18.2.08

Calaixeres cobejades

Fa uns dies, Quim Monzó ironitzava al diari sobre l’origen del mobiliari present en les sèries de tevetrès. Explicava que a Zoo, una de recent, tot semblava d’Ikea. I que a les pelis de Ventura Pons, durant una bona temporada, dominava la decoració vinçoniana. Quan es va obrir el primer establiment Ikea, va ser molt lloat el seu fons, mobles bufons de preu ajustat. Avui, com que som com som, i l'esnobisme d'espardenya prolifera com els xampinyons en foscúries humides, hi ha qui critica, com manifesta Monzó, que un pis ‘ikeegi’. Diu el periodista que Ikea té previst també fer cases d’aquest estil efímer i modern, una mica de nyigui nyogui. Ikea s'ha convertit també en objecte d'aprofundides reflexions escèniques, i crítiques socials, com ara un muntatge amb l'inquietant títol Compré una pala en Ikea para cavar mi tumba.

Fa uns dies, entre els papers familiars, vaig trobar la factura de l’habitació que van comprar els meus pares quan es van casar, formada per un llit, dues tauletes de nit, un armari i un tocador-calaixera, amb mirall. No són uns mobles de gran qualitat, el temps els ha malmès. L’armari, avui, resulta excessivament petit i els corcs no els han respectat massa. La meva mare explicava que se sentia malament, perquè tenia molt poca roba de llit, poc aixovar, vaja, a causa de la pobresa del moment. Els meus pares van encarregar els mobles a un fuster del Guinardó, possiblement algun conegut. Aquests mobles van costar, aleshores, 8.500 pessetes, i he trobat dos lliuraments a compte de dues mil pessetes cadascun, fets pel meu pare abans de casar-se.

Era l’any quaranta-set. La meva mare tenia vint-i-quatre anys i el meu pare, trenta. Durant molt de temps em va semblar que s’havien maridat molt grans, sobretot el papa. Avui serien unes criatures. Després d’un festeig de sis anys van decidir casar-se i es van quedar a viure al pis on van viure sempre, aleshores de lloguer, amb el meu avi i un oncle encara solter. El preu d’aquests mobles, en aquella època, devia ser molt alt. Tot era molt car, aleshores. Dues mil pessetes podia ser, fins i tot, el preu d’una mesada. Tinc una estranya referència sobre els preus de l’època, lligada a una anècdota escolar. Onze anys després, quan jo en tenia deu, en una redacció de l’escola vaig posar una bestiesa infantil, vaig escriure que quan fos gran guanyaria quatre mil pessetes al mes, de les quals en donaria mil al meu pare, mil a la meva mare, mil les guardaria i mil serien per a les meves despeses. La professora, una noia molt jove, em va dir rient que ja li explicaria on es podien guanyar quatre mil pessetes al mes. Per això intueixo que el preu de l’habitació de matrimoni devia ser exorbitant. He de dir que la meva primera mesada d'aspirant administrativa, l'any seixanta-tres, va ser de poc més de vuit-centes pessetes.

Afortunadament, avui, la majoria de gent normaleta podem ikeejar amb una certa dignitat. Fa anys vaig llegir les declaracions d’algú vinculat a l’ajuda al tercer món, deia que tant de bo tota la humanitat pogués comprar-se un entrepà de salsitxes barates, d'aquestes tan criticades i titllades de menges escobraries. Però som una societat de nou rics, vinculats a una sèrie de valors que han esdevingut efímers, excessivament temporals. Llencem i malmetem constantment, de vegades sense voler-ho fer, pel fet, evident, que les circumstàncies del present ens obliguen, gairebé, a ballar al so que toca.

Als testaments antics es mencionen molts mobles, que passen als descendents: calaixeres, llits, armaris. I també roba: llençols, flassades. Hi havia germans que s'havien barallat per una taula i unes cadires. Tot era molt valuós. El meu pare recordava amb emoció una caixa de dotze colors que li va regalar una germana més gran que servia a Barcelona, quan ell era petit. Avui, les caixes de colors, tot just s’estrenen. Tinc a l’escola caixes plenes de restes ben aprofitables de plastidecors i llapis de fusta, però cada any es renova tot el material. Amb el paper, passa el mateix. El pitjor és que no veig la manera de controlar el tema d’aquest consum absurd, i que ens provoca mala consciència, sobretot per la constatació evident que no tothom ni a tot arreu pot fer el mateix que nosaltres.

A damunt del llit, com feia molta gent aleshores, hi van penjar la creu. Una creu que els havia regalat el meu oncle capellà, amb Jesús mort i sagnant de cos present. Com que el matrimoni ja ho era, deien, una creu... Més endavant es va anar substituint la tètrica creu per marededéus inofensives o sílfides laiques, però els meus pares van mantenir Crist al seu lloc tota la vida. Devia fer força respecte, la presència divina tan propera, vigilant les expansions amoroses permeses i beneïdes sacramentalment. El que em sorprèn, encara, és l’optimisme i entusiasme amb el qual aquella generació de postguerra, enmig de l’escassetat ambiental, va provocar l’increment de natalitat de finals dels quaranta i primeries dels cinquanta, al qual pertanyo. I després diuen que el peix és car!
Rebost poètic
Deixeu-me, ai las, viure en pau,
arrapapada al sofà
de l’Ikea, i degustar,
hamburgueses, si s’escau.

Beure’m una coca-cola,
mirant la televisió,
i fullejar amb atenció
tafaneries de l’Hola.

Ser vulgar i fins xarona,
ballar al so de Georgie Dann,
i suportar fer-me gran
pensant que tant se me’n dóna.
Aspàsia Fustagueres

12 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Si s'havia de fer un gast, es feia, sempre i quan la cosa comprada fos per tota la vida. Així doncs o es mirava la pesseta o es tirava la casa per la finestra, no hi havia termes mitjos.

"... es expansions amoroses permeses i beneïdes sacramentalment": Més que això, Júlia, molt més: el sexe sagramentat augmentava la gràcia santificant. I en aquells temps calia la col·laboració de tota la gràcia santificant del cel per a viure.
Malgrat tot quan recordo aquells temps recordo un món amb dues característiques: netedat (tothom estava escombrant, rentant, etc) i joia (les cançons que sortien per les fines obertes de les cases o, en el meu cas, les "jotas" dels pagesos al camp.

Júlia ha dit...

Precisament, Gregorio, l'altre dia recordava amb una senyora més gran com, abans d'anar a ballar, calia netejar, és clar que el tema sempre tocava a les noies, és allò de 'pero no pudo bailar porque tenia que lavar, así lavaba así así...'

Sobre el cant, efectivament, es cantava molt i bé, pels celoberts, en afaitar-se, sarsueles, cuplets, jotes, tangos, feinejant al camp o traient la pols. No hi havia tants aparells 'musicals', fa poc un pagès vell ho deia, 'ara ja canten les màquines, que també fan la feina'.

Ara no sé on ha anat a parar, la gràcia santificant, per cert...

No vull mitificar el tema tampoc, s'anava escàs i això també donava mal rotllo familiar en moltes ocasions, la veritat.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ai quina raó tens Júlia!
Per reblar el clau del valor dels mobles et transcric un paràgraf d'un testament, atorgat "a los nueve de Noviembre de mil ochocientos setenta y uno" per un avantpassat meu, que a la seva filla Teresa li deixa "cincuenta libras moneda barcelonesa osean ciento treinta y tres pesetas treinta y tres centimos y una cómoda de valor cuarenta y cinco pesetas..."

Salutacions.
Salutacions.

Francesc Puigcarbó ha dit...

He estat nomes una vegada a Ikea, va ser precisament quan s'havia de casas na Meritxell la meva filla gran, i em va angoixar molt:aquella penombra, els passadissos enmoquetats, amb la llibfreta i el llapis, em vaig atabalar i vaig dir que no pensava tornar-hi mai més i de moment ho he complert. Quan als diners en començar a treballar l'any 60 quanyava 125 pts al més, no recordo que guanyava un oficial però no crec que fos molt més de dues mil o tres mil pessetes, car als anys 70 un sou normal era d'entre 15 i vint mil.

Júlia ha dit...

Interessant aportació, documentat xiruquero!

Júlia ha dit...

A mi, Francesc, també m'atabala una mica, com totes les grans superfícies quan hi ha molta gent. Després hi he tornat amb calma en hores més tranquil·les i fins i tot m'hi he comprat alguna coseta, la veritat, no en sóc fan, però tampoc bandejo la possibilitat de tornar-hi. Entenc que els joves, més acostumats a moure's per aquests indrets, hi vagin sovint. Sempre és millor la petita botiga del barri, però cada vegada en queden menys, i el moble barat, anys enrera, era molt lleig, en general.

Òndia, pel que dius, jo al seixanta-tres estava ben pagada i tot!!!

Núria ha dit...

Hi va haver una època que les coses tenien un valor molt alt, tant econòmic, com emocional. Ara fem servir productes "fungibles" que duren un tres i no res. Encara tinc un dels estoigs que parles, el que feia servir el meu pare, una passada. Ara els infants canvien d'estoig com de curs, com a mínim i els mobles,... quin fill nostre en voldria algun si és que hi ha algun moble que pugui sobreviure més que nosaltres?
M'ha encantat el teu escrit.

tangerine dream ha dit...

També m'ha agradat molt el teu escrit, com tants d'altres.

Júlia ha dit...

Núria, gràcies pel comentari, estic segura, vull creure, que els nostres fills també tenen el seu corasonssito i que guardaran, potser no un moble, per falta d'espai, però algun element 'antic' que va ser nostre i dels nostres pares... Avui, a més, tenim un element, potser excessiu, però molt evident, les fotografies, que abans no hi eren en tan gran quantitat. Els temps canvien i no hi podem fer massa cosa. A cada bugada es perd un llençol, però s'han de fer, ves.

Júlia ha dit...

Moltes, gràcies, Tangerine, gràcies per la visita.

Marali ha dit...

Com sempre, molt maco l'escrit i realment si que estaves bastant ben pagada perquè jo vaig començar a treballar d'aspirant administrativa i guanyava 125 pessetes la setmana o sigui 500 al mes, però és que a l'any 78 en guanyava 20.000 al mes i en pagava 24.000 d'escola bressol, privada perquè a la municipal no hi havien plaçes. Els meus fills no crec que guardin cap dels mobles que jo tinc, primer perquè no duraran tant i segon perquè no els agraden. Jo no em vaig veure en cor de llençar la màquina de cusir de la meva mare (Singer) per l'estima que ella li tenia i perquè se la va pagar en un any, 1 pta. cada mes que era el que guanyava servint a Alacant, evidentment això molt abans de la guerra. Aquesta màquina de cusir finalment anirà a parar a un drapaire, be "deixalleria" quan jo ja no hi sigui. Tens la virtut de fer-me recordar coses i fent el comentari no hi ha manera de fer-lo més curt. Ho sento, perdona l'extenssió m'agradaria poder escriure els meus posts recordant totes aquestes coses però no escric tan be com tu.

Júlia ha dit...

Marali, afortunadament els sous van pujar, aleshores, força depressa, i tot va millorar molt.

Això dels fills no ho saps, com li he dit a la Núria, ara són joves, però amb els anys valores més aquestes coses, així que no llencis la màquina... Es clar que un altre problema és l'espai, avui dia, jo guardaria moltes coses, però no sé on ficar-les i de vegades hi he de renunciar.