29.2.08

Musiques i musiquetes



L’Arare explica, en un comentari a Can Saragatona, que té la guitarra amagada i oblidada, doncs, res, a treure-la i a tornar a refilar. Hauríem de fer un grup blogaire de cançó, em sembla. Jo m’ofereixo a fer les lletres, ep.

Jo també tinc guitarra oblidada, encara que la música no és el meu punt fort, precisament. No me la van regalar quan era una adolescent, malauradament, sinó quan era ja una senyora madura, però menys que no pas ara. Altrament potser la Nova Cançó hauria comptat amb un altre membre destacat... De tota manera, sóc força analfabeta en el tema i la meva oïda no és bona. Malgrat que no crec en l’horòscop, he d’admetre que una de les coses que he llegit dels taure m’ha encertat el problema de ple: diuen que ens agrada cantar però que desafinem.

L’oïda es pot educar, però, és clar, no és el mateix que aquell que ja té el do. Durant un temps, quan anava de càmping, ens ajuntàvem unes quantes i fèiem barrila cantant. Un xicot ens va ensenyar uns quants acords, poca cosa, però així va començar en Raimon. Al final vam formar un grup estable de tres, Antonia, Maria i jo mateixa: la guapa, la que entonava i la intel·lectual. Com que ningú no ens hauria pres seriosament, van optar per fer-ho en broma, ens vam posar de nom ‘Les Cloïsses de Castellterçol’, ja que acampades per Castellterçol vam començar el tema artístic. Això de cloïsses té connotacions picaresques una mica xarones, certament, però també fa referència al vessant havanerístic del nostre repertori.

Aquella època daurada del càmping i del grup es va acabar com s’acaba tot a la vida, sense haver-nos pogut donat a conèixer als mitjans, és clar, tan sols compartint divertides estones de gresca. Jo creia que teníem futur, que podíem ser una mena de trinca o tricicle femení, però no vam trobar el mànager adient. Tinc moltes lletres que vaig fer aleshores, la majoria de riure, ja en posaré alguna un dia d’aquestes, per tal que en valoreu el contingut. Són de l’estil dels ‘Clavellets’ uoqueros que conserva l’estimada Arare. També en tinc de serioses i transcendents.

De vegades, fent arranjaments molt simples amb tres o quatre acords, aconseguíem reeixir en algun tema seriós. Ens vam atrevir fins i tot amb una dels Esquirols, grup que mencionava jo en el post anterior. No era el mateix que sentir-los a ells, evidentment. Com que em sembla adient al context polític del present, en copio la lletra, que m’agrada molt:

Captaire com sóc

Captaire de cors
adoro l’amiga,
amb ella aniria arreu i per tot
per a ella em demano un poc més d’amor,
captaire com sóc.
Captaire d’instants estimo la vida
i a ella m’arrapo com l’heura en el bosc,
per a ella demano sotmetre la mort,
captaire com sóc.
Captaire de mots venero ma parla,
com ella no en trobo de més nostra al món,
per a ella us demano més drets i més lloc,
captaire com sóc.
Captaire de fets faig meva la història,
l’anhel d’aquest poble de canvis frisós,
per a ell us demano lleials servidors,
captaire com sóc .
Potser pensareu que demano massa,
per contra jo crec, que demano poc,
captaire com sóc.


Les lletres dels Esquirols m’agraden molt més pel seu lirisme que pel contingut polític, que de vegades era, com tot en aquells anys, una mica ingenu. En aquest cas crec que lirisme i contingut polític van de la mà de forma harmoniosa, la veritat. Admeto que quan cantàvem, en lloc de convocar multituds al nostre entorn, tothom desapareixia, què hi farem, hi tants genis i tantes gènies incompresos i incompreses, pel món... Ningú no és profeta al seu càmping.

14 comentaris:

pastor català ha dit...

Potser algun dia encara podríeu tornar a penjar-vos la guitarra a l'esquena i fer una cantada recordant els vells temps. Com diu en Toni Jiménez:
Qui canta estima,
i qui canta viu.
La cançó és per qui la canta,
cantar ho pot fer tothom!
Cantar ho pot fer tothom i és una alegria. Que per molts anys puguem continuar gaudint-ne!

Dani.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Mira que he trobat al youtube

http://es.youtube.com/watch?v=NAJ7-NcKamo

Júlia ha dit...

Benvingut, Dani,

Doncs potser sí, qui sap, encara que, com he explicat, desafino una mica... però, vaja, la bona voluntat és el que compta.

Precisament fa poc comentava amb algú que cada vegada es canta menys en la vida quotidiana, abans es cantava afaitant-se, a la dutxa, traient la pols... i ara, poquet.

Júlia ha dit...

Gràcies, Francesc,

Per sort tinc uns quants discs, fins i tot el primer, que és més aviat excursionista i encara no eren tan bons.

pere ha dit...

Vaja, vaja, Julia, ets una dona orquestra. Et podré demanar algun dia que m'entonis una cançó amb lletra teva?
Saps, una de les meves mancances més evidents, és la meva falta d'oïda, i no et pots imaginar el greu que em sap; encara que en la intimitat...

Júlia ha dit...

No seràs taure, doncs, Pere?

Doncs un dia haurem de quedar en una tertúlia presencial i fer un recital. Ara bé, aviso, l'endemà plourà, si jo canto. Cosa que potser és bona i tot.

Júlia ha dit...

El meu somni no realitzat ha estat ser cantautora. A més, crec que amb les lletres me n'hauria sortit prou bé. Però la part musical...

Arare ha dit...

quan vulgueu organitzem un grup de cantaires-transformadors-tertulians!

per cert, encara he de penjar Clavellines al meu blog, en homenatge a la Júlia (un dia d'aquests!!!)

ep, ara me'n vaig a veure Lucrezia borgia (ja comentarè què) (o no)

p ha dit...

Sagitari, Júlia, com consta al meu currículum. No sé si no m'havia fixat en la foto o l'has posada després, però suposo que éstàveu assajant alguna havanera, o no?

Júlia ha dit...

la foto la vaig posar després, perque no la trobava, no assajàvem, fèiem una sessió fotogràfica casolana promocional, he, he.

jaka ha dit...

Ja ho diuen: “quien canta su mal espanta” i jo m’he ne fet uns bons tips de cantar amb guitarra, banjo, duos de guitarra-melodica, guitarra-armonica, ara no canto tant i per això no deu ploure. Per cert esteu molt afavorides a la foto, el dia que feu el recital m’ho dieu eh ?
Una abraçada,
=;)

Núria ha dit...

A veure les lletres en to d'humor? Has dit que ens les ensenyaries, no?

Júlia ha dit...

Jaka, la foto es antiga, el grup, com els Beatles, es va desfer abans de triomfar, i ja no anem de càmping, què hi farem.

Veig que tu eres tota una professional, pel que expliques, no pas una amateur com jo.

Doncs res, que haurem de posar en marxa l'Orfeó Blogaire.

Júlia ha dit...

Núria 'estoy en ello', es que no sé on les vaig desar, encara no eren temps informatitzats, com ara. Però així que surtin, us en dedico algunes.