21.6.08

Memòries d'una mestra gairebé velleta (VIII)

L'ESCOLA DE DONYA RAMONETA
Vaig iniciar aquesta mena de sèrie amb rerafons pedagògic-costumista en ordre cronològic, si fa no fa. Però el pensament no acostuma seguir aquest ordre acurat. Recordo que un dels mèrits que s’atribuïa als primers llibres d’allò que fou anomenat el boom de la literatura hispanoamericana va ser, precisament, la confusió temporal. Anava jo aleshores a la Normal i el gran professor Tuson, que va caure per Sants de casualitat, ens va fer conèixer el tema, a més de posar-nos en contacte amb un monument poc conegut, aleshores, com La Regenta. No llegeixo ara amb aquell afany juvenil de descoberta, però recordo que un d’aquells primers llibres, La ciudad y los perros, ens va produir un neguit estrany i un entusiasme devot. Amb els primers llibres de Vargas Llosa no acabaves d’entendre el que passava fins al final, després ell va canviar, i ha anat canviant, hi ha qui li té mania perquè s’ha tornat tan dretà, però continua sent, quan vol, un bon i gran escriptor.

Tot plegat ve a tomb perquè aquests dies, a punt de jubilar-me, m’ha vingut al cap la Pilar M., una companya que vaig tenir quan ja m’havien suprimit l’aula, vaig anar a raure en una escola propera a la que estic ara, i on fou la meva companya de nivell. Era uns deu anys més gran que jo, havia viscut a la Seu d’Urgell, allà, m’explicava, era una mestra important, aquí a les persones grans ja se les tenia una mica en una consideració de mòmies irreversibles. El seu marit era jutge i a través d'ella vaig accedir a un munt de sucoses anècdotes judicials. Vaig riure molt amb ella i hi vaig treballar molt a gust. Em va passar, entre d'altres, un llibre que es diu ‘Como morimos’, li agradava parlar de la mort i de la malaltia de forma normalitzada i no entenia que la gent fes tant d'escarafalls per dir càncer al càncer. Després, ella mateixa va passar pel tràngol de no voler parlar-ne, d’aquestes coses, amb motiu d’una malaltia greu del seu únic fill, càncer de testicle. Era un noi brillantíssim i excel·lent, que ara ja té fills petits. El noi va superar l'entrebanc però alguna cosa li devia quedar a dins, a la Pilar, del patiment i l’angoixa de tot plegat. L’any en què s’anava a jubilar va patir un vessament cerebral i ja no se'n va sortir. El seu marit també s’havia jubilat, volien viatjar, els agradava veure món i podien fer-ho, però així és el destí. Sempre he pensat que, malgrat tot, és una sort morir com ella, de pressa, sense pensar-hi, deixant encara en les persones estimades un record de plenitud i empenta.

Teníem, totes dues, aleshores, cinquè. Va ser aquella l'última generació de l'EGB, la lechebé, com es deia, en broma. Els nois i noies del meu grup eren força espavilats i intel·ligents, però els seus eren d’una altra manera, més infantils i joganers. Vam fer un recorregut per les muralles i el barri antic de Barcelona, en els textos que van fer els alumnes després els meus evocaven els romans i recordaven el tema amb seriositat fonamentada. Els seus, molts, escrivien sobre anècdotes divertides, que havien vist un gat, que si encalçaven coloms, que un li havia donat una empenta a l’altre. Les llavors sempre produeixen fruits diferents, segons la terra, que ja ho diu l’evangeli, i no voler entomar l’evidència ens ha portat a un igualitarisme absurd que ara sembla voler arranjar-se, sempre des de dalt, és clar, i sense comptar per res amb els mestres de la tropa, que són els més afectats.

Recordo, encara amb un somriure, com, en ocasió del final de l’EGB, amb la venda amb marketing de la reforma, que tant bé havia d’anar per bandejar de forma definitiva el fracàs escolar (sic) em va aconsellar que passés a secundària, aleshores ho hauria pogut fer amb facilitat:
-Si jo fos més jove, ho faria. Això de la primària, sobretot les escoles d’una línia, amb tantes dones i la majoria ja grandetes, serà l’escola de donya Ramoneta...

No em vaig decidir, perquè no tinc carisma i sé que la disciplina em costa d’obtenir i em produeix fatiga pedagògica greu. Vaig cursar un postgrau d’educació especial i vaig haver de canviar d’escola. Recordo la darrera vegada que ens vam veure, vam estar una llarga estona xerrant a la cantonada de Rocafort-Gran Via. Ella havia d’anar cap amunt, jo cap avall. Em va explicar tot el problema del fill, ja superat. Ella mateixa se sorprenia d’haver-ho volgut mantenir en secret:
-No volia que tothom em preguntés, fixa’t, jo, que criticava els qui no volien parlar d’aquests temes amb naturalitat.

Era creient, no com jo, que sóc molt descreguda. Anava a cursets de teologia i de vegades s’enfadava per les lectures que es feien avui dels textos antics, ja tot era, és, simbòlic, interpretable, imprecís, no hi ha res consistent. Havia anat a Israel feia anys i hi volia tornar. Recordo que vam riure com dues adolescents en aquella cantonada, sobre anècdotes escolars de l’estil de les escoles de donya Ramoneta. Després, al cap d'uns mesos, era jo a colònies, i em van trucar de la seva escola, explicant-me el que li havia passat. En pau descansi i al cel sigui, si és que hi ha algun cel, és clar. I espero que, si n'hi ha, no ens facin fer oposicions per entrar-hi ni un concurs de mèrits.

Allò de l’escola de donya Ramoneta ho he recordat moltes vegades, ahir mateix ho comentàvem amb un mestre de secundària que està casat amb una mestra de la meva escola i sempre assisteix a les celebracions escolars, algun dia posaré exemples de totes les bestieses que s’amaguen sota aquesta denominació que tant bé defineix un estat de coses absurd i carrincló, que ha anat farcint les aules dels infants i les teories educatives amb tota mena de ximpleries diverses.

8 comentaris:

Sani Girona Roig ha dit...

La teva escola et podrà fer un monument allà on vulguis. Un luxe de mestra que no es pot permetre tothom !

Tinc el teu blog una mica en quarentena, però a punt de devorar tot els posts que et tinc endarrerits d'aquí a pocs dies.
Així que arribi juliol ...

Violeta ha dit...

Júlia, que interessant, tot això que has explicat...Jo també vaig estudiar a la Normal de Sants. Quina gràcia.

Una abraçada d´una altra mestra, però d´infantil. Petons.

Júlia ha dit...

Gràcies Sani. No creguis, ningú no és perfecte, he, he.

Júlia ha dit...

Gràcies, Violeta,
Em sembla que tu ets més jove i ja devies trobar 'una altra Normal', ja m'ho explicaràs...

Deric ha dit...

això de l'escola de donya Ramoneta ho havia sentit de petit, feia anys que no ho escoltava, s'ha perdut

Júlia ha dit...

Jo ho recuperaré, Deric, es molt gràfic...

Yayo Salva ha dit...

Que i com recordaran el nois d'ara l'escola? El teu anecdotari m'és familiar, no cregues. Una mica més modern que el meu però encara es semblen.

Júlia ha dit...

Yayo, tindran records de tots colors, com nosaltres. Ho he pensat sovint quan me'ls miro amb ulls d'adult, no veuen el mateix que jo... afortunadament.

Segurament pensaran que moltes coses 'del passat' eren, fins i tot, millors, he, he.