3.7.08

Més divagacions estiuenques



Hi ha qui s’estranya quan m’autodefineixo ‘també’ com a hispànica o espanyola. Avui pots dir –bé, segons on i com ho dius- que ets, per exemple, separada o homosexual, però en determinats ambients autoqualificar-te com espanyola sona a ranci i arnat. No cal dir que en d’altres contextos, expressar catalanisme és, també, perillós. Sobre l’homosexualitat, em temo que s’està forjant una mena de mitologia alternativa que pressuposa a tots els integrants d’aquesta opció sexual, per dir-ho d’alguna manera, dissenyadors fashion, esbojarrats amb ganes de gresca, consumistes d’élite amb un gran poder adquisitiu, intel·lectuals incompresos, ordenats al màxim, perepunyetes i, evidentment, progressistes integrals, quan n'he conegut de diversos i oposats, com és normal. Jo, la veritat, crec que tots i totes comptem amb una bona dosi de bisexualitat que sovint s’ha abaltit per causes culturals o vitals, anar fent compartiments tan marcats fa més mal que bé, en general i a la llarga perquè substitueix uns dogmes per uns altres però continuem amb el catecisme amenaçador d'allò que toca. El tema és complicat, perquè l’aparent llibertat de la qual gaudim, i que valoro molt venint d’èpoques tan ombrívoles com les de la meva joventut, amaga molts estranys prejudicis que suren en acudits i comentaris els quals, moltes vegades, no tenen, tampoc, mala intenció. Em fa somriure quan algú afirma, contundent , per remarcar que no és ‘de l’altra banda’: ‘a mi m’agraden els homes’ o ‘a mi m’agraden les dones’. Perquè mira que és difícil que t’agradin ‘tots’ els homes o ‘totes les dones’. I a més, aquestes afirmacions amaguen, com se sap, moltes pors conscients o subconscients de no ser allò que creiem ser.

Una cosa és dir i l’altra fer. Hi ha qui fa, per exemple, comentaris racistes i és el primer en ajudar el veí foraster de l’escala quan cal. Per damunt de dèries I misèries hi ha el fet de ser, o no, bona persona, valor que avui sembla, també, arnat i decadent. En èpoques de tragèdia, comptar amb una bona persona que t’ajudi, més enllà de la seva religió, ideologia, opció sexual o conviccions diverses, és una gran sort i trobar-la respon a l’atzar, sempre capriciós. Una vegada vaig explicar al blog una anècdota sobre una baralla a l’escola en la qual un nen va dir a un company de classe: ‘moro de...x’. Vaig rebre algun comentari escandalitzat i alarmat, perquè vaig afirmar que l'insultador era bona persona. I la veritat és que aquests dos nens eren i són bons companys i amics i que tots sabem que quan ens barallem, en calent, diem coses que després saben greu i que no responen a res més que a les ganes de xinxar. A l’escola, en segons quin context, no té el mateix pes l’insult sobtat, si no es repeteix i es torna crònic. Un insult habitual, groller o més subtil, és titllar algú de ‘gordo’. Ser gras, avui, és estèticament incorrecte. Però, encara més, l'insult no respon ni tan sols a la realitat constatable. He vist grassos amb els quals ningú no es fica i plenets o plenetes a qui han amargat la vida una temporada amb comentaris sobre la seva plenitud física, sense una base objectiva que ho justifiqui. ‘No té orelles, no té orelles’, es diu de vegades a quí les té una mica de pàmpol. A mi m’havien xinxat molt amb el nas, a escola, vaig arribar a tenir un gran complex, i sort que aleshores no s’havia generalitzat l’operació d’estètica, altrament potser hauria caigut en el parany de retallar-me l’apèndix objecte de crítica i ara gaudiria d’un aspecte estrany i excessivament xato i enyoraria el tros de nas perdut pels camins de la inconsciència adolescent. Sobre la catalanitat, he escoltat coses ofensives, és clar, però les paraules, si no van més enllà, són paraules. I de vegades, el que sembla més progre i integrador és qui acaba decebent o encapçalant repressions inesperades. Que ja ho diu l’evangeli, sobre els fariseus, feu el que diuen però no feu el que fan. O una cosa així.


Afortunadament, un no conviu amb col·lectius sinó amb persones concretes, però com que tendim a fer llei i norma de qualsevol cosa, una mala experiència amb una persona amb determinades característiques, fa que la ràbia que ens provoca s’estengui a tots els seus semblants o amb aquells que creiem que s'hi assemblen, perquè, per exemple, amb el gran que és Xina ja em direu si no hi deu haver xinesos ben diferents. Generalitzar dóna seguretat, creure en lleis diverses que condicionen les conductes fa que ens sembli, ai, que podem controlar el risc, quan la realitat mostra que no coneixem mai ningú del tot, fins que no ens hi hem menjat un sac de sal, com diu la dita. De la mateixa manera, ensopegar-nos amb una bona persona contribueix a fer volar coloms i a arribar a creure que tots aquells o aquelles són així. Quan les immigracions eren interiors sovint s’escoltaven coses com ara: ‘poden dir el que vulguin dels andalusos (mucianos, gallecs...), però nosaltres vam tenir uns veïns que no en voldria d’altres...’ Bé, com que d’andalusos, com de catalans, n’hi ha de tota mena, tan injust és bescantar-los tots com pressuposar-los formant part d'un col·lectiu d’angelets, però, posats a fer, optem pel tòpic positiu, que sempre serà més gratificant i agradable. L’altre dia un periodista ho explicava molt bé, això. Deia que hom no viu amb ‘els magribins’, amb ‘els sudamericans’, amb els immigrants, sinó amb el Mohamed del forn, amb la Dèlia de la cantonada, i que, al capdavall, es constata en la vida diària la gran realitat humana, que hi ha de tot a tot arreu i que fins i tot un mateix no és sempre igual ni actua sempre de la mateixa manera, sigui com sigui.


De vegades, però, quan manifestem segons quines opinions, decebem aquells i aquelles que ens consideraven ‘dels seus’ i que ja no ens miraran igual. Per això és perillós parlar de política, de religió, fins i tot de futbol, segons com, amb qui, quan i on. Aviat t’etiqueten com a separatista, fatxa, lesbiana, comunista, convergent, sociata o integrista, perquè se suposa que has de ser alguna cosa. Si no ets res ni d’enlloc ni creus massa en res se’t suposa una rara avis en moltes ocasions i fins i tot se't compadeix amb ironia. I és que la llibertat de consciència, de pensament, no és gens fàcil. A més, inevitablement caiem en contradiccions, no responem a pensaments monolítics, cosa que és una sort, perquè els dogmes porten on porten i les bones intencions han contribuït als grans desastres col·lectius. El món és com és i no com voldríem que fos i per això s’ha consensuat de forma subconscient la doble moral i la doble comptabilitat, doncs malgrat que es lloï la sinceritat, la base de la convivència pacífica és la llei, no escrita, de l’aparença. Una novel·la que cada vegada em sembla més interessant és Fortunata y Jacinta, de Galdós, gran i admirable fresc humà, en la qual les dones que donen nom al llibre intenten viure de forma coherent mentre la societat va, ben bé, per una altra banda. I així, el militar retirat que protegeix durant un temps Fortunata li aconsella que sigui pràctica i que, s’hi ha de pecar, ho faci amb discreció i dissimul. La coherència els costa molt, a Fortunata la vida i a Jacinta l’amargor del desengany, ves.

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

es que hi ha coses que són complexes, el meu sogre que era una bellíssima persona quan parlava dels andalusos en general, sempre deia "aquella gent" de manera despectiva, i no cal anar als estrangers els mateixos andalusos son racistes amb els gitanos, que aquests també són com són, i està molt bé aixó dels homosexuals i s'ha de ser tolerant, bla, bla, bla, però ves que en surti un a la familia que ja totes les convccions trontollen. ja se que era una mica demagógica pero a "Adivina quien viene esta noche" Spencer Tracy desmotarava molt bé que lluny s'està del que es diu i pensa de manera teórica i alegre que quan et troves davant dels nassos en Sidney Poitier que es qude es vol fotre la teva filla blanca com un glop de llet. Ah! jo no puc negar que soc espanyol, resulta que tinc un carnet d'identitat amb una bandera que no és la meva que així ho certifica, i un de conduir, i un pasaport i fins i tot i per més Inri i en part per la indolència d'en Pujol i Soley, també ho diu la xapa del cotxe. A banda, totes aquestes conviccions nacionalistes tan profundes han trontollat en molts casos comk ara pel futbol i "la roja". Com diria en Forges:"PAÍS"·

jasapski ha dit...

Hi ha un tema que sempre m'ha intrigat. Si la bandera espanyola fos la Republicana, tindria el mateix grau de rebuig? Si el rebuig fós causat només per un anhel d'independència, la resposta seria SI. Si la resposta és NO, com jo crec que sortiria, es demostraria que aquest rebuig té un component no només catalanista, sino a tot el que representa la bandera dels vencedors d'una guerra que no només anava contra
una nació

Júlia ha dit...

Donc sí Francesc, tot és complex i funciona segons les dèries i les coneixences que fem. En el fons res no té massa sentit doncs cap d'aquestes identitats que ens resulten, en moltes ocasions, un pes, l'hem triat de forma absolutament lliure, però sembla que algun tipus de tribalisme ens és necessari per anar tirant.

Júlia ha dit...

Jo també he pensat en el tema, Jasapski, però mai podrem saber què hauria passat si...

La nostra transició que s'hauria de dir transigió, pel molt que es va transigir, va ser com va ser, i potser encara gràcies, però crec que no consensuar una altra bandera no va ser bo per al futur del símbol.

La tricolor republicana crec sincerament que no provocaria el mateix rebuig. Es, avui, però, estranyament, una bandera testimonial, que de tant en tant surt per algun lloc com de casualitat. Els actes massius no comporten el ressorgiment de la tricolor.

L'incident amb Bono mostra el surrealisme de tot plegat, s'homenatja a uns ex-combatents i quan un d'ells treu la bandera -espanyola aleshores- per la qual va combatir s'empipa i li diu que no és constitucional.

Sóc poc de banderes, jo, i tampoc m'agrada batejar carrers amb noms de persones, els símbols són equívocs i les biografies sempre tenen ombres.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Sóc dels que s'estranya per aquesta autodefinició.
Més, quan la hostilitat cap a nosaltres no para de pujar de tò. Sembla que la síndrome d'Estocolm està prou estesa.
Em resulta molt difícil de sentir-me "també", dels que em menystenen ostensiblement.
Salutacions.

Júlia ha dit...

Xiruquero, crec que la diferència de visió rau en que tu fas una clara separació entre uns i altres. Ni 'nosaltres' som tan iguals i menystinguts ni 'ells' ens tenen 'tots' mania. Hi ha molts espanyols que no ens menystenen, no es pot confondre el poder amb la població. El mateix pel que fa als catalans, també he escoltat comentaris francament ofensius a l'entorn d'Espanya i l'espanyolitat. Per no parlar de la suma d'identitats que es dóna en molta gent catalana, amb parents i amics 'espanyols'.

No crec tenir síndrome d'Estocolm, però tampoc mania persecutòria. Una cosa són els mitjans, els poders, i l'altra la gent normaleta amb qui, sempre que he anat per 'les espanyes' m'he trobat força bé, malgrat escoltar, cal dir-ho, algun estirabot fora de to. Però, qui sigui lliure de pecat...

Es un tema difícil, perquè partint de consideracions divergents costa d'acostar posicions, sempre m'ha agradat molt més sumar que restar, però sembla que no són bons temps per a aquestes sumes generoses.