27.5.08

Un parell de llibres a la tauleta de nit

De vegades recordo els primers temps del blog i com, al principi, la meva intenció era parlar de literatura. Fins i tot vaig endegar un primer blog que es deia Vida i Literatura, nom, com he comprovat, ben poc original. A la llarga, m'he dedicat a parlar del que em venia de gust, sense tenir en compte especialitzacions intel·lectuals.

Avui retornaré als orígens I parlaré de llibres, de dos llibres molt diferents que tinc sobre la tauleta de nit. Un d’ells és un regal que em va fer la meva filla pel sant, el Barri Xino del Sebastià Sorribas, un llibre aparentment senzill, sense pretensions, testimonial i dedicat, segons explica l’autor, a recuperar la memòria del seu barri per tal que els néts l’arribin a conèixer i valorar.

Tot just l’acabo de començar i m’he trobat amb unes reflexions molt interessants sobre la memòria. L’autor diu que ens explica allò que creu que és veritat, ja que ha comprovat com n’és d’enganyosa, la memòria, al llarg dels anys, i explica algunes anècdotes sobre fets que ell creia haver viscut i que ha comprovat que no eren com els recordava o que ni tan sols s’havien esdevingut.

Crec que és freqüent, quan ets jove, sentir explicar als grans les mateixes coses de formes molt diferents. De vegades pensem que algú ens menteix, quan ens explica alguna cosa que nosaltres sabem –o creiem- que no és veritat, però ja dubto de tot i m’adono que de vegades el narrador està ben convençut del que ens explica. Per això em sembla tan difícil admetre la memòria oral, enganyosa, o donar com a bo fins i tot allò que està escrit molt després d’esdevenir-se.

Més enllà dels possibles enganys que la memòria de l’autor, de forma involuntària, ens endegui, em sembla que m’ho passaré molt bé amb el llibre. Sorribas, mort l’any passat i a qui jo no coneixia personalment, però amb qui havia compartit algunes d’aquelles glorioses escoles d’estiu dels setanta, va ser molt més que l’autor del Zoo d’en Pitus. Que aquest llibre, per a mi no pas el millor, ni de bon tros, de l’escriptor, hagi arribat a best-seller infantil mostra que encara som un país força carrincló, la veritat. Tinc molt de respecte per en Folch i Torras, però costarà superar l'escola literària que va consolidar. L’èxit d'en Pitus és sorprenent, com ho va ser el del Mecanoscrit pedrolià, segons la meva modesta opinió. Em sorprèn també, a nivell més internacional, l'èxit de Pinotxo, per exemple.

Un altre llibre que ha arribat a les meves mans per casualitat ha estat Tom est mort, de Marie Darrieussecq, una escriptora francesa que jo no coneixia de res fins que no em vaig endur de la biblioteca del barri el llibre, perquè es veu que han fet un increment de fons amb llibres en d’altres llengües, i n’hi havia uns quants de nous, en francès. Vaig agafar-lo per practicar una mica la llengua dels meus estudis juvenils. Resulta que l’autora és força popular al país veí, i que el llibre fins i tot ha desvetllat polèmica.

És un llibre ben escrit, pel meu gust massa retòric. L’argument és senzill, una mare, després de deu anys d’haver perdut un dels seus tres fills, un infant de quatre anys i mig, recorda els fets i, sobretot, evoca el dolor que li va produir aquesta mort. Com que el tema no dóna per gaire més que per a un relat llarg, l’autora manté el misteri de com va ser la mort, planant pel llibre, una petita trampa habitual en molts volums, absolutament lícita i força efectiva. Jo m’hi he avorrit força, la veritat, com molta altra gent, però he de dir que també ha comptat amb crítiques devotes i elogioses.

Doncs es veu que el llibre ha desvetllat, a més un cert poti-poti, cosa que sempre ajuda a vendre. Una altra autora, Camille Laurens, ha titllat Darrieussecq de plagiadora psíquica, ja que ella va escriure un relat, fa anys, sobre la mort d’un seu fill petit i creu que ha estat copiada d’una forma subtil, no evident, interior, com si diguéssim. Laurens critica l’autora, també, perquè troba que és lleig recórrer a aquestes còpies una mica etèries quan no s’ha passat pel tràngol de la mort d’un fill, de veritat. Tot plegat, un marro força gratuït, coses de la vida intel·lectual i de les enveges professionals, al capdavall. Si aneu als enllaços trobareu opinions i informació per a tots els gustos.

Fa anys França era el nostre mirall intel·lectual, ara les coses han canviat molt i com en el cinema, molts volums ni tan sols no es tradueixen. Ja és més fàcil, molt més, trobar llibres i revistes en anglès que no pas en francès. Però de tant en tant està bé donar una ullada als nostres veïns del nord, per veure que s'hi cou, a la cultureta, més enllà dels Pirineus. I dos temes inquietants, en resum: els enganys de la memòria i el plagi espiritual voluntari o no. Jo crec que ambdós van lligats, perquè sovint ens sembla que algú ens ha copiat una bona idea, però moltes vegades la suposada còpia respon a la casualitat, a la tradició comuna, a l'atzar. Malgrat que, ep, també hi ha qui ens enreda intencionadament i qui ens copia amb tot el morro.


14 comentaris:

Montse ha dit...

Això dels plagis és un tema escabrós. Penso que cadascú pot dir-hi la seva en qualsevol tema, què vol dir, que li ha copiat la idea? caram, llavors tots els autors que hagin parlat alguna vegada de l'amor estan plagiant els altres que també ho hagin fet? qui va ser el primer? qui va ser el seu "plagiador" i qui va continuar la sèrie?

Em sembla que estem fent - com en tantes coses- un gra massa en això de les idees originals. Cent mil persones podem estar pensant el mateix en un moment donat i totes cent mil podem estar-les escrivint, i cadascuna de nosaltres l'escriurà sota el seu punt de vista. Oh, Déu meu! Estic plagiant algú, quan escric al meu blog?

ui, que m'enrotllo!

Bon dimecres, Julieta!

Ferdinand ha dit...

"plagiadora psíquica"... més aviat enveja psíquica. M'has de disculpar Shakespeare, he d'escriure una història d'amor casualment tant semblant a "Romeo i Julieta", m'has de perdonar Nabokov, he escrit una rèplica, i ara me'n adono, de la teva novel·la "Pálido fuego", ho sento Pedrolo, però tornaré a rescriure el teu macanoscrit, això si, a la meva manera... No fotem, home!

Fa anys plovia més, és la meva perscepsió, fa anys voltaven més papallones, pel cel; però fa anys tenia memòria i ara no sé què se'n ha fet.

Apa, me'n vaig. Una abraçada.

Anònim ha dit...

posats a dir, el tema dóna per molt... es parla molt de drets d'autor alhora que pots presentar la bíblia de color llampant i dir que t'has inventat una nova realitat. Tots arribem a les mateixes idees perquè seguim el mateix circuit mimètic, condició indispensable per a triomfar: imitar el que triomfa. Per a imposar un estil propi primer cal situar-se en un estil comú. Vaja, és allò tan suat de que per a superar Joyce primer has d'escriure com Joyce.
Queda per redefinir què vol dir crear, inventar, i què vol dir reeixir, triomf, èxit... Tenir èxit avui dia no és gaire original.

Júlia ha dit...

Hola, naveganta,
efectivament, tot el tema d'aquest llibre, que he llegit per casualitat i de l'acusació de plagi 'interior' em sembla absolutament surrealista, un tema d'envegetes, al capdavall.

Tot plegat, al final serveix per a fer publicitat dels llibres, és clar.

Anònim ha dit...

De fet al cinema es fan versions de pel·lícules i no passa res. Perquè no es pot fer en literatura?

Ja m'agradaria re-escriure alguna novela de la que m'ha agradat l'argument, però a la que (encara que segurament és un autoengany) em sento capaç de donar una altre "salsa".

Francesc Puigcarbó ha dit...

AIXÓ DE PLAGIADORA PSÍQUICA em sembla molt fora de lloc, dona la sensació que ha agafat una idea argumental i l'ha desenvoluppat.
Pel que expliques no gaire bé.

Júlia ha dit...

Gulchenruz, precisament Shakespeare, segons expliquen, va agafar sempre o gairebé històries antigues, ja conegudes i les va 'recrear', de vegades la recreació supera l'original, si és que hi ha quelcom 'original', que em sembla que no.

Júlia ha dit...

Jordi, temes difícils tots aquests, la qüestió del plagi i la còpia ha donat peu a molta literatura, per cert i paradoxalment.

Júlia ha dit...

Jasapski, efectivament, s'ha fet i es farà, en literatura i en tot, ser original és molt difícil, per això fa riure una mica la polèmica. Una altra cosa és si el llibre mereix l'èxit que ha tingut, que sembla que a França ha estat remarcable, però això ja va a gustos i a interpretacions diverses.

Júlia ha dit...

Aquestes coses, Francesc, més enllà de l'anècdota, sempre animen el 'cotarro', com ara això dels cuiners...

RY ha dit...

Júlia, deia Borges que tots els llibres eran el llibre i a Ficciones té el conte "Pierre Menard autor de El Quijote" que explica com un mateix text té diferents lectures. Déjà lu.

Anònim ha dit...

Llibre que m'ha agradat molt:

"L'home Manuscrit" d'en Manuel Baixauli. Per veure una mica de França, estic llegint el diàleg dels Glucksmann pare i fill. Jo tinc la versió castellana: "Mayo del 68: por la subversión permanente". Hi ha versió catalana: "El Maig del 68 explicat a Nicolas Sarkozy" que no és traducció fidel del títol original, però que a banda de ser reclam publicitari, sí es fidel al contingut . No em creureu, però el motiu de triar la versió castellana, lluny de motivacions polítiques o culturals, va ser que el llibre és més petit, i la meva biblioteca ja no dona per gaire. Hagués estat millor trobar l'edició original. Ja posats, pels que sabeu francés us explico un acudit d'en "Sarko". En que es diferencien l'Albert de Mónaco i en Sarkozy (casat amb Carla Bruni)?. Doncs que: "Albert est premier à Monte Carlo, tandis que Nicolas est le dernier a monter Carla !!!"

Fluixet..."mais sympa"

Júlia ha dit...

RY, i tenia raó... I cada llibre és molts llibres per això que dius, de les lectures diferents que té. Nosaltres mateixos llegim un llibre diferent cada vegada que relllegim, ja que també canviem. Tot un misteri vital.

Júlia ha dit...

T'entenc perfectament pel que fa a la mida del llibre, jasapski. Jo mateix trio 'el petit' per la facilitat de transportar-lo amunt i avall, per exemple, a més de l'espai vital casolà.

Bones recomanacions, s'hauran de tenir en compte.

Em sembla que fins i tot els qui no saben francès poden entendre l'acudit, he, he.