25.6.08

El dia de Sant Joan n'és dia de festa grossa







He celebrat la revetlla en un càmping de Cambrils. He anar durant molts anys de càmping, n’he conegut de bons, mitjans, dolents i cutre-salsitxeros. Aquest era dels grans i ben arreglats però amb unes normes dràstiques i draconianes: pagament per avançada, dipòsit de cent euros, entrada tardana i sortida matinera, supermercat amb pagament només en efectiu i d’altres mides que, vull pensar, responen a una necessitat de control en previsió d’abusos, controls que, com tots, castiguen als complidors i honestos i no eviten coses com ara alguna gresca nocturna del veí, per exemple, o una tele clandestina a l’indret on es prohibeix l’ús de l’estri.

El càmping és un món estrany, un poble on es fan amistats, on es viu massa a prop, en general, els uns dels altres, i on es comparteixen espais comuns sense manies. Són indrets que la literatura i el cinema encara no han aprofitat prou, encara que a Rencor, una pel·lícula excel·lent però amb un final que grinyola una mica, se’n fa un retrat despietat i sense complexos. M’ho he passat molt bé anant de càmping, i he anat de càmping en diferents modalitats, també: estades puntuals, estades breus, estades llargues. Les estades excessivament llargues dels campistes comporten un assoliment de categoria colonialista per part dels clients que resulta perillosa, ja que, malgrat que ens agrada la temporalitat que l’indret ofereix, existeix una tendència a marcar territori perillosament humana.

No és el mateix la tenda de quan ets jove que la caravana o la tenda familiars, amb nens corrent amb la bici per tot arreu, lliures i contents. Tampoc és el mateix l’estada tranquil·la de la gent jubilada. Jo, en aquesta ocasió, he anat a uns bungalous, amb una colla de la meva edat. La paraula bungalou m’evoca paisatges californians de les novel·les de la ràdio, que era el primer lloc on vaig sentir el mot, exòtic i entranyable. Hem fet una excursioneta al santuari de la Mare de Déu de la Roca, preciós indret que encara no coneixia, regentat per una amabilíssima parella que disposen de restaurant i hospedatge. A més, hem pujat a Llebaria, poble on acaba una impressionant i enigmàtica carretera, avui molt ben arreglat, gairebé sense gent, però amb molts poemes penjats pels carrerons, entre els quals un de Vives i Sarri, gran poeta, vinculat a l’Hospitalet (de Llobregat). M’he immergit en aquests llocs turístics cambrilencs o d’on sigui, gairebé no-llocs, atapeïts de botigues de tota mena, restaurants diversos i riades de gent adelerada, suposadament amb dies de lleure per a relaxar-se de l’estrès, que és una malaltia moderna i multisimptomàtica.

La revetlla va estar molt bé, el mateix càmping oferia, per un preu raonable, un sopar força bo, coca, xampany i música en viu, si per música en viu s’entén un senyor tocant un organet d’aquests que fan de tot, i cantant, això sí, molt bé, acompanyat per una noia en minifaldilla que va fer les delícies dels meus amics madurets. La veritat és que, si considero les limitacions de l'orquestra, he d'admetre que el repertori era variat i tradicional, com cal en aquestes circumstàncies, la parella tenia molta grapa, i no hi havia massa gent, cosa que va fer que la pista de ball l’omplíssim nosaltres, d’una mitjana d’edats de seixanta i pocs, i que puguessim moure l’esquelet al ritme de clàssics de sempre com ara els incombustibles cerezo rosa, el gato montés o cielito lindo, sense menystenir alguna cançó més moderna i pimpinelenca. Vaja, que va estar molt bé tot plegat. I cap a les dues a la claparede que ja n’hi ha prou, al menys per a mi. De tornada vam fer un tomb pel pantà de Riudecanyes, evocador i melangiós, sobretot si fa calor i calitja, i vam dinar al Ciurana de la Teixeta, un restaurant dels d’abans, que fa olor d’abans, una sentor profunda de fum, escudella i carn a la brasa. Per cert, pels carrers d'un dels poblets visitats he sentit, per uns instants, olor de garrofes, aroma que jo comercialitzaria si fos perfumista i que abans amarava molts raconets rurals.

Només m’ha espatllat la festa veure aquest senyor, en Mugabe, al diari. Quants pobles que pateixen, oblidats de la comunitat internacional, sacsejats per les conveniències econòmiques diverses que els mantenen en les urpes de dictadors estranys i oligarquies temibles!!! Constato que he tingut sort, a la vida, encara que em queixi de tant en tant de molèsties absurdes o de la mancança de coses totalment prescindibles i de luxe. Tot és atzar, encara que ens entestem a posar-nos medalles pels nostre mèrits individuals i/o col·lectius. Per acabar-ho d'adobar, he llegit aquests dies surrealistes comentaristes periodístics de tots colors donant lliçons de democràcia a tort i a dret, i tant pobres com som. Si, de fet, fa quatre dies -històrics- que bufem cullera, a casa nostra!!!

8 comentaris:

Anònim ha dit...

"Rencor", tot i que irregular tot ella, és una pel·lícula que m'encanta. Una altra que, en menor mesura, també retrata la vida en un càmping es "La ardilla roja", del director de "Alas de mariposa" (ara no en recordo el nom). La Maria Barranco hi fa de mare de família costumista que rep els protagonistes.

Anònim ha dit...

M'he deixat l'accent d'"és".Perdó.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Confesso que vaig anar una vegada de camping i no hihe tornat mai més. dec ser massa cómode. Quan a Mugabe, tots plegats hauriem de sentir vergonya, el lider opositor s'ha hagut de refugiar en una embajada i ha decidit no presentar-se per no causar més morts dels seus simpatitzants. I a sobre Mugabe té 82 anys. Paraules, paraules, paraules es tot el que sabem dir.....

Júlia ha dit...

Tens raó amb La ardilla roja, Tangerine, encara que aquest director a mi no m'acaba de fer el pes, crec que és Julio Medem.

Júlia ha dit...

Hi ha dictadors amb xamba, ves, moren de vells i amb comoditat, i la resta contemplant la qüestió, progressia inclosa, i fent volar colomets de la pau a les manifestacions sense risc. Uf.

Anònim ha dit...

L'orígen històric del càmping com a tal, paraula inclosa, va ser la gran depressió de 1929 a EE.UU. quan milers d'aturats i camperols foragitats del les seves terres pels bancs i grans multacionals vagarajaven per l'inmens país. El cinema ianqui ens ha donat molts exemples: els sense bitllets saltant als vagons plens de bestiar perquè no tenien diners per comprar un bitllet.
Una novel.la collonuda sobre el càmpins: LAS UVAS DE LA IRA, de John Steinbeck. També hi ha la pel.li protagonitzada per Henry Fonda.

Júlia ha dit...

Interessant reflexió sobre el càmping, Laura, no hi havia pensat. Un gran llibre, certament, i una pel·lícula força digna i respectuosa sobre el llibre.

Júlia ha dit...

Per cert recordo una peli també, aquesta una comèdia fluixeta, amb el meu aleshores admirat Tony Perkins i una joveneta Jane Fonda, 'Me casaré contigo', em sembla que es deia, on la parella se n'anava a viure a una rulot que es veu que era habitual entre els estudiants quan no tenien peles, em va sembla molt romàntic, el tema, he, he.