23.4.08

Sobre traduccions i clonacions impenitents

En alguns blogs he trobat referencies a la no-traducció (encara), al català, del darrer llibre de Ruiz Zafon. Passaré per alt els esdeveniments mediàtics lligats a la sortida del llibre i em centraré tan sols en el tema de la traducció.

Les circumstàncies històriques, que no entro a valorar, han fet que assolíssim, més o menys, un coneixement acceptable del castellà i del català des de fa molts anys. És clar que, els qui som ja grandets, hem hagut d’aprendre pel nostre compte l’ortografia catalana, per raons òbvies. Malgrat això, crec que la majoria de gent, faci servir el que faci servir en la vida quotidiana, avui pot desenvolupar-se força bé tant en una llengua com en l’altra.

Sempre m’ha semblat estrany que algú, si pot entendre la versió original d’una obra literària, vagi a cercar-ne la traducció. De la mateixa manera, admeto que no m’agraden les pelis doblades, encara que l’idioma original em sigui estrany i desconegut. Molts autors catalans s’han queixat de la mala política de traduccions, però és que el tema és complex i costós. Avui dia hi ha un excés de producció i no es dóna l’abast a traduir, al menys a traduir amb cura. Els traductors han hagut de treballar sovint a preu fet i barat, la veritat. Olga Xirinacs va optar per escriure en castellà el seu llibre El hijo del tejedor, en part, precisament, per aquest tema mal resolt.

Josep Pla ironitzava en ocasions sobre la mandra que mostrava molta gent, la qual, malgrat conèixer el francès, recorria a traduccions d’aquesta llengua. Crec que amb una mica d’esforç tots som capaços, amb algun diccionari al costat, d’entendre un llibre escrit, per exemple, en francès, gallec o italià. Darrerament, però, s’ha estès la moda de treure un llibre d’èxit previsible en català i castellà al mateix temps, o gairebé. Normalment, per cert, són llibres originàriament escrits en castellà i en podria posar molts exemples. També hi ha les excepcions a la inversa, però no són, ni molt menys, tan freqüents.

Potser aquestes novel·les de consum immediat no tenen la mateixa càrrega literària que, per exemple, el Quixot, és clar. Que també s’ha traduït, per cert, encara que no em puc imaginar que ningú amb dos dits de front, si coneix el castellà, no en cerqui la versió original. Jo mateixa, de vegades, per pur divertiment lingüístic, faig traduccions de poemes o textos breus d’una llengua a l’altra, però sense cap interès comercial, evidentment. Crec que una persona de parla castellana, amb una mica d’interès desacomplexat, pot entendre també un text en català. Això, és clar, també va a persones, i de vegades no n’hi ha prou amb la bona voluntat. Hi ha qui està més ben dotat per als idiomes, com hi ha qui està més ben dotat per a la música. Sovint, però, tot plegat és qüestió de mandra I de pressa. Anem una mica accelerats, la veritat.

No sé si cal traduir aquests llibres estil una mica best-selleresc. Jo crec que fan ombra a la producció catalana, precisament, sense cap necessitat. Les coses han canviat molt i abans el dia de Sant Jordi era el gran dia de venda del premi Sant Jordi, però ara em sembla que la majoria de gent ni recorda que el va guanyar en Pep Coll, aquest darrer. En tot cas, Coll no ha comptat amb un llençament ni remotament semblant al dels autors en castellà als quals em refereixo. La mateixa cobertura mediàtica del Sant Jordi és molt menor que anys enrera, quan precisament, la situació cultural era, en certs aspectes, menys favorable al context català. Fa uns dies, en un article al diari, es constatava com, els espais de més audiència de tevetrès promocionaven, precisament, autors castellans, de forma majoritària. I només cal fer una estadística rudimentària per comprovar el tema. Els escàndols –escandalets- lligats a la literatura catalana, a l’estil del cas de les Nifades, que comentava fa poc, avui són gairebé inexistents, sobre tot, perquè, crec, el món literari català no compta avui amb aquella brillantor d’altres temps ni desvetlla la mateixa tafaneria intel·lectual.

El llibre ja no és el que era i la literatura, tampoc. I les traduccions, encara menys. Alto, no em considero pessimista, només constato una percepció que pot anar lligada a prejudicis diversos. Però em temo que no vaig massa errada.

7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Francesc Puigcarbó ha dit...

Possiblement sia així, el que succeeix és que se'm fa feixuc llegir en castellà, m'he acostumat a fer-ho en català i m'agrada més. I no és pas per militancia ni cap rebequeria a l'ùs, simplement ho prefereixo. Aixi de senzill.

Gulchenruz ha dit...

La veritat, sincerament, si un llibre està ben escrit m'és indiferent si està escrit en català o en castellà, o millor dit si la llengua original és el català o el castellà, que d'altre banda i per pena meva són els dos únics idiomes que puc entendre gairebé a la perfecció, tot i disposar de nocions, vagues, d'italià (però tant remotes que no gosaria llegir res de l'Eco en original).
Com deia en Francesc, que cada dia se li fa m´s feixuc llegi en castellà, a mi cada dia se'm fa més feixuc llegir novel·les, però opto sempre per rellegir clàssics.

antoni ha dit...

Hola, júlia. Ahir vaig intentar deixar un comentari, potser una mica llarg i el senyor blogger, quan ja el tenia escrit em va dir que estava fora d'ús o una cosa per l'estil, i em va fer fora.
Avui l'he reescrit i l'he penjat al meu bloc. Per resumir-lo, defenso la lectura d'autors que escriuen en castellà en la seva versió catalana. Crec que aquesta versió fa guanyar lectors en català i possiblement lectors de l'obra en general.
En tot cas, és una polèmica que els darrers anys s'ha revifat i em sembla més "sana" i de més contingut que la dels "mediàtics sí, mediàtics no".
En fi, espero que el tema de la paradeta fos el millor possible!

Antoni

Júlia ha dit...

Francesc, contra gustos no hi ha res a dir, evidentment. En general, les traduccions fan perdre una mica el sentit original però hi ha estranys casos en els quals les traduccions fins i tot han millorat l'original. Les coses no són mai senzilles.

Júlia ha dit...

Hola, Gulchenruz,
Deien, no sé si és cert, que Unamuno va voler aprendre danès per poder llegir Kierkegaard en la seva llengua original, conscient de tot el que es perd o canvia en les traduccions.

El cas del català i el castellà és diferent, és clar.

HI ha molts llibres amb els quals no cal ni fer l'esforç però en algunes perles escrites en llengües romàniques penso que paga la pena disposar de l'original, encara que sigui al costat de la traducció.

Tot això requereix paciència i constància i em temo que ens hem tornat impacients i també una mica ganduls, en general.

Hi ha traduccions excel·lents, evidentment, però sovint, quan no són idiomes majoritaris hem d'accedir a la traducció de la traducció -normalment a l'anglès- i a cada bugada es perd un llençol.

Ep, que jo tampoc no sé idiomes. I crec que ja no n'aprendre, hores d'ara.

Júlia ha dit...

Antoni, ja hauràs vist pel que dic al post que no hi estic massa d'acord, de forma general, encara que globalment, admeto que, quan més llibres en català, del que sigui, millor.

Això estaria bé en un país normalitzat del tot, en el qual els autors 'directament' catalans tinguessin més oportunitats. Em temo que més aviat ha restat mercat al ja reduït mercat català. Certament, pot afavorir un cert sentit utilitari de la llengua.

Només has de pensar en l'exemple que he posat, sobre el premi Sant Jordi i comparar el llençament d'un llibre i dels altres. O mirar la tele 'la nostra' i veure la diferència de tracte entre uns i altres, en general.

De tota manera, com que es depèn dels grans grups editorials, que es van menjant els petits, el màrketing és el que compta i aquest és el món on vivim.

En un altre camp, la televisió, està bé que es facin sèries com les que fan, per normalitzar el català, però crec que amb els pocs mitjans dels quals disposem s'hauria d'exigir també un nivell literari més ambiciós en aquest mitjà. Em sembla, però, que es fer volar coloms, tot plegat.