29.3.08

Optimisme relatiu i pàgines viscudes

Potser pel contingut relativament melangiós d’alguns posts, com l’anterior, pugui semblar nostàlgica i potser en ocasions no hi puc fer menys perquè, evidentment, els anys passen i la joventut no torna. La veritat és, però, que, en general, acostumo a valorar molt positivament el present que ens acull, quan intento mirar-lo des de fora, sense connotacions passionals i amb algunes espurnes d’ironia.

I precisament meditant sobre el tema, llegeixo aquesta frase a una crònica de Gabriel Jaraba, després d’un viatge a Itàlia, i és que quan se surt per aquests móns de Déu és quan més podem fer comparacions, sempre odioses però sempre necessàries:

Verdaderamente, no somos conscientes de lo que somos ni de lo que tenemos, y mucho menos, de que vivimos estupendamente en un país tremendamente vivo y prometedor, a pesar de todos los pesares que hayan de pesar.

De vegades contemplo les aules de la meva escola, amb un tant per cent d’immigració sostenible, i m’agafa una estranya emoció continguda. Que nois i noies de tot el món i de tots colors convisquin i aprenguin en aquesta nostra escola d’avui, que sóc la primera en criticar quan cal pels molts excessos pseudo-pedagògics que hem entomat, i que tinguin, encara que sigui amb limitacions diverses, allò que abans en dèiem igualtat d’oportunitats, és un goig. Que ahir estiguessin de forma reeixida, a informàtica, completant amb èxit frases tan excitants com això són figues d'un altre paner, és qui talla el bacallà, s'ha girat la truita, ell remena les cireres, em va provocar un atac d'eufòria lingüística inefable. Que el senyor Montilla hagi arribat a president, encara que no agradi a molta gent, és també un factor important de normalitat i possibilitats diverses. Hi havia persones molt brillants a la política de la transició, però semblava que tots fossin parents i cunyats, estiuejants a l'Empordà i de la Diagonal cap amunt, la veritat. Està molt bé ser més llest que la gana, però millor no passar-ne, de gana.

He tingut a casa i he portat aquests dies a voltar per la ciutat uns parents de França, ja que el fill d’uns d’ells tocava al Conservatori ahir, amb l’orquestra del Conservatori de Toulouse (un concert magnífic, per cert), i m’he mirat la ciutat i els barris amb una mirada una mica externa i turística, i m’he sentit orgullosa de coses que, en la vida quotidiana, no valoro: la rapidesa de metros i autobusos, la netedat d’alguns carrers –no tots, és clar-, l’eficàcia que va permetre que els arreglessin ràpidament un problema amb els pneumàtics del cotxe, la qualitat i preu dels restaurants normals, d’aquests que no surten al diari, l’ambient crepuscular i nocturn de la ciutat, animat i sorollós, fins i tot el nombre de persones que omplien a vessar la sala de concerts.

Només ens cal mirar fotografies de fa vint, trenta anys, per comprovar com érem i on estàvem i veure on hem arribat de forma accelerada. L’altre dia vaig mirar als 30 minuts un reportatge sobre Obama. Sense entrar en consideracions qualitatives ni polítiques, vaig entendre que la gent s’entusiasmés amb un discus que incideix molt més en tot allò que uneix que no pas en allò que separa. Si per la pell de brau sorgís algú amb tanta grapa jo crec que s’animaria molt el panorama i que l’autoestima començaria a brollar com cal, però encara arrosseguem molt passat tràgic i portem molta llana al clatell. I també tenim molts prejudicis, sobretot pel que fa a això de la igualtat d’oportunitats.

De vegades, costa d’admetre que el pobre desgraciat acabat d'aterrar pot arribar més amunt que nosaltres. Quan jo era petita sovint escoltava comentaris sobre els immigrants hispànics d’aleshores, venen amb una mà al davant i una altra al darrere i mira, ja s’han comprat dos pisos, com que mengen qualsevol cosa, com que es fiquen tots a casa del parent. Recordo també la frustració que representava en algunes famílies que el fill de la dona de fer feines fes més carrera que el propi, per exemple. Fa uns dies a l’escola, un autòcton, que, per cert, no és mal nano, va insultar de mala manera un nen magribí, a causa d’un incident futbolístic sense importància. De moro-de-mierda-vete-a-tu-tierra, en amunt, tot el que volgueu. No patiu, ja vam moure tot el que calia moure per tallar la cosa, però em va sobtar la reacció, ja que semblava que no hi havia problemes amb aquestes qüestions, fins ara. I el noi en qüestió és pacífic i força discret, encara que en aquell moment es va encendre, com és natural.

La tutora m’ho explica, i ho entenc. El nostre Soleiman va arribar fa cinc anys anys i no sabia llegir, ni escriure, ni parlar castellà ni català. Va costar, que tirés endavant. A més, no hi veia bé. Pertany a una família humil, que te d’altres prioritats que no pas les escolars, de moment; al final vam aconseguir les ulleres. Ara fa un parell d’anys que, com diu la tutora de forma molt gràfica, ha florit, fins al punt que treu unes notes boníssimes, més que molts dels de tota la vida i això ha desvetllat els dimonis de la gelosia, que són molt i molt perillosos. I encara bo que no és dels que té un gran èxit amb el sexe femení, que aquest és un altre tema punyent. Mentre era el nen pobret a qui calia ajudar, tot anava bé, però, ai, les coses canvien i així s’han d’admetre. Què passarà, si arriba a President de la Generalitat?

Cal dir que a l’escola aquesta mena d’insults tenen el mateix nivell d’importància –de poca importància- que d’altres com ara orejones, te cae el moco o gordo asqueroso. Les nenes tenen sistemes més subtils de fer la punyeta: estás un poco gorda, vaya pelo llevas... (sí, sí, fem immersió, però la realitat social de l’entorn és aquesta, què voleu). Una amiga em deia una vegada que a l’escola et feien molt més mal els companys i companyes que no pas els professors. No és que els grans siguem com els nens, és que els nens -i les nenes- són com els adults -i les adultes-. I em sembla que les bones figues dels remots paners remenaran les cireres i tallaran el bacallà, perquè ja fa molt de temps que s'ha girat la truita.

19 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Qualsevol temps passat, fou pitjor.
Una visió amable de Barcelonan i el país, pero no gaire allunyada de la realitat. I és que els catalans realment en som de rars, ens passem el sant dia queixant-no's de tot i ballestrejant contra tot i mai estem contents amb res.
Catalunya es un bon lloc on viure, nomes cal sortir pel món per adonar-se'n.

Júlia ha dit...

Es veritat, però de vegades cal seure a reflexionar sobre el tema, per tal d'adonar-nos de la realitat. I el present sempre costa més de valorar, per la manca de perspectiva.

Unknown ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Unknown ha dit...

Estimada Júlia,

M'encanta que treguis tots aquests temes tan punyents i els toquis amb la teva delicadesa i encert infinits.

Estic molt d'acord amb el que dius sobre Barak Obama. Jo també vaig veure el programa del 30 minuts i em va quedar clar que és un fenòmen nou, sobre tot ara que els EEUU no passen pel seu millor moment econòmic ni psicològic.
Després de Vietnam, després de
l' 11 S i ara en els temps de l'Irak i l'Afganistan ...no m'estranya que molts milions de nordamericans vegin en Obama una esperança.

De fet a mi no em desagradaria veure un tàndem amb Hillary Clinton pel que representaria de progrés en els referents polítics, però em temo molt que no anirà com a mi m'agradaria...
El que no dubto és que els nordamericans votaran Obama i no McCain, perquè no es poden permetre anar encara pitjor del que van ara.
Només els desitjo que no s'equivoquin a l'hora de triar president per a quatre o 8 anys, perquè l'efecte papallona ara ja no ens ve d'Àsia, sinó de tot arreu: del nord, dels sud, de l'est i de l'oest.
La ciutat global és molt més petita del que semblava, I el més mínim pet, a qualsevol barri, fa tremolar la ciutat sencera. Va quedar demostrat que un cop de Bush i una Aznarada podein fer més mal que l'escalfament global
del planeta.

Júlia ha dit...

Hola, Sani,
Jo no entraré en si és bo o dolent, això no se sap moltes vegades fins que estan 'en acció', encara que es pugui 'sospitar'. El que sí és cert és que resulta carismàtic i que això d'apel·lar a la unitat americana més enllà d'origen, raça, emigració i la resta és bonic i té ganxo. De vegades el carisma dels predicadors també és un perill, és clar, hi ha casos de tots els colors. Aquí em sembla que darrerament anem més per anar dividint i esmicolant que no pas per unir en ideals comuns, vegis Catalunya i la resta d'Espanya. Jo és que encara tinc fe en un projecte hispànic integrador -encara que això d'integrar també pot ser relliscós i de la integració a l'integrisme hi ha un sot espinós-, plural, respectuós i tota la resta, que vols que et digui, ja sé que no corren bons temps per això, però em sembla que molta gent de bona fe s'hi apuntaria.

Anònim ha dit...

un autòcton, que, per cert, no és mal nano, va insultar de mala manera un nen magribí, a causa d’un incident futbolístic sense importància. De moro-de-mierda-vete-a-tu-tierra, en amunt, tot el que volgueu.

Potser caldria una redefinició d'allò que és ser bon o mal nano...

:|

Júlia ha dit...

Renton, no sé si t'has llegit tota la història, són nens, diuen disbarats; a l'escola, on porto més de trenta anys he sentit coses més grosses que això en discussions infantils i adolescents, i insisteixo en què era un bon nano que va reflexionar i demanar perdó i et diré que tornen a ser amics. O tu eres un sant, al cole?

Quan algú s'enfada, sovint diu a l'altre allò que més ràbia sap que li farà, és molt vell això. Avui toca això, i abans xarnego, o bord, o fill de... o el que vulguis.

He vist gent molt educada i ben parlada i de societats contra el racisme i molt d'esquerres fent coses molt injustes i 'dolentes' a la gent. Una cosa és el que es diu, sobretot en moments d'ira, i l'altre el que es fa cada dia.

Les coses són complexes i polièdriques.

Quan vaig començar a treballar l'insult més gran, en l'ambient escolar on em movia era 'cagar-se en els morts d'un', per exemple.

No crec que faci falta redefinir res, la veritat.

Francisco Ortiz ha dit...

Señalas cosas que están ahí, que no pueden dejar de verse- acaso sí de reconocerse-, y eso llena de una fuerza muy reconocible tus textos, tu aliento creativo y nostálgico, pero de nostalgia buena, no la que se queda en la vana contemplación y el quietismo, sino la revisionista. En cuanto a este texto, la verdad, creo que nadie debería de dejar de alegrarse de ver cómo prospera el que nada tuvo, el que no tenía más que sus manos para trabajar. No se alegra el que no se ve más que a sí mismo.

Gabriel Jaraba ha dit...

Sembrar pessimisme i desànim és una estratègia pensada i planificada per la nova dreta no liberal. Apresa a la fundació de Gian Franco Fini, veterà líder neofeixista, format amb els antics activistes de les trames negres. La nova dreta espanyola la utilitza per foragitar els moderats i desanimar els indecisos, i apropiar-se de l'acció política. Per aquest motiu l'optimisme és un imperatiu polític i ètic. Atenció, doncs, a la temptació del "català emprenyat".

Deric ha dit...

Passa com tot: no ens adonem del que tenim fins que ho perdem o ve algú de fora i ens ho fa veure.

Marali ha dit...

¡Ho has descrit tant be! que tan sols hi puc afegir que tens tota la raó, no ens adonem de com n'estem de be fins que no podem fer una comparació, el dia a dia ens perd i ens porta a criticar i no veure les coses bones. Molts europeus voldrien viure com vivim nosaltres, tenim una Barcelona que cada vegada és més bonica, més cuidada, on hi pots trobar de tot i a banda de les ciutats, encara som dels que ens podem permetre (els que treballem) anar a fer el cafè o la cervesa al bar o anar a un restaurant de tant en tant i agafar el cotxe el diumenge per sortir a fora tot el dia.
I pel que fa als insults entre amics en una escola, en certa manera són normals, tots ho hem fet i ho hem sentit, canvien les paraules però quan hi ha ràbia per alguna cosa surt precisament allò que saps que pot fer més mal. Però com molt be dius, no deixen de ser criatures i tornen a ser amics al rato.
El que em preocupa més és la creixent intolerancia d'alguns sectors, ja ho saps.
Ostres, com m'he allargat, perdona Júlia.
Fins una altra vegada.

Júlia ha dit...

Gracias Francisco, así debería ser, pero alegrarse con los éxitos de los demás, sobre todo si son de una capa social que suponemos 'inferior' no es fácil, el miedo 'a los otros' siempre es un peligro para la convivencia.

Júlia ha dit...

Tens raó, Gabriel, però em temo que això del 'català emprenyat' ja ha anat una mica massa lluny, esperem que l'optimisme social floreixi amb la primavera.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Deric, estem massa instal·lats en la queixa permanent, els humans ´som uns eterns insatisfets, potser per una banda es la forma d'avançar, però també cal una certa perspectiva.

Júlia ha dit...

Allarga't el que vulguis, Marali, és un plaer llegir els teus comentaris.

Jo sóc molt crítica amb coses com ara els paisatges urbans que es perden de forma gratuïta, sempre esperes més del que aconsegueixes, a nivell social i personal, però, com he dit, cal de vegades prendre un cert distanciament i intentar ser objectius i recordar d'on venim.

Anònim ha dit...

Júlia, he vist que a l'eMule hi ha penjades algunes cançpns de la Carmelitat Aubert, incloent-hi l'anunci de Cocaína en flor.

Júlia ha dit...

Hola, Tangerine,
moltes gràcies, així que tingui una estona remeno per allà. L'anunci ja el vaig sentir a través de no sé quina web per on vaig voltar, per cert. Allò eren anuncis i no el que fan ara, he, he.

Bon dilluns!!!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Em sembla una encertada, a més de bonica, exposició.
Però m'ho temia, sí Júlia, en aquesta tertúlia havia de sortir alguna cosa semblant.
Aquesta vegada, de la sempre interessant ploma d'en Gabriel Jaraba que ens prevé del català emprenyat. Si ens trepitgen l'ull de poll no ens hem pas d'emprenyar, que li fariem el joc a la dreta.
Hem de dir, com en la cançó de l'enyorat Ovidi Montllor, "gràcies senyor!"

Júlia ha dit...

Intueixo, Xiruquero, que reivindiques el 'català emprenyat'?

Jo crec que cal recuperar el català 'pràctic'. Ja sé que la Carmeta no és sant de la teva capella, però... i 'la Catalunya optimista'????