17.3.08

Des de ponent



Escric des d’Albarracín, bellíssim poble aragonès on no havia estat mai fins ara. Hi seré fins dijous pel matí. Sembla que se’ns fa difícil prescindir de l’ordinador i hem contractat un servei mitjançant el telèfon que va una mica lent i de vegades es menja els comentaris que vull penjar, per tant, si no els responc, és a causa d’aquests problemes, la tècnica encara no és perfecta.


Volto a ritme lent per alguns blogs i llegeixo al de Francisco Ortiz, En la aurora, una mena de demanda de consell sobre la publicació d’una novel·la que creu que val la pena i que no aconsegueix editar de forma convencional. L’accés de molta més gent a la cultura ha comportat que el nombre de persones que escriuen de forma remarcable hagi augmentat força, cosa que sembla que satura els mercats editorials, empreses al cap i a la fi que volen guanyar diners i a les quals els costa d’arriscar-se.


A tot això s’hi afegeixen els molts problemes de les petites editorials, que acostumen a acabar empassades pels grans grups, i la frustració que comporta el fet que, fins i tot en cas d’aconseguir editar alguna cosa, la difusió sigui gairebé nul·la i al cap d’uns anys t’avisin de la descatalogació inevitable que condemnarà a les tenebres els volums no venuts.

Aquests problemes els viu tothom, fins i tot autors i autores de –suposat- renom. Aconseguir vendre un llibre no vol dir fidelitzar clients, encara menys en els nostres humils mercats nacionals. Certament, en català hi ha menys competència, però també menys mercat. Som en una època d’excessos de producció en gairebé tot. La llàstima és que potser textos importants passaran sense pena ni glòria i no tindran, ni tan sols, una petita oportunitat de surar en aquest mar de paper imprès.

Avui, fent una mica de guardiola, és, fins i tot possible, autoeditar-se. Jo crec que si fa molta il·lusió veure el volum en paper cal fer-ho, de la mateixa manera que gastem diners en viatges o francesilles que ens venen de gust, encara que les paguem a terminis. Jo, encara no ho he fet, però, evidentment, no descarto el tema. Podrem col·locar alguns llibres als amics i coneguts, probablement, i, a no ser que tinguem relacions als diaris o televisions, poca cosa més. Com que hi ha tanta gent que escriu, demanar a algú que també escriu que promocioni el teu llibre comporta suposar al proïsme un alt grau de generositat i tots som humans i cadascú té prou feina per a ell.

Sorprèn i, evidentment, empipa, quan veus que es venen com l’aigua llibres que es poden considerar dolents o mediocres –encara que tot és subjectiu i relatiu, ho admeto- promocionats de forma adient. Però hi ha grans promocions que no aconsegueixen l’èxit esperat, també, i, al contrari, èxits totalment inesperats que de vegades aconsegueixen també fer morir d’èxit a base de repetir la fórmula reeixida de forma micològica. Més enllà dels escriptors mediàtics, en tot plegat també hi juga la sort i la oportunitat. I fins i tot l’atzar. No és tan sols un problema d’ara, aquest. Autors que avui admirem no van aconseguir publicar gairebé res i han passat a l’oblit del present autors que en el seu temps van ser famosos i populars.

Quan publiques el primer llibre penses de forma ingènua que tot rutllarà, ja. Res d’això. De vegades fins i tot et perjudica, no haver-lo venut bé. Fa més de deu anys, quan vaig publicar el primer, d’entrada ja et pagaven uns diners a compte de drets d’autor, es vengués o no. Les petites editorials no poden, avui, permetre’s ni això i encara gràcies que et posin alguna cosa en paper. Hi ha qui diu que l’important és escriure, publiquis o no, però, llevat d’alguns misantrops lletraferits, penso que a la majoria de persones els agrada –ens agrada- donar a conèixer el que fan, compartir-ho. I, també, al menys, veure el que han escrit editat en la forma tradicional i convencional de llibre amb tapes i índex, encara que, qui sap, potser aquest suport té els dies comptats, també.

Els blogs han donat sortida a moltes ànsies grafòmanes, literàries i periodístiques diverses. Crec que ha estat un gran invent, aquest, perquè, per moltes bestieses que hi puguem trobar, també ens ensopeguem tot sovint amb perles naturals o cultivades. Respecte a la literatura, són un mitjà de difusió important de llibres i articles. Escriure el que vols i quan vols i donar-li una certa –encara que relativa- publicitat, em sembla molt important. Per això han sortit també els detractors inevitables, que moltes vegades, en el fons, tenen una mica de por de perdre la paradeta dels encants, dels quals tornem moltes vegades desencantats.
Traducció castellana: Caracteres Ocultos

18 comentaris:

Deric ha dit...

Quanta raó que tens!
Bones vacances per Albarracín!
(jo tampoc el conec)

Arare ha dit...

I si fem una cooperativa i editem les nostres obres i anem al programa d'en Bassas i intentem fer-nos publicitat? hehehe... que fàcil!

Quanta raó que tens, com diu en Deric!

De moment jo em conformo amb els meus lectors de blog (que no són pocs i n'estic molt contenta)

Bones vacances, Julieta!

Marali ha dit...

En primer lloc, bones vacances a Albarracín, descansa, fes excursions, escriu, en fi el que et vingui de gust que per això són les vacances. Tens molta rao en aixó dels llibres i les editorials. Passa també amb la música. De vegades una bona promoció fa vendre coses mediocres. Jo vaig tenir una gran decepció en llegir "El código Da Vinci" tothom en parlava i la veritat és que el vaig trobar mediocre. En canvi "Los pilares de la Tierra" que jo ja havia llegit fa molts anys (edició barata) de cop i volta i degut a la promoció mediàtica és va tornar en un best-seller, merescut eh? aquest llibre si que és molt bo i quan el vaig llegir em va sorprendre perquè no tenia res a veure amb el que jo havia llegit d'aquest escriptor, Ken Follet, especialitzat en novel·les d'espionatge.
Fins aviat

Francesc Puigcarbó ha dit...

Que zu vaya molt bé per aquests puestus. Que no heu anat a Praga o Nova Iork com tothom?
Ai! sort que estic jo de guardia per controlar-ho tot.

Júlia ha dit...

Gràcies, Deric i bones vacances, també!!!

Júlia ha dit...

Arare, d'acord, estic segura que amb la teva simpatia i dinamisme arribaríem lluny!!! Pel que fa a mi, sóc una desgràcia comercial, però col·laboraré com administrativa, si cal.

Júlia ha dit...

Hola, Marali, bona setmana santa,
Amb el Codi da Vinci jo diria que es va fer fins i tot publicitat enganyosa, prometent el que no era, però també hi va jugar el boca-orella. Ken Follet és un gran professional, a mi no m'agraden les d'espies però no li trec mèrit. Los pilares de la tierra va ser un repte personal que es va poder permetre i que va tenir un èxit merescut, evidentment, èxit del qual han xuclat molts altres llibres.

Jo parlo de llibres però això passa en tots els àmbits professionals, cinema, música i fins i tot en gastronomia o perruqueria, 'agafa fama i fote't a jeure' deia el meu iaio.

Fins aviat!!!

Júlia ha dit...

Ai, massa lluny, Francesc, no tinc ganes de córrer tant!!!

Vigila el Vallès, que no se l'emportin i bones vacances! Si les fas, que no ho sé...

Marta Guapatú ha dit...

Hola,
Veig que heu arribat sans i estalvis a Albarracín ;-).
Petons i que vagi molt bé el viatge!

Júlia ha dit...

Hola, Martaguapatú, ara t'escric personalment.

Sani Girona Roig ha dit...

Júlia,
Hem d'estudiar la manera de vendre els llibres que mereixen ser coneguts.
Cal una mica d'estratègia, que és en tot la mare de totes les guerres i jo tinc idees (sic) bones idees (em penso) però caldria implementar-ne alguna entre uns quants per veure si són bones de veritat o només m'ho sembla ;-)

Sé on s'ha d'anar a vendre i com vendre. Jo em comprometo a fer de d'una de les teves novel·les un supervendes...

Una de les bones idees (en tinc d'altres) ja la regalo a qui la vulgui agafar: consisteix a vendre lots: novel·la, ampolla de cava o d'aigua sense gas de muntanya de més de 2500 metres i un afrodisiac a triar i gairebé et diria que yambé amb un CD de tangos o de sarsueles.

Ah ! amb data de reunió per parlar-ne al cap de tres mesos ...
Cita que s'aprofita per col·locar una nova novel·la amb un nou lot.

Algú dirà : 3 mesos! Bé donc si,
estudis recents de la Universitat de Standford demostren que cal deixar pair les emocions fortes entre 60 i 90 dies...
I és també el temps que cal que passi perquè apareguin ganes de "més llibre i més lot". Tu ja m'entens ...

Es tracta de no matar ningú, sinó, al revés, d'allargar plaers i vides plenes.

Jo aniré fent el mapa (amb GPS i Google) i només ens caldrà fer l'itinerari i el calendari.

Records al teu marit de part del Sani. I pregunta-li si li sembla bé participar en el negoci.

Una abraçada als dos.

Francisco Ortiz ha dit...

¿Hay demasiados textos? No. El arte es sumar. ¿Hay demasiados escritores? No. Nadie sobra, todos podemos aportar nuestro granito de arena. ¿Se pueden publicar libros en papel? Pocos, y llegan a las manos que deciden por caminos no siempre confesables. ¿Todo es negocio? Era parte de la pregunta que yo hacía: somos blogueros todos, leemos blogs y leemos en papel, así que ¿ha llegado el momento de apostar sólo por la edición digital, por los que nos leen y nos apoyan? Publicar en una editorial pequeña lleva a la desaparición del libro no ya al mes o los dos meses -como ocurre al publicar con una editorial grande-, sino incluso antes, pues soy amigo de algunos libreros y sé que no pueden apostar por las editoriales pequeñas dada la avalancha de títulos de las grandes, que son las que les dan de comer. Los libros de los pequeños editores no llegan en muchos casos a las librerías, se quedan en los almacenes de los distribuidores. Así de duro y crudo el asunto. Autoeditar es tener mucha fe, una fe casi suicida o una fe del que no espera nada, salvo ver su libro impreso. ¿Qué queda? Ebook y algo como lulu.com y semejantes. No sé por qué lado tiraré. No sé si hacerle caso al amigo Javier Ruiz y editar la novela en un blog o en lulu o como ebook fácilmente descargable. Pero algo tendré que hacer. Si escribes una novela y la dejas que se pudra en un cajón eres un dejado. A lo hecho, pecho. Escribimos para que nos lean, no nos engañemos. Hay que atreverse, errar, y seguir. Un abrazo.

Luis Rivera ha dit...

Julia: escriure es una cosa. Exit es una relativitat. Peri qui escriu per vendre es una ciestió de xifres. Per qui escriu per vocación es que una persona, a travers del blog, arribi al texte i digui que l'hi agrada.

altre cosa son les esperançes posades en escriure i guanyarse la vida.

Per cert, jo fa tres anys que tinc un exit inesperat en el meu blog: unes trente persones em llegeixen. No sabría que dir.

josepmanel ha dit...

És cert, s’escriu molt, moltíssim. I, precisament per això, penses si hi haurà ningú interessat pel producte del teu desfici...

Júlia ha dit...

Sani, veig que tens moltes idees, el que passa és que, si a més d'autoeditar-me haig de regalar xampany em costarà 'la torta un pan', Ja meditaré sobre el tema, bones vacances!!!

Júlia ha dit...

Totalmente de acuerdo en tus planteamientos, Francisco. Admito sin embargo mi dejadez en eso de dejar novelas por los cajones esperando mejores tiempos. Ahora, por lo menos, existe el recurso digital. Y pienso lo mismo, con raras excepciones, que también existen, escribimos para que nos lean. Felices días de vacaciones!

Júlia ha dit...

Luis, tienes razón y también para mi que trenta y tantas personas lean lo que escribo en mi blog es un gran éxito.

Sin embargo, todos tenemos nuestra vanidad, incluso monetaria, y en ocasiones no he podido dejar de pensar en clave materialista: si fuese un best seller tendría dinerito para...

Lo cual no quiere decir nada más que eso, no tiene nada que ver con calidad literaria ni con felicidad.

Júlia ha dit...

Josepmanel, tens raó, encara que sempre tens l'esperança en fer alguna cosa diferent i de valor qualitatiu alt, els humans i humanes ens movem entre la vanitat de voler ser singulars i el gregarisme de diluir-nos entre el grup sense soroll.