17.4.08

Memòries d'una mestra gairebé velleta (VI)

TRES ESCOLES


L’escola de la infantesa

Els sostres eren alts i les monges, estranyes.
Però tot era estrany, i molt gran, aleshores.

L’uniforme era fosc i l’escola era trista.
Però tot era trist i era fosc, aleshores.

Una noia més gran va acompanyar-me a l’aula
dalt de tot d’una escala que feia olor de net.

Vaig conèixer aquell dia, per primera vegada,
l’angoixa sense límits de la gran solitud.

Hi havia moltes nenes, algunes m’espantaven,
però també vaig sentir-me part d’un món diferent.

El pati era de terra, amb arbres, flors i aigua
que rajava, tranquil·la, d’una petita font.

En un recer secret les monges hi tenien
un hort com els de poble, i un corral abaltit.

I a dins d’una capella, amb àngels a la vora,
ens somreia, entre núvols, una Mare de Déu.

Els records imprecisos, emboirats i dubtosos,
han conformat un àlbum d’estranyes sensacions.

Imatges i paraules, olors, neguits i somnis
d’aquells anys sense història, quan tot era present.



L’escola de la joventut


Passa la joventut només una vegada,
i aleshores passava, pels paisatges i els anys.
Jo creia en moltes coses estranyes o impossibles,
sorrals d’immenses platges, indrets desconeguts.

Pensava fins i tot que el món milloraria
gràcies al meu coratge i al meu esforç feixuc,
i en aquella aula antiga, petita, assolellada,
les finestres s’obrien vers llunyans horitzons.

No recordo ni rostres, ni cognoms, ni febleses.
Era jove, molt jove, i em sentia molt gran.
Els infants em semblaven molt petits, aleshores,
i els altres mestres, tristos, em semblaven molt vells.

Els anys tot ho abalteixen, ho matisen, ho trenquen,
acostem les mirades entre generacions,
aprenem que la vida té els seus límits precisos
i que hi ha moltes coses que no podrem fer mai.

El meu país canviava, entre clams d’entusiasme,
ens movíem al ritme de cançons innocents.
De tot plegat conservo una feble esperança
i una fotografia de colors esvaïts.



L’escola de la maduresa


En un barranc feréstec, en un terreny barat,
hi havien construït aquella escola plena
d’escales i replans, de terrats i goteres.

Eren temps sorollosos, de pancartes i lluites,
d’atapeïdes aules, tot estava per fer,
allà, sense adonar-me’n, vingué la maduresa,
entre papers de seda i llapis de colors.

Vaig passar-hi quinze anys, potser encara hi seria,
però els temps, implacables, van canviar molt i molt,
quedaven pocs infants en aquella barriada,
i van tancar l’escola, un estiu oblidat.

Recordo els darrers dies, la biblioteca buida,
i també una nostàlgica festa de comiat.
Vaig endur-me uns quants llibres, fotografies, coses
que guarneixen la vida de fràgils emocions.

No he tornat fa molts anys al barri d’aquells dies
que s’enlaira amb orgull darrera l’estació.
De les aules més altes, cap a mar, s’albirava
Bellvitge, l’hospital, blanc i blau, emboirat.

Júlia Costa







5 comentaris:

manel ha dit...

Quico Pi de la Serra cantava "era un dia molt gris, bastant trist" o era a l'inrevès?, m'hi has fet recordar quan dius que tot era fosc i trist. És cert, per aicò agraeixo les teves senzilles cròniques que ens mostren que en aquell país fosc sempre hi havia petits raigs de llum

Francesc Puigcarbó ha dit...

les meves monges eren les Paules, les dels alerons. M'agradava anar a l'escola potser perquè era davant mateix de casa.

Francesc Puigcarbó ha dit...

De les aules més altes, cap a mar, s’albirava
Bellvitge, l’hospital, blanc i blau, emboirat.


t'ha sortit un final del poema rodó.

Júlia ha dit...

Manel, recordo molt bé aquella cançó del gran Quico, un dia gris a Madrís, crec que es deia.

Gràcies pel comentari!

Júlia ha dit...

De monges, com de tota classe de gent, n'hi havia de moltes menes i de les escoles cadascú en té un record diferent. En els records de l'escola hi incideixen moltes circumstàncies, els mestres, el grup de la classe, els companys, la família...

Es que recordo molt bé com, des de Can Serra, veia la residència, semblava un estrany castell i quan plovia o hi havia núvols era un estrany panorama, aquell que es veia cap a mar.