24.2.08

Déu nos en guard, d'un ja està fet



Com que aquests darrers post eren una mica tristos, per motius obvis, penjo avui també una crònica cinematogràfica de la meva amiga Aspàsia Fustagueres, que vol col·laborar amb mi en aquesta nova acitivtat de crítica cinematogràfica desacomplexada, per tal de reprendre el vessant informal d’aquest blog.


Expiación

En una casa molt fina
D’anglesos molt ben peixats
Celebren una festassa
I conviden a un criat.

El noi, que té aspiracions,
A més, està enamorat,
D’una noia de la casa
Amb la qual s’ha cartejat.

En un paper, fent brometa,
Li escriu una grolleria,
Però després recapacita
I una altra carta li envia.

A la casa hi ha una nena
Una mica repel·lent,
Que amb la seva cosineta
Tafaneja en tot moment.

El noi es troba la noia,
Maca, però força secall,
I el seu amor li confessa,
Abans de començar el ball.

I en la fosca biblioteca
Els dominen les passions
i arrambats a la paret
Fan l’amor com dos lleons.

La germaneta els enxampa,
Quin moment més compromès!
En el fons, pel que s’esbrina,
També el xicot li fa el pes.

Es perden uns nens pel-rojos,
La cosina m’han violat,
I la nena, trasbalsada,
La picardia ha trobat.
Està feta un embolic,
i com que es munta un tortell,
la nena, ben convençuda,
diu: l'he vist, ha sigut ell!!!


Tot plegat que al pobre noi,
Tan bufó, tan amorós,
Me’l tanquen a la presó
Crec, per abús de menors.

Passa el temps i ve la guerra,
I el xicot trobem al front,
Tot són penes i desgràcies,
Com sol passar en aquest món.

La més gran es fa infermera,
La petita, doncs també,
Perquè amb tanta escabetxina
Sols infermera es pot ser.

Penedida la noieta,
I esbrinant entre els records,
De com va fer la punyeta,
S’adona que tots són morts.

Això de fet, no s’explica,
Fins que arriba el gran final,
Però si heu llegit la novel·la
Ho sabeu: doncs tant se val.

La noia es fa una escriptora
De prestigi literari,
I així purga els seus pecats
En lloc de resar el rosari.

I a un culebrot que m’escriu,
Ressuscita la parella,
I fa que siguin feliços,
Malgrat el que va fer ella.

Però, és clar, la cosa no és certa,
Déu nos guard d’un ja està fet,
Doncs el noi ja cria malves,
Des de la guerra, pobret.

I fins i tot la germana,
També ha mort en el passat,
A causa d’alguna bomba
Que els alemanys han llençat.

Una història, doncs molt trista,
I una mica embolicada,
Massa llarga pel meu gust,
Però molt ben retratada.

Aspàsia Fustagueres

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

El signaria en Muntanyola. Molt bó

Júlia ha dit...

Gràcies, Francesc,de part d'Aspàsia.

Marali ha dit...

Opino el mateix, m'ha agradat molt i quasi segur que no l'aniré a veure, massa triste oi?

Júlia ha dit...

El problema, Marali, és que a mi el llibre ja se'm va fer molt pesat. La peli està molt ben feta però la història és una mica rareta, segons la meva opinió.

Núria ha dit...

A mi em va agradar molt. És una mica lenta, però bona.

Yayo Salva ha dit...

He passat a posar-me al dia. La feina hem deixa poc temps darrerament.
La peli, res de res...

Júlia ha dit...

Bon dia, Núria, passa com amb el llibre o agrada molt o no agrada massa. La pel·lícula està molt ben feta i interpretada, és la història el que no em convenç.

Júlia ha dit...

Hola, Yayo, estic molt contenta de veure't per aquí! No treballis tant!