9.6.08

Carnaval casteller

Com que en diferents ocasions he fet referència al Castell de Montjuïc, i malgrat que ja he reproduït l'article de l'historiador Gabriel Cardona, al diari El País del 8 de juny, Montjuïc, el gran camelo, al meu blog del Balcó al Poble-sec, pel seu interès i perquè diu coses que avui sembla que no es puguin dir sense perill de ser condemnat a l'ostracisme per part dels benpensants el penjo també aquí:

El castillo de Montjuïc se levantó con finalidades militares y también sirvió como prisión, igual que todos los castillos del mundo. Sin embargo, las ciudades europeas cuidan y miman sus castillos como parte entrañable de su propia esencia, aunque hayan albergado presos sus mazmorras, disparado cañonazos sus bastiones y rodado cabezas en sus patios.En cambio, Montjuïc, el castillo de Barcelona, sufre una empecinada campaña de desprestigio, alimentada por el oportunismo y el desconocimiento. Se ataca a la vieja fortaleza como si sus piedras fueran responsables de los disparates de nuestros antepasados y se la inculpa con tres argumentos esenciales: la levantó Felipe V para reprimir Barcelona, sirvió de plataforma al ejército español para bombardear la capital de Cataluña y fue la gran prisión y patíbulo franquista, nada de lo cual es cierto.

Felipe V hizo levantar la Ciutadella con finalidades represivas, pero no Montjuïc, cuyo primer recinto ya se había obrado 43 años antes de que naciera, precisamente durante la Guerra dels Segadors, a fin de que defendiera la ciudad de la amenaza del ejército real del marqués de Los Vélez. Durante la guerra de Sucesión, tuvo Montjuïc guarnición austracista, y el 21 de abril de 1706, la población civil barcelonesa se movilizó para defender su castillo del ataque de los borbónicos. La ampliación, que le dio su actual forma, no comenzó hasta 1751, cuando Felipe V ya llevaba muerto cinco años, y fue una meritoria edificación ilustrada, obra del ingeniero Juan Martín Cermeño, realizada durante los reinados de Fernando VI y Carlos III.

Los cañoneos contra Barcelona desde Montjuïc no fueron obra del odio castellano contra Cataluña, sino del enfrentamiento de dos generales progresistas contra el ala izquierda del progresismo popular, que tenía su feudo en la ciudad. El 3 de diciembre de 1842, Baldomero Espartero hizo bombardear Barcelona para reducir la rebeldía de quienes, poco antes, lo habían llevado al poder. Pero mucho más violento fue el cañoneo ordenado por Joan Prim i Prats, general y diputado progresista por Barcelona, que el 7 de septiembre de 1843 dañó o destruyó 460 edificios.

Tampoco fue el castillo una pieza básica en el aparato represivo de Franco. Durante la Guerra Civil, los republicanos fusilaron en la fortaleza a 37 militares y 21 civiles, y la utilizaron también como prisión. Cuando la guerra terminó, el principal escenario de los fusilamientos franquistas de Barcelona fue el Camp de la Bota y sólo fueron ejecutados en el castillo de Montjuïc el presidente Companys, el general Escobar y cinco mandos de la Guardia Civil. Tampoco fue el principal centro de reclusión barcelonés, sino la Modelo. En la montaña de Montjuïc se habilitaron como prisión dos edificios: el Palacio de las Misiones y el castillo, cuyo número de internos fue siempre muy inferior al de la cárcel.

Todas estas realidades son oscurecidas por falaces argumentos que presentan el castillo como símbolo de pasadas opresiones. Si seguimos por este camino, acabaremos condenando la catedral como expresión del oscurantismo eclesiástico, las atarazanas porque construían galeras de guerra y hasta el monumento a Colón por haber incitado el colonialismo.

El castillo de Montjïc es una joya histórica y arquitectónica, que contiene colecciones inapreciables. Entre ellas, numerosas piezas reunidas por Frederic Marès en todo el mundo, pistolas de Ripoll, cañones de la histórica fundición de Barcelona y la mejor muestra mundial de armas portátiles de la guerra civil de 1936-1939. Sin embargo, ya los primeros cañones han sido transportados a Madrid, porque eran símbolos del militarismo y el españolismo. A este paso, veo tomando el mismo camino al Cristo de Lepanto y los cuadros de Fortuny, por ser iconos del militarismo contra el Tercer Mundo, y las colecciones de Montjuïc pueden acabar instaladas en Zaragoza, donde ya tienen valedores esperando la oportunidad. Perder es siempre fácil. Recuperar puede ser imposible. A la pelea para rescatar los papeles de Salamanca puede suceder, dentro de un tiempo, la trifulca para recuperar las colecciones de Montjuïc.

Gabriel Cardona es historiador.

11 comentaris:

Luis Rivera ha dit...

Cal afegir, Julia, a la llista de presons a Barcelona, el vapor Uruguay, de tan trist memoria com tots el altres.

I totalment d'acord amb l'article, que no es sino un acord extensiu a tot alló que tracta de no rescriure l'historia des de l'interés sectari, que en aquest cas es també ignorant i incult.

Anònim ha dit...

No, no és "incult", sinó inculte

Júlia ha dit...

Doncs sí, Luis, no sé si és ignorant o simplement, oportunista, cal fer un discurs i es fa.

Ramon, incult o inculte, ja ens entenem, em sembla.

Anònim ha dit...

Incult és que no té cult i inculte que no té cultura

Luis Rivera ha dit...

Gracies, Ramón, per la correcció, ho tindré en compte. Però el diccionari castellano-catalán de Babylon, del que faig ús, a l'entrada "incult" referencia "inculte". I "inculte" ho tradueix per "inculto/a".

Júlia ha dit...

Ramon, en Luis té raó i no vull entrar en polèmiques que no tinguin relació amb el contingut del post, precisament sóc absolutament tolerant amb l'ortografia, ciència variable i arbitrària, sobretot si pel context ens hem entès perfectament, però trobaràs a molts diccionaris l'entrada incult fent referència a inculte, forma preferent. Si cliques els que jo tinc lincats a l'esquerra del blog, el de l'IEC no et dóna la forma com a res, 'incult', no vol dir res, segons això. Però l'Alcover-Moll, que trobaràs més avall hi ha l'entrada incult referenciant 'inculte' i no és l'únic.

O sigui, incult és una variant d'inculte que en alguns diccionaris es dóna per correcta, i no vol dir que no té cult, o no vol dir res o vol dir inculte.

En tot cas tot, culte i cultura, inculte i incultura, o incult, venen del mateix origen etimològic

En tot cas incult no pot no tenir cult perquè cult també és culte. Encara faria una broma, serà incul sense cul?

Júlia ha dit...

Precisament trobo una referència explicativa al perquè de la preferència 'culte' a 'cult', és perquè 'en la fonètica sintàctica resulta sovint homònim d'un mot indecorós' (sic, diccionari català-valencià-balear).

Es una forma però que es troba en molts textos antics.

Hi havia tanta 'correcció' en aquestes coses que potser fins i tot altres preferència canòniques com 'vincles' en lloc de 'vínculs' vinguin donades per aquest tema que avui fa riure i que ha donat peu a molts acudits, com aquell dels vint-i-tres culs del llit matrimonial:

el cul d'ella, el cul d'ell, el cul-chon i els vint-culs matrimonials.

És molt dolent, ja ho sé.

Anònim ha dit...

Cults i cultures a banda, sempre m'ha sorprès que determinades versions de la història s'instal·lin amb facilitat en l'imaginari col·lectiu, i en canvi d'altres passin desapercebudes. Per exemple, sempre havia donat per fet que Espartero va bombardejar Barcelona com abans no ho havia fet ningú, i que després d'ell i fins la guerra, no hi havia hagut atacs similars. I no ho entenia com una guerra de faccions sinó com a represàlia al davant d'alçaments més o menys populars. Suposo que tot depèn de les fonts de què un beu... Tampoc és veritat, però, que hom cregui que els bombardejos eren conseqüència d'un suposat odi anticatalà (antibarceloní, potser, per la tendència barcelonina al "revolutum"), però sí que bombardejar Barcelona des de Montjuïc sembla que es va convertir en esport de pràctica obligada pels militars (de l'exèrcit espanyol, que d'altre no n'hi havia!).
Amb tot, benvinguda aquesta petita classe d'història que ens ajuda a contextualitzar moltes coses i a relativitzar-ne moltes d'altres.

Júlia ha dit...

Antoni, cal llegir i contrastar per fer-nos una idea aproximada de la complexitat de tot plegat. El fet és que a Barcelona, per molts motius, es donaven aquests aldarulls sovint. No només a Barcelona, m'ha sorprès saber, darrerament, que a Reus hi va haver més morts que a Barcelona durant la setmana tràgica, per exemple.

Tot plegat cal analitzar-ho de forma desacomplexada,com la mateixa guerra civil, però em temo que sempre ven més una explicació maniqueista que respongui al discurs de moda que propicien els poders públics. Caldria parlar també de les 'dues Catalunyes', la litoral, més oberta i avançada i la interior, profunda, carlista, conservadora, catòlica, que explicaria la reacció franquista-catalana davant de la repressió anticlerical republicana. El tema de la guerra del francès podia haver-ho facilitat però sembla que no estem per complicar-nos la vida.

RAMON ha dit...

Com la "t" de "cult" no sona sempre que sento dir aquest mot m'ha grinyolat perquè sembla que es digui que no té cul.

Com em crec el que dieu, accepto els diccionaris que mostreu i retiro la meva "acusació" perquè crec que una llengua és el resultat d'una herència.

Hi ha moltes coses per ser tolerants, però no amb la llengua.

Júlia ha dit...

Ja veus, Ramon, que precisament la preferència de culte ve per això de l'equívoc amb 'cul'. Jo a la meva edat ja sóc tolerant amb absolutament tot, llengua inclosa, ja que el que avui és incorrecte demà no ho és i a l'inrevés, la llengua oficial és variable i subjecta a tendències. El professorat de llengua també es divideix en tendències més tolerants i d'altres més encotillades. Una professora que jo admirava deia que les paraules no eren mai 'correctes' o 'incorrectes' sinó adients o no al context. L'ortografia també és arbitrària i pot canviar. Ara bé, jo respecto les normes, -fins a cert punt i sempre i quan em semblin raonables i necessàries-. El que passa és que de la llengua se'n fa bandera política sovint, de la nostra i de totes, com en el cas de serbis i croats que s'entenen parlant però no pas escrivint, segons crec. L'anàlisi d'aquesta mena de coses ofereix un estrany panorama sobre l'espècie humana i les seves dèries. A casa nostra, pretendre que castellà i català, en tan íntim contacte, no es 'contaminin' és impossible i jo reivindico també la meva llengua popular de barri barceloní, de quan era petita, esquitxada d'incorreccions i entranyable. Però les patums oficials sempre volen correcció, és clar.