7.3.08

Tot el camp és un clam i una llauna de sardines

Fa temps que el gran carnaval del present ha reeixit en un tema estrella: l’oferta cultural –o el que sigui- diversa i variada, per a grans i petits, vells i joves.

El meu pare, que era molt savi, amb aquesta saviesa que es conforma i solidifica amb els anys, quan anava a voltar per Montjuïc durant les seves estones de lleure jubilat, sovint em comentava, talment com si em renyés, després de contemplar els ramats de nens, nenes, nois i noies, conduïts per esforçats i sofridors pastors pedagògics:

-Quan feu classe?

Uns amics nostres portaven els fills a una escola cepequera moderníssima, atapeïda d’activitats d’aquest tipus. El noi no anava massa bé i sovint els deien que a casa el fessin, per exemple, estudiar, acabar els deures. Molts treballs i activitats precisaven del suport familiar.

-Jo ja els portaré als museus, d’excursió i de colònies, però que ells li ensenyin a multiplicar i fer problemes!!! –recordo que ens deia, de forma irònica. Va acabar per canviar-lo a una escola més convencional, més carca, segons els experts, malmeses les seves conviccions educatives paterno-juvenils en l’ensenyament anomenat, de forma equívoca i perversa, actiu.

Avui sembla que les escoles i també les famílies identifiquen, en molts casos, qualitat amb gresca d’aquest tipus, fer colònies, sortides, tallers, anar al teiatru... Una anàlisi aprofundida de tota aquesta oferta, una anàlisi seriosa, és clar, espantaria, per la poca qualitat intrínseca del que es fa i de les grans diferències entre la propaganda i la realitat. Una escola sense sortides de tot tipus és identificada com a fatxa, conservadora i coses més lletges. El de menys, en el fons, és el que passa a les aules, si es ven bé el producte, com passa en política i en molts àmbits de tota mena, doncs, tira que te va. Això passa també amb els profes, he vist gent treballadora, esforçada, mal vista pels pares i pels companys, mentre que vividors brillants i una mica fantasmes gaudien d'una consideració surrealista. Suposo que passa, en general, a totes les feines, tan sols cal mirar la tele una mica cada dia per constatar la realitat.

En això de la venda del producte, contents i enganyats. Les escoles privades encara venen millor, i la imatge s’identifica amb la qualitat. El que la gent tria majoritàriament deu ser més bo, es pensa. Els pobres, molts, en el fons aspiren a ser com els rics, no pas a ser millors moralment. En això de la concertada i la privada, s’oblida que pesen molt els prejudicis socials, i, també, el fet de poder oferir tota l’etapa obligatòria al mateix recinte, discriminació damunt la qual no sento que es protesti massa, més que no pas la qualitat, concepte eteri i poc concret. Sé del cert, per exemple, que, mentre a la meva escola tenim una bona oferta de suport, de reforços i atenció psicopedagògica, moltes privades amb gabinets fantasmes sobre el tema no disposen d’aquests recursos, però això és igual perquè els números i les audiències canten. Els mestres som sifanofà pertot, o sigui, que n’hi ha de molt bons –una minoria-, bons, mediocres, normalets, dolents I dolentíssims –una minoria, també-. Allò de la campana del Gauss, vaja. Com a tot arreu.

Les reflexions educatives del dia d’avui em vénen inspirades per una horrible visita que vam fer ahir, al Camp del Barça. Hi havia anat fa anys i havia estat força bé, pel que són, en general, aquest tipus de visites. Un monitor ens havia atès, havia fet explicacions als nens i nenes i vam tenir sort, perquè això dels monitors també depèn de la sort. Ahir ens vam limitar a anar passant per circuits tancats, vigilats per esforçats segurates, molts dels quals senyores interculturals contentes de tenir feina, immersos en un marasme de gent, (infants, joves estrangers amb els profes, matrimonis jubilats també foranis i autoctons en dia de lleure...). No vam perdre cap nen perquè, afortunadament, els nens són molt més llestos i autònoms del que se’ls suposa avui dia. Tot era, com diríem vulgarment, molt cutre. El museu està bé, però com que no et podies gairebé aturar ni res i hi havia tanta gent, doncs... La situació hauria resultat hilarant en una pel·lícula espanyola, d’aquelles típiques i tòpiques, la veritat, o en el context del que avui es titlla d'almodovarià. No ni ha al recinte cap espai adient als infants, com ara un petit parc on esbaravar-se posteriorment.

Això de les audiències ha arribat a aquests indrets, tan visitats. Tots volen tenir més visitants que la Sagrada Família, estrella mediàtica del sector. He anat durant diversos cursos a l’Aquàrium i la cosa està també desbordada, jo diria que cada vegada hi ha més escoles i més gent. Números canten i la pela és la pela, què hi farem. Per què els hi portem? Jo no mano en el tema I si declaro davant de notari que no vull fer ni sortides ni colònies segurament em miraran malament, aquesta vella profe carca, aviat es jubila, què en farem? Totes aquestes sortides comporten riscos innecessaris i, si no es tracta d’infants necessitats, que no tenen altres possibilitats, cosa que avui no és així, em sembla, amb poques excepcions, doncs no cal anar amb el lliri a la mà, la veritat. Entre altres coses, perquè el lliri és de plàstic, també, una enganyifa com tantes altres. No entenc perquè perdem més temps fent reunions per programar sortides i carnavals que no pas per altres temes més seriosament escolars. Sobre la burocràcia i l'excés de projectes rimbombants, més o menys obligatoris que no serveixen absolutament per a res, ho deixo per a una altra ocasió.

La veritat és que els nens i nenes s’ho van passar molt bé, afortunadament, perquè això del futbol és una cosa gairebé sagrada, miraculosa, perquè feien gresca i perquè van veure –crec- de lluny, el Messi. I si no el van veure, se'l van imaginar. En tindran un bon record, que els anys embellirà: ai, aquelles escoles, ens duien fins i tot al Camp del Barça, les senyus eren simpàtiques i sacrificades, que bé ens ho passaven, no com ara, fins i tot plovia i nevava més, aleshores feia més fred... potser pensaran. El temps tot ho transforma i millora, com dic sempre, amb excepció del nostre aspecte. Una escena que em va colpir va ser veure'ls acaronar divertits, en passar, els atributs sexuals d'un atleta de bronze, tal i com els antics habitants d'Empúries o Pompeia tenien per costum, aquests instants màgics ja paguen la pena, de vegades.


Fa molts anys, quan érem més creients, I anàvem a missa de forma generalitzada, recordo haver llegit un reportatge sobre algú que es va entretenir a gravar els sermons dominicals dels capellans, constatant l’evidència: la majoria eren d’una pobresa doctrinal i retòrica preocupant. Si avui féssim una anàlisi de tota aquesta oferta paraescolar, i, em temo, de l’oferta cultural per a adults, si analitzéssim el contingut de les visites comentades, dels ‘tallers’ que de tallers no en tenen res, de les colònies prefabricades i de moltes coses més suposadament educatives, per a xics i grans, em temo que tindríem un bon ensurt. Però, res, divertim-nos fins a morir i pensem que, al capdavall, tot plegat genera un gran nombre de llocs de treball, cosa que sempre va bé i que contribueix a la pau social, segons m’expliquen. Què farien els teatres, els museus, les cases de colònies i fins i tot l’Imserso, si la cosa no rutllés?

11 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Solament tres coses: plas, plas, plas.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Ah!pero la mainada es du a l'escola per aprendre?

Arare ha dit...

Penso que estem fent del món en què vivim, un gran parc temàtic.

tangerine dream ha dit...

Crec que els nens realment agraeixen aquestes sortides, independentment que siguin enriquidores des del nostre punt de vista. Hi ha nanos de fora de Barcelona ciutat que es passen fins mesos sense sortir de Cornellà, Sant Andreu de la Barca o Molins de Rei, tot i ser localitats properes a la ciutat; com a molt, el cap de setmana es desplacen a algun centre comercial de la comarca. Per ells és molt bo, si no se n'abusa, ni que sigui una o dues sortidetes trimestrals.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tens raó en el que dius. I el pare aquest que deia que a passeig ja els hi portaria ell, més raó que un sant.
I si no els hi porta, mala sort: és el seu fill i la seva responsabilitat, no la dels mestres. Els mestres no han de fer de pare-pedaç, em sembla a mí.
Això de la cultura de l'esforç -que més dora que tard s'haurà de recuperar- fa mandra, perquè resulta que tenim "tots els drets" i, per descomptat, poques obligacions.
Tots plegats.

Júlia ha dit...

Gràcies, Gregorio, tu em comprens, pedagògicament parlant!!!

Júlia ha dit...

Francesc, actualment penso que no, encara que jo així ho creia en la meva cada dia més llunyana joventut pedagògica.

Júlia ha dit...

Doncs sí Arare, un gran parc temàtic amb moltes atraccions diverses, em temo que el parc temàtic acabarà per ser més real que no pas la realitat.

Sempre ens quedaran els blogs... de moment.

Júlia ha dit...

Tangerine, això pensava jo, però cada vegada em sembla tot més relatiu i en aquest cas he intentat fer una mica d'advocada del diable.

Les visites s'han de valorar molt bé, anar lligades al que es fa a l'escola, 'avaluar-les' després -ara que està tan de moda l'avaluació i moltes coses més que no es fan, crec.

Té sentit portar els nens a l'Aquàrium i que no coneguin un peix de la peixateria de la cantonada? Oirtar els de Cornellà a l'Aquàrium i que no coneguin, per exemple, el petit museu local, cosa que avui sol passar, també?

Sobre les colònies, hi ha esplais i altres llocs, no tot s'ha de fer 'amb l'escola'.

No dubto que els nens i nenes s'ho passen bé, a mi em treien a Montjuïc i xalava, i potser això paga la pena. De tota manera hi ha una sobrevaloració de 'la sortida' com també del 'viatge' en general que jo trobo una mica perversa.

I, sobretot, que 'més sortides' no vol dir 'més qualitat', depèn de les sortides, del lligam d'aquestes amb el que es fa a l'aula, de la preparació i de moltes coses més.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Xiruquero, els pares han delegat a l'escola tota mena de coses, entre les quals aquesta de dur els infants a pasturar. I no em refereixo tant a famílies mancades de recursos, que han de treballar molt i tot això, que tindria una explicació, sinó a les de classe mitjaneta.

L'escola ha d'ensenyar a llegir, escriure, comptar i pensar. Si fa més coses, cal tenir clar que són 'de més a més'.

Júlia ha dit...

Per cert 'llegir i escriure' no vol dir insistir de forma surrealista en la síl·laba tònica, l'accentuació, els possessius, o els pronoms febles, al menys a primària, sinó en 'llegir i escriure'. De la mateixa manera que comptar no vol dir fer multiplicacions i/o divisions quilomètriques o restes portant de formes exòtiques.