27.2.08

Fotoxopejant per la fotoxoposfera





Els fotògrafs, vaig llegir en algun lloc, van ser, en els seus inicis, els pintors assequibles a les classes modestes. Les fotografies d’estudi antigues seguien, en general, l’estètica de les pintures oficials, amb les quals es perpetuava, a les bones famílies, el record dels avantpassats.

En general, a les fotografies antigues, la gent resta seriosa, conscient del gran moment que viuen, de la immortalització de la seva imatge, d’un instant de la seva vida efímer i fràgil. Precisament, moltes brames dels inicis de la fotografia feien córrer que retratar-te escurçava la vida, cosa que, evidentment, no ha resultat certa. Els estudis dels fotògrafs eren gairebé petits teatres, amb atrezzo i decorats, i darrere dels nostres besavis hi retrobem jardins romàntics, sortidors, balconades... Encara vaig poder aconseguir i fins i tot retratar-hi la meva filla, a l’antic estudi Lumière, a la Ronda, amb un soterrani noucentista i un fotògraf dels d’abans. Anar a Can Lumière et garantia quedar guapo i bé, era més car, però la seguretat en l'èxit era absoluta. Si et posaven a l'aparador, era tot un honor, ningú no es va queixar mai, que jo sàpiga, ni va demanar drets d'imatge, per haver estat seleccionat com a reclam professional de la casa. Malauradament, ara hi ha una botiga de materials industrials, ningú no va insistir en protegir aquell espai irrepetible. A les escoles també et feien fotografies amb biblioteques pintades al darrere, asseguts a la taula del director, amb el tinter a punt. Avui resulten evocadores i tendres, és clar, el temps ho millora gairebé tot, excepte la nostra aparença real.

M’ha vingut al cap tot això contemplant les, en general, horribles fotografies que els fan als candidats polítics. No sé quins assessors d’imatge els enreden, la veritat. A més, són persones que veiem sovint per la tele en viu i en actiu, per tant... no entenc a què ve capgirar la seva quotidianeïtat amb fotoxopatges i retocs. A la senyora Chacon li han tret les ulleres, amb les quals l’hem vist sempre i no sembla ella. A d’altres els han augmentat la massa capil·lar, no sé qui va aconsellar a Duran aquelles horribles ulleres vermelles que després s’ha hagut de deixar posades ni aquesta pose tan estudiada que me li han endegat. Tots semblen miops, com en Rajoy, que et mira fixament i et mareja, han perdut arrugues i vitalitat, en general, fins i tot els més joves, com Ridao o Herrera. Jo crec que una fotografia treballant, amb una mica de moviment, seria més efectiva i agradable de mirar i, de fet, hi ha hagut campanyes en les quals ha predominat la naturalitat, que mai no és natural, i que és molt difícil d’aconseguir. També podria parlar dels eslògans, no és el moment, però, per exemple, tot aquest embolic socialista de si no vas ellos son más i si no vas ellos vuelven sembla una mena d’estrany embarbussament o endevinalla per a iniciats. No sé si això de ellos són Mas té missatge subliminal, per cert.

Les fotografies dels candidats no arriben ni a la categoria d’aquells retrats d’estudi que es feien els nois i les noies per a les parelles oficials. Donar retrats era ja un compromís. De jove t’avisaven, als nois no se’ls havien de donar retrats, donar retrats era perdre, ja, una mica, l’honor femení. També et deien, les dones grans, que no deixessis que te’n fessin, de fotos, les podien retocar, perjudicar-te. Quan ja s’era nòvio o nòvia oficial, i sovint abans de la mili masculina, s’acostumava a fer aquell retrat inspirat en el cinema de l’època, a partir dels quaranta, un primer pla una mica de costat, sempre retocat com calia, a l’estil actrius i actors de l’època.

La meva mare es va enfadar una vegada amb el meu pare, quan festejaven, perquè li va demanar un retrat i el retratista no sé com va engalipar el papa i li va fer un retrat de cos sencer, amb les mans tocant un gerro dipositat en una tauleta, davant seu, la que podeu veure. Jo la trobo encisadora, però a la meva mare li va semblar, i suposo que en el context costumista del moment, tenia raó, de poble, de pagès, vaja. Ella volia el típic retrat de cara, tipus actor de Hollywood. Així era la que s’havia fet un oncle meu, jove, per a la promesa, una fotografia de cine. Fer-se retratar no era barat, però es feia un esforç i per als grans moments, casaments, comunions, prometatges i casaments es feia el retrat adient i professional i el viatge habitual a cal retratista.

A un oncle-avi meu, quan es moria, la família li deia, cridant: pare, us farem un retrato ben gros, per a consolar-lo. I és que quan els avis desapareixien, els fills acostumaven a fer una mena de muntatge amb els seus retrats i se’n feien còpies emmarcades per a tothom. Aquell record fotogràfic presidia menjadors i saletes. Ara, amb la creu matrimonial i el sant sopar del menjador, el calendari i els rosaris, la fotografia pairal ha desaparegut de les parets, guarnides amb xaronades modernes. Un acudit molt famós d’un pagès que baixava a Barcelona, de fa moltes dècades, jugava amb l’equívoc i amb el seu desconeixement del castellà, i, així, confonia retratos amb retretes, equipajes amb 'aqui pagès' i camiseria amb 'can misèria', equívocs lingüístics que feien riure molt. Quan li pregunten al pagès, per exemple, com ha quedat després d’anar a retratar-se diu molt descansat. Abans era moda riure’s dels pagesos, ara és moda riure’s dels barcelonins, ves. Ara tampoc ningú no diu retrete, paraula que es va conservar durant temps, sobretot, als lavabos força deteriorats de les estacions dels trens.

Ara fem retrats i filmacions a tones. Fan riure molt aquests vídeos de casaments amb ínfules artístiques, encara que també n’hi ha de remarcables, és clar, però com que els actors no acostumen a ser professionals, les posturetes i situacions, sovint falses i preparades, resulten un tant ridícules i forçades. Tot ha canviat molt. Del retratista professional es va passar a la màquina de retratar individual i ara a la digitalització, cosa que ha abaratit costos i multiplicat les possibilitats. Un company que va tenir una neta em va dir que m’ensenyaria fotos, que n’havia fet, no sé si més de tres-centes, ja, al cap de quatre dies. Li vaig dir que, sisplau, amb cinc o sis en tenia prou, espero que no s'ho prengués malament. La mania de la gent d’ensenyar-te fotos -abans diapositives, tota una època- de viatges i celebracions, amb les possibilitats actuals, esdevé molt feixuga per als coneguts que han d’oficiar d’espectadors, la veritat.

Avui s’han donat casos de promesos abandonats que s’han venjat penjant a la xarxa filmacions eròtiques amb la parella, reals o retocades. Les possibilitats tècniques dels paint-xops-pros i fo-to-xops són immenses I és que amb els homes, ai, sempre s’ha d’anar amb compte. Però les jovenetes, avui, no fan cap cas dels consells assenyats de les senyores grans, i així va el món. No hi ha un pam de net.
Hi ha algunes dites populars relacionades amb la fotografia, com ara 'ha quedat ben retratat, aquest', quan algú manifesta els seus defectes de forma palesa i no intencionada, o 'fes-te retratar' que equival a engegar algú a dida. Et retrataves quan et tocava pagar el gasto amb motiu d'alguna celebració. També es deia que algú et retratava quan et mostrava, de forma involuntària, les parts ocultes i pecaminoses del cos. En castellà, aleshores, se li deia allò de retrato, bonito y barato.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja era hora que et fes una visita, el meu sogre va ser fotògraf de carrer a Madrid en els anys quaranta i cinquanta, en les anècdotes que compta no hi ha gaire diferència amb les quals teu ens descrius.

Una forta abraçada.


Enrique Sabaté

Francesc Puigcarbó ha dit...

m'agradaria saber que va contestar l'oncle-avi abans de morir quan li varen dir que li farien un retratu?
Dels politics i les seves fotos de campanya, sobre tot Carme Chacon, ja en vaig parlar fa uns dies al bloc, totalment d'acord amb tu.
Veure fotos de fills o nets, o d'algun viatge a no se ón, es horrorós. Hauria d'estar prohibit o com a mínim regulat.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Una bona descripció dels fotògrafs "d'abans". Deixa'm afegir que sovint, el fotògraf anava amb bata o "guardapolvu" (polvu de pols, eh?), quan t'havia de fer la fotografia, semblantment a l'imaginari del pintor treballant al seu estudi.
Recordar també que, a més de signar els "retratos" -com els quadres- molt sovint hi havia l'adreça de l'estudi al marc de la fotografia.

Júlia ha dit...

Gràcies per la visita, Enrique. Els fotògrafs de carrer eren una altra institució, més populars i barats que els d'estudi. A baix de la Rambla, tocant a Colón, a Barcelona, n'hi havia alguns, recordo que feien les fotos i les inserien en fons amb forma de cor, de flor, i amb frases artístiques, dedicatòries, coses així.

Júlia ha dit...

Francesc, imagino que res, pobre home, estava a les acaballes. Era aquesta una història d'humor negre familiar molt explicada, coses de l'època.

Júlia ha dit...

El 'guardapolvo' en deien de les bates en general, fins i tot de les dels coles, que després es van dir 'babis'.

Efectivament, Xiruquero, en aquelles antigues fotografies tipus postal, no hi mancava mai el nom i adreça del retratista.

Núria ha dit...

El cert és que aquestes fotos antigues que hi ha a les cases impressionen per la solemnitat que els envolta. La seriositat, tot calculat i estudiat,...i la signatura del fotògraf al peu. Ben diferent d'ara. Abans es feien poques fotos i es conservaven molt de temps, com relíquies, ara se'n fan moltes i ja en parlarem de quant duraran.

Júlia ha dit...

Núria, res dura per sempre, pels contàiners veig de vegades antigues fotos d'algun pis que han buidat.

No dubtis que els nostres fills encara faran 'un retrato ben gros' per recordar-nos, segur. Ara, més enllà, ja...

Francesc Puigcarbó ha dit...

Deu ser com aquell acudit d'un acvi que està agonitzant al llit, i va preguntant pels de la familia fins que la filla li diu, pare som tots a la cambra amb tu. I aleshores l'avi exclama, i que fà ences el llum del menjador?

Júlia ha dit...

Francesc, efectivament, sembla un acudit, però t'asseguro que, considerant les variants habituals a les narracions orals, l'anècdota és certa. I és que la realitat supera la ficció, gairebé sempre.