30.7.08

La moda no incomoda

En parlar de Brigitte Bardot va sortir el tema dels pentinats. La moda i les seves tendències dictatorials ens haurien de fer meditar de forma aprofundida en la relativitat de totes les coses i és aquest un tema que ja preocupava als romans i fins i tot a Descartes. Quan jo era joveneta va venir la moda dels seixanta, ben coneguda, que comportava, pel que fa als cabells: que fossin ben estirats i llisos i que el pentinat presentés un volum considerable.

La gent amb cabell arrissat patia molt. Calia dormir amb allò que en deien ‘la toga’que consistia en muntar una mena d'ensaïmada cada vespre, abans d'anar a clapar. Un recurs eren també els monyos –o trosses, com sembla que s’hauria de dir en català- amb cabell postís. Per elevar el volum calia cardar el cabell, o sigui, enredar-lo amb la pinta i després pentinar-lo de forma adient, de vegades pel darrere no quedava bé i semblaves un ocellet amb cresta. Una vegada una noia de l’oficina amb el cabell arrissat es va ensopegar una pluja inesperada i el cabell se li va rinxolar, tothom es reia d’ella i fins i tot se’n va anar a plorar al lavabo, i això que ja tenia més de vint anys.

La meva mare, que aleshores devia comptar uns quaranta anys, el tenia també una mica arrissat i a mi em semblava que anava molt antiquada. Un dia, a una veïna de l’escala més moderna, una mica més jove, que li aconsellava l’estirament a base de planxa, la mama li va fer, protestant:
-Ves, les negres també els tenen arrissats!
-Pffff –va fer la veïna, amb menyspreu- ja no hi ha cap negra moderna amb el cabell arrissat!!!
Semblava que l’alliberació de les ètnies diverses passava per l’estirament capil·lar i, certament, es poden veure molts retrats de conjunts musicals de senyores de bon veure i pell bruna, de l’època, amb immensos pentinats i sense cap rull evident a la closca. Imagino que els devia costar molta feina, però qui vol presumir ha de patir.

El meu problema no era de rissos, sinó de volum. Tinc el cabell molt finet i estirat, em quedava ‘aixafat’ i això provocava també les rialles de les companyes, ja se sap com se n’és, de cruel, de joveneta. Així que em veia obligada, cada nit de la meva vida d’aleshores, a posar-me el cap ple de rulos i pinces per tal que l’endemà la cosa s’enlairés una mica, amb el suport de pudentes laques solidificadores. Aquesta moda ja havia començat en el temps d’escola, em posava tantes pinces que una nit, ajudada pel fet que estàvem estudiant la Revolució Francesa, vaig somniar que em tallaven el cap per ordre de Robespierre, i era una pinça que tenia gairebé clavada al coll, la culpable del malson.

Les modes canvien i les noies negres van acabar per reivindicar l’arrissament afro. Aleshores ens vam haver de fer permanents altra vegada. Al principi les xicotes més agosarades, amb aquells caps plens de cargols, semblaven escombres de l’inrevés. Però tot acaba agradant. Mai m’hauria imaginat que arribés això dels tautatges i de foradar-se el que fos, més aviat la modernitat anava de cara a bandejar fins i tot els forats de les orelles. No sé si és ben bé així, però tinc la impressió que avui la moda és més diversa i que tothom no va vestit tan igual com aleshores. Llevat dels senyors amb els seus ‘trajes’ que no han evolucionat massa i que en ocasions serioses encara es posen americana, pantaló, camisa i corbata, cosa que dóna a polítics reunits, venedors ardits, predicadors americans i caps de secció d’empreses diverses l’aspecte de nois grans uniformats i monocolors, amb excepció de les americanes acolorides de ja sabeu qui, que, per cert, no han fet massa fortuna.

Va venir una època de llibertat i ens vam alliberar de faixes i sostenidors (sostens, aleshores). Ara es tornen a portar, els sostenidors, i cal que es vegin, per cert. Pel que fa als nois, el pelatge abundós al cap i a les patilles, les barbes frondoses que expressaven progressisme han donat pas a les pelades al zero o a l’u, que sempre van bé per bandejar els complexes que provoquen les calbes prematures, de les quals es culpava els barrets i els cascos de la mili, fa anys. Sé de més d'un a qui, a la feina, els caps li van aconsellar afaitar-se la barba per l'efecte pseudo-revolucionari que comportava el tema. Malauradament, quan ets jove tens manies, i una amiga amb un fill de poc més de vint anys estava, fa un temps, molt amoïnada perquè al noiet li queia el cabell i ho estava passant molt malament. Acceptar-nos, calbs o peluts, rinxolats o despentinats, grassos o prims, no és fàcil. Cal temps, i aleshores mirem aquelles fotografies on ens trobàvem tan lletges i lletjos i pensem: òndia, mira que n’érem, de ximples!!!

Vegis, a la fotografia, la moda de l’època: vestit jaqueta, mitges de nylon i sabatetes amb els primers talonets, no en sabíem més, teníem quinze anys.

Una recomanació, per als qui ja som una mica grandets: el blog d'Emili Casademont, periodista i locutor veterà, que recull els articles que publica al Diari de Girona i d'altres evocacions personals.

Una altra: Jordi Cervera, també periodista i escriptor, té un blog on penja poemes de diferents autors actuals i ha tingut l'amabilitat d'incloure'n un de meu que, per cert, va d'amors adolescents. El blog pretén esdevenir una bona antologia, diversa i interessant, de la poesia que es fa avui a casa nostra, tots els poemes són d'amor, encara que des de molts punts de vista, és clar.

7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

felicitats per lo d'en Jordi Cervera, és un bon poeta, no se perquè menystingut. Quan als cabells recordo que de "novius" la Nuri s'els planxava, però amb la planxa de planxar, i si sortiem i plovia o hi havia molta humitat se li arrissaven de seguida. Ara el portem molt curt tots dos, semblem els Tous.

Marali ha dit...

Jo era de les que tenia el cabell arrissat, be, ondulat deia la meva mare i vaig patir la tonteria de la "toga", del líquid de desarrissar que et feien a la perruqueria, de l'esterrufament quan havia humitat o pluvia. Odiava el meu cabell, passada la moda del "crepar" llavors va arribar el de l'estil "Françoise Hardy" llarg, estirat i prim, totes voliem tenir el cabell com ella. I la foto que ens ensenyes podria ser qualsevol del meu grup d'amigues, vestit jaqueta, bolso i sabates amb talons (3 cms. de "pollita" en deien). Recordes quan duiem viso? que les amigues et deien, ep ves en compte que et surt el viso. i ensenyar la tira dels "sostens" semblava com si fos pecat. Modes, joventut i tonteries.

Júlia ha dit...

Bon dia, Francesc,
Doncs sí, normalment es feia amb la planxa convencional i després van sortir planxes especialitzades.

Com els Tous però suposo que no aneu de negre ni teniu tants calés, he, he.

Júlia ha dit...

Bon dia, Marali,
I tant, els visos eren una institució, si se't veia per sota et deien 'busques nòvio'. Per evitar la visió de la tireta dels sostens de vegades es feia una 'presilla' al tirant dels vestits que controlava el tema.

A les pel·lícules 'fortes' de l'època el més agosarat era que surtís algú en viso, com ara la Taylor a aquella de 'La gata bajo el tejado de zinc'.

Evidentment, els cabells ens han fet patir molt.

Júlia ha dit...

Això de 'pollita' avui sona malament, però era habitual fer servir el terme per referir-se a noies jovenetes, recordo que fins i tot de mantellines n'hi havia 'de pollita'.

Albert, l'Herald ha dit...

Això del volum feia que que les noies anessin -anessiu?- carregades de laca i quan ballava tenia la laca a sota el nas, cosa que em feia fàstic. Un fàstic que em callava, clar.

Júlia ha dit...

Anéssim, Albert, anéssim... No quedava més remei, era l'época, alguns xicots de cabell fi també en feien servir una mica, ep, amb allò dels 'cortes a la navaja'.