24.5.08

Memòries d'una mestra gairebé velleta (VII)

A finals del curs 1976-1977 jo estava molt contenta ja que, després de tants anys de provisionalitat m’havien donat la plaça en propietat. La meva intenció, si hagués estat a gust, era quedar-m’hi força temps, al lloc adjudicat. Vaig anar a parar a un poble més llunyà, a uns quants quilòmetres de Barcelona, en una zona que havia esdevingut industrial en pocs anys, i la meva felicitat es va esberlar aviat perquè el canvi va representar un estrany viatge a l’inrevés, pel túnel del temps.

Fins aleshores, me’n vaig adonar, havia estat de sort. En aquella població em vaig ensopegar amb un feix de mestres força anticatalans que em preguntaven esverats per què parlava jo a la meva nena en català, o que afirmaven que els anticonceptius eren pecat, coses així. I no només això, vaig saber que els mestres de la plantilla havien assistit fins i tot a misses per en Franco, per exemple, perquè s’hi havien vist obligats, cosa que a Sant Feliu o a Molins hauria estat impensable. Vaig haver de deixar la meva filla a una guarderia de Martorell on es quedava plorant i, en resum, vaig passar un curs d’aquells dolents, dolents. A més, el meu marit treballava a una empresa que no anava massa bé, feia moltes hores, i arribava molt tard a casa. En fi, una tragèdia vital que, amb la perspectiva que donen els anys, ara em sembla poca cosa, la veritat.

El pitjor va sé que em va tocar una classe de segon molt surrealista, ubicada en un espai prefabricat. Tenia uns quants nens i nenes d’aquests una mica -o molt- estranys, algun dels quals se m’escapava i jo l’havia d’encalçar camps a través. Cal dir que la integració, de la qual s’ha fet tanta propaganda, era el més normal del món aleshores, sense teories prèvies ni suports de cap mena, ja que érem tants caps, tants barrets. Un alumne d’aquests, rarets, m’agafava del braç amb contundència i em deia, tot sovint:
-Dibújame un bruto mecánico!!!!
Per si algú no ho recorda, els brutos mecánicos eren uns éssers que sortien a Mazinger Z. Si li dibuixava un ninot que responia a les seves expectatives, bé. Si li deia que no podia, m’escridassava:
-Pues me portaré mal!!! Me escaparé!!!
I ho feia.

Tenia jo un altre nen molt especial, un veritable artista, mai no he vist ningú d’aquesta edat capaç com ell de dibuixar de forma hiperrealista tota mena de coses, animals, el que fos, a la pissarra o al paper. Era una mica amanerat i es ficaven força amb ell. La mare ens entrava cridant a l’aula, evidentment no valorava l’art del fill, i el que la preocupava era l’amanerament, que provocava algun comentari desafortunat de companys i fins i tot de mares i pares de la resta, encara era molt mal vist, que un nen no fos machote.
-Al que diga maricon a mi niño le voy a atizar!!!! – cridava, la dona. No cal precisar que no demanava cap mena de permís per entrar i més d’una vegada havia clavat un calbot a algun altre nen sospitós d’haver endegat l’insult homòfob.

Una altra nena no parlava. Vaig aconseguir amb el temps que em parlés en veu molt baixa. La mare l’entrava també a classe brutalment. Li semblava que no volia parlar perquè no le daba la gana i me la portava al cole a cops d’espardenya. Pobreta, em recordava aquell acudit d’humor negre en el qual una mestra explica a la mare que el nen no riu i la mare fa: ‘ai, que n’és d’estrany, tant que li peguem perquè rigui’.

Els pares, a més tenien unes expectatives fomentades pel professor del curs anterior, tot un estrany personatge, que els piconava a cuentas de multiplicar i creien que jo no els apretava prou. Ara es va molt amb compte, sovint de forma excessiva, amb el tema de tenir algun tipus de contacte físic amb els alumnes, perquè els casos de pederàstia, real o suposada, desperten molta alarma social. En la meva feina he vist professors -amb les dones no es mirava tant- acusats subtilment -o no tant- d'encalçar nenes o nens, de forma totalment injusta, i en canvi d'altres, una mica sospitosos segons la meva opinió, com era aquest, que tenia un capteniment una mica estrany pel que fa a aquest tema, però que gaudien d'una confiança cega per part de les famílies. La directora també tenia un caràcter difícil, cantellut i aspre i t'endegava algun estirabot desafortunat, era una noia una mica més gran que jo, amb el temps vaig veure que no era mala persona, però d'entrada no em va agradar gens. En aquella època en teníem uns quaranta-cinc, a les aules. I encara bo, perquè a Sant Feliu n'havia arribat a tenir seixanta i sé de companyes que havien arribat al centenar encara que ara sembli una barbaritat. Em trobava molt aïllada, ja que només parlava amb la mestra paral·lela, que era al mateix espai prefabricat, no m'hi avenia massa, tampoc. Amb el temps vaig fer amistat amb alguna mestra més raonable que la resta, però ja va ser a mitjans de curs.

Una mestra molt gran, l´única de parla catalana, era monja. Quan deies ‘Déu meu’ recordo que protestava ‘Déu és de tots’. Era carca però bona dona, em va explicar que les que podien, de l’orde religiosa a la qual pertanyia, treballaven a fora, perquè tenien moltes despeses i moltes monges grans, que s’havien de cuidar. A més també em va explicar que amb els diners que guanyaven amb el treball de les 'externes' i també amb els beneficis que els produïen alguns col·legis destinats a alumnat de classe mitjana podien sostenir escoles i obres socials a barris molt pobres, cosa que va fer que em mirés la qüestió de l'escola privada des d'una altra perspectiva. De vegades explicava també el que li feien a l’escola de petita, la tractaven amb severitat si se li escapaven paraules en català, parlava dels anys vint quan, es veu que durant un temps, en alguns establiments educatius es va estendre la moda francesa d'anar passant un objecte testimoni a l'alumne que deia alguna cosa en català, i castigar l'últim que el tenia. Aquest sistema promovia la vigilància entre els nens i nenes, la delació, vaja. Quan la sentien, sempre hi havia algú profe simpàtic, començant per la directora, que li deia, amb cert enuig: ‘bueno, bueno, que en el resto de España también hemos sufrido mucho’.

Afortunadament, hi va haver en aquella època una vaga molt llarga, d’aquelles en les quals encara no ens descomptaven res perquè el tema no era legal, i vaig votar la vaga, sobretot, per no fer classe, la veritat. Aleshores va ser quan vaig poder conèixer més mestres del centre i constatar que hi havia de tot i millorar la primera impressió. Anàvem a assamblees multitudinàries per la comarca, a manifestacions. El poble, que havia estat molt petit, havia crescut de forma desordenada i caòtica i això havia fet que la població fos també una mica complicada. A més, vam llogar un pis allà, cosa que encara em feia sentir més aïllada, tothom pràcticament era immigrant desarrelat, pels volts, i encara no es parlava de immersió ni de que s’hagués d’ensenyar català ni de res de tot això.

El recordo, aquell curs, una mica com un malson. De vegades hi ha alguna mestra a l’escola que ho passa malament perquè li ha tocat un curs complex, amb nens difícils, amb pares arrauxats i mal educats, li sembla que només li passa a ella. Això em passava a mi, també. A una excursió no vaig voler emportar-me un nen que me n’havia fet de seques i de verdes i la mare em va venir a trobar a l’autocar i se’m va posar a cridar:
-Niña, te ha tocado el título en una tómbola o qué?

Però tot passa i s’oblida i canvia. Un dels mestres, la dona del qual era del front anticatalà militant, tenia aspiracions polítiques i amb el temps va ser alcalde del poble, pels socialistes, i va exercir el càrrec molts anys. El vaig sentir per ràdio, no fa massa temps, parlant un català acceptable, i defensant la qüestió catalana, no he perdut encara la capacitat de sorprendre’m, la veritat. Cal dir que ell, en aquell context, era dels professionals més conscients de l’escola, tenia mà esquerra i aspiracions polítiques, era dels mentalitzats, però de catalanista res de res. Vaig saber que, en ser mestre, quan va arribar a alcalde va fer molt per l’ensenyament al poble, la veritat, al cèsar el que és del cèsar. Jo, que sóc molt tolerant amb el tema, allà hauria esdevingut molt més radical i arrauxada. Sembla mentida, però a les escoles hi passaven coses estranyes i singulars, una mica més enllà del cinturó metropolità. De vegades sembla que les coses i la gent canvien a fons, però tot és tan sols un procés d’adaptació a les circumstàncies i els qui tenen aptituds i actituds manaires són, en gran nombre, capaços de canviar de camisa amb habilitat i facilitat, són pràctics, vaja. Per això em sobta que encara hi hagi qui es fiqui tant amb els passats franquistes de la gent gran, és que es podia ser una altra cosa? Molts d’aquests joves irats que fan llenya haurien d’anar-se a confessar com la botiguera de ‘El Camino’ i dir al capellà: ‘m’acuso que si hagués nascut abans potser hauria estat franquista’. Una altra cosa és haver estat violent o sàdic, dolent, vaja, però sobre el tema moral, en todas partes cuecen habas.

Una antiga companya meva de la normal també va ser nomenada ‘propietària’ aquell any i va anar a parar a un poble una mica més llunyà. Allà era encara pitjor, hi havia mestres molt feixistes, encara, alguns dels quals amb pistola i tot, i una altra facció que era comunista estalinista, radical també, les baralles es veu que eren de categoria i ella mateixa, progressista de l’època, deia que no sabia qui era pitjor, -sovint hem caigut en el parany de creure que tot l'antifranquisme era o havia de ser democràtic-, i temia que no tornés la guerra civil. Tenim tendència a creure que tot és tal i com ens va a la fira a nosaltres i sovint, uns metres més enllà, hi ha móns absolutament estranys i desconeguts. Molins de Rei, Sant Feliu, em semblaven veritables paradisos de convivència, mirats en perspectiva. Sé també de mestres que, segons on eren, es veien obligades encara a anar a missa els diumenges i fins i tot més dies, encara. Fins i tot no fa massa anys, per cert.

Crec que en la feina de mestra, i potser en totes les feines, hi convergeixen tres aspectes: la feina mateixa, en aquest cas, els alumnes i el curs, els caps, companys i companyes i també la teva vida personal. Si un d’aquests aspectes falla, els altres et donen suport, però si dos van malament o fins i tot, tots tres, la cosa pot ser molt complexa i es passa malament. Tot plegat, és clar, amanit amb el teu propi tarannà que també pesa.

Per sort, aleshores no et calia estar dos cursos al mateix lloc i pel setembre em van donar L’Hospitalet on em jubilaré enguany i on la realitat era, malgrat tot, molt més amable. Amb el temps he pensat que s’hi m’hagués quedat en aquell poble potser tampoc les coses no haurien estat iguals, la societat evolucionava ràpidament, eren anys de soroll i gresca general i tot semblava que tan sols podia millorar. I va millorar molt, encara que de vegades cal mirar enrera de forma desacomplexada per adonar-nos-en, ja que sovint les coses no responen a allò que n'esperàvem.

8 comentaris:

Ricard ha dit...

I ara amb 25 alumnes a l'aula, mestres especialistes, mestres d'Educació Especial i ens continuem queixant de tot.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Ricard, ara hi ha recursos, que moltes vegades no s'aprofiten com caldria, però hi ha una tendència general al victimisme que no és pas exclusiva dels mestres, per cert.

Després de tants ansy de professió sovint quan algú se'm queixa penso allò de 'de quin pa fas rosegons!'

Crec però que un cert grau d'inconformisme crònic és fins i tot bo, altrament també es pot caure en el cofoïsme excessiu.

Francesc Puigcarbó ha dit...

quins temps, i encara us queixeu ara. uan a l'alcalde recliclat n'hi ha molts d'aquests que eren anti o poc catalanistes, però en arribar al poder s'adapten, com els camaleons, s'adapten a tot.

jordicp ha dit...

gràcies pel teu article balsàmic, estic de baixa des de fa un mes i continuo... una de les coses que em vaig adonant és que l'educació ha arribat a ser molt bèstia, i continua sent-ho a alguns indrets, i es veu que he anat a parar a una escola d'aquestes, segons diuen algunes veus. N'hauré de parlar en detall algun altre dia, però ara, jo el que trobo una passada és el tractament de la diversitat... em desborda el tema, potser abans podies tenir cent nanos a l'aula, però es toleraven poques desviacions de comportament, potser fins i tot de perfil, la qüestió és de què serveix tenir-ne només vint-i-cinc, si no n'hi ha dos iguals i fan més sarau que cent cinquanta.

Júlia ha dit...

Francesc, sembla que per ser polític has de dominar la ciència de 'donde dije digo digo diego', juguem amb la nostra mala memòria, en general.

Júlia ha dit...

Hola, Jordi,

La veritat és que l'escola s'ha complicat de tal manera que en general hi ha la sensació que es té més feina ara que no pas abans.

Hi ha qui creu que aquells cent o vuitanta d'abans s'estaven quiets, això no és cert, donaven feina, molta i jo de jove havia sortit plorant o gairebé de l'aula en més d'una ocasió.

El que si és cert és que si se t'escapava un bolet, cosa que podia passar, ningú no t'acostumava a portar a la presó. Ara bé, el tema és delicat, perquè també hi havia profes -sobretot homes, ho sento- descontrolats i sàdics fins i tot.

I, sobretot, tenies més llibertat d'acció, d'horaris, menys reunions, no entenc com hem admès que la burocràcia ens ofegués i que tots aquests que viuen de l'ensenyament sense ser 'en el front de combat' ens maneguin d'aquesta manera. Sobre la integració, un llarg calvari mal portat, destinat, sobretot, a reduir costos, però tot ben amanit amb teories pedagògiques que serveixen per a tot, quan cal.

Els professionals tampoc no hem sabut reaccionar amb prou dignitat, hi ha una gran manca d'autoestima en general. No conec massa com són les noves generacions de mestres, pel pa que es dona a les Normals, per la superespecialització que patim i per moltes pistes que tinc, em temo que, d'entrada, la cosa no rutlla com hauria de rutllar. Paro, perquè m'enrotllaria massa.

Arare ha dit...

La meva mare en va arribar a tenir 90, en una unitària.

pobreta!!!! i només tenia 18 anys!!!

Júlia ha dit...

La meva cap d'estudis, de la meva edat, però que va acabar la carrera molt jove, va començar amb més de cent!!! De pàrvuls!!! Una amiga meva en tenia vuitanta!!! El cas de la teva mare era en una època diferent i es donaven coses així, el de les meves amigues va ser durant el final del franquisme, per evitar 'soroll' i protestes hi havia la consigna d'escolaritzar com fos i així es va fer. Després la cosa va baixar, fins a quaranta-cinc, recordo que somniaven aconseguir el que deien els trenta punts de l'Escola Nova (qui els recorda, ara?), que deien que vint-i-vuit era un bon nombre.

Ara en tenim fins i tot menys, però sembla que han sorgit altres dificultats, és com allò de publicar, somnies que tot serà d'una manera i després la realitat no respon a la idealització.