23.3.08

Des de ponent (i 4)


Avui acabo aquestes quatre cròniques ponentines de contingut eclèctic. He pogut utilitzar l’ordinador però no m’he pogut passejar per la blogosfera tant com hauria volgut, a causa de la lentitud del sistema, què hi farem. També, en ocasions, no puc penjar comentaris. Res, a patir, que són quatre dies. Després de diferents intents aviso que respondré els vostres comentaris en arribar a Barcelona.


Vaig fer ahir, dissabte, la turista convencional, visitant les coves de Benifallet i fent un passeig en llagut per l’Ebre, comentat de forma excel·lent per una senyora amabilíssima que ens va dir que es deia Rosita. Com en el cas d’Albarracín, comptar amb comentaristes locals, documentats, amants dels seus paisatges, és un goig i un luxe, ja que actualment, els comentaris que hem de patir a visites turístiques diverses són una bírria, la veritat. Llàstima que al passeig fluvial ens ha tocat un d’aquests pallisses habituals en visites i conferències, un d'aquests o aquestes que sempre pregunten allò que ja saben, per tal de demostrar tot el que han llegit sobre el tema. I que no callen.


La guia turística, tan poc convencional com extraordinària, ha incidit sobretot en la duresa de la vida de fa uns anys, no pas tants, misèria i companyia i llargues hores de viatge dur pel riu per poder menjar i poca cosa més. Ahir, una veïna de Batea ens explicava també com vivien, fa anys, agricultura gairebé de subsistència, sense aigua corrent, amb el recurs de la cacera i dormint molt poc. De vegades, quan sento com ens queixem dels nostres temps o quan es menciona l’estrés i la necessitat de vacances, no puc fer-hi més, però per dins m’agafa com un estrany neguit una mica angoixant, la veritat. I el fet és que, qui més qui menys, si no és de casa bona de fa unes quantes dècades, té ben present el record de les narracions de pares i avis sobre aquelles misèries ancestrals, encara que també hi ha qui s’estima més oblidar els anys de vaques magres, cosa molt normal i comprensible.

Per cert, en la visita a les coves, a la primera de les dues que es visiten, ens explicaren que va estar habitada en èpoques diverses, la darrera, durant la guerra civil, on unes quantes persones hi van passar cent dies. No sé de quin bàndol devien ser, potser de cap i, vull pensar, que com aquells habitants del poble de la novel·la de Llamazares, es van refugiar allà dins per no haver de ser de cap dels bàndols, precisament. Si ja la guerra és, encara, un tema tan difícil en general, en aquests pobles, tan castigats pels fets i tan propers al front, la cosa encara resulta molt més problemàtica de comentar, malgrat que s’hagi assumit la lectura convencional i museística del present.

Contemplo la tele i escolto el bisbe de Pamplona, parlant dels recents casos d’eutanàsia i dient barbaritats, com ara que Jesús a la creu no va tenir cures pal·liatives i va morir amb gran dignitat. O sigui, que cal patir, encara, tan com es pugui, pel que sento. No sé si la gent li farà cas, davant seu hi ha un estol de senyores mudades, amb peineta i mantellina, al més pur estil religiós tradicional fent cara de circumstàncies. Aquest sermó navarrès em porta al cap els grans temps de la ràdio i aquelles prèdiques de Venancio Marcos, contundents i excessives, que encara es poden trobar editades, en alguna llibreria d’ocasió, per als nostàlgics de la retòrica moralista i catòlica. I és que l’església sempre ha utilitzat quan ha calgut les noves tecnologies, com ara aquestes torxes elèctriques que menciona en Pere, o els cds amb el rosari papal. Divendres, a Batea, també un mossèn recordava les set paraules del Calvari, que, per cert, són, de fet, set frases.

Temps de calamarsada i temporal, esdeveniments no pas tan estranys en primavera, tinc també molts records de dies assolellats i calorosos, seguits de freds intensos, en setmanes santes de fa anys. Per la ràdio, fa uns dies, escoltava com explicaven que s’havien queixat els empresaris turístics del nord de la pell de brau perquè l’alarmisme dels meteoròlegs havia fet minvar l’ocupació. A casa nostra també ha passat, això, en algunes ocasions. Deia el locutor, amb ironia, que el que havien de fer els hotelers era substituir els meteoròlegs i dir que faria el temps que ells voldrien que fes.

Fa un parell de dies va ser el ‘dia mundial de la poesia’. Per no endegar un altre post i seguint el vell consell de la dita castellana ‘mucho pan nunca es mal año’, incloc en aquest un poema que m’he trobat perdut per l’ordinador, i així em sumo a les celebracions poètiques adients a la diada:

Fred

Gropada amb neu bransola
els arbres que glatien,
enyorant saragates primaverals, al bosc.

Bromall als llargs camins,
lleganyes a les tendres
filagarses de sol que pengen dels aurons.

S’abillen de cristall les balmes entendrides,
on dormen dones d’aigua el son del vell hivern.

El fred garbella els somnis del pagès malfeiner,
i garfinya el camp ert la guineu, afamada.

Però un brot de farigola
escampa l’olor tendra d’altres dies
damunt la pols que enyora el temps de pluja
i encatifa amb espurnes d’ametista
el cami del Calvari, on els silencis,
desfilen habillats de natzarens.

La plenitud daurada de la lluna
es banya al riu, avui amb aigua escassa,
mentre la sínia roda, sense pressa,
presonera de l’amo dels molins.
Júlia Costa

5 comentaris:

tangerine dream ha dit...

Jo no en sabia res de la vida als rius, i, la veritat, em pensava que l'Ebre n'era un de molt més domèstic del que és en realitat, però aquest any he après una mica llegint dos llibres de Jesús Moncada i, a part de semblar-me un autor excepcional, m'ha descobert tota aquesta duresa del món laboral fluvial.

Júlia ha dit...

Bon dia, Tangerine,

Els escriptors bons donen dimensions mítiques als paisatges i a les seves parles.

El fet és que la part sud de Catalunya ha estat una gran oblidada durant anys. Ja a la dècada dels trenta va representar un gran trasbals l'edició dels llibres d'Arbó sobre el delta i les seves misèries d'aleshores, com ara Terres de l'Ebre o Camins de Nit.

Sovint s'ha oblidat que a Barcelona i a d'altres zones urbanes hi havia un quart món també i que existia allò que es va dir 'la Catalunya pobra', nom també d'un llibre editat fa anys. Sempre ens hem cregut més rics del que érem.

Luis Rivera ha dit...

Querida Julia: he leído con enorme interés y placer tus cuatro crónicas del viaje de Semana Santa. Creo, y en ello estriba a mi entender, su importancia, que no se trata de una mujer deslizndose por una mujer, sino de "un paisaje que se desliza por una mujer" y de ella fluye memoria y reflexión, a su medida y en su justa medida. Es lo que yo creo que han de ser lsas crónicas. otra cosa es la guía turística.

Luis Rivera ha dit...

Fe de erratas: he escrito "una mujer deslizándose por una mujer" que tiene un tono de evidente ambiguedad, sino de "una mujer deslizándose por un paisaje".

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari, Luis, la veritat és que els viatges i les sortides les contemplo i visc amb una mirada molt diferent de la de la meva joventut.