22.4.08

Cançons recuperades




En en el magnífic programa que vaig mencionar fa algun temps, Voces con Swing, de ràdio Nacional (d’Espanya), vaig escoltar fa uns dies, en el programa del 13 d'abril –en diferit, per l’ordinador- un famós corrido mexicà dedicat a la malaguanyada República. Poca cosa en sabia jo, de la història d'aquesta cançó, però el fet és que havia escoltat la meva mare, més d'una vegada, cantar-ne les primeres estrofes.

La meva mare, que darrerament sortia molt poc, copiava en llibretes que ens demanava -i que, suposo, li agradava estrenar, doncs moltes no estan plenes del tot-, amb aquella cal·ligrafia perfecta i acurada de la gent gran, poemes, articles de diari, escrits que li cridaven l’atenció i de vegades, quan vivia el meu pare, també es posaven deures, llargues multiplicacions o divisions a l’estil antic i tradicional, per tenir el cap clar, em deien.

Entre poema i poema, en ocasions, hi amollava la mama algun record personal, l’aniversari d’algun fet familiar, la constatació d’alguna mort, records, coses molt diverses, que anem espigolant aquí i allà. En un d’aquests escrits, que, casualment o per misteris atzarosos vaig trobar diumenge, fa referència a aquesta cançó que, explica, escoltava de petita sovint, pels carrers del Raval, a uns musics ambulants, algun dels quals era cec.

Jo no sabia d’on havia sortit la cançó i ella potser tampoc. Pel to que hi donava la meva mare més aviat vaig pensar sempre que era una mena de cuplet, més que no pas una cançó mexicana. El fet és que avui sé que aquest corrido era de Guty Cárdenas, un molt bon cantant mexicà que va morir abans dels trenta anys, en una baralla a trets al seu país, mai no aclarida del tot. Hi ha qui diu que va ser una discussió política, d’altres, que fou a causa d’alguna senyora. Testimonis de l’època van admetre que ell havia disparat primer, però tot plegat resta embolcallat dels molts misteris que embolcallen les morts violentes de persones joves i prometedores.

Cárdenas va morir el 1932. El seu corrido és ple de la il·lusió dels primers temps republicans, fins i tot el rei hi és tractat amb respecte. La seva mort sembla, avui, una mena de mala premonició de les maltempsades que havien de venir. Per algun raconet d'internet es pot trobar la lletra del corrido, però per donar més facilitats als nostàlgics encuriosits, la copio al blog:

A contarles vengo la última noticia/ que del mundo entero la atención merece/
Hoy la vieja España es republicana/ ya no es monarca don Alfonso XIII.

Después del gran triunfo de las elecciones/ y por el camino de la acción civil/
Los republicanos, que ya eran legiones/ tumbaron el trono el 14 de abril.

España, españa, tu valentía
La monarquía, ya destruyó.
España, España, tu vieja historia
Tiene otra gloria, por tu valor.

Sin haber desorden, sin algarabía/ cuando en el destino se llegó la hora/
En la paz completa, a la monarquía/ derrotó con votos Alcalá Zamora./

Cuando la derrota era irremediable/ dicen que el monarca dijo a Romanones:
-La paz de la patria es lo indispensable/ me voy al destierro con mis tradiciones.

España, españa, tu valentía
La monarquía, ya destruyó.
España, España, tu vieja historia
Tiene otra gloria, por tu valor.


Y gallardamente, se fue don Alfonso/ aceptando el fallo de la democracia/
Y por toda España se cantó un responso/ como funerales de la aristocracia.

Al subir a bordo oyó en una barca/ a un grupo de obreros gritando con saña:/
-Muera Alfonso XIII, abajo el monarca!/ y el rey destronado dijo: -Viva España!

(recitat)
España resurge, otra vez despierta/ a las realidades que impone la historia/
España renace, España está alerta/ y de nuevo marcha en pos de la gloria.

España, España...

Alcalá Zamora, Romanones... ai, no sé pas si gaire gent jove sap qui van ser, aquests senyors. Per no parlar dels responsos y las algarabías.

Traducció castellana: CARACTERES OCULTOS


10 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Tu t'havies d'haver dedicat a detectiu, ho trobes tot. A mi m'agradava Miguel Acebes Mejia, però no li ho diguis A NINGU, EH!

Júlia ha dit...

A mi també, molt, i Pedro Infante, els anys de la nostra infantesa va estar també molt de moda la cançó mexicana, per cert.

Fins i tot es van fer pelis mixtes -lolailo hispànic-lolailo mexicà- amb artistes nostrades com la Flores o la Montiel al costat de senyors del mariatxi.

Francesc Puigcarbó ha dit...

I la Rocio Durcal més endavant. En un moment determinat quan jo tenia vuit o nou anys, abans de que es poses de modA LA CANÇÓ ITALIANA la mexicana era la que tiraba més.

Marali ha dit...

Nois, se'ns nota molt l'edat eh? sempre recordant quan erem petits. A mi sempre m'ha agradat molt la cançó mexicana i el Miguel Aceves Mejía tot i que no era massa guapo m'agradava com cantava. Pedro Infante, Jorge Negrete (aquest més de la meva mare), ara allà continuen tenint figures que no arriben a trascendir aquí que ens hem decantat més per la música anglesa i nordamericana.

Júlia ha dit...

Ai, Francesc, ara ni italiana ni mexicana, tot són, com deia un que treballava amb mi que era molt patriota (patriota espanyol):

'berridos anglosajones'.

Júlia ha dit...

Sí, Marali, però això va a modes i qualsevol dia es torna a posar de moda, quan jo era jove també era moda la cançó sudamericana, però la de protesta anti-capitalista.

Jorge Negrete va morir jove, per això tampoc és tant 'del nostre temps'. Una de les seves dones, l'exuberant Maria Fèlix, en canvi, va morir molt més gran, per cert.

Ja ho diu, la cançó que li van dedicar:

Te fuiste pronto como los elegidos,
en plena gloria y en plena juventud...

Arare ha dit...

hehehehe, no ens podem pàs amagar!

Jo recordo una cançó mexicana que deia una cosa semblant a

"Panchooooooooo, Pancho Lópesssssss
pequeño pero matón"

I una altra que deia

" Ahora les voy a contar
como es que el sapo se mata
"cai" encima de una estaca
y en esa estaca se mata
Que culpa tiene la estaca
si el sapo salta y se mata
Taca-taca-que-taca-y-taca- qué culpa tiene la estaca,
taca-taca-que-taca-y-taca,
si el sapo salta y se ensartaaaaaaaaaaaaa"

Ja callo, no em mireu així, va, que em posaré vermella...

Que tinguis moltes signatures a la taula, Julieta!!!

Arare ha dit...

Uix, us juro que no havia accentuat el "pas"... no sé per què ha sortit accentuat, coses del teclat...

Júlia ha dit...

A mi m'agrada més aquell gripau del Cafrune:

Sapo de la noche
sapo cancionero
que vives cantando junto a la laguna
tenor de los charcos grotesco trovero...

S'enamora de la lluna, pobret, en lloc d'enamorar-se de la 'sapa' que és el que pertocava.

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.