2.5.08

La meva Mercè Rodoreda i altres contes



Avui he deixat un comentari al blog de Gulchenruz però crec que el tema dóna per a un post propi.
Era sobre Mercè Rodoreda i la seva obra, lligada als meus records personals.


Fa molts anys, quan jo estudiava, i tot ho fèiem en castellà, a la Normal ens van oferir d’assistir ‘fora d’hores’, com a mostra d'excepcional obertura educativa, a un curset de català patrocinat per l’Òmnium Cultural, que era, aleshores, l'entitat estrella pel que feia a l'ensenyament de la llengua.


Vaig començar tot just aleshores, gràcies a aquell curs, a escriure amb una mica de cara i ulls el català. Jo el llegia, això sí, ja que a casa teníem alguns llibres de poemes, com ara El Trobador Català, o clàssics populars com les novel·letes de Folch i Torras. Escrivint, feia faltes a gavadals. La professora, em sembla que es deia Llop, ens va llegir en una ocasió un fragment de La plaça del Diamant i d’un conte de la Mercè Rodoreda, remarcant aquell estil tan personal de l'autora. Jo no sabia qui era aquella escriptora, no ho sabia gairebé ningú, però realment els fragments triats tenien una màgia estranya, o així m’ho va semblar aleshores.


Em vaig comprar el llibre, que encara conservo i em va emocionar força. Encara va emocionar més la meva mare, suposo que pels records personals de la guerra. Tant la va emocionar que va estar uns dies amb ganes de plorar i recordo que el meu pare em deia que per què li havia dut aquell llibre tan trist per llegir. A mi mateixa em va passar un cas semblant, més endavant, amb Terres de l’Ebre, d’Arbó, que em va produir una plorera crònica durant una setmana llarga. En un curset posterior de català, de nivell més avançat, una professora ens va fer llegir Cendra per Martina, de Pedrolo, i recordo que també va ser un llibre que em va impressionar molt i que em va entristir d'una forma perllongada. Potser és que aquelles primeres novel·les 'modernes' en català van representar molt en aquells moments per a mi, potser és que era jove i més impressionable, no ho sé.


La novel·la de la Rodoreda va anar fent via i va arribar a ser molt més popular que tantes d'altres, totes elles remarcables, que s'anaven publicant o recuperant aleshores. Els lletraferits entesos pontificaven sobre el fet que no n’hi havia per tant, i que el millor de l’escriptora eren els contes, contes que em van semblar terrorífics, inquietants o encara més tristos que la Plaça. Vaig llegir després amb gran expectació El Carrer de les Camèlies, que no em va acabar de convèncer. Ja Rodoreda havia esdevingut una mena de mite, ajudada per la manca de novel·lística anterior, problema que començava a minvar amb les aportacions de molts escriptors nous i no tant nous.


Recordo que Rodoreda, a més, desvetllava una gran curiositat. Traspuava misteri personal, jugava amb aquella mirada seductora i críptica. Era casada? Tenia fills? Ja treballava jo a l’Hospitalet quan la va entrevistar Soler Serrano i he de dir que l’entrevista va decebre una mica, en general, per les respostes de l’escriptora, hermètica i evasiva i que no va mostrar, al meu entendre, la volada intel·lectual que, per exemple, vessava sempre pels porus de la Capmany, entrevistada per la Roig en un altre espai emblemàtic d’entrevistes. Olga Xirinacs ironitzava en una ocasió sobre el suport que representava, per a una carrera literària, sobre tot femenina, el fet de comptar amb una vida sentimental alternativa, mentre que les mestresses de casa, amb famílies convencionals, com ella mateixa o Anglada, restaven molt més a l'ombra gairebé sempre.

Aviat va arribar la glorificació literària de Rodoreda, el premi d'Honor, els altres llibres, les tesis i especulacions sobre la simbologia present als seus llibres, homes castrats, àngels eteris. S’havia dit al principi, sembla, sobre La Plaça del Diamant, que li havia escrit l’Obiols, calia, doncs, augmentar la producció per tal d'esventar la maledicència. Es va imitar a dojo, el seu estil. Tothom veia rodoredianisme per tot arreu. A mi, una vegada, també m’ho va dir, un editor, d’un primer mecanoscrit de La descomposició de la llum, que era molt rodorediana, cosa que ja s’estava convertint en un defecte. La veritat és que no em sembla pas que sigui així, però com pontifica la dita, quan els joanets són pertot, les parets ens fan veure joanets.


Rodoreda va morir i es va destapar la caixa dels trons. Era una dona complexa, amb relacions familiars singulars i una mica particulars, que s'havien mantingut en la penombra habitual en la qual s'intenta conservar els nostres personatges diversos: polítics, cantants, escriptors. Sempre hem caigut una mica en el parany, pel que fa al panorama cultural català, de barrejar moralitat, patriotisme i qualitat literària. D'aquesta barreja en va néixer la polèmica sobre si a Pla li donaven o no el Premi d'Honor. Això de l'honor és relliscós, fràgil i fins i tot subjectiu, valdria més dir-li al pa, pa i al vi, vi i deixar-nos de bajanades, és la meva opinió. La pel·lícula sobre La Plaça, feta amb bona intenció i actors i actrius adients, va fallar per la posada en escena, massa acolorida i de postal, que feia riure una mica. Qui es pot creure que la Sílvia Munt vagi a demanar feina vestida com una model dels quaranta? Com que els anys tot ho milloren, ara em sembla fins i tot entranyable. En canvi, el Mirall Trencat, per a mi massa fulletinesca, va tenir, al meu entendre, una lectura televisiva més acurada i ara que l’he tornada a veure m’ho ha tornat a semblar. La Vilarasau, quan pateix, i la fan patir molt a les ficcions diverses de la petita pantalleta, ens fa creure qualsevol cosa.


HI ha qui diu que la millor novel·la de Rodoreda és La Mort i la Primavera, no diré que no. No ho sé, vaja. Sempre queda bé dir que has copsat la qualitat en una obra minoritària d’un autor majoritari. A més, hem patit al llarg dels anys un empatx de Colometa, com sol passar amb aquests personatges literaris que arriben a ser tant i tant coneguts. En Manelic es va arribar a convertir, fins i tot, en figureta de pessebre! El fet és que els poemes recentment editats de Rodoreda són magnífics, la seva pintura, remarcable. La vida de l'escriptora ja no és un misteri i se’ns mostra amb els seus clarobscurs, humana i contradictòria, amb defectes gruixuts, també, com gairebé tothom. La mitologia nostrada ha intentat no donar a conèixer massa la vida i obres dels nostres famosos en tots els camps, ni tan sols la de Jaume I, no fos cas que perdéssim la fe en això de ser ‘diferents’ de la resta. Només cal veure el que ha passat amb Companys. Crec, no sé si és una percepció personal subjectiva, que la tafaneria literària ha gosat ficar-se més amb les senyores que no pas amb els senyors. Espriu, Foix, Vinyoli i tants d'altres encara són enigmes no resolts, pel que fa a les seves biografies.


Així hem arribat al centenari, que no ha estat tot el que podia haver estat. Els centenaris serveixen per recordar momentàniament, vendre una mica més i tot això. Però un escriptor no ven tant com un arquitecte o un pintor. Va passar el gran Rusiñol, el meu ídol, amb més pena que glòria (que també era pintor, un pintor excel·lent, però és clar, no pas avantguardista) i fins i tot Verdaguer s’ha escolat per les celebracions de forma una mica grisa. Un cop passades les celebracions, au, a oblidar-los, que toca una altra cosa. S’ha remarcat la manca d’edicions de La Plaça del Diamant acurades i de categoria, així són les coses, malauradament. A la tele, un refregit del Mirall Trencat, un parell de cosetes més, res d’original ni d’especial, fet amb calés i ambició. Una altra cosa són els molts actes programats per la Fundació, és clar. Com abans, a l'hora de la veritat, sempre ens hem de refiar de l'àmbit més privat.

17 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Pots estar ben segura que ho va escriure tot ella i no l'Obiols. Quan a verdaguer avui en dia el més famos son les coques del mossen que fa un client meu a Folgueroles, en ven a tot arreu.
Per cert, fa dos mesos vaig demanar a la llibreria la descomposició de la llum i encara no me l'han dut, avui m'han trucat per dir-me que tenien ja divertim-no's fins a morir que la vaig demanar quan en vares parlar tu. I després es queixen que no venen...

Júlia ha dit...

Segur que si demanes el del Zafon te'l porten de seguida, però, és clar, si demanes coses rares...

Jo no n'he dubtat mai, de que l'escrigués ella, però aleshores encara hi havia reticències sobre la vàlua de les senyores, malgrat que havíem tingut ja una Víctor Català, per exemple...

Francesc Puigcarbó ha dit...

Dona, divertim-nos fis a morir, encara, pero la teva no es rara, elque passa es que abans de Sant Jordi no val la pena demanar cap novel·la, segur que en quinze dies ara la tindre. Aixó funciona així

Arare ha dit...

No és La plaça del diamant la seva millor novel·la (per mi és molt millor Jardí vora el mar)

Quant a Pedrolo, jo li havia llegit gairebé tot, fins que algun savi em va dir que Pedrolo era un autor menor. Llavors me'l devia creure. Ara m'agradaria retrobar-me amb una altra novel·la que en el seu dia em va fer pensar molt: "Unes mans plenes de sol". Que l'has llegit?

Un post magnífic, Júlia. Feliç dia de la mare (si és que ho celebres)

petons

Júlia ha dit...

Espero que t'arribi bé, Francesc i em puguis dir que t'ha semblat. Si tens dificultats m'ho dius i te l'envio més endavant o la porto si vaig a Vallromanes, que encara no ho sé.

Júlia ha dit...

Jo no tinc una opinió sobre el tema de les novel·le si la qualitat perquè crec que quan una obra literària té la popularitat de 'La Plaça' ja costa molt llegir-la o rellegir-la amb una certa objectivitat. El fet és que l'impacte que va tenir La Plaça del Diamant en la gent no la van tenir les altres, la qualitat és subjectiva i difícil de valorar.

La veritat és que no acostumo a celebrar això dels 'dies', però gràcies, tot ajuda així que tampoc n'estic en contra.

Júlia ha dit...

Sobre Pedrolo, em caldria rellegir-lo, a més, té tanta producció que es fa difícil orientar-s'hi. Cendra per Martina em va impressionar, ara potser el trobaria d'ideologia conservadora. També recordo 'Una amor fora ciutat', capdavanter en el tractament de l'homosexualitat en la literatura catalana. No recordo el que em dius, però és el que comento, en té tants! Amb el meu germà fins i tot 'jugàvem' a dir títols d'en Pedrolo, a veure qui en sabia més.

Precisament recordo que un que ens va recomanar el meu admirat Salvat, no sé si no era 'Totes les bèsties de càrrega' se'm va fer molt pesat, em sembla.

Es culpava a Pedrolo d'escriure massa i no cuidar el tema, però n'hi ha que escriuren menys i no li arriben ni a la sola de la sabata.

Anònim ha dit...

En dies en ponts i vacances, és una sort que continuïs escrivint: encara valoro més els teus posts!!!

Tot i que inacabada, em va agradar molt Isabel i Maria (Tres i quatre) de la Rodoreda, que vaig llegir després dels contes i les novel·les.

tangerine dream ha dit...

L'anterior post és d'en Tangerine dream. Disculpes.

Júlia ha dit...

Gràcies, Tangerine, és que no puc passar sense escriure, és un vici, això.

Si em poses aquests comentaris encara m'incites més a fer-ho, ep.

isnel ha dit...

De debò que això dels centenaris em provoquen una mena de no-sé-què que fa que me'ls miri amb molta moltíssima distància i una mica de malfiança. Potser sí que serveixen per acostar el personatge a persones que fins aquest moment el tenien lluny, però para de comptar. A més, sempre hi ha el perill, en els centenaris (o aniversaris en general) d'engrandir el que ja es coneix (els tòpics) i passar de puntetes per les coses més desconegudes. De la Rodoreda m'agraden, sobretot, els contes. D'en Pedrolo, no gaire res, la veritat, sempre he hagut de llegir dues vegades la mateixa pàgina per entendre-ho bé (tret del Mecanoscrit, és clar), però quedava tan bé, fa trenta anys, anar a la Universitat amb un llibre seu sota el braç! Dels clàssics, em quedo amb Solitud de Víctor Català (ostres, quina força!) i Incerta glòria d'en Sales (maremeva, quina pell de gallina!).
Petons de pont!
(Quin goig llegir-te, júlia, de debò!)

Núria ha dit...

Mercè Rodoreda ha estat, amb Víctor Català, la meva escriptora preferida. La vaig descobrir quan tenia quinze anys i sempre m'ha agradat. M'agraden més les novel·les que els contes. I com les bones novel·les és bo rellegir-les en diferents etapes de la nostra vida, per descobrir-ne diferents prismes.
El teu escrit és molt, molt interessant.

Júlia ha dit...

Tens tota la raó, Isnel. Estic contentíssima de veure't pel meu blog, per cert.

Solitud quan més la llegeixo, més m'agrada. En van fer una versió en cinema prou digna que va passar sense pena ni glòria ni promoció, per cert.

Incerta Glòria no l'havia llegida fins fa poc, tenia una certa prevenció amb en Sales, ho he fet darrerament i m'ha apassionat, trobo que és imprescindible avui, tant pel llenguatge com per la temàtica.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Núria, les relectures donen moltes sorpreses perquè nosaltres també canvíem i no llegim el mateix en una època de la nostra vida que en una altra.

Gulchenruz ha dit...

Alguns, no tots però sí majoritàriament, creuen que vida i obra d’un escriptor, en aquest cas escriptora, ha d’anar de bracet. Potser és així, però per a mi no. La vida de la Mercè Rodoreda em pot interessar, però m’interessa molt més la seva vessant literària, les seves excel•lents novel•les. Josep Pla, per exemple, a mi tant me fa si passava informació a la zona franquista o no. El jutjo únicament com a escriptor, i com a escriptor de novel•les m’agrada força, però com a escriptor periodístic no m’agrada gota. La vida de la Mercè Rodoreda no m’interessa massa (bé, una mica) però la jutjo per la qualitat, i en té molt i per a mi no hi ha ningú comparable (Maria Àngels Anglada, i pocs, poques, més).
Semblarà un pecat si dic que La plaça em va decebre, però és així. La mort i la primavera, efectivament, per a mi, és la seva millor novel•la. I sí, tal com he llegit aquí, Jardí vora al mar és més bona, per a mi, que La plaça.
No se li pot negar, resentida o el que vulgueu, però molt molt bona.

Júlia ha dit...

Gulchenruz, de vegades conèixer la vida d'un escriptor deceb molt, una cosa és escriure i l'altre, viure, encara que de vegades es confongui una cosa amb l'altra.

Podem obviar les vides antigues dels artistes, però en el cas dels nostres contemporanis no tant, al menys jo no puc, no pas del tot. Durant molt de temps tenia una certa prevenció amb Pla. Les crítiques literàries també donen suport als 'seus' i això de la qualitat, com la borsa, té alts i baixos i modes.

Precisament fa un temps sentia dos xicots joves, parlaven de Vargas Llosa, 'no m'interessa', deia un, però feia referència no tant a la literatura com al personatge i el seu gir a la dreta. No és tan fàcil, les persones som un tot i costa deslliurar-se del pes de la biografia, per altra banda, la biografia també explica l'obra literària tot sovint.

Gulchenruz ha dit...

Correcte, costa deslliurar-se, hi estic d'acord, però jo no els jutjo per si son de dretes, d'esquerres o amlparits o bones persones, o l que sigui. A mi només m'iteressa la seva literatura.