15.4.08

Contents i enganyats

Fa poc, una amiga meva, a causa del temps possible d’espera per a una intervenció al genoll que preveia hauria de patir si se la feia mitjançant la seguretat social, va anar a consultar un metge privat de suposada bona fama. Quan es va adonar de que era un pessetero, ja que d’entrada li va cobrar un preu abusiu per la primera visita i li va anunciar que l’operació, un èxit segons ell i molt ràpida, valdria una pila despietada d’euros, ella va fer:
-No sé si fer-me-la pel seguro, doncs.
-Senyora –li va dir el paio- faci el que vulgui, però al seguro fan servir material coreà i jo li posaré dels Estats Units...


Una altres amics m’explicaven com, fa anys, van portar una filla a una psicòloga, se suposa, també, de prestigi. La psicòloga va fer fer un dibuix a la nena, que va dibuixar una mena d’òval estrany, amb un estri a l’exterior. La psicòloga els va oferir una mena de tesi doctoral sobre el fet que el dibuix era una mena d’olla on la nena estava tancada i d’on volia sortir o on creia que el món era tancat i a ella no la deixaven entrar. La mestra de l’escola, en explicar-li la cosa es va posar a riure:
-Això és la màscara i la llança que estem fent per les Carnestoltes, és que el tema és la selva!

Podria explicar un gavadal d’anècdotes d’aquest estil. Som en un món on tot sembla que ha de tenir solució i això no es nou. El doctor Rocarol rusiñolesc ja jugava amb la credibilitat dels qui podien pagar-se la visita. Sé d’un dentista caríssim que fa el mateix que els altres de la rodalia però que té molta fama perquè es car, precisament:
-Pagues, però és una meravella –et diu la gent.

Un parent que va portar el fill a una escola molt cara, esperant miracles pedagògics que no s’havien produït a d’altres concertades normaletes, em va reproduir fa alguns anys el discurs que els va fer el director en matricular-lo:
-Hi ha qui s’estima més gastar diners en altres coses i portar els fills a escoles gratuïtes –més o menys- en canvi, gastar en una bona educació com la que donem en aquesta escola és la inversió més important, bla, bla, bla.
No cal dir que el nen va anar a aquella escola com havia anat a les altres, o sigui, malament, perquè el tema era que no li agradaven els estudis, opció avui molt mal assumida per la societat del nostre temps.

A una altre coneguda meva, en una ocasió, en una perruqueria de molta anomenada li van cremar els cabells per una badada inexplicable. Com que sempre em cantava les excel·lències del seu perruquer, fins i tot el justificava ella mateixa, pobre home, havia tingut un gran disgust, li havia demanat excuses... Moltes vegades m’he sentit a dir que el meu cabell, finíssim i dolent de pentinar, milloraria si anés no sé on, cosa que no es certa perquè en alguna ocasió també he estat humana i m’he deixat pentinar a preu d’or, sense aconseguir mai una cabellera remarcable. Precisament fa poc vaig llegir alguns articles sobre la presa de pèl –sobretot de pèl- que comporta l’ús de productes capil·lars sense cap efecte. Si a mi m’ho hagués fet la perruquera del barri, la meva amiga no hauria estat, ben segur, tan condescendent.
-És clar –m’hauria dit- vas a perruqueries barates...
Les vitamines per als cabells, que no mengen que jo sàpiga, són ben habituals, per cert.

La meva mare va anar durant alguns anys a un metge privat a causa del dolor reumàtic, dolor que, com admetien l’altra dia per televisió, no té millora quan és crònic i lligat a l’edat. Encara més, deien per la tele –oracle dels nostres temps- que els metges no en saben res, del dolor, en general, i que ara els estan fent un màster (¡!). Aquell doctor gairebé la mata amb els medicaments per pal·liar el tema que, com molta gent sap, són forts i amb molts efectes secundaris. Els metges que no recepten el que no cal i aconsellen paciència són molt mal vistos, en general.

La nostra tendència a sentir la necessitat de deixar-nos enredar camina de bracet amb la picaresca a tots nivells d’aquells que, en qualsevol sector professional, fan diners amb la nostra credibilitat a prova de bombes. -
-Al menys aquest m’ha donat esperances –em deia una altra persona coneguda, amb un problema irreversible. Un metge alternatiu li havia assegurat que tenia alguna mena de remei si seguia els seus consells i assistia periòdicament a la seva consulta.

Pagar és, sovint, l’única cosa al nostre abast, un sacrifici possible, a base de crèdits. Per això, l’escola pública sempre desvetllarà desconfiança, i per això la majoria de gent, quan té quatre duros, se’ls gasta anant al metge de pago o canviant el nen o la nena a un centre educatiu privat, quan més pijo, millor, esperant miracles educatius lligats al prestigi de les coneixences més reeixides i ben situades que allà podran fer, també. El psicopedagog de l’EAP m’explicava com n’era de diferent el tipus d’atenció que ell coordina a les escoles privades de l’entorn on treballo, ja que sovint darrere un rètol on s’indica gabinet psicològic o quelcom semblant no hi ha res més que fum. O sigui, que a la pública, l’atenció és molt millor, en aquest tema, però ningú o gairebé ningú no s’ho creuria. He de dir que ni tan sols s'ho creuen molts mestres que treballen amb mi!!!

La publicitat juga amb aquesta nostra tendència a la credibilitat i els anuncis relacionats amb l’estètica i la salut han esdevingut uns clàssics de l’enredada sacralitzada, a l’abast de les masses. Agafar fama també és molt important. Un metge del poble del meu pare, ja difunt, va agafar la fama, fa molt de temps, que allargava la vida als vells i tenia llargues cues de iaios a la consulta, una consulta que feia de forma privada.

I no vull entrar en el tema de la cuina i els restaurants, tema que en els darrers anys ha mostrat la nostra tendència a empassar-nos fantasmades en grans quantitats.


L’esperança és important, però requereix una dosi tan alta de fe, que em temo que, pel que fa a una servidora, ho tinc ben magre. M’he tornat una militant de l’escepticisme global.

Traducció al castellà: Caracteres Ocultos

18 comentaris:

Arare ha dit...

Júlia... tu saps que hi ha EAP's que funcionen per la part dels talons (per no dir una altra paraula més grollera)... que a tot arreu hi ha de tot i que hi ha escoles públiques que funcionen molt bé i d'altres que funcionen molt malament. Que hi ha escoles privades pijes i cares que són un enganyabobos però que n'hi ha d'altres que funcionen bé. Mira que jo sempre et dono la raó, però aquesta vegada no ho puc fer, companya, perquè penso que hi ha de tot, a tot arreu.

Ara, que quan paguem "ens pot semblar" que - el que sigui- és millor perquè estem fent un sacrifici, és cert. Però mira, hi ha molta gent, que quan té serveis gratuits no els valora i en canvi, si n'ha de pagar ni que sigui una petita part, llavors ja ho troben millor. El mateix servei! No fotem, tu, que la cosa és així i jo estic tipa de veure-ho. Quanta gent hi ha que demana una beca perquè el seu nen o nena té problemes, que fins i tot he vist qui ha permès -sense ser veritat- que, per tal de recollir uns calerons, fa passar el seu fill o filla per "disminuït" (per tal de cobrar la beca cal tenir una disminució, ara no recordo de quin tant per cent). Té nassos que hi hagi pares que acceptin entrar en aquest joc per cobrar la beca i després se la gastin impunement en qualsevol cosa menys en portar el nen al professional de torn. I ho dic perquè ho he viscut, Júlia. I ho he denunciat. I saps què m'han dit,a l'ICASS? doncs que el problema era meu per no haver-los cobrat per avançat i haver confiat que la família em pagaria els meus serveis quan cobressin la beca. I la família, quan va cobrar la beca, "si te he visto no me acuerdo" i a viure, que són quatre dies... podria donar-te noms i cognoms!

Però no ho faré perquè m'encenc... i em sento, com tantes altres vegades, gilipolles integral.

Francesc Puigcarbó ha dit...

ens que ens agrada ser enganyats, suposo. per cert, avui tinc trinxat per dinar, L'Adrià que dini el que vulgui. Quan als metges, no tinc cap experiència, però el meu sogre que coleccionava infartsm, a la Vall d'hebron /SS/ sempre l'havien atès molt bé. Dubto que les clíniques privades tinguin els mitjans i els metges que hi han allí.

Marali ha dit...

Jo era d'una mútua i quan vaig anar a consultar al traumatòleg (que era amic) perquè m'havia de posar una pròtesi de maluc, aquest em va dir: mira, no siguis tonta, a la medicina privada si va per un encostipat o una grip, però per una cosa més grossa com per exemple la pròtesi s'ha d'anar a la ss.ss. quí és qui te els millors equips mèdics i materials.
i així que ho vaig fer, a la Vall d'Hebrò em varen posar la pròtesi.
El títol és molt escaient i molt cert, a tots ens agrada estar "contents i enganyats"

Júlia ha dit...

Ep, Arare, que no crec que estem en tant desacord. De fet admeto precisament això, que allò que és gratuït no es valora i sempre es troba 'sota sospita'. Que a tot arreu hi ha de tot és evident i que a tot arreu hi ha molts 'fantasmes', també.

El cert és que es fa difícil discriminar allò 'de qualitat' del que no en té, perquè una escola té molts matisos, professors i moments, el mateix que un hospital.

Només que sovint em sobta el prestigi que té alguna cosa pel fet de ser cara i privada i que darrerament m'he ensopegat, per desgràcia, amb moltes històries de gent pessetera sense escrúpols.

I crec que també és cert que sovint volem respostes, quan moltes coses relatives a la vida social, a l'ensenyament, a la salut, no en tenen, i que no donar respostes contundents i suposadament 'enterades' no queda massa bé.

La veritat és que escolto coses sobre llocs o persones 'de prestigi' que em sobten, perquè, per determinats camins, sé que són una enredada. Així són les coses.

Això de les disminucions per a beques és cert i en sé uns quants casos.

Francisco Ortiz ha dit...

Siempre he creído en lo público y siempre lo defenderé. Me ha costado incluso alguna discusión familiar. Y eso que conversaba con un defensor de la medicina privada cuya profesión es la de funcionario... Hay mucho papanatas suelto. Y los que son listos saben cómo sacarles las perras, que diría mi abuela. Un saludo.

Júlia ha dit...

Francesc, espero que el trinxat hagi anat bé.

Jo també tinc bones experiències amb el tema mèdic 'públic', en ocasions potser manca la coordinació i tot això, però no crec pas que el sector privat -a no ser que siguis milionari- funcioni millor, en general.

Júlia ha dit...

Marali, conec molts casos com el teu. El metge va ser honrat, per cert. Una cosina meva va tenir problemes amb el part i també li van aconsellar el mateix, per això la qüestió del 'material coreà' em va semblar tan escandalosa.

Júlia ha dit...

Ciertamente, Francisco, lo público ha mejorado muchísimo y en ocasiones hay más prejuicio que realidad. En la escuela pesa mucho el tipo de niños, si va mucha immigración o gente pobre 'se supone' que la escuela ha de ser peor. Todos somos humanos y lo entiendo, pero eso no es cosa del servicio, sinó de la percepción. Y también de una cierta e inevitable vanidad humana.

atsuara ha dit...

És un tema que sempre m'ha deixat "al.lucinada" quan veig que gent amb carrera universitària es deixa enredar d'aquesta manera. L'altra dia una amiga em diu "se m'està caient el cabell, compraré un xampú que no el deixi caure"; li vaig dir "tú creus que existeix?" i se'm va quedar mirant com si jo no hi toqués del tot.

Gonzalo («Darabuc») ha dit...

Jo vaig treballar un temps a una empresa cara. Era cara, sobre tot, perquè gestionava malament els diners: no actualitzava les màquines, però els amos compraven cotxe nou cada tres mesos, etc. De personal ja no dic res (jo inclós).

El cas és que sempre venia sobre un principi fals: que si un equip de pedagogs havia desenvolupat el producte (no: un informàtic de Hong-Kong), que si una escola l'havia revisat a fons (no: jo, amb sort una companya i una estudiant xinesa amb dos anys d'espanyol, tot plegat en cinc dies), que si materials de primera (Xina i barato, com tothom al sector)... Però ah! La marca! Grossa, grossa, molt grossa... Com si fes diferència. No la feia.

És clar que no tot és així. També hi ha simples paradoxes. En el mercat del motor passa ara una inversió curiosa: Jaguar i Land Rover, joies de la corona del luxe britànic, pertanyen ara a la Tata, un autèntic imperi... de la Índia!

Petons,

Gonzalo

pere ha dit...

Gent de poca fe! Tothom sap que els placebos són importants i efectius (excepte en les pròtesis i similars) està provat.
Una característica de l'ésser humà és la seva capacitat infinita de ser enganyat i de reincidir en l'engany, i fins i tot no reconèixer-lo per amor propi o el que sigui.
Aquest mateix amor propi -o com és digui-sovint fa que no reconeguem les nostres pròpies limitacions i com més famosos menys autocrítica (ja veus, Júlia que continuo maoista)
En fi, que una vegada més firmo el teu post.
Per cert, Gonzalo, jo també pensava fa uns dies en aquest exemple del Jaguar, i com mots "aparents" deixaran de comprar els cotxes d'aquesta marca, sense tenir en compte que a l'Índia hi ha en aquest moment alguns dels millors enginyers del món.

Júlia ha dit...

Atsuara, tens raó, la credulitat no és exclusiva de la ignorància, i això sorprèn molt. Les cremes, xampús i intervencios estètiques diverses afecten gairebé tothom.

Júlia ha dit...

Drabuc, conec molts casos d'aquests, com ara enganxar etiquetes 'de marca' a roba feta qui sap on i que té germans bessons al 'mercadillo' del poble, per exemple.

A una persona relacionada amb la venda i seguiment de material mèdic l'empresa li exigia anar a fer les visites amb un 'cotxasso' per qüestions d'imatge.

Es diuen moltes mentides amb tota impunitat i amb molt de morro, tot s'hi val. Per sort, en un gran nombre de casos la cosa no té conseqüències greus. Però en d'altres...

A una amiga de la meva filla que treballava en una acadèmia d'idiomes donant classes d'anglès als petits la feien passar per 'nadiua' i li van canviar el nom per 'donar el pego'. Cal dir que el seu anglès era limitat, a més.

Segur que n'hi hauria per fer una enciclopèdia. L'engany del venedor va de parella amb la demanda d'engany del comprador. I moltes vegades al costat de la vanitat humana.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Pere, és així, i potser a l'ensenyament no hem acabat de saber utilitzar bé els 'placebos'.


Llàstima que sabent que funcionen ens empatxin amb medicaments innecessaris, però aquesta -potser- és una altra història.

Un grau de credulitat i fe potser es necessari per sobreviure, de vegades em sap greu haver perdut aquesta fe, fins i tot en els aspectes 'maoistes', he, he.

Luis Rivera ha dit...

He llegit aquest post a l'Ana treduint-lo sobre la marxa. Hem rigut molt reconeixent a tants i tants de coneguts seriosos i entenimentats..

Júlia ha dit...

M'alegro que us hagi agradat, Luis. Precisament acabo de penjar la traducció al castellà, ara quan tinc temps ho faig, encara que no amb tots els posts.

Núria ha dit...

De professionals bons n'hi ha a la pública i a la privada, però a triar i per l'experiència que en tinc, em quedo amb els serveis públics.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Núria, i, al menys, si no són bons, no has pagat tant...

El fet és que sembla que a la pública -del que sigui- sempre s'ha demostrar molt més la 'qualitat', terme molt eteri, la veritat.