10.3.08

Caòtiques reflexions post-electorals


Encara que la història no serveix, (crec jo, ep, que no vull sentar càtedra), ni per entendre el món ni per tal que les desgràcies i disbarats no es repeteixin més, hi ha aspectes del passat que poden millorar la nostra comprensió de tants fenòmens aparentment paranormals com ens encalcen. Una altra cosa és que ens interessi o no fer trontollar les nostres dèries, conviccions i dogmes, a la recerca de poca cosa més que una certa inquietud vital més gruixuda. Així contemporitzava el meu ídol Rusiñol, pel que fa als temes religiosos, segons expliquen, valia més no tocar-los, altrament se’n podia sortir massa escaldat.


Hi ha savis que diuen que encara patim del clientelisme romà, pràctica que cercava els servidors entre els coneguts i no pas entre la gent de vàlua. Una repassada als enxufes de tota mena, que proliferen com els bolets mani qui mani, ens pot donar una idea de com va la cosa. Això sense entrar a parlar de les dinasties diverses, que col·loquen quan poden fills, netes i nebodes, per l’entorn. I als del partit, és clar. Si a més, són parents i del partit, doncs apa, ja no cal fer postgraus. Fa anys, ai, innocent de mi, em pensava que tot era conseqüència del franquisme i que després tot això canviaria, i això que ja Pérez Galdós té uns fragments hilarants als Episodios Nacionales sobre les cues que es formen davant del despatx de Godoy demanant feina amb recomanacions diverses. Van canviar moltes coses, ho admeto, però aquesta de col·locar el conegut en lloc del que s’ho mereix continua gaudint de bona salut i em sembla que en tenim per anys, car la cosa s’esdevé des dels àmbits més casolans i modestos a les grans esferes dels poder diverses, convergents, divergents i ecològiques, crec. I, en això, com en tantes altres coses, ai, els catalans no som pas millors que.


Ahir vaig fer una visita cultural a un poblet que no mencionaré, per tal que algú no s’ho prengui malament. El guia, habitant del poble, ens va explicat sotto voce que el lloc havia estat molt feudal fins fa quatre dies i que això havia generat, fins i tot en els nou vinguts –darrerament ha crescut força- una mena de tendència a deixar que els poders ‘facin’. Una mena de filomunicipalisme pervers, vaja, present a molts altres indrets de la geografia nostrada i estimada. Totes les iniciatives culturals, en aquesta vileta, passen per l’ajuntament, i això, que per una banda ha propiciat obres públiques de categoria, fins i tot excessiva per al context, també ha generat un individualisme molt particular. No és l'únic cas, hi ha força poblets de mínima expressió que compten amb piscines gairebé olímpiques gràcies a la seva fidelitat a determinades causes polítiques i els barris urbans són premiats -o castigats- segons resultats, ben sovint. A la visita venia molta gent d’un poble proper que és l’altra cara de la moneda, molt més industrial, molt més viu, amb una xarxa associativa remarcable, encara que no tingui tants pavellons poliesportius desmesurats. Curiosament, alguns habitants del poble emprenedor, manifestaven una certa enveja vers aquelles construccions faraòniques a mida modesta però excessiva. I és que la dependència del poder, i l’assoliment de monumentalitats casolanes, té un cert ganxo, ens agradi o no, perquè el tribalisme vilatà també tira.



Si fins i tot en un indret geogràfic tan limitat es donen aquestes diferències, parlar de Catalunya i no pas de catalunyes, com parlar d’Espanya i no pas d’espanyes és, sempre, equívoc i fals. Jo em vaig preguntar durant anys, per exemple, perquè el poble del meu pare era i havia estat tancat, carlí, poc afeccionat a acollir forasters, mentre un indret del costat havia fet una carrera turística immensa i s’havia omplert d’hotelets, apartaments i carnisseries on venien i venen productes naturals de la terra, tan industrials com els del mercat de Sant Antoni, és clar. Tinc moltes hipòtesis, però totes són coixes i incompletes, la veritat. En resum, que no sé ben bé de què estava parlant, hores d’ara.



He constatat que al meu cosmopolita barri barceloní anaven a votar molts i moltes persones d'aspecte multicultural, ço és, immigrants; immigrants que potser porten vint anys o més pels volts de la Plaça de Catalunya, és clar. Fins i tot el segon de la taula era forani. Me n’alegro molt i molt, així ha de ser, tot s’ha de normalitzar i integrar, en el bon sentit de la paraula, que en té molts, això de la integració, i no tots tan bons com caldria. Avui, en passar de bon matí per la zona de vianants més famosa i reeixida del Poble-sec m’ha sobtat veure, en un balcó, onejant al vent, dues banderes noves de trinca, una d’espanyola i una altra de catalana. L'excés tèxtil imprevist m'ha fet pensar que potser havien traslladat l’ajuntament allà, però no, eren d’un veí. És probable que fins i tot no sigui català d’origen, qui tan alegrement i desacomplexada manifestava la seva adscripció a dues causes patriòtiques que tantes crisis han passat en les seves relacions amoroses i suposo que el que volia era manifestar la seva alegria davant dels resultats electorals.




Crec que l’èxit de la nostra Carmeta, que en principi no era santa del meu missal -i que jo no vaig votar, encara que no tinc perquè donar explicacions i, a més, puc dir una cosa i haver-ne votat una altra, que per això el vot és secret, només faltaria-, ha vingut determinat, em sembla, per aquest somriure engrescador que mostra i rumbeja. I és que de cares llargues i serioses, de pomes agres, la veritat, ja n’està molta gent fins a la trossa. Més enllà de consideracions polítiques més aprofundides, demanar l’impossible, per molt bé que quedés la frase en el seixanta-vuit, considerant que la majoria admetem que el papa poder o la mama podera –siguin els que siguin- ens treguin les castanyes del foc i ens subvencionin, és, literalment impossible. Dependre tant dels poders porta a l'estat de la qüestió actual, els poders es prenen atribucions excessives, fins i tot en aspectes privats i íntims de la nostra vida, sota l'excusa de protegir-nos. Contemplant els nens del cole m'adono que els polítics actuals només són un mirall fidel i no pas estrafet de les nostres dèries quotidianes.


14 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Qui és la "nostra" Carmeta?
Parles de les eleccions? Que jo sàpiga no hi havia Carmetes ni Laietes, ni Antonietes, ni...

pere ha dit...

Ja ho veus, Júlia, un -ei, xiruquero- que no només no es va deicxar encisar per la Carmeta, sinó que la considera invisible (a no ser que el comentari sigui en clau sobiranista).

Tot plegatun misteri que mai serem capaços de descobrir. Encara que la intervenció dels poders -i filials- en les nostres vides augmenta de manera alarmant, que no prou alarmista segons sembla; i sembla que agrada, o no demanaríem que encra fos més present, especialment en euros.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ah, ja hi caic!
La Carmeta és l'anegueta de la fotografia del post, oi?
Si en Pere no arriba a dir allò de "invisible" no m'en hagués adonat.
Home, es maca, però tampoc n'hi ha per a tant.

Francisco Ortiz ha dit...

Nunca caótica y siempre sabia, mi admirada Júlía. Intuía que hoy abordarías el tema candente, hablarías de las elecciones, de esa manera tuya que me gana siempre, tan personal, introspectiva y social a la vez, pues es enteramente una mirada, la tuya, de ojos abiertos de par en par. Prebendas, amiguismo, enchufismo, banderas: cómo veo todo lo que dices, cómo lo siento, casi, paseando por los sitios que ves, cómo no decirte, caminando imaginariamente a tu lado por algunas calles de esos pueblos: Sí, tienes razón, sí, Júlia, de nuevo la tienes. Y decirte hasta luego con la sonrisa que siempre pones en mi boca. Qué envidiable forma tienes de decirlo todo, incluso lo más duro, sin alterarte, sin dejar de ser tiernamente irónica.

Júlia ha dit...

Xiruquero,
La Carmeta és, com molt bé saps, la corneliana candidata, de cognom Chacón, catalanitzat -tot arribarà- Xacó. Jo li dic afectuosament i respectuosa, ep.

L'ànec és el símbol del votant o la votanta anònima, com jo mateixa, però condicionada a picotejar qualcun cuquet alimentari facilitat pels poders divins.

Ha quedat clar?

Júlia ha dit...

Pere, això 'teu' amb la candidata, de tota manera, em preocupa... què hi diu, na Joana?

Júlia ha dit...

Gracias, Francisco, la sonrisa es -dicen- la carcajada del inteligent, y la ironía, una defensa ante la impotencia generalizada.

Júlia ha dit...

...era 'crec' en clau sobiranista, això de la invisibilitat xaconiana per part del nostre muntanyenc més autèntic. Que jo sàpiga l'evangeli diu 'sortosos els que sense veure creuen' però no pas 'sortosos els que no veuen el que és visible, malgrat creguin en allò que pugui semblar increible' o... m'he fet un embolic. De bon rotllo, ep.

Francesc Puigcarbó ha dit...

ei, en Marc el meu net que te cinc anys, li va dir ahir als seus pares. Que votareu per la Carme?
Més aviat no,perquè ambdós són d'ERC (cada hijo una crus) i quan el nen es va assabentar que la Carme havia guanyat, estava molt content. Però es que na Maria i na Laura estaven en les mateixes, vol dir doncs que a la mainada la Carme Chacon els hi agrada. No farè cap anal·lisi del perquè, les decisions de la mainada son inescrutables.

Júlia ha dit...

La troben més jove, més riallera, i a més, està embarassada, Francesc, és com una mama de nens petits. Ai, si els nens i nenes votessin... la majoria absoluta i encara més.

Arare ha dit...

Els peperos s'hauran de començar a plantejar canviar de tàctica.Esperem que es moderin i s'acostin cap al centre. Una altra legislatura de baralles i crispacions seria realment tensa. A veure si en Sapateru, alentat per la Carmeta, ens ho posa una mica més planer, tot plegat, perquè fins ara ha estat certament dur!

De tota manera, les anàlisis que es feien ahir en tertúlies i tertulietes eren de desencant per esquerres (normal, a mi em va saber greu per Llamazares, que el veig honrat) i de certa esperança en el que ens ve al damunt, tot plegat amanit, però, pel fantasma de la crisi econòmica que encara sembla que ha d'anar a més...que sembla que encara no hem tocat fons.

Uix, se'm fa tard... bon dia, Julieta i tertulians!

Júlia ha dit...

Hola, Arare, et saluda abans d'anar al pati del cole.

Tens raó, a veure com va, jo sóc optimista informada fins on em deixen i puc i, mira, no ho veig malament del tot.

Sobre Llamazares, una bona lliçó per a 'les nostres' esquerres, tan prepotents tot sovint i que mai 'perden'.

Marali ha dit...

És una delicia llegir el teu blog Júlia. Estic d'acord amb el que diu l'Arare de que li sap greu pel Llamazares, a mi també i com molt be dius, coherent i honest.

Salut

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari Marali, és el que molts i moltes hem pensat, només cal veure la diferència amb els 'd'aquí'...cap dimissió, per variar.