19.5.08

Dels maigs d'abans




Suposo que moltes persones de la meva edat, noies sobretot, havien celebrat a l’escola, durant el mes de maig, el mes de Maria.

La cosa estava molt bé, perquè trencava la monotonia escolar de l’època. Acostumàvem a portar flors, generalment, en el meu cas, comprades a modestes floristes ambulants del barri, ciris i d’altres estris decoratius, i ja a finals d’abril es muntava un altar a cada aula, molt reeixit i perfumat. Aleshores, cada tarda, s’encenien els ciris, es llegien i recitaven oracions, i es cantaven cançons dedicades a la Mare de Déu, el hit era la de la Verge de Fàtima i la cova d'Iria, ave, ave, ave Maria. Les lectures comprenien unes ‘exemples’ molt distrets, petites narracions sobre miracles marians, de vegades una mica truculentes.

A mi una de les cançons que m’agradava més era una de les poques en català que ja havia cantat la meva mare a escola. Feia ‘al matí cap al llevant, quan neix el dia, les campanes van dient, Ave Maria. Beneït sigui sempre el nom teu, verge Maria, Mare de Déu’. La cançó va repassant totes les hores del dia i lloant la Mare de Déu. M’evocava tot un món llunyà i rural, de camps i flors, de campanes de l'àngelus i paisatges beatífics, no n’he sabut trobar la lletra sencera. En aquella època, escoltar o cantar coses en català tenia un valor afegit i emotiu immens.

Era en aquells anys molt famós el cromo religiós, l’estampa, que es col·leccionava amb cura, moltes provenien de comunions i d’altres es podien també comprar. Hi havia estampes més ‘modernes’ però un gran nombre reproduïen quadres famosos, com ara els de Murillo, pintor que reivindico, perquè va molt més enllà de l’etiqueta ensucrada que li han posat, perquè va ser un home molt treballador que va poder viure en pau, i perquè a més de les Mare de Déus convencionals va reflectir tot un món de pobres, infants i vells, encisador. És un pintor que trenca amb els tòpics de l’artista bohemi i arrauxat, es va adaptar al que calia fer, és clar, i va pintar el que li encarregaven i pagaven, en general, com fem tots, al capdavall. Expliquen que tothom l'estimava, cosa que té molt de mèrit. M’agrada molt aquesta Sagrada Família de l’ocellet, és encisadora, amb un Sant Josep jove, tendre i baronívol, més enllà de tants tòpics diversos.

Una vegada vaig fer de Murillo jo, en una obra de teatre que es va inventar una professora jove i dinàmica. Figurava que jo m’adormia i somniava en la Immaculada, aquella tan convencional que tots coneixem. La nena que feia de verge era molt bonica, amb uns llargs cabells negres. El que va costa més va ser comptar amb uns angelets creïbles. I després, és clar, quan jo em despertava, la pintava. L’obreta es deia ‘El sueño de un pintor’ i va ser aquell un dels pocs papers importants de la meva vida, jo anava amb bigotis pintats i boina de costat, suposadament d’artista, encara que dubto que Murillo anés vestit d'aquella manera.

Carlos Cano, en aquella havanera tan bonica de la noia que toca el piano quan Sevilla està en silenci, recordant el seu estimat que és a Cuba, menciona el pintor d’una forma gràfica i contundent: ‘tiene color de Murllo la siesta triste de aquel salón...’ Jo, que, per desgràcia, encara no he estat a Sevilla, em temo que m’he format de la ciutat una imatge mítica i extraordinària que potser, com tots els somnis, no és certa. Però... qui sap.

Tinc un sonet sobre el tema d'aquell mes de maig antic, el copio:

Mes de Maria


Altars del mes de maig, guarnits de satalies,
Amb una verge jove guaitant els pecadors,
Des d’un pobre escambell, comptant el pas dels dies,
Enmig d’un bosc de ciris i clavells de colors.

Cançons on s’abaltia el so de les campanes,
Pregàries i miracles i vides exemplars,
Coloms de Barcelona, perduts a les baranes,
Homes sense esperança en les foscors dels bars.

I uns cavallets de fira, amb un xicot errant,
Que sabia el misteri d’algun món amagat
Als camins que es perdien, més enllà del terrat.

Fins la més gran misèria s’enyora algun instant,
Quan les ales lleugeres d’una fada inconstant
Deixen perfum de lliris a l’armari tancat.



Pel mes de maig hi havia les comunions, les comunions d’aleshores, obligatòries i solemnes. A l’escola ens havien passat alguna vegada una peli adient a l'època, Un traje blanco’, en la qual un nen pobre vol un vestit de comunió de color blanc. El seu pare no té peles i fa les mil i una, el pobre home, per aconseguir-lo. Feia plorar molt. El nen pobre era Miguelito Gil, que va tenir una breu carrera cinematogràfica infantil. Una altra pel·lícula que ens van passar a l’escola, on sortia el mateix actor, era ‘Recluta con niño’. Quins temps, quins costums, quines pelis. Què llunyanes ens semblen ara! Per cert, malgrat que la dita popular fa ‘de prop o de lluny, Corpus pel juny’ sembla que aquest any que tot va tan avançat per qüestions llunàtiques, tindrem Corpus –i ou com balla- pel maig.




11 comentaris:

Gabriel Jaraba ha dit...

Encara al 1996 vaig comprar a Itàlia un petit quadernet titulat Maggio con Maria, amb una il.lustració de portada imparable, i la compilació de les devocions marianes que aquí són, sembla, un record.

Diuen que abandonar aquestes pràctiques ens ha fet guanyar en llibertat; probablement. Però no hem sabut trobar un recanvi ritual al seguiment del transcurs de l'any que ens reconciliï amb el girar de la roda del temps. Aquesta angoixa actual, aquest spleen, és el que pertoca a uns orfes simbòlics com nosaltres.

Júlia ha dit...

És possible, Gabriel, que en alguna escola religiosa encara 'facin alguna cosa' malgrat que fins i tot en aquestes, quan volen ser 'modernes' no saben ben bé 'quin pito tocar'. Una altra cosa són les de la 'crosta' que també n'hi ha.

Quan hi han canvis ideològics i socials tan grans les tradicions necessiten una readaptació i això és complex i llarg, així arribem a tenir carnavals sense quaresmes, catifes florals sense processons de Corpus i coses així. Els grans ho notem més, notem més aquesta incoherència, però els joves ho deuen veure de forma diferent. Per exemple, la cursa del corte inglés que a mi no em diu res hi ha joves que l'han vist 'tota la vida' i per a ells ja és tradició amb arrels. Orfes simbòlics, en som, però.

No és fàcil assumir la llibertat sense caure en tots aquests paranys.

Júlia ha dit...

Sobre Murillo, va morir ja gran a causa d'un accident, en caure d'un andami, no de seguida, sinó que encara va estar, crec, uns mesos malament. Cal pensar com devia ser treballar en aquelles condicions i amb aquella edat, enfilat i tot això. Per això va morir a Cadis, perquè estava pintant allà, en un convent, em sembla.

Francesc Puigcarbó ha dit...

M'has inspirat un post sobre el més de Maria, nomes que m'ha sortit gairebé sense voler un record negatiu de la meva infantesa, com diu la dita "No tot son flors i violes".

Violeta ha dit...

Júlia, m´has portat records de la meva infantesa a escola religiosa, com tocava a l´època. Recordo un parell de flors de lliri blanc que collia del pati de l´àvia. Ella me les embolicava amb paper i em deia que l´endemà les portés a la Verge. Aquell dia anàvem totes, amb l´uniforme de rigor i les sabates ben llustrades, a la capella, que estava a baix. I les monges ens ajudaven a col.locar amb gràcia, davant de l´altar, totes les flors blanques que havíem dut. Recordo que cantàvem, però no recordo quines cançons. D´altra banda, jo era molt petita i no entenia absolutament res de tota aquella posada en escena. El més present, això sí, era que em quedava el nas pintat de groc, perquè ensumava el pol.len dels lliris.
Petons.

Júlia ha dit...

Francesc, ara me'l miro, que se'n penjava internet. Es que era una època molt grisa, ens ho mirem com ens ho mirem, la veritat.

Júlia ha dit...

Hola, Violeta, efectivament, aquell pol·len groc dels lliris era molt empipador i ens feia molta gràcia. Benvinguda al meu blog.

Ferdinand ha dit...

Qui ha dit què de Murillo? quin pintor! Era molt bó... (ho sento, no puc centar res del mes de maig, bé, res d'abans perquè abans no hi era, em fa l'efecte. Però des de fa anys, és un mes que fa patxoca, el 30 es sant ferran, comença el bon temps, m'exalta (com si durant tot l'any no estigues en aquest estat).

Repeteixo, i t'ho vaig dir, quins posts... jo vull allargar-me. Deu ser que sóc curt!

Júlia ha dit...

Hola, Gulchenruz, amb Mare de Déu, o sense, un mes preciós. Sobre Murillo, ja se sap com van, aquestes coses, a modes i a tongades i a capelletes culturals. Ara el reivindiquen!

Francisco Ortiz ha dit...

Cómo me alegra la mención a Carlos Cano, al que siempre admiré. Por otro lado, leyéndote, ve uno que el tiempo sí pasa, sí hace cambiar muchas cosas, pese a la conciencia que tengo de que va deprisa en lo esencial y lento en lo cotidiano. Toda esa devoción -genuina o fingida, atemorizada o clara - es cosa del pasado en cuanto a las multitudes y me da un poco de pena, aunque no creo en las muchedumbres ni en las manifestaciones religiosas con aire de espectáculo: algo se adelgaza, se volatiliza y deja nuestras vidas o nuestras existencias -no sé bien- menos pesarosas pero también menos trascendentes.

Júlia ha dit...

Ay, Francisco, y que tan joven muriese... a veces miro mi 'discoteca' y veo cuanta gente ha desfilado ya. Recuerdo que una compañera del trabajo me pasó sus discos en cassette, alla por finales de los setenta, y me encantó, también a mi madre, por cierto. Me gusta muchísimo su época de copla, pero también la anterior, más crítica, con aquella canción terrible sobre el caso Almería,entre otras, que me producía una gran inquietud. Me gustaría que en Catalunya se 'modernizase y renovase' la habanera como hizo él, pero para eso hace falta que surja una personalidad de ese tipo. También puede ser que exista y no lo promocionen, malos tiempos para los cantautores.

Si soy objetiva, creo que no debería añorar aquellas épocas de tanto corsé religioso, pero siempre hay algo de nostalgia ante lo perdido, la libertad se paga con inseguridad porque las grandes preguntas no tienen respuestas.