20.2.08

Tocaboires i somiatruites

Ahir per la tarda em vaig trobar, com fem un cop o dos al trimestre, amb les meves amigues Carme i Marisa, força més joves que jo i amb les quals, en broma, en broma, ja fa més de quinze anys que ens coneixem.

Vaig conèixer la Carme en un curs de didàctica de les ciències socials que jo donava a Rosa Sensat, en alguna escola d’estiu de finals dels vuitanta. S’havia endegat feia poc, a l’Hospitalet, a partir d’unes jornades, un grup de treball, també sobre la didàctica de les ciències socials, grup en el qual va col·laborar molta gent de forma puntual. A la llarga, en el de primària, vam anar quedant nosaltres tres, perquè és freqüent en moltes coses de la vida que la gent faci allò que en diuen arrencada de cavall i aturada de ruc.

De tots aquells esforços i passant per diferents vicissituds en van sortir uns materials que estaven prou bé, L’Hospitalet és escola, formats per reculls de fitxes de treball per etapes educatives, un conte, que vaig escriure jo, i fins i tot un cd amb cançons, la lletra de la majoria de les quals també era meva i fins i tot un joc de taula per a secundària i una titella per a educació infantil. A més, també es van editar uns itineraris molt ben elaborats per uns altres professors. Com a protagonistes del conte em vaig inventar uns follets, els Tocaboires, que emigraven a l’Hospitalet des dels boscos pirinencs cremats. Els follets els vaig rebatejar com a nerets, nom de flor muntanyenca, perquè així el femení nereta no sonava tan malament com folleta, que em semblava un mot susceptible de provocar somriures maliciosos a les aules. Jo somiava que aquells personatges es farien famosos i que fins i tot la tele de la ciutat endegaria una sèrie sobre el tema. Cal dir que per abaratir costos, els dibuixos del conte, excel·lents, els van fer uns alumnes de l’escola Josep Serra i Abella, (magnífica escola encara poc coneguda de la ciutat, però de gran prestigi, d’Arts Plàstiques), Adela Sendra i Javier Andrada, com a treball de fi d’estudis, per cert. Com a curiositat, mirant les dades, veig que la correcció lingüística la va fer Anna Simó, avui cèlebre pels seus afers polítics. Els materials anaven acompanyats d’una sèrie de mapes molt interessants i també molt ben editats.

Ni els materials, ni el conte, ni les cançons, tot plegat editat finalment el 1997, no van tenir, em sembla, la difusió esperada, malgrat els molts esforços que s'hi van esmerçar. Algun mestre esforçat els ha utilitzat de forma intermitent, però em temo que a moltes escoles dormen el somni de la pau abaltits en prestatges polsosos. Els materials més escolars van ser homologats per la Generalitat, de tota manera. Cal dir que les escoles, l'Hospitalet, els currículums i la societat van canviar molt, després. Va venir la famosa reforma educativa (i van...), que tantes coses havia d'arranjar i que em sembla que més aviat en va malmetre un bon feix. Els meus somnis d’immortalitat lligats als Tocaboires, que jo imaginava que serien uns pinotxos hospitalencs, uns Nils Holgersons, pel que fa a la seva fama mundial, es van esberlar lentament. Després, vaig compartir un curs amb les meves amigues a l’escola Can Bori, el primer després de quedar-me sense plaça a causa de l’inici del tancament d’aules, que en va fer perdre tres quartes parts a la ciutat on treballo, no es parla massa de tot allò, que va representar una crisi professional important per a molta gent, l’esquinçament de molts equips i il·lusions, i que es va resoldre a pedaços, amb la connivència o indiferència sindical i amb la constatació que, en l’enfonsament del vaixell, cadascú crida que se salvi qui pugui. Encara bo, ens deien, que no érem a una fàbrica i que, per tant, no anàvem al carrer. Doncs res, com deia la cançó d’Ovidi, gràcies, Déu meu.

El Can Bori també es va tancar com a escola de primària. És l’escola protagonista del conte, reflectida en els dibuixos del llibre, com també s’hi reflecteixen molts indrets de la ciutat de l’Hospitalet. Havia estat una indústria capdavantera, dedicada a la producció de seda, en temps pretèrits, i unes moreres del pati encara evoquen aquell passat. Avui hi ha una escola especial excel·lent, L’Estel, també de futur incert, amb tot això de les integracions, que s’hauria de valorar i debatre seriosament, per cert.

Ens reuníem en aquells temps a l’antic Casalet del Mestre, que era una mena de minúscula casa de pagès entranyable, amb ratolins i tot, i que ja ha desaparegut, situada pel centre del meu estimat l'Hospitalet de Llobregat. Amb la Marisa i la Carme, quan ens trobem, hem endegat el costum d'intercanviar-nos regals senzills, penjolls, cremes per la cara, mocadors del coll, llibres. Xerrem sense parar i discutim acaloradament, parlant totes tres a l’hora, i berenant, la Marisa i jo sense complexos, xocolata desfeta o un bon bocata, i la Carme, moderada, un minielquesigui amb un cafè. Ahir, per exemple, la Marisa defensava la vaga recent i nosaltres dues n’expressàvem enfervoridament la inconveniència. Mai ens hem enfadat seriosament, que jo recordi. Quan jo treballava amb elles a l'escola eren els temps dels programes del senyor Puyal, del Vostè jutja, i a l’hora del pati, fent el cafè, es debatia acaloradament el tema vigent. Quins temps, quines escoles, quina tele, per cert. De vegades hem pensat en endegar alguna altra iniciativa pedagògica, però tot ha canviat molt, la Carme va passar a secundària, jo estic a punt de jubilar-me i ara sóc especialista en nee, la Marisa era especialista d’infantil i ara torna a ser a primària, cadascuna es troba en una escola diferent, ben lluny l’una de l’altra. I la ciutat de l’Hospitalet ha canviat moltíssim i les fitxes sobre itineraris i indrets s’haurien de revisar, renovar, ampliar, mirar alguns dels materials provoca, ja, una nostàlgia inclement pels paisatges perduts. Limitarem, doncs, la nostra pedagogia, als debats innocents i abrandats davant una tassa de xocolata i a l’intercanvi d’obsequis de poc preu, però farcits d’amistat.

13 comentaris:

Manel ha dit...

A favor o en contra, la vaga de professors fa poca nosa, crec

Francesc Puigcarbó ha dit...

Una bonica història, cap Andorrai la Cerdanya dels follets en diuen "Menairons".
Parlaves d'en Puyal. Jo hi vaig participar al voste Jutja, deu fer 20 anys, puig l'Anna en tenia un. recordo que vaig guanyar 800.000 peles de les d'abans

Marali ha dit...

Que gratificant que és retrobar-se amb les amigues de sempre. És bo el costúm de quedar de tant en tant per berenar i fer petar la xerrada. Els meus fills varen anar a una escola del CEPEC Cooperativa de pares i mestres, als anys 70 no teniem escola pública, i haviem de triar, escolapis, monjes, o una privada per rics. La veritat és que jo en vaig quedar molt contenta de l'ensenyament que van rebre que no tenia res a veure en l'ensenyament que s'oferia a les altres escoles.
Salut

Júlia ha dit...

Doncs sí, Manel, se la passen pel folre, la veritat, de fet, no els fa perdre diners, més aviat guanyar-ne, amb els descomptes, així, que...

Júlia ha dit...

Apa, Francesc, perquè ja les deus haver gastat, que si no et deia que em paguessis una convidada!!! Quin programa era? Jo no me'ls perdia. Per cert, suposo que deus tenir la gravació, a veure si la penges al youtube que et volem veure!!!!!

Júlia ha dit...

Em semblava que també havia vist escrit 'minairons', suposo que deu ser segons el poble.

Júlia ha dit...

Hola, Marali, jo també els vaig portar a una del cepec, aleshores totes les altres eren en castellà i bàsicament va ser per això. La primera escola, però, una del poble-sec, va acabar malament, hi havia molta lluita política entre mestres, coses de l'època. Després van anar a Ítaca, que aleshores era del cepec, i els teus?

Francesc Puigcarbó ha dit...

no tinc la gravació, ni la vaig veure.Curiosament en aquella época que fumava dos paquest diaris de ducados,defensava no fumar. Tenia de defensors, Senillosa, El Dr. Jimenez del Hoyo i Jose Luis Balbin, i vaig conèixer al Quim que aixó es un puntasso. Ara l'estic escoltant, que avui guanyem.

tangerine dream ha dit...

Jo, sense gaire fonament -tot s'ha de dir-, mai no he llegit Baltasar Porcel perquè de petit el vaig veure entrevistat a Vostè pregunta i em va caure molt malament; des de llavors, tot i ja formar part del cànon, no he vençut mai la tírria profunda que em desperta (també sortia retratat al primer llibre de llengua catalana que vaig tenir i semblava un Messies porepotent).

Júlia ha dit...

Òndia, Francesc, quina sort, jo de vegades criticava el Puyal, fa a anys, La vida en un xip no em va convèncer tant com el Vostè jutja, però ara, veient el que ens amollen, l'enyoro, la veritat. Qui sap, potser en alguns arxius de la tele tenen còpia, però, certament, aleshores no era època encara de videos i gravacions.

Júlia ha dit...

Tangerine, això és habitual amb els personatges que són contemporanis, que de vegades no cauen bé personalment i no volem saber res de l'obra. Porcel dóna una imatge prepotent, sí, però escriu bé, encara que no tot m'agrada igual. Havia fet uns articles immensos a Destino, però ell mateix va fer una jugada una mica bruta amb tot allò de la revista.

A mi m'havia passat amb Pla, no em queia bé com a persona, la veritat és que els escritors deceben força, perquè sovint l'obra no té massa a veure amb la realitat de la persona. També passa amb d'altres professionals, però potser no es fa tan evident.

Marali ha dit...

Els meus van anar a l'escola que es deia "Cooperativa de pares i mestres Sant Esteve", lo del sant va ser perquè aquesta escola abans de ser cooperativa va ser una iniciativa d'algú de la parroquia Sant Esteve de Granollers. Fins hi tot el local era de la parroquia i quan l'escola va a passar a ser la cooperativa pagavem un lloguer. La nostra escola va acabar be, varem aconseguir un acord amb l'Ajuntament que va cedir els terrenys a la Generalitat i ens va fer una escola nova. L'escola va passar a dir-se "Salvador Espriu" i va anar força be.
Visc a L'Ametlla del Vallès fa 8 anys, però sóc de Granollers.

Júlia ha dit...

Vius a una zona molt bonica, Marali. Quins temps, aquells del cepec! Aquella també és una llarga i complexa història.