Admirose un portugués
al ver que en su tierna infancia
todos los niños de Francia
supieran hablar francés.
"Arte diabólico es"
dijo torciendo el mostacho,
"que para hablar el gabacho
un hidalgo en Portugal
llega a viejo, lo habla mal
y acá lo parla un muchacho".
Després de tot això dels polacos, i del doll de teories i opinions sobre el mot, m’ha vingut al cap aquest conegut poema de Moratín, veí, segons sembla, durant un temps, del barceloní carrer de Petritxol (en un pis, no sabem quin/ hi va viure Moratín). Gavatxo ha estat durant molt de temps un terme pejoratiu per a batejar els franxutes, amb els quals ens hem mogut, pel que fa a Catalunya, en una relació constant d’amor i odi, segons bufessin els vents. Diuen que el malnom té l’origen en un riu francès, Gave, i que feia referència als homes grollers i que parlaven de forma estranya. Hi ha també sobre la paraula teories diferents i usos diversos, i fins i tot tenim uns préssecs molt bons de varietat gavatxa. En èpoques llunyanes va haver-hi, a Catalunya, una important immigració occitana, ves per on. Per cert, el gran Moratín va ser, al capdavall, com tanta gent avançada de l'època, un agavatxat que va acabar a l'exili.
La cosa ve a tomb perquè fa uns dies vaig anar a una xerrada al meu barri, la primera d’un breu cicle sobre el Castell de Montjuïc i la Guerra del Francès. A la xerrada es va parlar força del castell, el seu passat, present, i imprevisible futur, polèmic, com tots sabeu. I poc de la Guerra del Francès. Em temo que, malgrat els molts actes que s’han programat per tot arreu sobre aquest segon centenari ens quedarem una mica com abans, o sigui, a les fosques o en penombra, i lligats a tota una iconografia heroica i antiga amb la qual vam bressolar els nostres somnis patriòtics escolars.
El bicentenari de la Guerra de la Independència o del Francès, com en diem per aquí, -potser per no confondre les coses, en aquest present una mica cantellut, en el qual els temes patriòtics s'han complicat i diversificat-, ha generat actes diversos, a casa nostra i a Espanya en general, però em temo que la cultura històrica col·lectiva no millorarà. Hi ha molts actes locals, lligats a poblacions concretes i, per tant, destinats al públic de l’indret i a la situació precisa d'aquell lloc durant la guerra. També, no faltaria més, hi ha força teatralitzacions d’aquestes que m’agraden tant. L’altre dia veia les que feien a Madrid, per la tele, amb això del dos de maig. En todas partes cuecen habas y en algunas, calderadas.
La història, com tantes coses, s’ha frivolitzat, serveix per a fer turisme. Des d’una pintura prehistòrica o una caca de dinosaure petrificada a un camp de concentració, tot val per al tema. De tota manera, segons l’època, hi ha coses que venen més que no pas d’altres, és clar. Quan jo anava a escola la guerra aquesta era, encara, una guerra heroica i justa, en l’imaginari col·lectiu, una guerra en la qual es volia foragitar l’estranger i en la qual el poble unit no va ser vençut. Jo trobava injust que el setge de Saragossa fos més famós que els de Girona, ai, pobre de mi. La música del Sitio de Zaragoza era i és encara un clàssic dels varietés, tocada a l'acordió, fins i tot al Molino, recordo que ho feia molt bé una actriu que va morir no massa gran, molt maca, i que vivia al meu barri, sento no recordar-ne el nom. Encara, durant la meva infantesa, a moltes xocolates, com ara la Tupinamba, hi sortien cromos amb estampes històriques, un gènere que va excel·lir durant el XIX i que va conformar la nostra idea dels fets del passat. Molts pintors catalans de l’època van pintar estampes històriques i religioses, avui injustament oblidades o gairebé. Una meva tieta, en una sala i alcova que em feia esgarrifar, del carrer de Santa Margarida, hi tenia un quatre amb Ramir i la seva campana de caps tallats a un costat, i, a un altre, allò de 'no servire a señor que se me pueda morir', de quan Francesc de Borja va veure el que els cucs havien fet amb la seva admirada reina. I, al mig, un mirall immens que jo crec que amagava un munt d'esperits familiars al seu darrere.
El cinema de l’època imitava aquelles pintures en la seva escenografia convencional, adient a l'època imperial que ens pertocava patir. I també els llibres de text, les entranyables enciclopèdies, reproduïen de forma maldestre, en blanc i negre, descobriments d’Amèrica idealitzats i setges de Saragossa amb l’Agustina en peu de guerra, cromo aquest, de la senyora i el canó, que fins i tot pintors com Goya van evocar, males llengües diuen que per necessitats de sobreviure en aquell context tèrbol del retorn del Desitjat. Aurora Bautista, que va esdevenir Juana la Loca i Agustina de Aragón per arribar a excel·lir en la imaginària, però molt més realista, tia Tula, era l’emblema de l’època, al costat de Fernando Rey, que també va ser Felipe el Hermoso i crec que Palafox.
Una lectura crítica sobre el tema, que incideixi en les misèries de la guerra de forma seriosa –d’aquesta o de les altres, civil inclosa- encara està per endegar, al menys a nivell nacional i/o nacionalista. Massa complexitat per a les nostres necessitats de mitologia. L’altre dia escoltava per la ràdio l’autor d’un llibre sobre aquella guerra, un autor castellà. Reivindicava que, en tot cas, ‘els bons’ eren els francesos i també incidia en la figura de José Bonaparte, injustament tractat per la historiografia popular, titllat de borratxo. Jo tampoc diria això, la veritat, perquè també és simplificar la qüestió. Sobre el rei, unes cobles que semblen la lletra d'un rap del verano, sobre el tema feien referència a la seva incapacitat sexual a causa de la beguda:
Després de tot això dels polacos, i del doll de teories i opinions sobre el mot, m’ha vingut al cap aquest conegut poema de Moratín, veí, segons sembla, durant un temps, del barceloní carrer de Petritxol (en un pis, no sabem quin/ hi va viure Moratín). Gavatxo ha estat durant molt de temps un terme pejoratiu per a batejar els franxutes, amb els quals ens hem mogut, pel que fa a Catalunya, en una relació constant d’amor i odi, segons bufessin els vents. Diuen que el malnom té l’origen en un riu francès, Gave, i que feia referència als homes grollers i que parlaven de forma estranya. Hi ha també sobre la paraula teories diferents i usos diversos, i fins i tot tenim uns préssecs molt bons de varietat gavatxa. En èpoques llunyanes va haver-hi, a Catalunya, una important immigració occitana, ves per on. Per cert, el gran Moratín va ser, al capdavall, com tanta gent avançada de l'època, un agavatxat que va acabar a l'exili.
La cosa ve a tomb perquè fa uns dies vaig anar a una xerrada al meu barri, la primera d’un breu cicle sobre el Castell de Montjuïc i la Guerra del Francès. A la xerrada es va parlar força del castell, el seu passat, present, i imprevisible futur, polèmic, com tots sabeu. I poc de la Guerra del Francès. Em temo que, malgrat els molts actes que s’han programat per tot arreu sobre aquest segon centenari ens quedarem una mica com abans, o sigui, a les fosques o en penombra, i lligats a tota una iconografia heroica i antiga amb la qual vam bressolar els nostres somnis patriòtics escolars.
El bicentenari de la Guerra de la Independència o del Francès, com en diem per aquí, -potser per no confondre les coses, en aquest present una mica cantellut, en el qual els temes patriòtics s'han complicat i diversificat-, ha generat actes diversos, a casa nostra i a Espanya en general, però em temo que la cultura històrica col·lectiva no millorarà. Hi ha molts actes locals, lligats a poblacions concretes i, per tant, destinats al públic de l’indret i a la situació precisa d'aquell lloc durant la guerra. També, no faltaria més, hi ha força teatralitzacions d’aquestes que m’agraden tant. L’altre dia veia les que feien a Madrid, per la tele, amb això del dos de maig. En todas partes cuecen habas y en algunas, calderadas.
La història, com tantes coses, s’ha frivolitzat, serveix per a fer turisme. Des d’una pintura prehistòrica o una caca de dinosaure petrificada a un camp de concentració, tot val per al tema. De tota manera, segons l’època, hi ha coses que venen més que no pas d’altres, és clar. Quan jo anava a escola la guerra aquesta era, encara, una guerra heroica i justa, en l’imaginari col·lectiu, una guerra en la qual es volia foragitar l’estranger i en la qual el poble unit no va ser vençut. Jo trobava injust que el setge de Saragossa fos més famós que els de Girona, ai, pobre de mi. La música del Sitio de Zaragoza era i és encara un clàssic dels varietés, tocada a l'acordió, fins i tot al Molino, recordo que ho feia molt bé una actriu que va morir no massa gran, molt maca, i que vivia al meu barri, sento no recordar-ne el nom. Encara, durant la meva infantesa, a moltes xocolates, com ara la Tupinamba, hi sortien cromos amb estampes històriques, un gènere que va excel·lir durant el XIX i que va conformar la nostra idea dels fets del passat. Molts pintors catalans de l’època van pintar estampes històriques i religioses, avui injustament oblidades o gairebé. Una meva tieta, en una sala i alcova que em feia esgarrifar, del carrer de Santa Margarida, hi tenia un quatre amb Ramir i la seva campana de caps tallats a un costat, i, a un altre, allò de 'no servire a señor que se me pueda morir', de quan Francesc de Borja va veure el que els cucs havien fet amb la seva admirada reina. I, al mig, un mirall immens que jo crec que amagava un munt d'esperits familiars al seu darrere.
El cinema de l’època imitava aquelles pintures en la seva escenografia convencional, adient a l'època imperial que ens pertocava patir. I també els llibres de text, les entranyables enciclopèdies, reproduïen de forma maldestre, en blanc i negre, descobriments d’Amèrica idealitzats i setges de Saragossa amb l’Agustina en peu de guerra, cromo aquest, de la senyora i el canó, que fins i tot pintors com Goya van evocar, males llengües diuen que per necessitats de sobreviure en aquell context tèrbol del retorn del Desitjat. Aurora Bautista, que va esdevenir Juana la Loca i Agustina de Aragón per arribar a excel·lir en la imaginària, però molt més realista, tia Tula, era l’emblema de l’època, al costat de Fernando Rey, que també va ser Felipe el Hermoso i crec que Palafox.
Una lectura crítica sobre el tema, que incideixi en les misèries de la guerra de forma seriosa –d’aquesta o de les altres, civil inclosa- encara està per endegar, al menys a nivell nacional i/o nacionalista. Massa complexitat per a les nostres necessitats de mitologia. L’altre dia escoltava per la ràdio l’autor d’un llibre sobre aquella guerra, un autor castellà. Reivindicava que, en tot cas, ‘els bons’ eren els francesos i també incidia en la figura de José Bonaparte, injustament tractat per la historiografia popular, titllat de borratxo. Jo tampoc diria això, la veritat, perquè també és simplificar la qüestió. Sobre el rei, unes cobles que semblen la lletra d'un rap del verano, sobre el tema feien referència a la seva incapacitat sexual a causa de la beguda:
Cuando la reina se pone
Bon bon
La mantilla de franela
Bon bon
La dice José Pepino
Bon bon
Ese cuerpo pide guerra
Bon bon.
Però és clar, com que el rei en portava més al cap que als peus, no podia fer res amb la reina que demanava guerra, coses de l’alcohol, del vi espanyol, vaja. José Bonaparte i Amadeo de Saboia van ser dos reis frustrats i odiats, quan, en realitat, eren dues persones intel·ligents i serioses, disposades a modernitzar el país. No van ser populars ni acceptats per aquest garbuix humà que anomenem pomposament ‘el poble’. Fa anys vaig llegir un interessant article sobre ells i les seves esposes respectives, grans senyores, també. El fet és que el segle XIX va començar malament i va acabar molt pitjor, si és que es podia empitjorar. De fet, la primera meitat del XX va ser pitjor, ben mirat. La diferenciació entre guerres contra l’invasor estranger i guerres civils és oportunista, espinosa, perquè al capdavall totes les guerres comporten conflictes civils, entre partidaris dels uns o dels altres i dir traïdor a algú és fàcil, però aprofundir en els motius de la seva suposada traïdoria, molt més embolicat.
A Catalunya, ves per on, ens ha quedat el record de la immortal Girona, on Álvarez de Castro va fer resistir la gent sisplau o per força fins a límits terribles, frustrat, diuen, per la facilitat amb què els francesos havien entrat a Barcelona, gràcies a les pressions militars que en aquell moment aconsellaven facilitar-los la cosa. També comptem a Catalunya amb la imatge del timbaler del Bruc, fent córrer els francesos esperitats, a causa, segons explica la llegenda, del ressò del timbal gràcies a l’orografia:
La primera vegada
Però és clar, com que el rei en portava més al cap que als peus, no podia fer res amb la reina que demanava guerra, coses de l’alcohol, del vi espanyol, vaja. José Bonaparte i Amadeo de Saboia van ser dos reis frustrats i odiats, quan, en realitat, eren dues persones intel·ligents i serioses, disposades a modernitzar el país. No van ser populars ni acceptats per aquest garbuix humà que anomenem pomposament ‘el poble’. Fa anys vaig llegir un interessant article sobre ells i les seves esposes respectives, grans senyores, també. El fet és que el segle XIX va començar malament i va acabar molt pitjor, si és que es podia empitjorar. De fet, la primera meitat del XX va ser pitjor, ben mirat. La diferenciació entre guerres contra l’invasor estranger i guerres civils és oportunista, espinosa, perquè al capdavall totes les guerres comporten conflictes civils, entre partidaris dels uns o dels altres i dir traïdor a algú és fàcil, però aprofundir en els motius de la seva suposada traïdoria, molt més embolicat.
A Catalunya, ves per on, ens ha quedat el record de la immortal Girona, on Álvarez de Castro va fer resistir la gent sisplau o per força fins a límits terribles, frustrat, diuen, per la facilitat amb què els francesos havien entrat a Barcelona, gràcies a les pressions militars que en aquell moment aconsellaven facilitar-los la cosa. També comptem a Catalunya amb la imatge del timbaler del Bruc, fent córrer els francesos esperitats, a causa, segons explica la llegenda, del ressò del timbal gràcies a l’orografia:
La primera vegada
que al Bruc vàreu anar
molt contents i alegres
hi vàreu arribar.
Amb els canons de fusta
els llevàrem la pell.
Es varen posar a córrer
fins a Molins de Rei.
Les gaditanes es feien tirabuixons amb les bombes i Napoleó va haver de fer moixoni, ves. Ara diuen que va ser gràcies a la col·laboració anglesa, sempre ens espatllen la il·lusió. Tanta sang i heroïcitat per fer retornar Ferran VII i per entrar en una època d’inestabilitat constant, de guerres locals, com les carlines, de repúbliques frustrades i, finalment, de ja sabem el què. Jo crec que potser amb els gravats de Goya sobre els desastres ja n’hi hauria prou per entendre el que ens cal, que la guerra serveix sovint per empitjorar la situació, sobretot de tanta gent que no té cap culpa i que rep de totes bandes. Però per entendre, també, que no cal fer volar coloms i que menystenir armes i exèrcits és, encara, suïcida. Malauradament allò de que si vols pau has d’estar preparat per a la guerra, encara funciona. Precisament fa poc llegia declaracions serioses de persones diverses en el sentit del perill de convertir els exèrcits en ONG obviant que, de vegades, cal prendre mides que comporten una dosi important de violència per restablir un cert ordre, sense el qual no es pot fer res. Això de que cal dialogar està molt bé, però si una de les dues parts va amb la pistola o el trabuc a la mà, és difícil, impossible vaja.
No és estrany que tota aquesta època històrica, des de la Revolució Francesa en endavant, tingui, per a nosaltres, una atracció important. És llunyana, però propera en molts sentits. Jo, de petita, meditava sovint, encuriosida, sobre els meus avantpassats i volia imaginar quins d'ells haurien vist la guerra de la independència, amb una certa enveja generacional, ja que pensava que les guerres, com tantes altres coses, eren una mena de pel·lícula que es veia passar, pobre de mi. Hi ha personatges com Napoleó, magnificats i idealitzats per la mitomania especialitzada. En una ocasió vaig llegir una mena de comparació entre Franco i Napoleó, al menys, feia el comentarista, Napoleó tenia una categoria intel·lectual, una ‘grandesa'. Grandesa megalòmana que va portar Europa al desastre, és clar, perquè amb grans idees també es fan molts disbarats. Tots dos eren baixets, com tants altres dictadors, quan anava a la Normal recordo que el professor de psicologia parlava del complex dels homes baixets com a una mena de síndrome que podia derivar en tendències dictatorials. Mussolini era més apersonat i alt, però. De tot hi ha hagut a la vinya del senyor, i la psicologia ja no és el que era. Les explicacions senzilles sempre s'escolen del nostre abast, com aigua en un cistell.
Les gaditanes es feien tirabuixons amb les bombes i Napoleó va haver de fer moixoni, ves. Ara diuen que va ser gràcies a la col·laboració anglesa, sempre ens espatllen la il·lusió. Tanta sang i heroïcitat per fer retornar Ferran VII i per entrar en una època d’inestabilitat constant, de guerres locals, com les carlines, de repúbliques frustrades i, finalment, de ja sabem el què. Jo crec que potser amb els gravats de Goya sobre els desastres ja n’hi hauria prou per entendre el que ens cal, que la guerra serveix sovint per empitjorar la situació, sobretot de tanta gent que no té cap culpa i que rep de totes bandes. Però per entendre, també, que no cal fer volar coloms i que menystenir armes i exèrcits és, encara, suïcida. Malauradament allò de que si vols pau has d’estar preparat per a la guerra, encara funciona. Precisament fa poc llegia declaracions serioses de persones diverses en el sentit del perill de convertir els exèrcits en ONG obviant que, de vegades, cal prendre mides que comporten una dosi important de violència per restablir un cert ordre, sense el qual no es pot fer res. Això de que cal dialogar està molt bé, però si una de les dues parts va amb la pistola o el trabuc a la mà, és difícil, impossible vaja.
No és estrany que tota aquesta època històrica, des de la Revolució Francesa en endavant, tingui, per a nosaltres, una atracció important. És llunyana, però propera en molts sentits. Jo, de petita, meditava sovint, encuriosida, sobre els meus avantpassats i volia imaginar quins d'ells haurien vist la guerra de la independència, amb una certa enveja generacional, ja que pensava que les guerres, com tantes altres coses, eren una mena de pel·lícula que es veia passar, pobre de mi. Hi ha personatges com Napoleó, magnificats i idealitzats per la mitomania especialitzada. En una ocasió vaig llegir una mena de comparació entre Franco i Napoleó, al menys, feia el comentarista, Napoleó tenia una categoria intel·lectual, una ‘grandesa'. Grandesa megalòmana que va portar Europa al desastre, és clar, perquè amb grans idees també es fan molts disbarats. Tots dos eren baixets, com tants altres dictadors, quan anava a la Normal recordo que el professor de psicologia parlava del complex dels homes baixets com a una mena de síndrome que podia derivar en tendències dictatorials. Mussolini era més apersonat i alt, però. De tot hi ha hagut a la vinya del senyor, i la psicologia ja no és el que era. Les explicacions senzilles sempre s'escolen del nostre abast, com aigua en un cistell.
Traducció al castellà: Caracteres Ocultos
6 comentaris:
Els fets de 1808-1812 han estat força escrits i estudiats, peró les variables o punts de vista, des de les que es llença la mirada fan que tot estigui tremendament embolicat.
L'altre día una persona que viu a Figueres em deía que aquesta guerra fou realment una batalla civil entre afrancessats i reaccionaris, i que els primers eran els lliberals. Oblidava, interesadament per ignorancia, que aquesta es sempre interesada, que la Constitució de Cadiz fou lliberal, i feta a l'interior per gent que s'enfrentaba als invasors francesos.
A Madrid, el govern autonomic, ha decidit fer de les celebracions públiques i a la seva propia Telemadrid, un cant a la nació espanyola, que ves per on, ja no comença amb els Reis Católics, sino amb el 2 de maig.
Tot aquest absurd politic oblida el que per a mi es un fet primordial, que es decanta de la Guerra de l'Independencia i que considero el la primera conquista real, moderna. Dues paraules a la Constitució de 1812, entorn de les quals es va discutir molt durant la redacció, son fonamentals a l'historia política espanyola: soberanía i nació.
Defineitx a la nació com "la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios", i quelcom ha de tindre aquesta paraula de perillós, perque en totes les altres Constituciones posteriors, exclosa l'actual, el terme Nació desapareix com a definició i es recupera Monarquía. Cal excloure també la republicana de 1932, en la cual el terme nació es sustituit per Estado.
La Constitució de 1812 estableix que la soberanía radica en la nació, no en la Monarquía, que es constituix en heina per governar. Si la nació es "la reunión de todos los españoles" la soberanía nacional es la de tots els espanyols.
L'incapacitat ibérica per a entendrens fa que la discusió estigui més en la anécdota que en el fons del esdeveniments posteriors. Aquella Constitució podía haber sigut la nostra Revolució Moderna, i els de sempre, per una i altra banda la van convertir en anécdota histórica. D'aquí a cuatra anys celebrarem el 200 aniversari d'aquell fet i ja veurem que es diu aleshores.
I per altre banda, julia, jo també cercaba en els meus grans pedaços d'historia, peró mes propera. El meu avi había anat a Cuba com Guardia Civil i enllá pasá la guerra contra els insurgents i després contra els USA.
La Constitució de 1812, va ser, en efecte, Luis, una gran oportunitat perduda i, com molt bé dius, amb elements que s'han volgut 'oblidar'.
Els conflictes de Cuba poden fer vessar també molta tinta, per cert.
Reduir la història a esquemes i bàndols és un defecte humà molt freqüent, per la dificultat que comporten les anàlisis serioses de fenòmens complexos.
Jo ja no entenc res, només se que la Consti aquesta "La pepa" se la varen passar pel forro, la resta cadascú dona una versió inversemblant vers la de l'altre, en el fons com diuen els grans, si el tambor del bruc s'hagues tocat els ous, ara seriem gavatxos, de segona aixó si.
Ai, Francesc, em sembla que haurien fet falta moltes més tocades d'eggs, per ser gavatxos, en tot cas, tampoc no hi aspiro, he, he.
La Història és com una massa de plastilina: se li dona la forma que convé al moment.
I tant, Yayo Salva! Serveix per a tot... Estic molt contenta de veure't per aquí.
Publica un comentari a l'entrada