5.3.08

Antologia ceballuda




Avui, des de diferents punts de vista, llegeixo als mars i als boscos de les meves blogueries matinals reflexions aprofundides sobre la ceba i la seva simbologia. La ceba sempre ha tingut un gran contingut simbòlic, però el seu contingut alimentari és relatiu, malgrat que en èpoques magres ha estat una gran ajuda.

La ceba arrela fort, per això som -o no- ‘de la ceba’ o esdevenim poc flexibles quan tenim una ceba al cap, presenta moltes capes diferents, com els humans, encara que jo diria que més que capes formem com una estranya barrija-barreja d’aspectes diversos i contradictoris, les persones, no pas tan fàcils de separar com aquests vels de Salomè ceberos; la ceba fa plorar si no ens vénen llàgrimes als ulls, o sigui, que les llàgrimes de ceba són, de fet, una mena de llàgrimes de cocodril. Aliment habitual d’èpoques de gana, complement d’amanides, amb poders estranys (la ceba crua fa alçar la cua), fins i tot anticancerígena, (feien córrer entesos com el doctor Capó, qualitat que té també el seu habitual company, l’all) i moltes coses més, la ceba, de tels fins, de colors diversos, és una joia gastronòmica. A mi crua no m’agrada, la veritat, i l’olor forta em molesta, però no per això la bescantaré.

La ceba pel mati és or, al migdia, plata i al vespre, mata.
Qui no té un all, té una ceba.


Jo de la ceba no en sóc,
Ni tinc sòlides arrels,
Però admiro els seus nobles tels,
L’escalivo a poc a poc,
I la menjo sofregida,
I la poso a l’amanida,
I sempre en tinc, en estoc.

Va bé per al constipat,
Contra el càncer, la migranya,
També la mengen a Espanya,
En rostit o en estofat,
I apariada amb la xixina,
Àdhuc sense barretina,
Me’n plau un bon confitat...

Aspàsia Fustagueres (fragment)


La vida m'embolcalla,
adés alegre, adés esquiva,
com aquests suaus telsde ceba,
despullats dels
seus vestits fràgils d'aram,
rosats, blavosos lila
olorosos i tendres que,
ara, dreta a la cuina,
amb el ganivet tallar
gairebé no goso.

Montserrat Abelló

Cebolla,luminosa redoma,
pétalo a pétalo
se formó tu hermosura,
escamas de cristal te acrecentaron
y en el secreto de la tierra oscura
se redondeó tu vientre de rocío.

Pablo Neruda (fragment)

La cebolla es escarcha
cerrada y pobre:
escarcha de tus días y de mis noches.
Hambre y cebolla:
hielo negro y escarcha
grande y redonda.

Miguel Hernández (fragment)

Una existència no-contradictòria,
una obra reeixida, la ceba.
Dintre seu, simplement una altra
de mes petita continguda en la mes gran,
i en la següent, la subsegüent,
és a dir, una tercera i una quarta.
Una fuga cap endins, cap al moll.
Un eco que s’arranja i forma un cor.

Wislawa Szymborska (fragment)
I aquesta petita antologia, tan sols, de forma improvisada... Si del tema n'hi hauria per endegar una enciclopèdia! Visca, doncs la ceba, per molts anys, i, si pot ser, en bona companyia!!! I que les seves arrels no ens malmetin la necessària flexibilitat vital.

Traducció -més o menys- al castellà: CARACTERES OCULTOS






17 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

La tia Pura quan pelava cebes es posava una pellofa de patata al cap, deia que així no li ploraven els ulls.
Per cert, ahir la veig sentir a Catalunya Radio, recitant poemes seus amb en Joan Margarit, i dos poetes mesde noms Marc i Nuria. Montserrat Abelló no te 90 anys, te noranta primaveres i molta força encara.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Calien encara més raons per a ser de la ceba?
Molt bé!

Júlia ha dit...

Ves a saber, Francesc, això de la tia Pura, potser té una base científica i tot.

Aquestes 'joves' de noranta anys, animen la cosa, són una 'possibilitat' de futur.

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Ai, Xiruquero, el missatge subliminal és que tant es pot ser 'de la ceba' com 'no ser-ne'... O ser-ho relativament.

pere ha dit...

Jo sóc de la ceba crua, encara que no sé què passa ara: piquen força i trobo que es podreixen amb molta facilitat ;-)

Luis Rivera ha dit...

Adhuc tot el que dius, jho veig a la ceba com una cosa humil, gens vanidosa, que sempre hi es a prop.

Júlia ha dit...

Bon dia, Pere, així que crua, eh?

S'han de triar bé, n'hi ha de moltes classes, però sí que es passen aviat, i també em passa que se'm grillen molt les trumfes.

Júlia ha dit...

Bon dia, Luis, efectivament, és humil i menja d'humils, un recurs important en èpoques de gana, crec que per això ha generat tanta literatura.

Marali ha dit...

Avui dia, a la nostra cuina és imprescindible, també diuen que és diurètica i que si et veus l'aigua de bullir-la va molt be per aprimar si fas dieta. M'has aclarit molt be l'expressió "ser de la ceba". Tinc una altra expressió "te una ceba al clatell" pels ploraners.
Bonics poemes.
Bon dia

Júlia ha dit...

Efectivament, i tu que ets una bona cuinera ja ho saps de sobres, té moltes propietats. No recordava aquesta expressió, és veritat...

Arare ha dit...

i què me'n dius del xarop de ceba, per la tos?

perre, si no vols que piqui la ceba, en lloc de tallar-la amb un ganivet, l'has de "destrossar" a cops de puny (no menteixo) ja en parlarem.

petonets de ceba.

jaka ha dit...

Jo soc de la ceba tendra... sembla estrany que es pugui dir tantes coses de la ceba i a mes poetiques.

=;)

Arare ha dit...

Ostres... he dit Perre en lloc de Pere (potser que faci alguna sessió de logopèdia, hehehe)

Júlia ha dit...

Certament, Arare, la ceba és masoquista i vol canya. El xarop també, encara que jo me'n feia una mica més complicat, amb una mica de ceba, canyella, suc de taronja, romaní i mel, cinc components miraculosos. No sé si em treia la tos, però m'entretenia fent-lo i és molt bo, es posa tot en un bol i es fa bullir un moment, gran remei per a la tos i encostipats, segons m'havien dit.

Júlia ha dit...

Jaka, la ceba tendra, boníssima. Aprofito l'avinentesa per a dir-te que de vegades se'm perden els comentaris que poso al teu blog, no sé el perquè, però que sàpigues que et visito.

Júlia ha dit...

Perre de la cullerra va anarr a la processó...