2.4.08

Sobre la Catalunya heterodoxa






Hi ha una tendència a encotillar tot el que es pugui que, si de vegades pot resultar útil, té molts i molts perills evidents, sobretot perquè complica la comprensió vital fins a extrems molt cantelluts. Aquests darrers anys, a més, això de la correcció política en l'expressió oral i escrita encara ha complicat més el panorama general.

Llegeixo sovint afirmacions sobre què és o què no és Catalunya i el mateix sobre Espanya, Europa i el que calgui. Precisament, en una novel·la de Vázquez Montalbán que estic llegint, em vaig trobar amb una frase en boca de Carvalho, en la qual el personatge ironitza sobre el fet que el pa amb tomàquet i la sardana vinguin del segle XIX, o sigui, de fa quatre dies, fent referència a la poca solidesa dels senyals de pertinença o dels mites nostrats.

Hi ha, a molts llibres de Vázquez Montalbán, una boira irònica empeltada de ressentiment a l’entorn del fet català, crec que hi ha molts autors d’expressió castellana, però que se senten catalans, que palesen aquest sentiment, una mica a la defensiva, com si no acabessin de trobar el seu lloc. Mentre durant uns anys, els de la transició, tots erem germans en l’antifranquisme, la catalanització escolar –que no popular- posterior va provocar aquests sentiments, que de vegades s’expressen de forma directa i aspre, com en Marsé, d’altres irònica i distant, com en Vázquez Montalbán, o a voltes cercant una justificació, lligada als orígens personals i als estudis fets, com en González Ledesma.

Tot plegat es a nivells una mica eteris, afortunadament la vida real s’escola per viaranys molt més pràctics. Les cultures, fins i tot les llengües oficials, són qüestions construïdes o deconstruïdes segons toca, si la capital catalana hagués estat Tortosa la normativa fabriana hauria estat molt diferent, i si l’espanyola hagués estat Sevilla, també.

Aquestes reflexions m’han vingut al cap per casualitat, a través d’un record que m’ha portat a l’evocació d’un personatge singular, inclassificable, d’aquells que el país ha generat tot sovint. Una vegada la meva mare em va explicar una anècdota, una companya del taller de brodats on havia treballat de molt joveneta els va portar un poema apassionat que li havia dedicat un pretendent i algú li va fer veure que aquell poema era de Pedro Mata, autor romàntic molt valorat a l’època per la gent de sentiments abrandats. Hi ha molts pretendents copions i cal anar amb compte amb els poemes que ens dediquen...

Vaig trigar a relacionar aquest Pedro Mata amb el Pere Mata metge, que va donar nom a la Institució de Reus, obra de Domènech i Montaner, un altre personatge extraordinari i difícil de classificar. Mata va ser un home de vida apassionant i apassionada, liberal, actiu, dedicat a moltes coses, que de jove es va batre en duel sovint per la llibertat i va ajudar a alliberar Olot, bastió liberal de la Garrotxa, durant les guerres carlines, del setge que patia. Castigat pels sectors ultramontans de l’època, que el van deixar verd en moltes ocasions, exiliat durant temps, vigilat sovint per la policia, d’idees arrauxades però també amb intuïcions i assoliments mèdics molt remarcables en una època en la qual la ciència hispànica es trobava en una situació força precària, defensor de la monarquia saboiana, (una oportunitat perduda per modernitzar la monarquia, per cert), com Prim, un altre reusenc i un altre gran personatge sorprenent i contradictori. A més de metge, Mata va ser literat, va escriure poemes i teatre, entre les seves obres es troba La monja enterrada viva, que va afegir molta llenya al foc anticlerical posterior, però que va tenir un gran èxit durant anys. Si féssim pel·lícules més sovint sobre els nostres personatges, Pere o Pedro Mata amollaria material per a una història excitant i fins i tot necessària, per tal de copsar la complexitat de tota una època. Reus i els seus fills donarien material per a tota una llarguíssima sèrie, una mica complicada si es vulgués ser objectiu, la veritat.


Es pot considerar Pere-Pedro Mata català, malgrat que va morir a Madrid i ell ens hagués dit que era espanyol? Se’l pot considerar un home del seu temps modern, avançat? Curiosament, la wikipèdia en castellà dóna molta més informació que la catalana, suposo que no és fàcil fer-ne una biografia canònica sense admetre que tot és molt més complex del que ens agradaria. Afegeixo uns poemes il·lustratius d’aquest autor. El primer, un fragment, plenament folklòric, l’altre, temible, avui políticament incorrecte, un amant que mataria la dona per tal que no la toqués ningú més. Venint d'un metge interessat en els processos mentals, la cosa resulta inquietant. És clar que una cosa és la poesia i l’altra la realitat... o no?



PANDERETA (fragment)
¡Beban otros las burbujas
de esa champaña extranjera!
¡Yo prefiero las agujas
Del vino de la Ribera!
Sin desdeñar lo extranjero
en vino y arte prefiero lo netamente español...
Me gusta la manzanilla
las mujeres con mantilla,
el rasguear de una guitarra
bajo el toldo de una parra
en una tarde de sol


Me da miedo quererte.
Me da miedo quererte.Es mi amor tan violento
que yo mismo me asusto de mi modo de amar;
de tal forma me espanta mi propio pensamiento
que hay noches que no quiero dormir por no soñar.

No sé lo que me pasa. Pero hay veces que siento
unos irresistibles deseos de matar:
respiro olor a sangre y luego me arrepiento
y me entran unas ganas muy grandes de llorar.

¡Oh, si en estos momentos pudiera contemplarte
dormida entre mis brazos!... si pudiera besarte
como nunca hombre alguno a una mujer besó...

después rodear tu cuello con un cordón de seda
y apretar bien el nudo, ¡para que nadie pueda
poner los labios donde feliz los puse yo!



Sobre Pere Mata, em recorda el meu germà una anècdota que explicava el meu avi, i que corria de forma popular per moltes tertúlies. Sembla que a Madrid era veí Mata de Bretón de los Herreros i se suposa que alguna rivalitat literària hi devia haver. Tip Mata de que la gent s'equivoqués de porta, es veu que va escriure, a l'entrada de casa seva:
En esta humilde mansión/ no vive ningún bretón.
Bretón, mosquejat amb el metge-literat va fer un altre cartell:
Vive en esta vecindad / cierto médico poeta/
que al pie de cada receta / pone MATA... y es verdad!






6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Vols dir que aquests poemes no són d'en pepe Bono?

Per cert, a Catradio sempre hi surten mestres (a veure quan et toca a tu)avui n'hoi havia un de castellà molt didactic i catxondo que explicava als seus alumnes que el nom d'Espanya vol dir "terra de conills" i l'hi varen posar els cartaginesos en arrivar a les marismes de Huelva i veure'n tants de conills. ves per ón.

Júlia ha dit...

Es veritat, això dels conills però no que els habitants anéssin 'conills', com deia vulgarment la meva tieta.

Certament, Francesc, a mi no em criden mai, i, per cert, no sé com és que hi ha tants mestres que poden anar a la ràdio en hores de feina, és un misteri per a mi, o bé no són mestres i ho fan veure (?).

Que no, que no, que són del Pere Mata...

Anònim ha dit...

Algú va veure el primer capítol del documental pseudodramatitzat El diari de Pascal, que es va emetre dilluns a tv3 a les 10, sobre la història de Catalunya des de l'exposició universal al 36? A mi em va interessar, però se'm va fer lent i el protagonista em va semblar molt mal actor. La interpretació en general grinyolava com la d'aquella sèrie de Roma de l'any passat. Diuen que TV3 perd audiència, però està clar que un programa d'aquest perfil no pot retenir el gran públic en prime time. Perdó, Júlia, si em surto del guió, però m'ha semblat que El diari de Pascal incideix de ple en els teus interessos!!!

Júlia ha dit...

Tangerine, en vaig veure un tros i penso exactament com tu. Per fer això valia més que s'haguessin limitat a passar les entrevistes amb els personatges 'reals', crec que he llegit en algun lloc que s'hi pot accedir per internet. Efectivament, els actors, dolents i no creïbles, i la barreja de realitat i ficció força patètica.

Fa anys, quan algú treballava malament a algun programa de la tele, a casa meva dèiem 'semblen de la parròquia', perquè el quadre teatral de la parròquia on jo anava, en general, era força dolent. Doncs l'altre dia em va venir això al cap, que semblaven 'de la parròquia'...

Crec també que tevetrès -i la tele, en general, llevat de quatre coses- va rodolant i empitjorant com li va passar a la ràdio fa molts anys. Només cal veure programes del tardofranquisme i la transició per adonar-se'n, fins i tot els concursos frívols s'han abaratit i decauen del tot.

No sé si la tele és un reflex de la societat o a l'inrevés...

Júlia ha dit...

Precisament, comentant amb el meu germà les anècdotes de Pere Mata, parlàvem d'això, de quantes històries i de quants personatges es podria parlar en una tele realment culta i interessada per millorar.

Sobre el temps de la guerra i pre-guerra, ja crec que hem arribat a la saturació, darrerament.

Júlia ha dit...

Per cert, posteriorment he esbrinat que els abrandats poemes no eren del Pere Mata metge, tot i que també en va escriure, sinó d'un seu fill que va ser força popular, per no refer tota l'entrada anoto això en el comentari, per als interessats en el tema i demano excuses per l'errada, fruit d'una documentació trobada a la xarxa que era errònia.