no milloren i que som un desastre, però el fet és que des que ens hem desenvolupat el nostre ego patriòtic, sigui quina sigui la pàtria triada, en el context hispànic, s'ha inflat com aquell gripau blau de la cançó, qui, per cert, va acabar fent un pet de tan estufat.

Sentir-se orgullós de la pròpia família, de la pròpia cultura, del país on es viu, tot plegat és gratuït, ja que no hem fet res intencionat per caure aquí o allà. Una altra cosa és que pensem: mira, tal i com està el món, encara hem tingut sort, intentem fer el possible –que és poc o res- per tal que els nostres fills s’hi trobin una mica bé, ja que hem tingut la feblesa biològica de portar-los a la fira. Quan es parla de la situació de la dona a molts llocs s’oblida que fins fa quatre dies aquí la cosa no anava pas molt millor. Pel que fa a bufar cullera, la majoria de la gent sap que els seus pares i/o avis les van passar molt magres, que molts d’ells van treballar des de petits i que van tenir ben poques oportunitats de prosperar. Ho sap, però sovint no ho recorda, o ho recorda guarnint el record amb imprecises crides als valors d’abans. Quan l’antiamericanisme visceral sura pels racons, ens sentim orgullosos de ser europeus, un continent, per cert, on fa poc més de seixanta anys anaven molt i molt mal dades i on fa menys es va esdevenir una guerra cruel, que encara cueja, a unes terres que més d’un havia visitat fent el turista novell. A Espanya –Catalunya inclosa- hi ha molts i moltes que actuen com els bescantats nou rics, com els polls ressuscitats, com el que som, de fet. Proclamar-nos pobres com si fos un mèrit, quan mengem cada dia, no passem fred, disposem de metge i escola, i tenim la sort de portar uns quants anys en una calma relativa, sempre precària, mostra l’urc de l’espècie humana en tota la seva esplendor. Un altre comentari típic i tòpic és fer referència al nombre de fills, pobrets, tan desgraciats i anar tenint fills, quan la realitat és que en èpoques miserables els nostres avantpassats eren molt més prolífics, també.

Durant el temps de la nostra guerra civil a molts diaris estrangers escrivien coses sobre la sang calenta espanyola i la violència que generava, és a dir, de fet, ens titllaven de poc menys que de salvatges. Espanya era la reserva antropològica i exòtica d'Europa, gitanos, toreros, navalles i calor. Al cap de quatre dies, per les europes democràtiques i avançades passava el que passava. Tot el que ha passat pot tornar a passar i, de fet, la història mostra com acostuma a tornar a passar, de la mateixa manera que el clima canvia, amb humans o sense. M’ha vingut tot això al cap llegint les respostes desenganyades de Castellet a La Vanguardia. Desenganyades i lúcides. Estem malament i estarem malament i si no ens toca a nosaltres li tocarà a uns altres, molts d’ells innocents i inofensius. Pensar que la història avança de forma progressiva vers la pau mundial és, em sembla, no voler esbrinar amb massa interès el passat recent ni remot. Que potser, fins i tot, és bo per viure, segons com es miri...
Traducció al castellà al blog Caracteres Ocultos.

12 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

No ha canviat res, només l'embolcall, avença tot menys el comportament humà, i a la que rasques una mica l'epidermis sur l'animal que hem estat sempre. A sant de que estarien viogents encara els filósofs grecs si haguessim evolucionat només una mica i ma,lauradament son plenament vigents. Som un error, potser l'ùnic error de la naturalesa, la espécie humana, hominids com li agrada dir a l'Eudald Carbonell.

el llibreter ha dit...

Sempre m'ha encuriosit la tendència a sentir-se orgullós de coses que no depenen d'un mateix, com ara néixer en un determinat lloc o que un determinat equip de futbol guanyi la lliga. Misteris de la condició humana.

Salutacions cordials.

Борис Савинков ha dit...

Creure's ser els millors no és només un "pecat" europeu. És gairebé mundial. I aquells que objectivament estàn molt malament cerquen desesperadament alguna cosa que els elevi per sobre dels altres, com per exemple tenir una missió divina. No sé perquè serà.

Júlia, et veig molt pessimista. Disculpa el meu atreviment però a mi les paraules de Josep M. Castellet em semblen lúcides per ell, perquè té 81 anys. Però quan a la mateixa entrevista Castllet diu que el seu estímul per viure fou intentar fer l'impossible , implícitament crec que ens diu que quan era més jove no s'aplicava pas la filosofia de senectut que ara predica. Júlia, espera't uns anys i no et converteixis al "castelletisme" abans d'hora !

miquel ha dit...

Això de ser els millors i viure en el millor lloc deu ser simplement una qüestió d'avesar-se al que es té. De tota manera, sí que és veritat que, sobretot els catalans, vivim en el millor món possible i tenim la millor llengua, etc. ;-)
Canviant de to, jo penso que vivim en un canvi de cicle de civilització que potser serà traumàtic, però encara no tinc prou dades. Malgrat el que sembla o ens volen fer creure, els fils dels quals depèn el nostre futur són dèbils.
I ja per acabar, em sembla que el poema que poso avui en el meu bloc, lliga amb el final del comentari d'en Francesc.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

He llegit,amb atenció, aquest article.

Júlia ha dit...

Llibreter, tens tota la raó, però sembla que no s'hi pot fer res, abans se suposava que Déu regia el nostre destí i ens col·locava en algun lloc irreversible, però més enllà de creences sobrenaturals, jo tampoc entenc aquests orgulls religiosos, familiars, patriòtics, futbolístics... que tants problemes han portat a la gent, ben mirat.

Júlia ha dit...

Evidentment que és un pecat mundial, Jaume, no dic pas que siguin els europeus els únics en pensar així, tots els pobles que en un moment històric passen tragèdies -que, han estat, pràcticament tots alguna vegada- intenten honorar-les amb aquests mites i amb això que en diuen 'senyals de pertinença'.

Jo no considero pessimista la lucidesa. En el cas de Castellet és clar que hi fa l'edat, però és una edat on, també, de forma inevitable, si no fem moixoni abans, arribarem. Constatar els errors humans, la manca de sentit de moltes coses, no et pensis que em priva de passar-ho bé o de donar suport a causes suposadament justes, ni molt menys. Ara bé, crec que he perdut la fe en futurs millors, la veritat, això sí. El que passa és que sovint la gent no vol parlar amb aquesta sinceritat de la mateixa manera que fa anys no s'esmentaven els 'mals dolents'. NI vol que n'hi parlin.

Júlia ha dit...

Hola, Pere. Guimerà, malauradament, és mal i poc conegut com a poeta i té molts poemes amb aquest 'sentiment tràgic de la vida' que deia Unamuno i aquest cert pessimisme 'castelletista', com hem dit aquí. Poca cosa se sap del que pensava en realitat, encara que s'hagin elaborat moltes teories.

Júlia ha dit...

Xiruquero... i?????

Júlia ha dit...

Bon dia, Francesc. Doncs potser si, sobre la filosofia, fa uns dies vaig posar un comentar al Cafe d Ocata sobre si l activitat filosofica no deu ser com la d aquell personatge de Calders que torna a casa i veu la llum de la seva llar a la llunyania i, per mes que avaná, sempre la te lluny. Ens creiem mes humans del que som, efectivament. O menys bestioles.

Ho sento, pero no em va be el teclat i no he posat accents ni apostrofs per aquest motiu, a veure si ho puc arranjar.

Luis Rivera ha dit...

L'orgull es un absurd que triga en curar.se. L'orgull a escala gran, el pais, la llengua, la cultura, no es sino un paisatge solitari, malat d'autocomplacencia, plé de d'aillament. Que es primer, l'aillament sicologic o l'orgull despectiu? En tot orgull hi ha un cert despreci.

M'agrada molt el que diu Jaume "la filosofía de la senectud". I crec sincerament que es recomenable pasar per a totes les filosofíes de la vida.

Magnific post, com sempre, Julia.

Júlia ha dit...

Gràcies, Luis. De vegades una mica d'orgull pot ser saludable però tot 'amb mesura' i amb una dosi bona d'autocrítica si cal...