16.2.08

Por, esperança i Muntañola


Desde muy antiguo los filósofos sospecharon que la "esperanza" es la otra cara del "miedo". "Spes" y "metus", que decían los latinos. Sospecharon también que eran las dos herramientas fundamentales de la domesticación del hombre. Cada cultura, en el fondo, es una manera específica de manifestar esperanza y miedo. Tertuliano habló mucho de esto. En los tiempos modernos, Spinoza.
Gregorio Luri (El Café de Ocata)


Avui volia parlar de coses molt serioses, però em sembla que no serà així. O potser sí, perquè, al capdavall, les coses serioses de vegades fan riure molt i, sense voler, com que acostumo a anar d’una cosa a l’altra, faig com la perdiu que tan aviat plora com riu. Al capdavall, què és la vida, sinó una tragicomèdia? Doncs resulta que ja de bon matí, per a alegria de dissabte acabat d'estrenar, em trobo, fullejant el diari virtualment, amb un article sobre Joaquim Muntañola.

I és que l'altre diumenge, a casa del meu germà, Isidre, repassàvem una petita col·lecció que té de Dicen... antics, recuperats dels encants de Sant Antoni i ens vam fer un bon tip de riure llegint algunes de les col·laboracions que feia Muntañola, sobre cinema a la revista. La casualitat, fada imprevisible, va fer que uns dies abans, no sé per quin canal, haguessin emès una antiga pel·lícula de 1957, sobre el fill de Maria Antonieta, el malaurat Lluís, en clau d’aventura d'època, protagonitzada per un patriota Louis Jourdan i que ens ensopeguéssim amb el comentari sobre aquesta mateixa pel·lícula, aleshores acabada d'estrenar, enginyós i delirant, incidint sobre l’escot de la protagonista i el poc cas que en fa l’heroi, preocupat per qüestions patriòtiques, fins al punt de canviar el seu fill pel príncep, a la presó, cosa que provoca la mort del nen i la salvació de l’altre, de Lluís XVII, que ell es queda, en adopció. Jourdan, guapíssim, compartia desgràcies i aventures amb Belinda Lee, bella i sensual actriu que va morir d’accident, molt jove, breu mite eròtic dels temps passats. Jourdan, actor de vida privada digna i discreta, encara gaudeix de bona salut, que jo sàpiga, viu a Califòrnia, però no fa massa cinema, deu tenir un bon retiro, malgrat que també va patir una gran desgràcia familiar, la mort del seu únic fill, fa anys. Sobre el pobre hereu de Lluís XVI i de Maria Antonieta, manipulat i maltractat, s’ha escrit i fabulat molt sobre el tema. Durant anys, després de la revolució, sorgiren molts personatges diversos que reclamaven la titularitat del personatge, com va passar, dècades després, amb Anastàsia, la princesa russa, també cinematografiada amb escreix i molta imaginació. Avui, l’adn ha bandejat molts d’aquests misteris històrics, que tanta tinta van fer vessar.

Muntañola, en aquest cas, en el d’aquesta pel·lícula, feia el comentari en prosa, però en moltes ocasions també els feia en vers, divertidíssims, acompanyats de caricatures excel·lents dels protagonistes. Avui, La Vanguardia parla dels seus feliços noranta-quatre anys en actiu i d'un llibre que publica. Muntañola va protagonitzar la nostra infantesa, a través dels acudits i historietes dels tebeos, va escriure teatre, obres molt reeixides com ara En Baldiri de la Costa o Ja tenim 600, i d’altres, i va fer moltes coses més. Em meravella i admira aquesta capacitat de treball i de fer-ho tot bé que tenen persones com ell. Després dels setanta anys encara el va recuperar Grasset per a la ràdio. Si a l’humor i al treball se’ls considerés com cal, a casa nostra i a casa dels veïns, l’obra muntañoliana s’estudiaria a les nostres controvertides escoles, tot aniria millor, i en lloc d’anar a Finlàndia ens podríem mirar el melic amb delectació i bon humor i, em sembla, el fracàs escolar que no vol pas dir fracàs vital, per cert, minvaria de forma progressiva.

Com que aquesta any faré seixanta anys, i no crec que arribi a cantar, com Serrat, fa seixanta anys que tinc seixanta anys, m’ha entrat una mena de pànic escènic. Jubilació i tot això, molt bé, sí, podré escriure al blog tot al dia, fer novel·les d’èxit dubtós, viatjar en autobús o creuers de l'imserso, accedir a molts descomptes, a molts cursets per a gent gran, ballar country, fer puntes al coixí, pintar aquarel·les i llegir les obres completes de Galdós i Josep Pla, però... Tot passa, és evident, i això fa una mica de por. Més aviat, molta por, no ens enganyem. Però retrobar en actiu, envoltat de la família, content, Muntañola, al diari, aquest dissabte de febrer, m’ha encès l’esperança. I m’he permès, sense permís, encapçalar aquest escrit amb una frase manllevada de la resposta a un comentaris del senyor cafeter filòsof sobre el tema, que em va agradar molt, per cert. A més de les obres de Galdós, també llegiré Spinoza, ep.

En homenatge a Muntañola, estic intentant fer comentaris poc seriosos sobre cinema, en vers. Avui us en penjo un sobre la peli El amor en los tiempos del cólera, per a gaudi dels visitants. Sobre les caricatures, sóc molt poc hàbil, i quan intento dibuixar algú s’assembla a l’original com un ou amb una castanya. Per això m’admira aquesta gent que ho fa tot bé i, a més, té molta producció, és treballadora i constant. Perquè escriure mitja pàgina a la setmana, una novel·la cada deu anys o fer un dibuix al mes i participar en una tertúlia radiofònica sense preparació prèvia, la veritat, per bo que sigui el resultat, no exalta ni provoca de la mateixa manera la meva sana enveja intel·lectual. El llibre que publica Muntañola, amb motiu del seu aniversari, que és pel mes d'abril, com el meu, encara que ell és Aries i jo Taure, es diu: La memòria fa pessigolles. Hi ha gent que no té ni pessigolles, és clar, i a d'altres a qui no els agrada que els les busquin, les pessigolles. I així va el món, què hi farem, entre la por i l'esperança.

EL AMOR EN LOS TIEMPOS DEL CÓLERA

Allà pel més bo i millor
De l’Amèrica Llatina
Una xicota molt fina
Que de nom es diu Fermina,
Desvetlla una gran passió.

El seu gran enamorat,
Florentino, adolescent,
Tot el dia va calent
De cor, i de pensament,
Amb amor tan abrandat.

Sembla que es fill natural
D’un pare desconegut,
Però no pas del tot perdut,
Doncs un tiet, per la salut,
Del noiet, vetlla com cal.

La tieta, que sempre hi és,
Els permet de festejar,
I el pare, amb mal tarannà,
Un dia la fa marxar,
Doncs el noi no li fa el pes.

La noia s’emporta lluny,
ells s’envien telegrames,
de veure's amb moltes ganes,
I així passen les setmanes
I l’amor sempre retruny.

S’estén el cólera arreu
Que és un mal greu i fotut,
I un metge molt saberut
Per aquells pobles perdut
A la noia fa un xequeu.

Li ha de mirar les mamelles,
De forma professional
Perquè és un metge com cal,
Però malgrat ser tan formal
Se li escalfen les parpelles.

La noia es posa molt bé,
Doncs la passa no ha passat
I té el doctor enamorat,
I el pare ben engrescat
Amb aquell gendre galè.

Quan la noia torna a veure
en Florentino, als encants,
Ja no sent allò d’abans,
Li dóna carbasses grans
I el xicot, no s’ho pot creure.

Amb el metge, per l’església,
Es casa aquella xicota,
Florentino es destarota,
De molta gent és riota,
Però jura no tenir amnèsia.

Ve la guerra, no sé quina,
L’oncle el té ben col·locat,
I a un vaixell, me l’ha enxampat,
Una dona, despistat,
I sembla que el noi s’anima.

La mare una vídua acull,
I entre sorolls de batalles,
La vídua, tota ploralles,
Que sembla a les acaballes
Em posa el noi en remull.

Li troba el gust a la cosa,
En Florentino, solter,
I apunta els amors que té,
I tot ho explica molt bé
a una llibreta molt grossa.

Passa el temps, tot es fa llarg,
La peli també, una mica,
I la Fermina bonica
Malgrat que viu bé i és rica
També té moments amargs.

Riu amunt I riu avall
Tots es fan més i més vells,
Perden paciència i cabells
El doctor cria els cadells
I el públic fa algun badall.

I un dia el doctor la dinya,
I en Florentino que ho sent
Diu: ara és el meu moment,
Aprofitem el present,
I esventem tanta morrinya.

Morrinya, tot s’ha de dir,
Amanida amb farbalans
Doncs noies joves i grans
Valoren els seus encants
De seductor llibertí.

I això que no és Dionís
Sinó un vellet encorbat,
Però deu estar ben dotat,
Sempre el veus acompanyat,
Malgrat que no és prou feliç.

I se’n torna amb la Fermina,
I al vaixell s’acotxen junts,
Que encara no són difunts
I els queden hores a munts,
Que aquell iaio és una mina.

Però resulta que a l’inici,
Del film, mirant la cotorra,
A terra el vellet s’amorra,
mentre la Fermina corre
a amoixar-lo amb gran desfici.

S’ha de dir que la senyora
De bon veure encara està,
Prima, guapa i per mirar,
O sigui, que hi pot tornar
A casar-se, si s’enyora.
Una bonica historieta
Per a enamorats babaus,
Doncs qui, amb més de set-cents claus,
Tornaria a fer les paus
Amb Fermina, la velleta?

Júlia

21 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Màlegra que estigui viu, ja el donava per mort. Muntanyolacom altres del TBO feien dibuixos molt nets. A banda ell, tenia com tun dius un gran sentit de l'humor, recordo el seus versets satírics, i també en Baldiri de la costa que em sembla en va fer una pel·lícula en Joan Capri, si! perqué fins i tot en vaig veure part del rodatge que es va fer a Ripollet, si no em falla ma memória. Quan a fer anys, no t'ha de preocupar,jo en faré 63, el que t'hauria de preocupar es no poder complir-los.

Júlia ha dit...

No em preocupa, Francesc, bé, al menys no massa, però si que fa una mica de respecte. En Baldiri, segons explica Muntañola, no va agradar al Capri i la va fer en teatre Garsaball, amb gran èxit, després, però, per a la peli van agafar en Capri i va ser un xurro. Garsaball era extraordinari.

Per cert, no complir-los, si no me n'assabento i m'agafa un patatús sobtat, doncs, mira, el que fa impressió és pensar que pots estar pitjor, però, bé, què hi farem, a bloguejar, que són dos dies.

pere ha dit...

Que bo Muntanyola quan diu que en Capri no el va voler i després la seva peli no s'aguantava. Això és estar en forma, que és l'única aspiració em aspirar els humans a l'edat que sigui. Un any més o menys no té cap importància, que l'olor de mort ja fa temps que l'hem assumit.

Júlia ha dit...

Sí, sí, Pere, hi estem avesats, a l'olor, he, he...

Però jo diria que un any, quan ja es tenen uns quants anys, 'sí' que té importància. Una altra cosa és la retòrica que vulguem afegir al tema sobre la bellesa de totes les edats, la importància de tenir el cor jove -que no és veritat, el cor, 'patata de sangre', que deia un meu profe, envelleix també-, val més fer-los que no fer-los, etc.

Tot plegat està molt bé, però la cosa fa respecte, què vols que et digui. Cosa que tampoc vol dir que m'estigui amargant la vida i que no m'ho passi bé, constato l'evidència dels fets, només.

Luis Rivera ha dit...

Jo tenía una novia que era actriu i actuaba a "En baldiri..." amb Pau Garsaball, i la Sardá que feía un papelet de noia jove, ja amb una mica d'importancia. Per amor, es podría dir, vaig recorrer tota Catalunya de "bolos", anant i tornant en l'autobus de la companya. La novia va trencar amb mi després, peró el millor regal que em va fer va ser parlar amb Garsaball per que em deixessin anar amb ells.

Luis Rivera ha dit...

Garsaball tenía quelcom que no tenía el Capri, incapaç de fugir del seu histrionisme, que avui no aguantariam, probablement. Garsabell tenía una serietat fins i tot quan feía el baldiri, que ho feía veritable. Capri imitaba a la vida reial i la caricaturitzaba a la seva mesura. Garsaball la treía de dins i la posaba a l'escena. No hi ha comparación entre l'un i l'altre: l'exit es un altre cosa.

Júlia ha dit...

Luis, em sembla que vas conèixer i tractar la creme de la creme de la transició, pel que expliques, hauràs d'escriure les teves memòries de l'època...

Garsaball era un gran actor integral, un actor tot terreny, immens, jo crec que a Anglaterra l'haurien fet 'sir' sense pensar-s'hi, però no som anglesos. Era dels millors que hem tingut, amb ironia i intel·ligència. Sovint encara veig obres i penso 'això en pau Garsaball ho hauria brodat', dignificava textos mediocres. El cinema no el va saber aprofitar però hauria pogut estar el nostre Fernán Gómez, malauradament també ens va deixar una mica prematurament.

Capri era una cosa molt diferent, una mena de Cantinflas a la catalana, representava un tipus de català i un humor molt concret, era individualista i molt particular. Era, com dius, tota una altra cosa, i no li trec cap mèrit. Avui hi ha encara aquest tipus d'humorisme, no tant monopolitzat, i crec que encara triomfaria si algú sabés trobar el to de l'època, hi ha intents, però no se n'acaben de sortir. Capri va ser una cosa molt diferent quan el guiava Sagarra amb els seus textos, però després el personatge va sobrepassar l'actor, com a persona era també molt difícil, incapaç de fer seriosament un treball actoral d'equip.

Penso que el panorama teatral ha de tenir de tot, i cadascú ha de fer el seu paper. Garsaballs i Capris. La salut d'una cultura es manifesta per aquesta diversitat, però en això, com en tantes coses, hem perdut molts punts, em sembla (admeto que pot ser una opinió subjectiva i enyoradissa).

Luis Rivera ha dit...

Julia: obviament no trec cap mérit a capri. Ara bé, adhuc el baldiri, record una interpretación de Ponç Pilat de segarra, amb Garsaball de Pilat, que era antólogica, a desgrat de fos Setmana Santa. Eixa interpretació, per a mi, era shakesperiana, absolutament. I es aixó el que em fa establir una diversitat entre els dos actors. Garsaball sempre ha estat un actor serios, fins i tot interpretanh comedia hilarant, es a dir, era un actor que no pretenía fer riure per si mateix, sino per l'interpretació. Capri, que estaba pendent de fer riure, s'interpretaba a si mateix, o a l'arquetip de lo que ell suposaba era el barceloní mitg. Entre Capri i Eugeni, una punt diferent d'histrionisme, lo que no es dolent: pero no es teatre.

I he conegit molta gent i també he viscut coses diverses, peró no pas per escriure memoriés.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Caram Júlia, tot això faràs quan et jubilis?
Espero que algún dia "pengis" algún videu al youtubeu per veure't ballar el coúntri.

Júlia ha dit...

Luis, potser no m'he explicat prou bé, però estic totalment d'acord amb tu pel que fa a la qualitat dramàtica de Garsaball, dels millors entre els millors. Es menjava totes les escenes, encara que el seu paper fos breu, certament.

Júlia ha dit...

Xiruquero, ni pensar-ho, en el ball no excel·leixo, amb penjar les meves cròniques ja en tens prou.

Luis Rivera ha dit...

Julia: ho había entés perfectament. Solsament volía asenyar diferencies entre l'actor i l'histrió, sens menyspreu per cap dels dos.

Francisco Ortiz ha dit...

Qué alegría para este lector tuyo es leerte y saber que, en fin, tendrás en adelante más tiempo para escribir más. Qué sonrisa de tan buena mañana me administras con esos versos. Gracias miles, doctora, y no deje de recetar.

Júlia ha dit...

Francisco, tener tan buenos lectores provoca mi entusiasmo grafómano y -peligro- mis excesos bloguísticos, buena semana y buenas lecturas!!!

Biblioaprenent ha dit...

Tens un Premi a Biblioaprenent

Marali ha dit...

Hola Júlia; realment som Taure totes dues i sembla que tinguem bastants coses en comú. Jo sempre he dit l'edat que tinc i no em feia res fer anys, recordo que els 40 del meu marit varen ser una bona "crisi" per ell i en canvi per mi no,però la veritat és que l'abril del 2007 quan vaig canviar de nº -60 - em va afectar més del que m'haguès pensat mai, va ser com si m'haguès tornat vella de cop. Ja ho tinc superat però, i tens raó que no és veritat allò de que un no és vell si te el cor jove. El cor i el cos envelleixen, aquest és el problema. Me'n alegro que puguis retirar-te i dedicar-te a fer el que més t'agradi. Macramé, punt de creu, jerseis de llana, ballar country, jejejeje. No t'hi veig però eh? em sembla que et dedicaràs més a llegir i escriure i gaudir de la música, teatre, o passejades a la posta de sol. No et comento res del Muntanyola perquè si que havia llegit alguna cosa però no el tinc massa present.
Bona nit

Júlia ha dit...

Benvolgut Biblioaprenent,
En el post anterior i en un comentari que t'he posat explico perquè no segueixo la cadena del premi, malgrat estar molt contenta de que hagis pensat en mi.

T'anomeno Bibliomestre, res de Biblioaprenent!!!

Júlia ha dit...

Marali, jo no crec massa en això dels horòscops, però de vegades sí que haig d'admetre que amb moltes taure tinc coincidències estranyes...

No sé a què em dedicaré, segurament a això que dius, que són les meves aficions principals: llegir, escriure i xerrar -sobretot, xerrar-.

Canviar de dècada fa un cert respecte, és una cosa psicològica, però què hi farem, prendre'ns-ho amb humor, encara que sigui amb humor 'negre'.

Gràcies per la visita i els comentaris!!!

Sani Girona Roig ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Sani Girona Roig ha dit...

Estimada i admirada Júlia,

Ja veus, tono a ser l'últim o dels últims a deixar petjada al teu post.

El teu poema és més que antològic. Et concedeixo la Creu de la Poesia Filocinematogràfica.

Així que ja veus, last but not least, creativeixerit, i rendit a la teva ploma màgica. M'alegra de veure que tens molts fans molt intel·ligents que també ho veuen així.

Bises
Sani
____________

Júlia ha dit...

Sani, al regne dels cels blogaires, els darrers seran els primers, les teves paraules m'encoratgen a continuar amb la meva poesia de vessant informal!

Bon dia i mercès pel comentari!!!