7.2.08

Del passat -més o menys- proper


Ahir al vespre vaig ser a una xerrada, amb sopar veïnal inclòs, del professor Josep Fontana, molt i molt interessant. En alguna altra ocasió m’havia semblat que el senyor Fontana feia una interpretació excessivament marxista de la història, cosa que és freqüent en persones progressistes de la seva generació, però he de confessar que en aquest cas la xerrada va ser absolutament ponderada i molt interessant.

De la transició ja fa molts anys, però els anys, quan et fas gran, no els percebem de la mateixa forma que durant la joventut, quan deu, vint anys són tota una vida. És ara que m’adono com n’estava, de propera, la guerra civil, de la vida dels meus pares i avis, durant la dècada dels seixanta. Algú de la meva edat, va comentar, al sopar, provocant força somriures, sobretot perquè ho deia seriosament: i d’això fa quatre dies...

La transició va lligada a la meva joventut. Haver viscut una situació no vol dir que en coneguis res més que la teva experiència íntima i personal. Les persones vivim, estimem, naixem i morin, malgrat la història, però patint-la, de fet. La transició ha fet vessar molta tinta i encara en farà vessar més, potser no tanta com la guerra civil, perquè el component heroic i tràgic és més reduït. Em va colpir el desengany de Fontana davant de la renúncia vergonyant dels líders d’esquerra veient l’evolució política del moment, renúncia que no comportava, i aquest és el drama, un discurs que admetés haver de bandejar de forma temporal tantes coses, però amb la intenció de recuperar-les més endavant. Desengany, crec, que es pot fer extensiu a tants militants clandestins que van rebre més o menys, en l’època precedent, però que tampoc van saber ni voler –això ho dic jo- recuperar l’afany de lluita anterior i donar-li una coherència efectiva i una estructura sòlida després.

El desengany del senyor Fontana en veure que qui remenava les cireres era don Santiago i que la resta eren històries va ser el que van i vam patir, a nivells més casolans, molta gent, quan vam veure com molts lluitadors i lluitadores arrauxats s’anaven col·locant en llocs de treball generats per la situació, a les menjadores, vaja. A nivell menys sagnant, era el desengany de tanta gent després de la guerra, quan es va adonar que molts dels qui els havien empès al desastre fugien de pressa, canviaven de camisa, o tenien accés a exilis més còmodes que la resta. La transició va oblidar els ideals republicans dels inicis de la República, perquè aviat es van malmetre, crec. I no els hem tornat a recuperar, ni tan sols en qüestions, avui tan controvertides, com l'educació, quan tan sols caldria llegir una mica el que es feia i es volia fer a les escoles i a les Normals en aquella època, per solucionar molts d'aquests problemes que generen tants estudis i tants, és clar, llocs de treball per a experts estudiosos del fracàs escolar i embastadors de lleis futures i propostes diverses.

Suárez, Arias, Fernández Miranda, Díez de Ribera, López Raimundo, Fraga, Carrillo, Reventós, Tarradellas... aquell passat s’ha omplert ja d’ombres i fantasmes. Intuïm, sabem, d’alguna manera, que res no va ser com ens ho expliquen, com tampoc no ho va ser la guerra civil, ni tan sols, o encara molt menys, l’onze de setembre, la guerra dels segadors, l'època de Jaume I, o la reconquesta... La veritat, com l’aigua, s’esmuny pels cistells i les esberles i en resta poca cosa, aquella que el present vol que romangui com a història oficial fins que noves interpretacions, sempre interessades, vulguin il·luminar la nostra –suposada- ignorància.

Davant de preguntes tipus ‘què hauria passat si´...’ o bé ‘podia haver estat d’una altra manera?’, Fontana va insistir en el fet, après al llarg dels anys, de la impossibilitat absoluta de preveure i profetitzar. Aprofito el tema per reivindicar que el Poble-sec reconegui d’alguna manera la tasca del professor Josep Fontana, veí del nostre barri durant gairebé setanta anys. Em sembla estrany –encara que no tant, analitzant la qüestió en el seu context- que quan es van pensar noms per a la biblioteca no sortís el d’ell ni el d’altres, encara vius, i anéssim a burxar en el més remot passat de la guerra, encara que Boix fos un personatge que calia recuperar de l’oblit, és clar. Avui, com sol passar, és més habitual i senzill remoure la memòria històrica anterior que no pas la més propera. Hi ha menys testimonis vius que puguin rebatre allò que es diu i convé dir.
Traducció al castellà, al blog: Caracteres Ocultos

11 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

el problem,a de la transició, es que nosaltres ignorants, ens varem creure que la democracia dels partits era com una panacea que resoldria totsels nostres problemes. I malauradament no va estar així. HI ha molts Fontana esforçats, erudits i lluitadors sense reivindicar, saps que és aquest un país molt desagrait amb els seus.

El veí de dalt ha dit...

Al Fontana el vaig tenir de profe a la carrera. Mai vaig faltar a una classe. Mai he vist ningú tan capaç de parlar del tema que tocava amb la soltura i domini de la bibliografia existent. Ho llegia tot! Ho sabia quasi tot! Estava al dia de tot. Evidentment, la seva interpretació era marxista; però és que ni t'adonaves. Vicens Vives va marcar un camí en l'anàlisi històrica que homes com Fontana, i altres, han sabut dur molt amunt. Segur que la conferència deuria ser un plaer.

Júlia ha dit...

Bon dia, Francesc. Doncs imagina com devia ser la il·lusió republicana. Tenim tendència a creure en solucions senzilles i dràstiques, tipus 'mort el gos, morta la ràbia', d'aquí venen tants miratges i tants desenganys. Doncs sí, un país desagraït i amnèsic -i parlo de Catalunya-.

Júlia ha dit...

És que hi ha tanta mediocritat que sobta, Veí de Dalt, trobar algú 'documentat', capaç de donar raó de per què creu o no amb alguna cosa des d'una objectiva i acurada consulta de tota mena de fonts. Sobretot perquè al món hi ha molta ganduleria i les persones treballadores i serioses no són majoria ni ho han estat mai. Efectivament, va ser molt interessant, i m'hauria agradat que s'hagués pogut allargar, la veritat.

Deric ha dit...

tens un premi a casa meva, te'l mereixes.

Júlia ha dit...

Gràcies Deric!

G ha dit...

Penso que la memòria històrica no ha de ser només per recuperar el passat, si no per recuperar pràctiques del passat. Per cert l'educació pot ser està fracassant però no en tots els centres, hi ha un projecte aquí a l'estat espanyol i que impulsa un centre de recerca català que és diu comunitats d’aprenentatge i que cada vegada més és un referent internacional pel èxit en la integració dels nouvinguts i pel èxit en l'aprenentatge, en Euskadi s'està fent un pla per fer-lo extensiu, però aquí a Catalunya i ha gent que està en contra i crec que la raó és el propi èxit del projecte ja que aquí s'ha de mantenir un altre "lastre" de la transició i reforçat pel pujolisme, l'escola concertada.

bona nit,

G

Júlia ha dit...

wqG, crec que també les pràctiques del passat venen mediatitzades pel present i pel que s'explica en el present, al capdavall sempre fem història contemporània, volguem o no. El tema educatiu és complex i l'èxit de les comunitats d'aprenentatge també és discutible en alguns casos, en tot cas, l'èxit es pot veure al llarg dels anys en perspectiva i de com s'expliquen les coses a com fuincionen hi ha una llarga distància. El problema no rau tan sols en la protecció a l'escola concertada, sempre he estat a la pública però hi ha concertades que han fet una tasca admirable, una altra cosa és el suport a les escoles elitistes, encara que d'elitistes també n'hi ha de públiques, com algunes de l'antic cepec. No tot és culpa del pujolisme, l'escola progre dels seixanta i setanta, en la qual vaig participar amb fe en un temps, també va fer passa bou per bèstia grossa i ganduls retòrics per pedagogs indiscutibles.

Júlia ha dit...

Deric, t'agraeixo molt el premi, però renuncio a cercar blogs per a passar-los la torxa, sempre trio els mateixos i em sembla que més aviat els dono feina o ho han de refusar amablement, com estic fent jo.

Francisco Ortiz ha dit...

Pacata, algo ocultista, teledirigida, falseada nuestra transición: pagaron los de siempre, esta vez quedándose con las ganas de entrar de verdad en la casa y abrir las ventanas. Y admirable esta frase tuya, que muchos deberían de tatuarse antes de vanagloriarse de tanto conocimiento y tanto he estado allí: "La transició va lligada a la meva joventut. Haver viscut una situació no vol dir que en coneguis res més que la teva experiència íntima i personal". Porque cada uno es sólo uno más, aunque eso no sea poco, ni mucho menos.

Júlia ha dit...

Gracias por el comentario, Francisco. Por eso cada vez más valoro las historias personales e individuales, aunque me vayan construyendo un mosaico histórico muy distinto del 'oficial'.