10.4.08

De Charlton Heston a l'angoixa vital


Amb motiu de la mort de l’actor Charlton Heston s’ha remarcat força el seu paper conservador, de defensor de les armes, cosa que per a molta gent, sobretot jove, resulta condemnable, però que s’ha de valorar en el context social on va viure, de la mateixa manera que l'afició o no a les curses de braus ve molt condicionada per la tradició personal. Però Heston va ser també durant els seixanta un bon defensor dels drets civils i de Luther King, per cert i va actuar de forma barata i generosa amb directors en dificultats econòmiques, per amistat i interès cinèfil. Va assumir la seva malaltia amb coratge i un cert humor irònic, cosa que avui es valora força, ja que l'allargament vital no priva d'arribar, en un moment o altra, més o menys lúcids, al peu del precipici funerari. En un món tan favorable als escàndols, va romandre fins a la mort amb la seva dona, a qui havia conegut de jove, abans de ser famós. És clar que això darrer, la fidelitat matrimonial, també es pot interpretar, per part de segons qui, com a conservadurisme... Per a mi, Heston representa tota una època del cinema ja que el recordo des de les seves primeres pel·lícules de cinema de barri, on feia d’aventurer pre-Indiana Jones, a les representacions d’herois mítics diversos i de personatges de gran caràcter. Hi ha qui diu que era mal actor, afirmació que no comparteixo, ja que el seu puntual hieratisme es compensava en d’altres ocasions amb escreix, com en el cameo afortunat que va fer al sorprenent Hamlet de Krannagh, on omplia l’escena de la seva actuació amb gran brillantor, fent, precisament, d’actor.

En un món tan contradictori (i a més, amb possibilitats, avui, de saber del cert que és contradictori) ja no hi ha lloc per als mites monolítics, intocables. Tenim una perversa tendència humana vers l’etiquetatge, quan, en la realitat, les persones estem amarades de matisos i anem canviant al llarg del temps de forma evident. L’altre dia escoltava Teresa Pàmies, parlant del llibre que ha escrit dedicat al seu espòs, el conegut López Raimundo. Admetia que molta gent el mitificava. I tant! La trajectòria política del senyor de la bondat a la cara té molts clarobscurs que s’han obviat sovint. Una persona pot ser una meravella amb la família i un sàdic a la feina o a la política, i a l’inrevés. A més, al llarg de la vida som, també, persones diferents i manifestem opinions i postures vitals molt diferents. Cal anar amb cura quan et vas fent gran, doncs la gent es quedarà amb la teva darrera imatge, per qüestions de memòria, més que res. Una cosa dolenta n’ensombreix moltes de bones i una de bona i heroica arrabassa el passat, i, a més, el passat sempre es pot maquillar. És allò tan injust del bon morir, que, deia crec que Petrarca, honora tota una vida, quan una vida s'hauria d'honorar o deshonorar en atenció al conjunt global, per ser objectius.

Fins i tot dins de les famílies s’intenta amagar els contradiccions i febleses. No podem ser objectius amb les persones properes i resulta habitual passar de la incondicionalitat al rebuig absolut. Aquestes misèries humanes es palesen en els divorcis i separacions o en els trencaments d’amistats antigues que semblaven incombustibles. Els suposats herois del nostre temps, per respondre al dogmatisme moral que toca, demanen lectures sense esberles. Joan Baez explicava el disgust que li va suposar constatar que Luther King tenia molts embolics de faldilles i era amant de les gresques. Això no li treu el valor simbòlic i polític, és clar, però evidentment, aquestes coses, si es publiciten massa, estenen el dubte damunt dels mites i les icones. A Catalunya, país petit, encara hi ha més por de tocar els mites nostrats i, així, durant molt de temps, no vam saber, per exemple, de forma explícita que Rafael de Casanovas es va adaptar a les circumstàncies i va morir a casa després de fer de model per a l’estàtua canònica. A més, en història tendim a jutjar segons els valors del present. Estic temptada de fer una reivindicació de gent, com per exemple, Olivares, tan mal explicada, però me n'estaré, que no vull provocar la meva lapidació bloguera.

Vivim en la contradicció, encara més des que hi ha llibertat d’expressió i es poden dir coses que abans ni es mencionaven, com ara dubtar saludablement dels fonaments seriosos de la tradició cristiana. A causa de la insistència dels meus fills m’he mirat el documental aquest que es pot contemplar per internet, Zeitgeist The Movie, Final Edition, o una cosa així, en tres parts, que ha desvetllat força polèmica. Polèmica, cal dir-ho, de comentari a la cafeteria, car res no ha canviat a causa del documental. M’ha semblat que cau en el mateix que denuncia, en l’adoctrinament i les afirmacions d’una peça. Cau en el parany de les teories conspiratives, i això em sembla un mal procediment. Quan ets jove ets propens a creure en poders fàctics i conspiratius de color feixistoide. No dubto de l'existència d'aquests poders, tampoc, en el món on ens movem, però els qui em volen adoctrinar en sentit contrari de forma absoluta també em produeixen una basarda profunda i més por que una pedregada, la veritat. No hi ha veritats i moltes vegades el resultat de la història es deu més aviat a l’atzar i el caos, a la sort i a la casualitat, que no pas a una premeditada actuació política o a una manipulació titellaire superestructural de la humanitat.

Fa dies vaig llegir una entrevista a la contra vanguardera, espai mític del periodisme actual i que és un dels pocs indrets de paper que genera diàleg, polèmica i debat casolà i veïnal. Una senyora alemanya, Eva Herman, portaveu d'un moviment europeu per refeminitzar (sic) la dona valorava la maternitat per damunt dels èxits professionals. L’empresa, opinava, no et cuidarà quan siguis vella. Però és que els fills, potser tampoc, vaig pensar, i també se li podia objectar que, en cas d'abandonament familiar, tenir uns bons estalvis, guanyats a l'empresa sense ànima, poden afavorir la possibilitat d'una residència digna. Alguns dels seus raonaments em van semblar intel·ligents i seriosos, en el sentit que avui gairebé s’obliga a les dones de classe mitjana i culta, de forma subtil però insistent, en l'educació i la família, a competir en el món professional, i que tampoc no poden decidir si volen assumir la maternitat de joves, abans de fer currículum. Aquest tema va sorgir també en la xerrada de Masjuan que comentava en un altre post. Tenir fills a partir dels quaranta perquè abans s’ha de fer carrera és força surrealista, perquè també es podria argumentar que el millor seria tenir els fills als vint anys, i començar a fer carrera als trenta, per exemple. Cal dir que la senyora alemanya no havia tingut fills i ara, de gran, es planyia del tema.

Uns dies després vaig llegir, al mateix espai, una entrevista de signe totalment contrari. Una altra dona, Corinne Maier, és també la portaveu d'una mena de moviment anti-criatures, women child-free, i entrava en el tema, per a mi seriós i profund, de si era bo o no perpetuar l’espècie, incidia en el gran engany biològic que feia tenir fills a les dones, i deia que perdies la llibertat al darrera de la qüestió, i un gavadal de possibilitats. Eren, també, opinions raonades. Ella havia tingut dos fills, de jove, i ara, de gran, es planyia del tema, d'haver caigut en el parany maternal a causa de la càrrega biològica i mítica que arrosseguem les senyores. Les dues dones semblaven intel·ligents, entusiastes, però s’havien significat amb les seves postures i vaig pensar que totes dues podien, encara, canviar d’opinió, però que els seria molt difícil fer-ho públicament si ja s’havien bastit un prestigi amb la seva capelleta ideològica, car som també en temps d’especialitzacions surrealistes. Sovint, a més, muntem dogmes absoluts a partir de la nostra experiència personal, cosa perillosa, perquè d’aquesta manera perdem la perspectiva. En el fons, potser és que el que cerquen aquestes senyores tan vehements és ser portaveus d'algun moviment, sigui el que sigui, aneu a saber. El fet és que, actualment, es pot expressar una opinió arrauxada i la seva contrària, sense massa problemes.


Viure en el dubte, en l’antidogmatisme i la incertesa no és agradable, però em sembla que és l’única via raonable a considerar. Sobre les opcions vitals, són poques, quan tries un camí no en pots triar un altre, la història familiar, la genètica, l’herència, la cultura, el context, l’economia, l’aspecte físic, els amics... tot ens condiciona i transforma, per bé i per mal. Només cal viure en la incertesa, admetre que allò que s’ha fet, ja està fet i que Déu nos en guard d'un ja està fet. Adaptar-nos, com les bestioles, al mitjà del present, cosa que crec que ja fem força –admeto el perill de parlar de forma general- malgrat les relliscades. La vida és massa curta per anar meditant de forma excessiva en lo que pudo haber sido o no fue o en el que ens pot passar demà. Massa curta per barallar-nos, també. Però els errors es repeteixen i es repetiran, a nivell individual i col·lectiu, perquè, precisament, quan els cometem, creiem que són encerts i l'infern, deien, era empedrat de bones intencions. Era molt més sòlid pensar que el mal era obra d'en Banyeta, dels paranys que ens col·locava a tocar, i que el bé ens arribava dels eteris espais celestials i de les bones divinitats, és clar. No sé pas, la veritat, com he arribat fins aquí partint del record de Heston, qui, malgrat fer d’heroi bo en moltes ocasions també va assumir rols de moralitat dubtosa i egoïsme remarcable, passant pel planeta dels micos i el seu impressionant final moral, el de la primera part. Si els herois i els qui van fer d’herois desapareixen, és evident que, amb fills o sense, aquí no se salva ningú. Sic transit...
Traducció al castellà: Caracteres Ocultos

9 comentaris:

Luis Rivera ha dit...

Penso irónicaments, si no hauriem de montar un col.lectiu (la paraula es horrorosa i per aixó faig us aquí) de persones que, arribada certa madureç, trobem sentit no al que em fet sino al que farem en el temps que ens resta. Allunyats de la memoria com a factor vital absolut i de la crítica feroç a tot alló que no está fet a la nostra mesura, no ens resta sino viure amb coherencia amb nosaltres mateixos.

Per a simplificar la vida i mantindre presencia en la madernitat que ens toca viure, l'individu abusa dels estereotips i fa us d'una massa sencilla catalogació de lo bó i lo dolent, situan-se sempre en lo bó. Torhom es arquetip de si mateix. Es facil descriure a qualsevol com a feixista, o rojo, o conservador (com si aixós fos en sí dolent) o progresista (com si tot no fos progrés, ens porti a on es porti). Tan facil com a perillós, perdida cualsevol objetivitat. Recordo una frase de Bergamín que em sembla estupenda: "como soy sujeto soy subjejtivo, que si fuera objeto sería objetivo" vivim en una objetivitat de individus que s'han convertit i converteixn al reste en objectes. Jo estimo la meva subjetivitat.

L'home modern accedeix a una mena de cultura facilona a travers de l'arquetip: sap de tot, opina de tot, sentencia tot i pensa poc per si mateix. Es la vocació de gurú.

Esplendid comentari el teu, Julia. Mereix una columna a La Vanguardia.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Com sempre has aconseguit una visió serena i objectiva del personatge, a banda que si no vaig errat "Sed de mal" la va financiar ell, ja saps que a orson Wells ningu li volia financiar pel·lícules

Júlia ha dit...

Gràcies, Luis, malauradament, com dius, no som en un temps propici a les valoracions mesurades ni a les converses sense pressa ni a les reflexions que surtin del convencional. L'edat també compta i ara recordo sovint comentaris 'dels grans' de quan jo era jove, que n'havien passat de més grosses que no pas jo i admetien el present amb una resignació força optimista, malgrat to, però també amb un cinisme saludable.

Em temo que sempre hi ha d'haver un component dogmàtic, aquests arquetipus fàcils, perquè la complexitat neguiteja i dóna inseguretat i les certeses religioses han cedit el lloc a les certeses mèdiques, psicològiques...

A veure si la Vangurdia em contracta, doncs, diuen que paguen bé, però em sembla que ja tenen prou gent, per ara, he, he.

Júlia ha dit...

Doncs Francesc, crec que va ser així, i que en algun altre cas no va cobrar o va cobrar molt poc per ajudar el director. A mi, és que amb rifle i tot, em queia bé, aquest senyor, en pau descansi. Ja era com de la família, amb tantes pelis on va sortir al llarg de la meva vida i, a més, em recorda -lleugerament- al meu pare, encara que el pare era més baixet i les va passar molt més magres.

jaka ha dit...

Bon dia Júlia, quin munt de records aquest Charlton, com actor m'agrada molt, com a persona...

Una abraçada,

Júlia ha dit...

Hola, Jaka, bon diumenge. Bon diumenge! Com a persona també tenia molts matisos, com gairebé tothom, però aquestes persones són molt més conegudes que la resta dels anònims mortals.

antoni ha dit...

Hola júlia:
he de reconèixer que m'encanten les teves digressions, però que em fan difícil, malgrat que et vaig seguint deixar-hi comentaris. Fins i tot de vegades he hagut de llegir en dues tongades un dels teus posts.
"A lo que íbamos", m'agrada poder dir-te que coincideixo amb tu en gairebé tot el que dius. Vaig llegir les dues entrevistes de "la contra" i, tot i no compartir el que opinava la senyora de la "refeminització", no va deixar de semblar-me una postura raonable; de la mateixa manera que em semblà raonable el que deia la que se'n penedia d'haver tingut fills (per dir-ho de manera una mica bèstia).
I coincideixo en que com més va més relativistes ens hem de tornar. L'època del pensament únic ha de quedar endarrere i si un llegat hauríem de deixar és el de la tolerància, la comprensió i, perquè no, un cert "lessez faire", que d'això, cada vegada n'anem més mancats.
Una abraçada.

antoni ha dit...

ai, que se'm rovella el francès: laissez faire, és diu!

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari, Antoni, jo també et visito de vegades 'en silenci', de vegades no sé que posar als comentaris dels blogs per on passo.

L'edat et torna més relativista i comprensiu i menys visceral, al menys a mi. Hi ha alguna excepció, però em sembla que no són massa nombroses.