30.5.08

Històries d'abans i pel·lícules d'ara

En temps pretèrits, moltes revistes i revistetes de tota mena incloïen narracions curtes d’autors remarcables. Ara no és tan freqüent, tot ha canviat molt. De petita hi havia històries que m’impressionaven, en aquestes revistes, la veritat és que em llegia tot el que trobava, que no era pas massa, i que m’han quedat fixades a la memòria, amb tots els condicionants que esmentava l’altre dia i que comentava Sorribas en el seu llibre. Els autors importants com Camilo José Cela quan era jove, Ana Maria Matute o d’altres havien publicat contes breus en aquests suports més frívols.

Això ve a tomb perquè quan he anat a veure l’Indiana Jones, com sol esdevenir-se, m’han endegat un gavadal de trailers. A mi m’agraden, els trailers, em desvetllen la curiositat, sempre m’han fet gràcia, ves. El que passa és que si la peli, com era el cas, dura massa, més de dues hores, i a més t’has d’empassar una dotzena de trailers, ja no saps com seure. Un d’aquests trailers ha estat el d’una pel·licula que estrenaran aviat, El curiós cas de Benjamin Button, que, pel que he pogut esbrinar per la propaganda, és la història d’un home que és vell i es va tornant jove.

Tota aquesta introducció ve a tomb per un altre tema que comentava fa poc, el del plagi o la ‘inspiració’ interessada en la creació. Recordo una d’aquestes narracions publicada en alguna revista de fa molts anys, potser Garbo o Lecturas que em va impressionar força, sento no recordar el nom de l’autor, segur que era prou conegut. Es tractava també de la història d’un home que vivia al revés, naixia vell i moria infant, convertit en fetus. S’enamorava cap als vint d’una dona més gran i celebraven molt el moment en el qual tots dos tenien la mateixa edat, ella envellia i ell rejuvenia.

Em va semblar, aleshores, molt original. Tot et sembla original quan no has vist ni llegit massa. Recordo quan els meus fills començaven a llegir llibres de més envergadura o a anar al cinema amb amics, tot els semblava original i jo de vegades els deia ‘això està més vist que el tebeo’. Ara molta gent ja no sap què era el tebeo ni el pes que va tenir en la nostra cultura, és clar. El fet és que en cercar informació sobre aquesta pel·lícula m’adono que està inspirada en una narració de Scott Fitzgerald, autor molt ben aprofitat pel cinema i que va morir l’any 1940. Scott Fitzgerald i la seva dona Zelda són l’exemple d’això que predicava aquella telesèrie sudamericana, que els rics també ploren i pateixen. Els rics i els famosos. Però, com deia algú, fent broma, o com cantava la Guillermina Motta en aquella cançó inoblidable 'Com la Soraya vull plorar', ploren en l’abundància, encara que en aquest cas, i en molts, com que estiren més el braç que la màniga sovint van curts d’armilla i estan endeutats.

Consideracions morals i personals apart Scott Fitzgerald és un escriptor fascinant, que reflecteix tota una època amb excel·lència i honestedat. Penso si la narració que vaig llegir, l’autor de la qual no recordo, es devia inspirar en la de Scott, crec que no era pas una traducció ja que em sembla recordar que l’ambient era plenament hispànic. No ho sé, només sé el que ja sabia, que ser original és, pràcticament, impossible. I no sé si m'agradaria massa, això de viure a l'inrevés...

29.5.08

Indiana, a la muntanyola de la calavera

He passat pel cine Urgell,
que és dels pocs que ens han quedat
de cines com els d’abans,
gran, bonic i encoixinat.

I per gaudir una estoneta
d’aventures i emocions,
he entrat a dins, decidida,
a veure l’Indiana Jons.

Una rusa ben plantada
de l’Stalin la mà dreta,
ja en començar aquesta història
al xicot fa la punyeta.

Me’l porten a un magatzem,
a buscar una mòmia estranya,
i l’Indi acaba escapant,
però no sé pas com s’ho apanya.

Un que sembla el seu amic,
resulta que és un traidor,
que tot ho fa per la pela
i per omplir el païdor.

Fuig l’Indi, a aquell vell estil
antic, de l’home-canó,
i al desert se’ns ensopega
amb una gran explosió.

Ja l’Indiana fa de profe,
me'l volen acomiadar,
perquè és quan la guerra freda
i tot els fa sospitar.

Un noiet se li presenta,
amb moto i vestit amb jupa:
-Iaio, la mama m’ha escrit,
i algú crec, li vol fer pupa.

El que sap l’Indiana Jons
sembla que no ho sap ningú,
i amb el noi per companyia
marxen tots dos al Perú.

Els rusos els van darrera,
per preparar 'ensaladilles'
i també uns nadius estranys

els volen fer mandonguilles.


La clau de tot sembla ser
un cap de mort molt bufó,
de vidre, gros i brillant
i amb forma, com de meló.

Restà amagat a una tomba
de sis soldats espanyols,
que es veu que cercant el cap
es van quedar allà tots sols.

El cap té un poder immens
i ja un vell amic del Jons,
va desxifrar aquell misteri
que provoca llamps i trons.

La rusa amb els seus soviètics
de petja no els deixen pas,
i els porten a un campament:
-Indiana, ara cantaràs!!!

Allà es troben tots plegats:
el científic de la dèria,
el traïdor que vol diners
i més russos que a Sibèria.

També la mama del noi
es troba allà, segrestada.
Resulta que va ser nòvia
de l’Indiana, una vegada.

Micos, escorpins i serps,
i formigues amatents
que no són pas comunistes
i es cruspeixen els dolents.

Aquí caic, aquí m’aixeco,
i de perill en perill
la senyora diu a l’Indi:
-Doncs el noi és el teu fill!

-Ai, carai, doncs quan tornem,
el farem al cole anar!-
Diu l’Indiana, perquè el noi
no ha volgut mai estudiar.

A un temple entren i escabetxen
uns indis mig despullats,
obren portes, creuen coves,
i troben el que han buscat.

Aquell cap de mort de vidre,
volen posar allà on escau,
però tornen a arribar els russos
i es torna a engegar el sarau.

Surten corrent, el traïdor
es queda a agafar el tresor,
i li cau la casa a sobre
que ja és tenir mala sort.

Hi ha unes tretze calaveres
amb la que ells volen tornar,
totes s’ajunten i formen
un ésser que és sobrehumà.

La bella russa, enderiada,
vol copsar el poder fatal,
desitjant que el comunisme
esdevingui universal.

Mes de tant coneixement
el cap se li consumeix,
li surt foc pel mig dels ulls
i ja no en queda ni el greix.

I la cosa rara aquella
en una nau de l’espai,
desapareix de la terra
potser per no tornar mai.

Tots es queden tan contents,
l’Indiana es casa amb la noia,
i fan una festa gran
amb vestit blanc i la toia.

El noiet xala feliç
de tenir un pare enrotllat,
capaç de tantes aventis,
i a més a més, molt lletrat.

Surts del cinema cansada,
de tant anar amunt i avall,
amb els rusos al darrera
sense temps de fer un badall.

I és d’admirar que aquest Jons
que ja és un home madur
en lloc de sortir amb l’Imserso
passi aventis al Perú.

La meva llimona del meu llimoner, sencera m'agrada més

Aquests dies, amb el carnaval eurovisiu, s’escolten opinions per a tots els gustos. Hi ha pretesos lletraferits seriosos que manifesten no saber res del tema ni voler-ne saber res. D’altres persones expressen vergonya davant de la qüestió i una majoria saludable s’ho ha pres com s’havia de prendre, ço és, amb broma i com una diversió més. Hi ha coses molt pitjors a la tele que no pas les cançons xarones.

La veritat és que he passat moments gloriosos de la meva vida, a festes majors, càmpings i festes diverses, ballant coses com el chiki-chiki. Cançons d’aquest gènere que ja formen part de la història col·lectiva m’ha fet riure moltíssim, lletres poca-soltes que tothom coreja han acompanyat instants inoblidables de la meva vida familiar i juvenil. Visca Georgie Dan!!! Jo subvencionaria la traducció al català de la producció georgidana, la veritat. Encara que potser no seria el mateix, és clar.

Quan jo era joveneta, però ja no pas adolescent, es van posar de moda les discoteques. Vam començar a anar-hi, és clar, les festes particulars, els inefables guateques anaven de baixa, i la discoteca era el súmmum de la modernitat i l’agosarament. Si fins i tot els grans mites nostrats anaven al Bocaccio! És clar que també hi havia un sector purista català que no ballava, ni anava a la platja, ni llegia el Mortadelo, què hi farem. Vam trobar un centre un feien ball com el que ens agradava, patxanguero, i de vegades hi anàvem tota una colla i ens ho passàvem d’allò més bé amb la conga, el limon del limonero i me lo dijo Adela.

Catalunya ha passat èpoques d’excessiva seriositat i transcedència, que li han fet més mal que bé. I això que tenim una tradició xarona, pitarresca, trinquera i cupletera d’allò més excitant. Fa anys, dir fins i tot que t’agradava la Trinca, estava mal vist, ai. Quan la Motta va començar a cantar cuplets i tangos més d’un la va enviar a la pila dels cantants vulgars i prescindibles. Però l’ombra del Pepito Santpere, afortunadament, sempre ha ressorgit d’entre les ombres de l’elitisme arnat.

Aquest elitisme va contribuir a menystenir les aportacions dels immigrants, el lolailo i tot això, saludable per a renovar la tradició encarcarada. Ara potser hem millorat una mica. A la força, és clar. Però de tant en tant encara hi ha qui vol que siguem cultes i nets com els del nord, i tan empeltats de sud com estem, la cosa es fa difícil.

Per cert, aquests ganxos que se’t fiquen a l’ordinador m’obsequiaven fa uns dies amb el chiki-chiki i l’himne del Madrid, sempre hi ha submarins que volen fer trontollar les essències, ai. Jo crec que hi ha una gran manca de producció xarona nostrada, actualment, en la línia d’aquella cançó que un menorquí agosarat, Miquel Mariano, ens va oferir l’estiu passat, Verigut. Tinc fe i esperança en el futur xaró de la meva pàtria. Serem xarons o no serem.

27.5.08

Un parell de llibres a la tauleta de nit

De vegades recordo els primers temps del blog i com, al principi, la meva intenció era parlar de literatura. Fins i tot vaig endegar un primer blog que es deia Vida i Literatura, nom, com he comprovat, ben poc original. A la llarga, m'he dedicat a parlar del que em venia de gust, sense tenir en compte especialitzacions intel·lectuals.

Avui retornaré als orígens I parlaré de llibres, de dos llibres molt diferents que tinc sobre la tauleta de nit. Un d’ells és un regal que em va fer la meva filla pel sant, el Barri Xino del Sebastià Sorribas, un llibre aparentment senzill, sense pretensions, testimonial i dedicat, segons explica l’autor, a recuperar la memòria del seu barri per tal que els néts l’arribin a conèixer i valorar.

Tot just l’acabo de començar i m’he trobat amb unes reflexions molt interessants sobre la memòria. L’autor diu que ens explica allò que creu que és veritat, ja que ha comprovat com n’és d’enganyosa, la memòria, al llarg dels anys, i explica algunes anècdotes sobre fets que ell creia haver viscut i que ha comprovat que no eren com els recordava o que ni tan sols s’havien esdevingut.

Crec que és freqüent, quan ets jove, sentir explicar als grans les mateixes coses de formes molt diferents. De vegades pensem que algú ens menteix, quan ens explica alguna cosa que nosaltres sabem –o creiem- que no és veritat, però ja dubto de tot i m’adono que de vegades el narrador està ben convençut del que ens explica. Per això em sembla tan difícil admetre la memòria oral, enganyosa, o donar com a bo fins i tot allò que està escrit molt després d’esdevenir-se.

Més enllà dels possibles enganys que la memòria de l’autor, de forma involuntària, ens endegui, em sembla que m’ho passaré molt bé amb el llibre. Sorribas, mort l’any passat i a qui jo no coneixia personalment, però amb qui havia compartit algunes d’aquelles glorioses escoles d’estiu dels setanta, va ser molt més que l’autor del Zoo d’en Pitus. Que aquest llibre, per a mi no pas el millor, ni de bon tros, de l’escriptor, hagi arribat a best-seller infantil mostra que encara som un país força carrincló, la veritat. Tinc molt de respecte per en Folch i Torras, però costarà superar l'escola literària que va consolidar. L’èxit d'en Pitus és sorprenent, com ho va ser el del Mecanoscrit pedrolià, segons la meva modesta opinió. Em sorprèn també, a nivell més internacional, l'èxit de Pinotxo, per exemple.

Un altre llibre que ha arribat a les meves mans per casualitat ha estat Tom est mort, de Marie Darrieussecq, una escriptora francesa que jo no coneixia de res fins que no em vaig endur de la biblioteca del barri el llibre, perquè es veu que han fet un increment de fons amb llibres en d’altres llengües, i n’hi havia uns quants de nous, en francès. Vaig agafar-lo per practicar una mica la llengua dels meus estudis juvenils. Resulta que l’autora és força popular al país veí, i que el llibre fins i tot ha desvetllat polèmica.

És un llibre ben escrit, pel meu gust massa retòric. L’argument és senzill, una mare, després de deu anys d’haver perdut un dels seus tres fills, un infant de quatre anys i mig, recorda els fets i, sobretot, evoca el dolor que li va produir aquesta mort. Com que el tema no dóna per gaire més que per a un relat llarg, l’autora manté el misteri de com va ser la mort, planant pel llibre, una petita trampa habitual en molts volums, absolutament lícita i força efectiva. Jo m’hi he avorrit força, la veritat, com molta altra gent, però he de dir que també ha comptat amb crítiques devotes i elogioses.

Doncs es veu que el llibre ha desvetllat, a més un cert poti-poti, cosa que sempre ajuda a vendre. Una altra autora, Camille Laurens, ha titllat Darrieussecq de plagiadora psíquica, ja que ella va escriure un relat, fa anys, sobre la mort d’un seu fill petit i creu que ha estat copiada d’una forma subtil, no evident, interior, com si diguéssim. Laurens critica l’autora, també, perquè troba que és lleig recórrer a aquestes còpies una mica etèries quan no s’ha passat pel tràngol de la mort d’un fill, de veritat. Tot plegat, un marro força gratuït, coses de la vida intel·lectual i de les enveges professionals, al capdavall. Si aneu als enllaços trobareu opinions i informació per a tots els gustos.

Fa anys França era el nostre mirall intel·lectual, ara les coses han canviat molt i com en el cinema, molts volums ni tan sols no es tradueixen. Ja és més fàcil, molt més, trobar llibres i revistes en anglès que no pas en francès. Però de tant en tant està bé donar una ullada als nostres veïns del nord, per veure que s'hi cou, a la cultureta, més enllà dels Pirineus. I dos temes inquietants, en resum: els enganys de la memòria i el plagi espiritual voluntari o no. Jo crec que ambdós van lligats, perquè sovint ens sembla que algú ens ha copiat una bona idea, però moltes vegades la suposada còpia respon a la casualitat, a la tradició comuna, a l'atzar. Malgrat que, ep, també hi ha qui ens enreda intencionadament i qui ens copia amb tot el morro.


26.5.08

El GOS retòric


A l’escala de veïns d’uns coneguts s’han trobat en diferents ocasions excrements de gos per l’escala i a l’entrada. El president de l’escala ha fet penjar un rètol en un lloc visible, on s’explica i valora el problema, i es demana que qui en sigui el responsable reculli la porqueria i que tothom que tingui gos vigili que no passin aquestes coses tan incíviques.

Fins aquí tot sembla normal, oi? Doncs no, perquè resulta que a l’escala només hi ha una família que té gos, i a més és una família una mica conflictiva, i gitana, per a embolicar més la troca. Si algú s’hi enfronta pot haver-hi problemes, i a més, tal com va tot, pot ser titllat de racista, malgrat que a la mateixa escala hi ha una altra família també gitana que sempre s’ha comportat amb total correcció i que tothom aprecia força. Per si un cas, el president de l’escala ni tan sols no ha firmat ell l'avís, sinó que ha encarregat el rètol a l’oficina de l’administrador.

Els gossos sempre són un tema conflictiu, com els infants. Nosaltres vam pertànyer durant molts anys a un club de càmping i caravàning. En moltes ocasions hi havia nanos que feien bretolades i la direcció del càmping cridava l’atenció al responsable de les activitats. Aleshores ens reunien a tots els qui teníem fills i ens feien una esbroncada general, i uns discursos emotius sobre la necessitat d’educar els infants i joves, de respectar la convivència i també sobre el perill que, si les coses no milloraven, no ens tornarien a deixar acampar en aquell indret. Tothom sabia perfectament qui eren els gambirots, normalment pertanyien a famílies una mica esventades amb qui ningú no volia conflictes i tothom sabia, també, que hi havia un bon grup de nens i nenes que es comportaven d’allò més bé. Però sempre ens vèiem obligats a escoltar el rotllo, quan hi havia esdeveniments desagradables. Els gossos del càmping eren també objecte de molts problemes, 'si no fa res, home', va dir una vegada un acampador a un altre, que protestava del fet que el seu gos entrés a la caravana i li llepes la cama. 'Oi que si jo vinc i et llepo la cama et farà fàstic, doncs el gos me'n fa més!!!' li va respondre el llepat, amb molt d'enginy. Però, és clar, la cosa va provocar una discussió forta i feixuga. Perquè, és clar, hi havia gossos controlats i lligats i d'altres que quan et descuidaves se't menjaven les butifarres o et deixaven un record a l'avancé, i després, com sempre, l'esbroncada era 'general', o sigui, etèria, no personalitzada i globalitzada.

A l’escola s’ha utilitzat també el sistema aquest en moltes ocasions, tota una classe castigada per alguna cosa que han fet tres o quatre, o perquè ha desaparegut algun objecte i ‘no marxarà ningú fins que no surti el culpable’. Normalment al culpable li rellisca el tema, tothom sap qui és, però ningú no vol, ni ser un bocamoll, ni haver-se d’enfrontar al poca-solta de torn, que normalment és un pinxo amb mala sombra. Per evitar aquestes coses es fan normes de tota mena, que només serveixen per emprenyar els qui ja es comporten com cal.

Heu vist, suposo, com jo, molta gent entrant al metro sense pagar. Si els qui fan això provoquen temor, pel seu aspecte o tarannà, ningú no els diu res. Però un dia vaig veure uns guardes de seguretat esbroncant de mala manera dues pobres noies xinetes que anaven carregades amb sacs de material tèxtil, i que havien passat totes dues amb un bitllet. És clar que no van fer el que havien de fer, però és freqüent gosar piconar el feble de forma exagerada i no fer res amb aquell que ens pot provocar problemes. Amb qui ens pot provocar problemes, a nivell casolà i a nivell mundial, es fa la vista grossa. Així és el món, per desgràcia. Aquest tema, portat al límit, arriba als extrems de les croades contra els albigesos, matem-los tots, que Deú ja destriarà els seus. Si un Joanet en fa una de grossa, matem tots els Joanets, malgrat que el Joanet malvat ja sigui ben lluny o hagi canviat de camisa sense manies.

És freqüent fer lleis i normes que no es fan complir o que es fan complir tan sols a aquells que ja les complien sense que fes falta elaborar-les.


25.5.08

Paisatges sota la pluja



Quan ets petita, les històries dels grans presenten una dimensió mítica extraordinària. Els enveges perquè han viscut allò que tu mai viuràs, ells potser envegen el teu futur, que no podran conèixer. Et costa diferenciar les històries reals de les rondalles, de fet, i per això la mort i la tragèdia no tenen el mateix pes per a un infant que per a un adult. El fet de viure a Barcelona i de sortir molt poc feia, a més, que les històries de poble que explicaven els meus parents em semblessin extraordinàries.

El meu pare havia nascut a Mieres que era, fa anys, un poble poc conegut. A més, el fet de compartir nom amb l’homòleg asturià, més important, feia que tothom donés per fet que parlaves d’aquest darrer, és clar. Les poques guies turístiques que s’editaven fa dècades sobre la comarca de la Garrotxa mencionaven Santa Pau, Olot, i poca cosa més, d’aquelles rodalies. El meu pare va marxar aviat del poble però sempre va considerar que Mieres era ‘el seu poble’ i durant uns anys, ja de gran, el portàvem a dinar a Mieres per la Festa Major, a l’ofici, a escoltar les sardanes i a visitar algun parent que encara li restava. Jo crec que, com ens passa a tots, tenia mitificat aquell poble, pàtria de la seva infantesa, escenari de la seva primera joventut, malmesa de forma brutal a causa de la guerra civil. Mieres va restar durant anys molt més lligada a Banyoles que a Olot, però a l’hora de determinar a quina comarca s’adscrivia sembla que va optar per la Garrotxa, encara que no sé pas amb quins criteris.

Amb els anys em vaig assabentar que el meu avi Sidro, carreter d’ofici, carreter constructor de carros, no era de Mieres, sinó de Beget, i que havien hagut de fugir d’aquella zona a causa de les guerres carlines. Mieres va ser durant molt de temps un indret conservador i carlista. M’hauria agradat saber més detalls d’aquestes històries, però el meu pare era el petit d'onze germans i poca cosa he arribat a esbrinar sobre el tema, més enllà de entendre que aquella fugida devia representar, en l'època, un bon trasbals, a més de la pèrdua de molts bens materials esmerçats en ‘la causa’. Les guerres carlines encara estan també, em sembla, poc i mal explicades i les interpretacions que se’n fan són sovint interessades i parcials. No es pot entendr la guerra civil en el context català, sense intentar, al menys, conèixer els dramàtics fets de les carlinades.

Durant anys jo també vaig mitificar aquells indrets. A la novel·la ‘Ombres’ vaig inventar una Mieres mítica i la vaig anomenar Userda, que és com en deia el meu pare de l’alfals. A l’editor no li va agradar massa el nom, deia que li sonava a l’herba de les vaques, i, efectivament, és una herba per al bestiar, i ara diuen que també molt bona per a les persones, per cert. Mieres també ha estat una població lligada al santuari del Collell, on molts nois del poble, com el meu pare, anaven a estudi, a peu, i on hi havia seminari. Ara tothom coneix la zona per la novel·la de Javier Cercas, però a les d’en Gironella ja s’esmentava el lloc i la seva relació amb la guerra civil, durant la qual va ser presó republicana. Hi ha molts fets encara mal explicats o explicats de forma fragmentada, en relació a aquella època i a aquell lloc.

A mi Userda em sonava com la casa Usher de Poe i tot plegat m’evocava paisatges emboirats i decadents, misteriosos i humits, amb amagatalls pregons i grans drames familiars. Sagarra recull el nom de l’herba en aquell poema tan bonic: vinyes verdes vora el mar, sou més fines que l’userda... Mieres va ser un escenari molt important de les lluites remences. Tot plegat em semblava que lligava la mar de bé, a més del fet que el nom de Mieres, que pot venir de Miliarius, s’havia dit també que provenia dels camps de mill, una altra menja vegetal avui limitada als ocellets de gàbia. He recuperat aquesta Userda garrotxina inventada en d’altres relats i encara tinc corda per estona.

Els meus parents de Besalú i alguns altres pobles coneixien persones d’Oix, lloc on jo no havia estat mai fins fa pocs anys. Oix era, en el meu imaginari, estimulat pels relats familiars, un poble ple d'històries de maquis, de contrabandistes, de guàrdies civils, de pagesos estraperlistes, d'amants clandestins i de misteris de tota mena. Quedava força aïllat, durant anys es va reivindicar la carretera Oix-Beget, sense èxit. Em sap greu, he oblidat moltes coses o les recordo malament, quan ets petit no escoltes massa els grans, i els adults tampoc t’expliquen tota la veritat dels fets, encara menys en aquells temps.

Aquest cap de setmana he tornat a Oix, per anar a una caminada, la Marxa de Veterans que organitzava el Foment Martinenc. Ha plogut molt però la caminada s’ha fet igualment, i, malgrat que he quedat ben remullada el passeig sota la pluja m’ha evocat excursions juvenils entre boires humides, i el paisatge garrotxí m’ha tornat a semblar amarat de secrets i enigmes. Avui hi ha més turisme, els pobles han canviat molt perquè ja són, de fet, indrets de serveis amb una agricultura gairebé testimonial, si la comparem amb la d’altres èpoques. Ja no fan olor de vaques ni de garrofes i les cases no són fumades sinó que presenten un saludable aspecte una mica artificial, com les dones maquillades amb excés i massa ben vestides.

Malgrat que Ombres va tenir alguna crítica acceptable, no es va vendre massa, però en ocasions en què li he donat un repàs m’ha semblat una novel·la prou digna. L'època de La Magrana amb Carles-Jordi Guardiola com a director editorial va ser remarcable, llàstima que molts d'aquells títols avui s'hagin gairebé oblidat, perquè el conjunt de la col·lecció de narrativa Les ales esteses era molt bo. Jo crec que la van etiquetar com a novel·la rural, i com que s’havien publicat feia poc Pedra de Tartera i
Camí de Sirga potser el tema ja cansava, malgrat que crec que la meva és força diferent i que aquestes etiquetes són absolutament arbitràries. Probablement no la trobareu a les llibreries, és clar, ja se sap com va, això dels llibres, ben aviat desapareixen dels prestatges comercials, però si algú hi té interès la pot recuperar en alguna biblioteca. Sempre he pensat que podria ser una bona pel·lícula, una interessant sèrie de televisió, somniar costa poc. A l’època en què la vaig publicar a la segona cadena emetien unes petites falques sobre llibres, L’Odissea, molt reeixides, breus, i vaig tenir la sort, gràcies a l’editorial, que me’n gravessin una. Recordo que vaig anar a Mieres amb el periodista, que si no recordo malament era Lluís Quinquer, i dos tècnics, i vaig explicar una mica de què anava la novel·la davant de la casa, ja enrunada, on havia nascut el meu pare, aleshores molt malmesa, amb un bosc de blets i ortigues al davant. Era una casa de lloguer, que el propietari no els va voler vendre mai. Avui l’han refet, és una casa rural d’una certa categoria i ha conservat el nom de Cal Carreter. Vam fer un molt bon esmorzar a Can Met i a ells els va sorprendre aquell poble, aquella vall, el profund silenci, l’església imponent amb els xiprers al costat. Jo em vaig sentir escriptora consagrada, pobra de mi. Ja fa quinze anys, d’aquella sortida televisiva.

Cada paisage té les seves característiques i la seva bellesa. La Garrotxa és molt especial i espero que l’excés turístic no acabi amb el seu misteri ni amb la seva màgica bellesa, una mica salvatge, una mica tràgica. Una bellesa que es mostra molt més contundent sota la pluja i entre boires, com aquest diumenge.

Traducció al castellà: Caracteres Ocultos


24.5.08

Memòries d'una mestra gairebé velleta (VII)

A finals del curs 1976-1977 jo estava molt contenta ja que, després de tants anys de provisionalitat m’havien donat la plaça en propietat. La meva intenció, si hagués estat a gust, era quedar-m’hi força temps, al lloc adjudicat. Vaig anar a parar a un poble més llunyà, a uns quants quilòmetres de Barcelona, en una zona que havia esdevingut industrial en pocs anys, i la meva felicitat es va esberlar aviat perquè el canvi va representar un estrany viatge a l’inrevés, pel túnel del temps.

Fins aleshores, me’n vaig adonar, havia estat de sort. En aquella població em vaig ensopegar amb un feix de mestres força anticatalans que em preguntaven esverats per què parlava jo a la meva nena en català, o que afirmaven que els anticonceptius eren pecat, coses així. I no només això, vaig saber que els mestres de la plantilla havien assistit fins i tot a misses per en Franco, per exemple, perquè s’hi havien vist obligats, cosa que a Sant Feliu o a Molins hauria estat impensable. Vaig haver de deixar la meva filla a una guarderia de Martorell on es quedava plorant i, en resum, vaig passar un curs d’aquells dolents, dolents. A més, el meu marit treballava a una empresa que no anava massa bé, feia moltes hores, i arribava molt tard a casa. En fi, una tragèdia vital que, amb la perspectiva que donen els anys, ara em sembla poca cosa, la veritat.

El pitjor va sé que em va tocar una classe de segon molt surrealista, ubicada en un espai prefabricat. Tenia uns quants nens i nenes d’aquests una mica -o molt- estranys, algun dels quals se m’escapava i jo l’havia d’encalçar camps a través. Cal dir que la integració, de la qual s’ha fet tanta propaganda, era el més normal del món aleshores, sense teories prèvies ni suports de cap mena, ja que érem tants caps, tants barrets. Un alumne d’aquests, rarets, m’agafava del braç amb contundència i em deia, tot sovint:
-Dibújame un bruto mecánico!!!!
Per si algú no ho recorda, els brutos mecánicos eren uns éssers que sortien a Mazinger Z. Si li dibuixava un ninot que responia a les seves expectatives, bé. Si li deia que no podia, m’escridassava:
-Pues me portaré mal!!! Me escaparé!!!
I ho feia.

Tenia jo un altre nen molt especial, un veritable artista, mai no he vist ningú d’aquesta edat capaç com ell de dibuixar de forma hiperrealista tota mena de coses, animals, el que fos, a la pissarra o al paper. Era una mica amanerat i es ficaven força amb ell. La mare ens entrava cridant a l’aula, evidentment no valorava l’art del fill, i el que la preocupava era l’amanerament, que provocava algun comentari desafortunat de companys i fins i tot de mares i pares de la resta, encara era molt mal vist, que un nen no fos machote.
-Al que diga maricon a mi niño le voy a atizar!!!! – cridava, la dona. No cal precisar que no demanava cap mena de permís per entrar i més d’una vegada havia clavat un calbot a algun altre nen sospitós d’haver endegat l’insult homòfob.

Una altra nena no parlava. Vaig aconseguir amb el temps que em parlés en veu molt baixa. La mare l’entrava també a classe brutalment. Li semblava que no volia parlar perquè no le daba la gana i me la portava al cole a cops d’espardenya. Pobreta, em recordava aquell acudit d’humor negre en el qual una mestra explica a la mare que el nen no riu i la mare fa: ‘ai, que n’és d’estrany, tant que li peguem perquè rigui’.

Els pares, a més tenien unes expectatives fomentades pel professor del curs anterior, tot un estrany personatge, que els piconava a cuentas de multiplicar i creien que jo no els apretava prou. Ara es va molt amb compte, sovint de forma excessiva, amb el tema de tenir algun tipus de contacte físic amb els alumnes, perquè els casos de pederàstia, real o suposada, desperten molta alarma social. En la meva feina he vist professors -amb les dones no es mirava tant- acusats subtilment -o no tant- d'encalçar nenes o nens, de forma totalment injusta, i en canvi d'altres, una mica sospitosos segons la meva opinió, com era aquest, que tenia un capteniment una mica estrany pel que fa a aquest tema, però que gaudien d'una confiança cega per part de les famílies. La directora també tenia un caràcter difícil, cantellut i aspre i t'endegava algun estirabot desafortunat, era una noia una mica més gran que jo, amb el temps vaig veure que no era mala persona, però d'entrada no em va agradar gens. En aquella època en teníem uns quaranta-cinc, a les aules. I encara bo, perquè a Sant Feliu n'havia arribat a tenir seixanta i sé de companyes que havien arribat al centenar encara que ara sembli una barbaritat. Em trobava molt aïllada, ja que només parlava amb la mestra paral·lela, que era al mateix espai prefabricat, no m'hi avenia massa, tampoc. Amb el temps vaig fer amistat amb alguna mestra més raonable que la resta, però ja va ser a mitjans de curs.

Una mestra molt gran, l´única de parla catalana, era monja. Quan deies ‘Déu meu’ recordo que protestava ‘Déu és de tots’. Era carca però bona dona, em va explicar que les que podien, de l’orde religiosa a la qual pertanyia, treballaven a fora, perquè tenien moltes despeses i moltes monges grans, que s’havien de cuidar. A més també em va explicar que amb els diners que guanyaven amb el treball de les 'externes' i també amb els beneficis que els produïen alguns col·legis destinats a alumnat de classe mitjana podien sostenir escoles i obres socials a barris molt pobres, cosa que va fer que em mirés la qüestió de l'escola privada des d'una altra perspectiva. De vegades explicava també el que li feien a l’escola de petita, la tractaven amb severitat si se li escapaven paraules en català, parlava dels anys vint quan, es veu que durant un temps, en alguns establiments educatius es va estendre la moda francesa d'anar passant un objecte testimoni a l'alumne que deia alguna cosa en català, i castigar l'últim que el tenia. Aquest sistema promovia la vigilància entre els nens i nenes, la delació, vaja. Quan la sentien, sempre hi havia algú profe simpàtic, començant per la directora, que li deia, amb cert enuig: ‘bueno, bueno, que en el resto de España también hemos sufrido mucho’.

Afortunadament, hi va haver en aquella època una vaga molt llarga, d’aquelles en les quals encara no ens descomptaven res perquè el tema no era legal, i vaig votar la vaga, sobretot, per no fer classe, la veritat. Aleshores va ser quan vaig poder conèixer més mestres del centre i constatar que hi havia de tot i millorar la primera impressió. Anàvem a assamblees multitudinàries per la comarca, a manifestacions. El poble, que havia estat molt petit, havia crescut de forma desordenada i caòtica i això havia fet que la població fos també una mica complicada. A més, vam llogar un pis allà, cosa que encara em feia sentir més aïllada, tothom pràcticament era immigrant desarrelat, pels volts, i encara no es parlava de immersió ni de que s’hagués d’ensenyar català ni de res de tot això.

El recordo, aquell curs, una mica com un malson. De vegades hi ha alguna mestra a l’escola que ho passa malament perquè li ha tocat un curs complex, amb nens difícils, amb pares arrauxats i mal educats, li sembla que només li passa a ella. Això em passava a mi, també. A una excursió no vaig voler emportar-me un nen que me n’havia fet de seques i de verdes i la mare em va venir a trobar a l’autocar i se’m va posar a cridar:
-Niña, te ha tocado el título en una tómbola o qué?

Però tot passa i s’oblida i canvia. Un dels mestres, la dona del qual era del front anticatalà militant, tenia aspiracions polítiques i amb el temps va ser alcalde del poble, pels socialistes, i va exercir el càrrec molts anys. El vaig sentir per ràdio, no fa massa temps, parlant un català acceptable, i defensant la qüestió catalana, no he perdut encara la capacitat de sorprendre’m, la veritat. Cal dir que ell, en aquell context, era dels professionals més conscients de l’escola, tenia mà esquerra i aspiracions polítiques, era dels mentalitzats, però de catalanista res de res. Vaig saber que, en ser mestre, quan va arribar a alcalde va fer molt per l’ensenyament al poble, la veritat, al cèsar el que és del cèsar. Jo, que sóc molt tolerant amb el tema, allà hauria esdevingut molt més radical i arrauxada. Sembla mentida, però a les escoles hi passaven coses estranyes i singulars, una mica més enllà del cinturó metropolità. De vegades sembla que les coses i la gent canvien a fons, però tot és tan sols un procés d’adaptació a les circumstàncies i els qui tenen aptituds i actituds manaires són, en gran nombre, capaços de canviar de camisa amb habilitat i facilitat, són pràctics, vaja. Per això em sobta que encara hi hagi qui es fiqui tant amb els passats franquistes de la gent gran, és que es podia ser una altra cosa? Molts d’aquests joves irats que fan llenya haurien d’anar-se a confessar com la botiguera de ‘El Camino’ i dir al capellà: ‘m’acuso que si hagués nascut abans potser hauria estat franquista’. Una altra cosa és haver estat violent o sàdic, dolent, vaja, però sobre el tema moral, en todas partes cuecen habas.

Una antiga companya meva de la normal també va ser nomenada ‘propietària’ aquell any i va anar a parar a un poble una mica més llunyà. Allà era encara pitjor, hi havia mestres molt feixistes, encara, alguns dels quals amb pistola i tot, i una altra facció que era comunista estalinista, radical també, les baralles es veu que eren de categoria i ella mateixa, progressista de l’època, deia que no sabia qui era pitjor, -sovint hem caigut en el parany de creure que tot l'antifranquisme era o havia de ser democràtic-, i temia que no tornés la guerra civil. Tenim tendència a creure que tot és tal i com ens va a la fira a nosaltres i sovint, uns metres més enllà, hi ha móns absolutament estranys i desconeguts. Molins de Rei, Sant Feliu, em semblaven veritables paradisos de convivència, mirats en perspectiva. Sé també de mestres que, segons on eren, es veien obligades encara a anar a missa els diumenges i fins i tot més dies, encara. Fins i tot no fa massa anys, per cert.

Crec que en la feina de mestra, i potser en totes les feines, hi convergeixen tres aspectes: la feina mateixa, en aquest cas, els alumnes i el curs, els caps, companys i companyes i també la teva vida personal. Si un d’aquests aspectes falla, els altres et donen suport, però si dos van malament o fins i tot, tots tres, la cosa pot ser molt complexa i es passa malament. Tot plegat, és clar, amanit amb el teu propi tarannà que també pesa.

Per sort, aleshores no et calia estar dos cursos al mateix lloc i pel setembre em van donar L’Hospitalet on em jubilaré enguany i on la realitat era, malgrat tot, molt més amable. Amb el temps he pensat que s’hi m’hagués quedat en aquell poble potser tampoc les coses no haurien estat iguals, la societat evolucionava ràpidament, eren anys de soroll i gresca general i tot semblava que tan sols podia millorar. I va millorar molt, encara que de vegades cal mirar enrera de forma desacomplexada per adonar-nos-en, ja que sovint les coses no responen a allò que n'esperàvem.

22.5.08

L'ou (frikiàtic) encara balla








Acabo de moment la temàtica tradicional i religiosa amb una inevitable referència a una altra festa que, per casualitat, ha coincidit aquest any amb Santa Júlia i Santa Rita i Santa Quitèria i totes les altres.

Corpus sol celebrar-se gairebé sempre pel juny, de prop o de lluny, però aquest any anem molt avançats.

La festa ja no és el que era, amb aquelles llarguíssimes processons d’abans, tan distretes. Durant segles la diada va ser festiva i expliquen que havien arribat a desfilar, per la ciutat de Barcelona, més d’un centenar de comparses. Sants, santes, gegants, cap-grossos i bestioles mostraven la fatxenderia gremial. A l’Auca del Senyor Esteve hi ha una escena hilarant, amb la processó i el nen, l’Estevet, disfressat em sembla que de Sant Juan Baptista amb el be i tot.

Els paperets i les serpentines, els domassos als balcons, la ginesta, tot plegat esclatava abans, en aquesta festa eucarística amb molts referents ancestrals. La processó grossa a Barcelona era la de la Catedral, però hi havia parròquies que feien ‘la seva’ processó en un altre dia, per no interferir. Crec recordar que a Santa Madrona l’havien feta per Sant Joan i a l’església de les monges del Sortidor, on jo anava a escola, per Sant Pere.

Un referent curiós és aquest ou ballador. Em sobta veure tanta gent badant, encara, davant d’aquests brolladors guarnits amb flors i cireretes, és bonic I tradicional. Com que no vull semblar el Costumari Amades, deixo aquí la cosa, he anat a fer un volt per veure uns quants ous saltimbanquis i hi havia una gentada de por, pel centre: jubilats i jubilades, estudiants, turistes, molts badocs, vaja. Quatre cinquenes parts de la ciutat estan en obres i a sota les llambordes i l’asfalt no sé si hi ha la platja, però de pols i de canonades sí, que n’he vist, i restes de pedrots que qui sap quines històries ens podrien explicar. Com ara aquestes piles de runa del pobre cinema París, fet farinetes, ja, desaparegut per sempre.

Per cert, insisteixo: qui s’ha inventat això de les botigues sense porta amb la música estrident i diversa vessant per les voreres? Santa Rita, patrona dels impossibles, que les botigues tornin a tenir porta i aparadors convencionals, sisplau. O m'agafarà un atac de ràbia i hauré d'invocar Santa Quitèria.


22 de maig: Santa Júlia i Santa Rita



Corro el risc que el blog sembli un blog de contingut religiós, amb aquests darrers posts que us he engaltat, però avui em veig obligada, per raons òbvies, a parlar de les santes del dia: Santa Júlia i Santa Rita.




A una servidora li van posar Júlia com la meva àvia materna, que va morir molt jove. Al meu germà li van posar Isidre, Sidro, com l'avi patern, nom d'un sant de molta tradició rural encara que amb això de ser madrileny hi hagi qui li tingui mania i vulgui retornar als llunyas temps de Sant Galderic pel que fa al patronatge camperol. Era un bon costum aquell de posar a la gent noms de padrins, oncles i familiars diversos, encara que com que mai no estem prou contents, sovint a molta gent no li feia prou el pes la qüestió i li semblava una imposició patriarcal i obsoleta.




Les darrers dècades han esberlat moltes tradicions en nom d’una mal entesa rebel·lia i tothom es va afanyar a cercar per als seus nadons noms que volien ser originals i que deien molt del tarannà sociològic de la nissaga. No era el mateix dir-se Meritxell que Jennifer, per exemple. Fa anys, quan un noi et deia que es deia Roger i, a més fumava en pipa, ja comptava amb una aura nostrada molt escaient. En canvi, un Chicho, Lolo o Pepe, no eren el mateix, d’entrada.




Els noms originals van deixar de ser-ho i ara ens trobem amb un gavadal de Martes, Marcs, Meritxells, Iolandes, Noemís i fins i tot Kevins. Amb la immigració diversa, els noms infantils han acollit un amplíssim ventall de varietats sorprenents. Per què molts hispanoamericans i filipins, segons d’on son, tenen tanta afició a posar noms ianquis, quan les seves mares i àvies, pares i avis, rumbegen noms superoriginals i encisadors? Un nom molt posat en aquests darrers anys, tant a forasteres com autòctones és el de Joselin, que he vist escrit, a l'escola, de cinquanta mil maneres: Jhocelyn, Jocelhin, Jocelyn, Jhoselin, talment com aquella història del senyor Canyameres, Canyameras, Cañameras, Cañameres, Canyemeres, que es recull en molt bona traducció catalana a la versió de les Tafalitats de Karl Valentin, que crec és obra d'en Feliu Formosa.




Quan jo era jove el meu nom era estrany i no agradava ningú, ni a mi mateixa. Aleshores hi havia moltes Roses i Rosers, noms bellíssims, avui de baixa. Jordi ha estat sempre incombustible, encara que hi ha opinions sobre que el fet que resulta un nom molt adient pels jovenets, el mateix que l’anglosaxó Robin, amb qui comparteix sons vocàlics, però que no fa massa per a un senyor madur. És també curiós el canvi de sexe montserratí, per cert.




Que la cosa va a modes, és evident. Que tot és relatiu, també. Avui dir-se Júlia és gairebé una vulgaritat, n’hi ha a piles, i sovint pel carrer crec que em criden, em tombo, i veig que l'objecte i subjecte de la crida es una nena de bolquers que comença a caminar de quatre grapes, cosa que em fa somriure perquè al cole em deien que el meu nom ‘era de vella’, les col·legues. El patronatge juliero no ha estat massa esponerós pels nostres verals, malgrat que la santa té prestigi reconegut. Cercant per la ciutat santa d’internet he trobat parròquies dedicades a la meva patrona per les amèriques, ves, quines coses.




El dia del meu sant era poc conegut perquè una de més famosa, Rita, li aixafava el protagonisme. Santa Rita, encara que el seu no és un massa freqüent, té molts seguidors i per aquestes paradoxes del nostre temps la seva festa ha anat en alça i el seu altar de l’església de Sant Agustí, de Barcelona, amb el mercat de roses a la plaça, genera llarguíssimes cues de devots i devotes. Les roses de Santa Rita comprenen una mena de ritual una mica complicat, s’han d’assecar, cremar... Es, com se sap, patrona dels impossibles. Hi ha gent que m’ha dit que no se li han de demanar impossibles amorosos, ja que ella va patir en el seu matrimoni i no està per romanços. També hi ha malfiats que diuen que Santa Rita et fa favors però que se’ls cobra, cosa que em sembla molt irreverent. Potser ve d’aquí allò de santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita, con un poco de jabón no se quita el corazón... Hi ha hagut Rites famoses com una Rita la cantaora, que no sé qui era, però que he sentit anomenar moltes vegades, que t'ho faci Rita la cantaora, et deien, amb mala sombra, quan no et volien complaure. Javier Krahe té una cançó molt punyent, Si lo llego a saber, en la qual un amant contrariat invoca aquesta Rita malèfica en la tornada:




Anoche te vi por la calle,entrabas sonriente a un portal.
La mano de un novio en tu talle - morboso detalle -me sentó fatal.
Seguro que estás todo el día
metida en la cama con él,
le obsequias tu ninfomanía,y aromas la orgía con rico Channel.
Si lo llego a saber,
desde luego el perfume te lo compra Rita,si lo llego a saber,
me enamoro de otra. De ti... ¡quita , quita!¡Quita, quita, si lo llego a saber ...!




En el temps de les estampes, em costava molt de trobar-ne de Santa Júlia, cosa que em feia envejar les Pepites, Magdalenes o Isabels, que no tenien tantes dificultats per accedir a la seva patrona. Era freqüent que la gent no recordés el meu sant, és clar. Fa anys el dia del sant era molt important, però amb el temps i la secularització de la societat ha minvat la seva importància, fins i tot moltes d'aquelles vides heroiques i exemplars són molt qüestionades, històricament dubtoses, moralment, fins i tot, inquietants. De tota manera, jo, si ara tingués, per miracle diví, un fill tardà, cercaria a la genealogia familiar el nom adient i no m’estaria d’orgues, segur que entre els avis, besavis i rebesavis trobava alguna cosa que em fes el pes. A mi, és clar, i al pare de la criatura, perquè en això mai no es pot comptar amb l’interessat, que encara no parla, quan el bategen, ja sigui de forma religiosa o laica.





Jo crec que a la llarga és la persona qui fa bonic o lleig el nom i no a l’inrevés, la veritat. Al capdavall, el nom no fa la cosa, perquè, com deia, precisament, Julieta, la rosa no deixaria de ser una rosa encara que portés un nom diferent. Sí, però... de nosaltres, com de les roses, en restarà, tan sols, el nom. I per poc temps, si no és que algun parent el recupera i el posa a algun descendent nostre, protagonista involuntari de l’incert esdevenidor que no arribarem a conèixer. Els bateigs o no són o ja no són el que eren, avui ningú no cantaria aquelles barbaritats que la mainada del carrer baladrejava a la sortida de l'acte religiós, amb el nadó vestit de batista, sovint un vestit que passava de pares a fills i d'oncles a nebots: tireu avellanes que són torrades, tireu confits, que són podrits, si no en voleu tirar, el nen es morirà... Qualsevol se n'estava, ves.

19.5.08

Dels maigs d'abans




Suposo que moltes persones de la meva edat, noies sobretot, havien celebrat a l’escola, durant el mes de maig, el mes de Maria.

La cosa estava molt bé, perquè trencava la monotonia escolar de l’època. Acostumàvem a portar flors, generalment, en el meu cas, comprades a modestes floristes ambulants del barri, ciris i d’altres estris decoratius, i ja a finals d’abril es muntava un altar a cada aula, molt reeixit i perfumat. Aleshores, cada tarda, s’encenien els ciris, es llegien i recitaven oracions, i es cantaven cançons dedicades a la Mare de Déu, el hit era la de la Verge de Fàtima i la cova d'Iria, ave, ave, ave Maria. Les lectures comprenien unes ‘exemples’ molt distrets, petites narracions sobre miracles marians, de vegades una mica truculentes.

A mi una de les cançons que m’agradava més era una de les poques en català que ja havia cantat la meva mare a escola. Feia ‘al matí cap al llevant, quan neix el dia, les campanes van dient, Ave Maria. Beneït sigui sempre el nom teu, verge Maria, Mare de Déu’. La cançó va repassant totes les hores del dia i lloant la Mare de Déu. M’evocava tot un món llunyà i rural, de camps i flors, de campanes de l'àngelus i paisatges beatífics, no n’he sabut trobar la lletra sencera. En aquella època, escoltar o cantar coses en català tenia un valor afegit i emotiu immens.

Era en aquells anys molt famós el cromo religiós, l’estampa, que es col·leccionava amb cura, moltes provenien de comunions i d’altres es podien també comprar. Hi havia estampes més ‘modernes’ però un gran nombre reproduïen quadres famosos, com ara els de Murillo, pintor que reivindico, perquè va molt més enllà de l’etiqueta ensucrada que li han posat, perquè va ser un home molt treballador que va poder viure en pau, i perquè a més de les Mare de Déus convencionals va reflectir tot un món de pobres, infants i vells, encisador. És un pintor que trenca amb els tòpics de l’artista bohemi i arrauxat, es va adaptar al que calia fer, és clar, i va pintar el que li encarregaven i pagaven, en general, com fem tots, al capdavall. Expliquen que tothom l'estimava, cosa que té molt de mèrit. M’agrada molt aquesta Sagrada Família de l’ocellet, és encisadora, amb un Sant Josep jove, tendre i baronívol, més enllà de tants tòpics diversos.

Una vegada vaig fer de Murillo jo, en una obra de teatre que es va inventar una professora jove i dinàmica. Figurava que jo m’adormia i somniava en la Immaculada, aquella tan convencional que tots coneixem. La nena que feia de verge era molt bonica, amb uns llargs cabells negres. El que va costa més va ser comptar amb uns angelets creïbles. I després, és clar, quan jo em despertava, la pintava. L’obreta es deia ‘El sueño de un pintor’ i va ser aquell un dels pocs papers importants de la meva vida, jo anava amb bigotis pintats i boina de costat, suposadament d’artista, encara que dubto que Murillo anés vestit d'aquella manera.

Carlos Cano, en aquella havanera tan bonica de la noia que toca el piano quan Sevilla està en silenci, recordant el seu estimat que és a Cuba, menciona el pintor d’una forma gràfica i contundent: ‘tiene color de Murllo la siesta triste de aquel salón...’ Jo, que, per desgràcia, encara no he estat a Sevilla, em temo que m’he format de la ciutat una imatge mítica i extraordinària que potser, com tots els somnis, no és certa. Però... qui sap.

Tinc un sonet sobre el tema d'aquell mes de maig antic, el copio:

Mes de Maria


Altars del mes de maig, guarnits de satalies,
Amb una verge jove guaitant els pecadors,
Des d’un pobre escambell, comptant el pas dels dies,
Enmig d’un bosc de ciris i clavells de colors.

Cançons on s’abaltia el so de les campanes,
Pregàries i miracles i vides exemplars,
Coloms de Barcelona, perduts a les baranes,
Homes sense esperança en les foscors dels bars.

I uns cavallets de fira, amb un xicot errant,
Que sabia el misteri d’algun món amagat
Als camins que es perdien, més enllà del terrat.

Fins la més gran misèria s’enyora algun instant,
Quan les ales lleugeres d’una fada inconstant
Deixen perfum de lliris a l’armari tancat.



Pel mes de maig hi havia les comunions, les comunions d’aleshores, obligatòries i solemnes. A l’escola ens havien passat alguna vegada una peli adient a l'època, Un traje blanco’, en la qual un nen pobre vol un vestit de comunió de color blanc. El seu pare no té peles i fa les mil i una, el pobre home, per aconseguir-lo. Feia plorar molt. El nen pobre era Miguelito Gil, que va tenir una breu carrera cinematogràfica infantil. Una altra pel·lícula que ens van passar a l’escola, on sortia el mateix actor, era ‘Recluta con niño’. Quins temps, quins costums, quines pelis. Què llunyanes ens semblen ara! Per cert, malgrat que la dita popular fa ‘de prop o de lluny, Corpus pel juny’ sembla que aquest any que tot va tan avançat per qüestions llunàtiques, tindrem Corpus –i ou com balla- pel maig.




18.5.08

La TROBADA!!!!!!


Quand vous serez bien vieille, au soir, à la chandelle... (Ronsard)


L’Arare em diu que vol crònica dels fets d’ahir.

No sé què puc escriure sense que sospitin que vull fer la pilota o ensabonar l’organització, estem més avesats a llegir crítiques negatives que positives i quan en llegim de positives, com que som desconfiats, ens ve al cap aquella dita catala: quan em fas festes i no me’n solies fer, o em necessites o m’has de menester.

Precisament, abans d’ahir, a La Contra de La Vanguardia, Paul Preston manifestava que un dels grans defectes vigents en el món, sobretot acadèmic, hispànic, és l’enveja. Jo afegiria que no tan sols en l’acadèmic i faig extensiva la hispanitat a la nostra nació catalana, també, encara que sovint ens plau pensar que som diferents.

Però la veritat, al menys la que jo vaig percebre, és que tot va ser excel·lent, ahir a la tarda, a Vallromanes: l’organització, magnífica, les presentacions, mesurades i emotives, la música, agradable i, sobretot, es va gaudir del tarannà blogaire que feia que et sentissis com a casa i que et semblés que tantes persones amb les quals tan sols t’has llegit et resultessin molt properes, talment com si pertanyessin físicament al veïnat, que per això hi ha també veïns de dalt i de sota.

Suposo que per als promotors va ser la realització d’un somni, un somni mesurat, és clar, possible, però tots sabem quants somnis possibles s’esberlen pels camins de la realització material si no hi ha al darrera algú capaç de fer-los realitat. El llibre, excel·lent, també. Personalment, si fos ara potser hi enviaria un altre post, però crec que això ens passa sempre, quan cal triar.

El Toni va tenir l’amabilitat de citar una frase meva, precisament en el moment en què jo estava mes o menys repetint a Gulchenruz, jove promesa blogaire, el mateix: quan seràs vellet i jo ja no hi sigui, pensaràs, ‘jo hi era’. I és que la majoria de gent era jove, molts amb criatures petites que animaven el tema amb les seves corredisses i rialles, d’altres, fadrins, com dèiem abans, i vull imaginar que més d'un embolic amorós en sorgirà, dels verals juvenils de la blogueria. Una es fa gran i ja pensa en termes enyoradissos en un futur on no hi serà present, és així, la vida.

Trobareu fotografies, comentaris i moltes coses més a molts blogs, així que no m’estendre més. Espero que aquest llibre sigui el primer d’una llarga col·lecció i que també la trobada tingui continuïtat. Des de la finestra cap al món, que és aquest meu ordinador, i com fèiem a l’escola en aquelles assemblees Freinet, ara una mica oblidades:

FELICITO... TOTS ELS ORGANITZADORS DE LA TROBADA, COMENÇANT PEL TONI IBÁÑEZ, QUE N’HA ESTAT ‘L’ALMA MÀTER’.
PROPOSO... QUE TOT PLEGAT TINGUI CONTINUÏTAT VIRTUAL I NO VIRTUAL
CRITICO... NO CRITICO ABSOLUTAMENT RES, TOT VA SER PERFECTE. Bé, critico una mica els qui no es van animar a enviar el seu post per estranyes manies subliminals i/o que no van venir a fer gresca a la trobada. I em critico pietosament a mi mateixa per haver escrit un vers humorístic de poca volada intentant fer rimar 'els cent' catalogats, seguint la proposta del Francesc Puigcarbó, el trobareu aquí. Ja sabeu que tinc un vessant patufetístic incontrolable.

16.5.08

Imatges retrobades


Tinc por que demà, en la trobada catosfèrica, no em topi amb algú que conec per alguna fotografia penjada al blog i no el reconegui, no seria la primera vegada que em passa. Quan vaig fer Humanitats a la UOC, on a tots els emails hi havia una fotografia de carnet, sovint em costava reconèixer la gent, a les trobades presencials, i de vegades hi havia qui es pensava que no el volia saludar.

La imatge real d’una persona té molts matisos que cap fotografia, ni tan sols una pel·lícula, no poden reflectir. Per això, moltes vegades, la realitat no respon a la imatge prèvia de la fotografia. El cinema ofereix una imatge física sovint molt diferent de la real i sovint, en veure els actors o persones conegudes en persona, moltes vegades ens deceben o, en tot cas, no responen a allò imaginat. Persones que passarien desapercebudes pel carrer desvetllen passions des de les pantalles lluminoses. Per això, també, afortunadament, lletjors aparents o defectes físics que provoquen complexos diversos, són abaltides per la personalitat, per la vida, i s’obliden quan es coneix la gent en directe, amb tota la seva complexitat i diversitat humana.

Quan no hi havia fotografies, el recurs, sobretot de la gent benestant, eren les estàtues i les pintures. Dels temps més antics, les pintures moltes vegades s’han esborrat i en resten les estàtues, despintades, car, probablement, tenien colors, com aquesta de Juli Cèsar que han trobat al llit del Roïne, riu ara d’actualitat per motius que no venen al cas, de moment. Durant aquests darrers temps he vist desfilar vers el dubtós més enllà un nombre important de parents i coneguts, grans i no tan grans, dels quals me'n restarà, tan sols, alguna fotografia que contribuirà a fer-nos mantenir el seu record. Els pobres d’abans, sense fotos, sovint penso que devien tenir moltes dificultats per recordar. En tot cas, tot plegat és vanitat, arribarà un moment en què ningú no ens recordi.

Perpetuar la nostra imatge és una estranya fal·lera ben humana. La fotografia digital ha abaratit el tema i ara ens podem permetre retratar-nos i filmar-nos democràticament, fent tot tipus de bestieses. Els principis de la fotografia mostraven uns retrats molt semblants a les pintures, amb la gent seriosa, que poques vegades somreia. Era un moment transcendent i com a tal es vivia. Somreien, en tot cas, les actrius de cabaret, somriures picants, encisadors, des d’aquelles postals una mica agosarades.

Fins i tot avui, quan cal fer una fotografia formal hi ha que opta, encara, per la professional, la d’estudi, que, en la meva opinió, està absolutament passada de moda i gairebé fa riure. Però les fotos de casament, de comunió, encara recorren a aquestes falses postures, amb ínfules artístiques, esfumats i lluminositats diverses, moltes vegades. Per no fer llenya d’aquests vídeos d’encàrrec, que semblen petites pel·lícules, amb postes de sol i mirades perdudes en l’infinit, amb el mar o paisatges eteris al darrere, emmarcant l’amor de la parella a punt de maridar-se.

En una de les notícies publicades sobre la troballa, parlen de la preocupació de César per tapar-se la calba, ja fos amb pentinats forçats, encara vigents, o amb una corona de llorer, cosa que ell es va inventar. Hi ha coses que no canvien o que canvien ben poc. Diuen que possiblement el bust fos llençat al riu en moments de canvis polítics en els quals no tocava ser seguidor de Juli Cèsar i conservar-ne una imatge resultava perillós o inconvenient. M'ha recordat tot plegat el retorn d'un bust de Macià, avui al Museu d'Història, per part d'un drapaire del Poble-sec, que l'havia amagat des dels temps de la postguerra, encara que l'avi no va haver de passar tants segles remullat, és clar.

Traducció al castellà: Caracteres Ocultos

15.5.08

Elegia Muntanyolenca

Amb permís dels coixetòfils desacomplexats. Si voleu una crítica aprofundida, seriosa, i amb banda sonora, aneu a visitar El Veí de Dalt, a qui dedico aquesta producció poètica inspirada en el film que ens ocupa.
ELEGY

Vet aquí que un iaio calb
que ensenya literatura,
encara està preocupat
Per allò de: si li dura...

Amb un amic vell com ell
s’expliquen les picardies,
i se’n van a fer gimnàs
o a la sauna, força dies.

A l’aula on parla de llibres
arriba una moreneta,
el iaio ja se’m trasbalsa
i ja vol fer-li l’aleta.

En una festa que fa
se li enrotlla d’allò més
i la convida al teiatru,
i a prendre quatre cafès.

El iaio té un embolic
amb una senyora gran,
que encara està de bon veure,
prima, rica i elegant.

Però res, que la noieta,
qui, per cert, es diu Consuela,
impressionada pel iaio
doncs, també se me’l camela.

I després d’anar al teiatru,
l’avi es fa l’interessant,
i se l’emporta al seu pis
on té un piano molt gran.

Després de tocar el piano,
ja us podeu pensar que toca,
la passió me l’arrossega
i el deixa fet una coca.

La cosa tira endavant,
el iaio es torna gelós.
L’amiguet li diu: ‘vigila
que no ets un noi ufanós’.

I entre amor i gelosia,
i passió viscuda a raig,
la noia se n’enamora
i ell pensa: ‘i ara que faig?’

Un dia ella me’l convida
a casa dels seus parents,
cubanos amb molta pela
però ‘bailongos’ i contents.

El iaio que és un ‘corridu’
fuig rabent del compromís,
i la noia s’acomiada
amb disgust I desencís.

El iaio té un fill que es metge,
tenen males relacions,
són coses que sempre passen
entre les generacions.

L’amic aquell és poeta
també és lligon, sembla fort,
però un dia en presentar uns versos
em té un cobriment de cor.

Sense amic, sense la noia,
el iaio no sap què fer,
i un dia la noia el truca
i ell pensa: Què deu voler?

Doncs resulta que malalta
la noia s’ha d’operar,
i el iaio que se m’espanta
i al seu fill es va a informar.

L’operen i no ens expliquen
si la cosa ha anat prou bé,
perquè cadascú s’ho agafi
com vulgui, que així ha de ser.

I així s’acaba la història,
abraçats a l’hospital,
penedit, em sembla el iaio,
de no haver estat més formal.



Moraleixes

Qui vagi a veure la peli
que no convidi el marit,
que aquest iaio amb tanta marxa
i tantes ganes de llit
és, per als senyors madurs,
un exemple negatiu,
que els pot empènyer a pensar
que la cuca sempre viu.

Per més que un iaio reciti
poemes amb molta grapa,
per més que toqui el piano,
i el miri una nena maca,
cada cosa té el seu temps,
i cal la moderació,
una dama ben granada
sempre li anirà millor.

Allò de gallina vella
és una gran veritat,
i les noies jovenetes
han d’anar amb nois de l’edat.

Noies que veniu al món
no us fieu de gent llibresca,
que fent-se els intel·lectuals
el que volen sempre, és gresca.

La Molinera Cinèfila



13.5.08

SANT PONÇ, 2008

Amb sants de primavera he compartit
els moments més alegres de la vida:
Sant Jordi, Santa Rita, Sant Joan,
lluminoses llegendes, flors I festa,
al cel tan gris dels anys de la pobresa.

De tots els sants, Sant Ponç era el millor,
perfumat de muntanya i endolcit
amb mel i confitures irisades,
al carrer per on tants avantpassats
havien passejat tragèdies velles.

Torno cada any. Olor de camamilla,
de marialluïsa i sajolida,
farigola florida, romaní,
menta fresca i espígol ametista.
Remeis per a guarir les malalties
que ahir i avui encalcen la il·lusió,
i mostren que la mort encara sura
per damunt de l’orgull del nostre goig.

Cada any algú s’enyora d’altres anys
i afirma, contundent, amb melangia:
-No hi ha tantes parades com abans...

És tan sols la saviesa, que s’enganya,
quan es fa vella i creu que mai hi haurà
un temps tan clar com aquell que va viure
millorat pel miratge del record.

Abelles presoneres, regalèssia,
cistellets on les noves herbolàries
classifiquen destorbs i malvestats
lligades a aquest cos que ens mortifica:
Pel cor, per als pulmons, per a la sang,
pel fetge, pel dolor, per la migranya,
pel mal de peus, i fins i tot, si cal
per aquests mals d’amor que tant destorben.

Pots d’ungüent de la serp, evocador,
dels anys aquells que el sanador passava
per la fira i sovint per molts mercats
amb la serp viva al coll, valent, fatxenda.


Tot torna, amb l'arribada del bon temps,

i els turistes sorpresos per la festa
canvien monuments i estàtues vives
per imatges de flors i melmelades
i arrop i ametlles i per pots de mel
de tots els tons de l’ambre.
I fins la pluja
atura el seu neguit i el seu desig
aquest matí del dia de Sant Ponç,

amb pietat, quan sent el repic nou
de les campanes de Sant Agustí.
i s'adona que avui també és diumenge.

Júlia Costa






11.5.08

Dissabte Catosfèric

El proper dissabte, 17 de maig, se celebra la trobada de La Catosfera Literària a Vallromanes, com molta gent ja sap. Ja fa dies que volia fer-ne alguna referència al meu blog, però he esperat perquè crec que anunciar les coses amb una excessiva antelació fa que sovint s’oblidin.

Copio sense complexos el post d’Entrellum on s’explica el tema, per als no iniciats, que em sembla que ja són pocs:

Arran de les
I Jornades de la Catosfera celebrades a Granollers els dies 25, 26 i 27 de gener de 2008, dins la Taula Rodona Blogs & Literatura, va sorgir la idea d’elaborar un llibre fet a partir de les aportacions de tots els blogaires lletraferits que hi volguessin col·laborar. 140 blogaires catosfèrics van enviar “el seu millor post” i un jurat en va fer la selecció d’acord amb un criteri de qualitat i temàtica (els posts havien de ser de caràcter literari o referents a la literatura), deixant-ne finalment 100, que són els que conformen aquesta primera antologia de la catosfera literària, publicada per Cossetània Edicions. Els autors han cedit els drets sobre el text i els beneficis que s’obtinguin seran destinats a fins solidaris (“La Bressola” de la Catalunya Nord).

Es tracta d’un llibre pioner a casa nostra, el primer blook (blog que esdevé book) col·laboratiu en català. Com diu Biel Mesquida, autor del pròleg, “a la xarxa s’està fent una part essencial de la literatura del present”. Literatura 2.0. Creació compartida. Escriptors de la mà oberta. Ciberescriptors que experimenten les noves possibilitats que dóna el format digital. Escriure en català a internet. La Catosfera literària.

100 blogaires d’arreu dels Països Catalans s’uneixen en un sol volum que demostra que la nostra llengua és més viva i més lliure que mai.


M’admiren aquests tipus d’organitzacions complexes, que fan història, perquè jo sóc una nulitat a l’hora d’organitzar res i les meves idees, moltes vegades bones, resten sempre en aigua de figues per manca d’empenta promotora. Per això i per molts motius tinc una gran admiració pel tarannà de l’amo d’Entrellum, Toni Ibáñez, gran escritor, professor, filòsof, inventor del terme catosfera i moltes coses més, que desvetlla passions diverses a favor i en contra, com passa amb la gent genial de categoria. Són persones aquestes que fan història en el sentit més ampli del terme. Imagino amb tendresa un futur possible, amb el llibre dels 100 blogaires com a objecte de culte bibliogràfic i el meu esperit vagarós que podrà dir ‘jo hi era’.

Vaig haver de triar un post a l’atzar per al llibre, com que havia de ser bàsicament literari en vaig triar un sobre escriptores, en podia haver triat molts d’altres. Triar també és trair, com traduir, segons diuen. Em sap greu que per les dimensions del llibre hagi quedat gent a fora, però així són les coses i la realitat i la veritat és que em produeix una gran admiració el fet que una editorial, Cossetània, dongui suport al tema. De vegades el que em sorprèn, a l’edat que tinc, és, precisament, allò que surt bé, està ben gestionat i tira endavant. Em sorprèn molt més la pau que no pas la guerra, vaja.



Tota la informació la trobareu, doncs, a Entrellum. M’ha sorprès gratament trobar entre els ponents Jaume Comas actor i també historiador, que assisteix al Grup de Lectura 99, del qual parlava ahir, fent-hi aportacions interessantíssimes. Em meravella que hi hagi tanta gent polièdrica i genial pel país i que encara ens queixem i, de vegades, els critiquem. I paro, perquè sembla que vulgui anar fent ensabonades i no voldria pas que fos així i encara pensareu que els vull demanar alguna cosa. Perquè en aquest país petit que ens acull, hi ha sovint una certa malfiança envers les lloances desinteressades i moltes capelletes disposades a fer la punyeta a les iniciatives que no han surtit ‘dels seus’.


10.5.08

Aquells reis, aquelles reines

No gaire aprés nasquem nós, e fom nats, complits los set mesos que fom engenrats, e nasquem tan feble e tan eixaquiós, que no es pensaven les madrines, ne aquells qui foren a la nostra naixença, que poguéssem viure...


Ahir vaig assistir a una trobada del grup de lectura històrica que vaig comentar temps enrere, organitzada pel Grup 99. El llibre triat havia estat Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència política de Catalunya, de Ramon d’Abadal i de Vinyals. El debat va ser molt interessant, hi havia persones que hi entenien molt més que no pas jo, i tot plegat va generar un doll d’opinions diverses, i d’implicacions històriques variades, que des de l’època medieval van arribar a Berlusconi passant per Nietzsche i d’altres filòsofs.

Jo, que em miro la història des d’un punt de vista força d’estar per casa, com en el cas del tema que comentava anteriorment, la Guerra del Francès, no puc obviar la meva imatgeria personal, en aquest cas lligada, en el cas del rei Pere, al seu mític i inseparable punyalet. La història antiga també canvia, nous anàlisis ens donen noves lectures i sempre, totes elles, seran parcials i interessades, formades per la plastilina que em comenta el Yayo Salva, matèria primera que admet formes diverses segons el moment i l’habilitat i intencions del modelador.

Van sorgir moltes preguntes, en el curs de la conversa. Què era Catalunya, aleshores? Què entenem per decadència? No ha canviat força, ja, la tendència a magnificar la crisi demogràfica per explicar la decadència política de Catalunya? Història política o història econòmica? Masses o líders? Quin pes o manca de pes té avui el marxisme en les lectures polítiques? Quin és el paper dels líders en la història? Són, encara, necessaris? Si matèries suposadament més objectivables propicien lectures divergents, la història resta subjecta a la nostra visió del present, des del qual sabem o creiem saber què va passar després. Saber història no serveix, crec, en absolut, per no repetir-la, com es pot comprovar amb certa facilitat. La repetició, evidentment, mai no és clònica, perquè els temps i el context canvien. La història per a adults em sembla necessària, imprescindible, apassionant, perquè pot comptar amb visions divergents, que ens en mostrin la complexitat. Però la història convencional s’ha amollat també als infants i joves a través de manuals consensuats i homologats, i la cosa no millora, pel que puc veure als llibres actuals de socials de l’escola encara que cada vegada costa més de conformar un discurs històric coherent i educatiu, en uns temps en els quals les batalles, les armes i la crueltat antiga ens provoquen molts maldecaps ideològics.


No corren bons temps per als herois patriòtics ni per a les llegendes innocents. Malgrat això, els poders de cada moment no deixen d’intentar, amb la història i les històries a la mà un cert adoctrinament en un sentit suposadament modern, quan, la realitat ens ha demostrat que aquests temes, a l’escola, no conformen sempre sentiments abrandats ni incondicionalitats, ans, sovint, tot el contrari. No sé si a nivell de primària hauria de ser la història matèria curricular –com en diuen ara, que tot es curricula- o limitar-nos a donar uns trets generals sobre vida quotodiana, sentit del canvi, coses així. En uns primers intents de programació, en els ja llunyans temps de la reforma educativa, es va proposar fer-ho d'aquesta manera, a primària, i es van elaborar materials innovadors, però després, a causa de les pressions òbvies, es va tornar al de sempre, reis, màrtirs, patriotisme i senyals de pertinença. A Catalunya la cosa és espinosa, perquè no hem comptat amb un context normalitzat fins fa quatre dies, i tocar els mites de casa és, encara, força complicat.

Tornant al rei Pere, el seu tarannà lligaria amb allò que deia en l’anterior post sobre els homes baixets. Expliquen que es posava un coixí al seient per semblar més alt que d’altres i en alguns textos he trobat que el titllaven de Neró i tot. La qüestió de la realesa, actualment, costa de copsar i comprendre, perquè el concepte d'igualtat, avui, és molt diferent del d'èpoques remotes i no tant remotes. Va tenir Pere III un llarg regnat, comptant amb l'època, complicat i difícil i és d'admirar la seva longevitat en aquell context de pestes i desgràcies, ja que va néixer malaltís i esquifit, cosa que fa pensar en la consistència de l'inquietant pes de l'atzar, en les nostres vides. La seva darrera dona, Sibil·la de Fortià ha generat, a partir de Jaume Roig, passant pel vessant seriós de Frederic Soler, un gavadal de literatura, sovint pejorativa amb la senyora, és clar, que ja sabem com les gastava Roig i la inquietud que provoca qualsevol reina sobrevinguda de forma inconvenient. Llegeixo per la xarxa que un intent de batejar un carrer de Fortià amb el nom de la dama va generar no fa massa protestes de gent del poble, cosa que vol dir que encara és ben present la seva llegenda negra. Llegenda negra o llegenda romàntica, Sibil·la de Fortià resuscita sovint en nous llibres i obres teatrals, la seva figura desvetlla una gran tafaneria retrospectiva. Cal dir que ahir el debat va ser molt seriós i no vam parlar ni del punyalet, ni del coixi i/o els complexos de Pere III, ni dels seus afers matrimonials. Una altra cosa fou l’agradable sopar de després, amb tertúlia desacomplexada i pitarresca inclosa. Vam fer història, vaja.


8.5.08

Aquelles guerres, aquells herois

Admirose un portugués
al ver que en su tierna infancia
todos los niños de Francia
supieran hablar francés.

"Arte diabólico es"
dijo torciendo el mostacho,
"que para hablar el gabacho
un hidalgo en Portugal
llega a viejo, lo habla mal
y acá lo parla un muchacho".

Després de tot això dels polacos, i del doll de teories i opinions sobre el mot, m’ha vingut al cap aquest conegut poema de Moratín, veí, segons sembla, durant un temps, del barceloní carrer de Petritxol (en un pis, no sabem quin/ hi va viure Moratín). Gavatxo ha estat durant molt de temps un terme pejoratiu per a batejar els franxutes, amb els quals ens hem mogut, pel que fa a Catalunya, en una relació constant d’amor i odi, segons bufessin els vents. Diuen que el malnom té l’origen en un riu francès, Gave, i que feia referència als homes grollers i que parlaven de forma estranya. Hi ha també sobre la paraula teories diferents i usos diversos, i fins i tot tenim uns préssecs molt bons de varietat gavatxa. En èpoques llunyanes va haver-hi, a Catalunya, una important immigració occitana, ves per on. Per cert, el gran Moratín va ser, al capdavall, com tanta gent avançada de l'època, un agavatxat que va acabar a l'exili.

La cosa ve a tomb perquè fa uns dies vaig anar a una xerrada al meu barri, la primera d’un breu cicle sobre el Castell de Montjuïc i la Guerra del Francès. A la xerrada es va parlar força del castell, el seu passat, present, i imprevisible futur, polèmic, com tots sabeu. I poc de la Guerra del Francès. Em temo que, malgrat els molts actes que s’han programat per tot arreu sobre aquest segon centenari ens quedarem una mica com abans, o sigui, a les fosques o en penombra, i lligats a tota una iconografia heroica i antiga amb la qual vam bressolar els nostres somnis patriòtics escolars.

El bicentenari de la Guerra de la Independència o del Francès, com en diem per aquí, -potser per no confondre les coses, en aquest present una mica cantellut, en el qual els temes patriòtics s'han complicat i diversificat-, ha generat actes diversos, a casa nostra i a Espanya en general, però em temo que la cultura històrica col·lectiva no millorarà. Hi ha molts actes locals, lligats a poblacions concretes i, per tant, destinats al públic de l’indret i a la situació precisa d'aquell lloc durant la guerra. També, no faltaria més, hi ha força teatralitzacions d’aquestes que m’agraden tant. L’altre dia veia les que feien a Madrid, per la tele, amb això del dos de maig. En todas partes cuecen habas y en algunas, calderadas.

La història, com tantes coses, s’ha frivolitzat, serveix per a fer turisme. Des d’una pintura prehistòrica o una caca de dinosaure petrificada a un camp de concentració, tot val per al tema. De tota manera, segons l’època, hi ha coses que venen més que no pas d’altres, és clar. Quan jo anava a escola la guerra aquesta era, encara, una guerra heroica i justa, en l’imaginari col·lectiu, una guerra en la qual es volia foragitar l’estranger i en la qual el poble unit no va ser vençut. Jo trobava injust que el setge de Saragossa fos més famós que els de Girona, ai, pobre de mi. La música del Sitio de Zaragoza era i és encara un clàssic dels varietés, tocada a l'acordió, fins i tot al Molino, recordo que ho feia molt bé una actriu que va morir no massa gran, molt maca, i que vivia al meu barri, sento no recordar-ne el nom. Encara, durant la meva infantesa, a moltes xocolates, com ara la Tupinamba, hi sortien cromos amb estampes històriques, un gènere que va excel·lir durant el XIX i que va conformar la nostra idea dels fets del passat. Molts pintors catalans de l’època van pintar estampes històriques i religioses, avui injustament oblidades o gairebé. Una meva tieta, en una sala i alcova que em feia esgarrifar, del carrer de Santa Margarida, hi tenia un quatre amb Ramir i la seva campana de caps tallats a un costat, i, a un altre, allò de 'no servire a señor que se me pueda morir', de quan Francesc de Borja va veure el que els cucs havien fet amb la seva admirada reina. I, al mig, un mirall immens que jo crec que amagava un munt d'esperits familiars al seu darrere.

El cinema de l’època imitava aquelles pintures en la seva escenografia convencional, adient a l'època imperial que ens pertocava patir. I també els llibres de text, les entranyables enciclopèdies, reproduïen de forma maldestre, en blanc i negre, descobriments d’Amèrica idealitzats i setges de Saragossa amb l’Agustina en peu de guerra, cromo aquest, de la senyora i el canó, que fins i tot pintors com Goya van evocar, males llengües diuen que per necessitats de sobreviure en aquell context tèrbol del retorn del Desitjat. Aurora Bautista, que va esdevenir Juana la Loca i Agustina de Aragón per arribar a excel·lir en la imaginària, però molt més realista, tia Tula, era l’emblema de l’època, al costat de Fernando Rey, que també va ser Felipe el Hermoso i crec que Palafox.

Una lectura crítica sobre el tema, que incideixi en les misèries de la guerra de forma seriosa –d’aquesta o de les altres, civil inclosa- encara està per endegar, al menys a nivell nacional i/o nacionalista. Massa complexitat per a les nostres necessitats de mitologia. L’altre dia escoltava per la ràdio l’autor d’un llibre sobre aquella guerra, un autor castellà. Reivindicava que, en tot cas, ‘els bons’ eren els francesos i també incidia en la figura de José Bonaparte, injustament tractat per la historiografia popular, titllat de borratxo. Jo tampoc diria això, la veritat, perquè també és simplificar la qüestió. Sobre el rei, unes cobles que semblen la lletra d'un rap del verano, sobre el tema feien referència a la seva incapacitat sexual a causa de la beguda:


Cuando la reina se pone
Bon bon
La mantilla de franela
Bon bon
La dice José Pepino
Bon bon
Ese cuerpo pide guerra
Bon bon.

Però és clar, com que el rei en portava més al cap que als peus, no podia fer res amb la reina que demanava guerra, coses de l’alcohol, del vi espanyol, vaja. José Bonaparte i Amadeo de Saboia van ser dos reis frustrats i odiats, quan, en realitat, eren dues persones intel·ligents i serioses, disposades a modernitzar el país. No van ser populars ni acceptats per aquest garbuix humà que anomenem pomposament ‘el poble’. Fa anys vaig llegir un interessant article sobre ells i les seves esposes respectives, grans senyores, també. El fet és que el segle XIX va començar malament i va acabar molt pitjor, si és que es podia empitjorar. De fet, la primera meitat del XX va ser pitjor, ben mirat. La diferenciació entre guerres contra l’invasor estranger i guerres civils és oportunista, espinosa, perquè al capdavall totes les guerres comporten conflictes civils, entre partidaris dels uns o dels altres i dir traïdor a algú és fàcil, però aprofundir en els motius de la seva suposada traïdoria, molt més embolicat.

A Catalunya, ves per on, ens ha quedat el record de la immortal Girona, on Álvarez de Castro va fer resistir la gent sisplau o per força fins a límits terribles, frustrat, diuen, per la facilitat amb què els francesos havien entrat a Barcelona, gràcies a les pressions militars que en aquell moment aconsellaven facilitar-los la cosa. També comptem a Catalunya amb la imatge del timbaler del Bruc, fent córrer els francesos esperitats, a causa, segons explica la llegenda, del ressò del timbal gràcies a l’orografia:

La primera vegada
que al Bruc vàreu anar
molt contents i alegres
hi vàreu arribar.

Amb els canons de fusta
els llevàrem la pell.
Es varen posar a córrer
fins a Molins de Rei.

Les gaditanes es feien tirabuixons amb les bombes i Napoleó va haver de fer moixoni, ves. Ara diuen que va ser gràcies a la col·laboració anglesa, sempre ens espatllen la il·lusió. Tanta sang i heroïcitat per fer retornar Ferran VII i per entrar en una època d’inestabilitat constant, de guerres locals, com les carlines, de repúbliques frustrades i, finalment, de ja sabem el què. Jo crec que potser amb els gravats de Goya sobre els desastres ja n’hi hauria prou per entendre el que ens cal, que la guerra serveix sovint per empitjorar la situació, sobretot de tanta gent que no té cap culpa i que rep de totes bandes. Però per entendre, també, que no cal fer volar coloms i que menystenir armes i exèrcits és, encara, suïcida. Malauradament allò de que si vols pau has d’estar preparat per a la guerra, encara funciona. Precisament fa poc llegia declaracions serioses de persones diverses en el sentit del perill de convertir els exèrcits en ONG obviant que, de vegades, cal prendre mides que comporten una dosi important de violència per restablir un cert ordre, sense el qual no es pot fer res. Això de que cal dialogar està molt bé, però si una de les dues parts va amb la pistola o el trabuc a la mà, és difícil, impossible vaja.

No és estrany que tota aquesta època històrica, des de la Revolució Francesa en endavant, tingui, per a nosaltres, una atracció important. És llunyana, però propera en molts sentits. Jo, de petita, meditava sovint, encuriosida, sobre els meus avantpassats i volia imaginar quins d'ells haurien vist la guerra de la independència, amb una certa enveja generacional, ja que pensava que les guerres, com tantes altres coses, eren una mena de pel·lícula que es veia passar, pobre de mi. Hi ha personatges com Napoleó, magnificats i idealitzats per la mitomania especialitzada. En una ocasió vaig llegir una mena de comparació entre Franco i Napoleó, al menys, feia el comentarista, Napoleó tenia una categoria intel·lectual, una ‘grandesa'. Grandesa megalòmana que va portar Europa al desastre, és clar, perquè amb grans idees també es fan molts disbarats. Tots dos eren baixets, com tants altres dictadors, quan anava a la Normal recordo que el professor de psicologia parlava del complex dels homes baixets com a una mena de síndrome que podia derivar en tendències dictatorials. Mussolini era més apersonat i alt, però. De tot hi ha hagut a la vinya del senyor, i la psicologia ja no és el que era. Les explicacions senzilles sempre s'escolen del nostre abast, com aigua en un cistell.
Traducció al castellà: Caracteres Ocultos